Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XIII) La mort (literària) de Crespí

Deixa un comentari

La mort de Joan Crespí a la Literatura

L’execució o l’assassinat de Joan Crespí és un tema prou atractiu com per haver estimulat l’interès dels creatius. No ha estat així a la iconografia, poc atenta als agermanats fins a la segona meitat del s. XX, amb escultures de Jaume Mir i pintures de Guillem Morro1. A diferència de Joanot Colom i de Pau Casesnoves, Joan Crespí tampoc no ha merescut l’interès dels novel·listes, més enllà de referències tangencials, i tant l’episodi de la seva mort com la seva figura només han estat objecte d’atenció dels dramaturgs i dels poetes.

El tundidor de Mallorca, l’obra de teatre dedicada a Crespí i estrenada a Madrid l’any 1839, dos anys abans de les divergències entre Quadrado i Furió de 1841, no fa esment a la mort de l’instador (ni tan sols a Joanot Colom) i acaba quan Joan Crespí obliga el virrei Gurrea a abandonar el càrrec de lloctinent del regne de Mallorca. El primer referent literari que incorpora el crim va ser un mes després de la diatriba de Quadrado contra Penya, amb la mort de Crespí com a eix principal. El mes de març de 1870 Ramon Picó i Campamar (1848-1916) va obtenir el premi de la Diputació de Barcelona, en els Jocs Florals de Tarragona, amb Joan Crespí, un romanç de gairebé 300 versos encapçalat amb el crit ¡Qui deu que pach! Constitueix un elogi dels motius de l’assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom per tal d’evitar una execució poc honorable a qui havia estat el primer Instador del Bé Comú.2 En aquest llarg poema, la detenció, l’empresonament i la condemna a mort de Crespí és obra dels nobles (com la mort que volen dar-li los cavallers mallorquins, (…) per ço diuen tots los nobles: gràcies a Déu que el tenim…). Per evitar ser executat en públic (en afrontós cadafal) envia a dir als germans Colom que no ho permetin (Diga’ls que de mort tan lletja, salvin son amic si’ls plau). Davant del prec, Francesc reacciona: digau-li que en lo patíbul afrontós no hi morirà. Mentre el saig pregona la sentència que anuncia la imminent execució, el germà de Joanot s’ha infiltrat a la Torre de l’Àngel; vol evitar l’escarni d’una mort pública vergonyant. Les darreres paraules de Crespí seran: Gràcies, Francesc Colom!

Ramon Picó i Campamar era ben conscient de la polèmica atribució del crim per part de Quadrado. Té la decència de referir-s’hi amb aquesta nota annexa: L’ autor del present romanç deu fer present que la mort d’en Joan Crespi, paraire, cap de la Germania de Mallorca, és misteriosa, uns suposen que pres i sentenciat a mort, fou executat dins la Torre de l’Àngel que li servia de presó. Altres diuen que fou pres pels mateixos agermanats i lo matà en Francesc Colom, germà del famós Joanot, dins la mateixa Torre. D’aqueixes dues contràries opinions, més o menys fundades, l’autor del present romanç n’ha pres lo que bé li ha aparegut, per arribar al desenllaç dramatich del romanç, que no’s més que pura invenció.

La Torre de l’Àngel, cim de l’Almudaina i hipotètic escenari del crim

No havien passat tres anys d’ençà de la publicació del romanç quan, dia 24 de gener de 1873, s’estrenava en el Teatre Martín de Madrid l’obra en vers en quatre actes Juan Crespí de Juan Rodríguez Rubí i del republicà valencià Eduardo Navarro Gonzalvo (1846-1902). La Prensa. Diario de la Mañana de Madrid va aplaudir la representació. El drama en cuatro actos, original y en verso, de los Sres Rodriguez Rubí y Navarro y Gonzalvo, titulado Juan Crespí, estrenado en el teatro Marín, ha obtenido un éxito brillante y sitisfactorio por completo, siendo interrumpida su representación en todos sus actos por los espontáneos v nutridos aplausos, por el numeroso público que ocupaba todas las localidades de este afortunado teatro. (…) los actores fueron llamados en unión de los autores, dos veces al palco escénico.

Dia 26 de gener La Discusión. Diario Democrático publicava una extensa crítica de l’obra, de la qual es pot endevinar el contingut3. Resulta molt interessant llegir l’article complet per la detallada informació que conté. Situa els espectadors en el moment de la revolta (bajo el sagrado lema de Paz, Justicia y Germanía (…) un clamor de la historia contra la tiranía del rey, del noble, del clérigo y del magistrado) i els fa viure l’arenga als menestrals o l’assalt a Bellver fins arribar a l’execució de Crespí, condemnat per la seva traïció, derivada de l’amor que té a la filla del governador Miguel de Gurrea.

El grup Prosceni a meitat dels anys 70 del s. XX

Un segle després, la primeria dels anys 70 del segle XX, el grup Prosceni, a partir d’un poema de Pere d’Alcàntara Penya, va fer el muntatge Joan Crespí. El mateix grup, sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, amb text i direcció de l’historiador i actor Josep Francesc López Bonet, l’any 1972 va escenificar Jutipiris, un muntatge avantguardista i irònic sobre els enfrontaments dels agermanats contra els senyors.

L’any 1978, Jaume Santandreu a Cançons per al meu poble dedicaria uns versos a Joan Crespí:

Gloriós Joan Crespí

mestre de la Germania

feis que el poble molt prest sia

amo del propi destí.

Posteriorment, han validat i divulgat la mai no provada atribució de la mort de Joan Crespí a Joanot Colom persones prou allunyades ideològicament de Quadrado, com Guillem d’Efak o Antoni Rodríguez Mir4.

La sorpresa: Els dos Joanots

S’ha dit per pa i per sal: la recerca recompensa. Per les infinites vegades que, per més que tresquis hemeroteques, no trobes allò que vols, brollen sorpreses aïllades que permeten il·luminar informacions enfosquides per la pols del temps i la negligència humana. En aquest cas, indagant la mort de Joan Crespí per tots els cercadors d’internet, ha comparegut una notícia ni més ni menys que a la biblioteca digital de la Universitat de Califòrnia5. Es tracta d’un llarg poema Els dos Juanots de Francesc Casesnoves i Mir, guanyador del certamen literari de la Juventut Artística de 1886 i publicat, en tres exemplars correlatius, a la revista Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Arte6.

El poema

Els dos Joanots són Crespí i Colom. L’obra, de més de quatre-cents versos, exhibeix la posició de l’autor que ja es delata amb una citació de Quadrado a l’encapçalament7. Amb la referència del toc del seny del lladre per marcar cada un dels episodis que tracta, fa un repàs general de la Germania fins a la mort de Joanot Colom, però amb un gran èmfasi sobre la mort de Joan Crespí a mans de Francesc Colom, amb gran satisfacció dels agermanats.

Cent veus baix de l’Almudaina

responen ab un sol clam:

Visca en Colom! Visca! Visca!

Muyra en Crespí mascarat!

L’obra va ser celebrada i aplaudida a nombroses publicacions, entre les quals destaquen el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana i L’Arch de Sant Martí. A tall anecdòtic, La Tralla. Setmanari català y literari, una revista dels emigrants catalans a l’Uruguai es va fer ressò del poema, amb grans elogis a l’autor i l’anunci de publicar obres seves en un futur exemplar. Havem tingut ocasió, d’admirar las bellísimas composicions L’Ángel de l’Abundancia y Los dos Joanots, ab que’l jove catalanista i inspirat poeta don Francesch Casanovas y Mir obtinguè la Flor natural y altre premi en los Jochs Florals celebrats fá pochs días per la Societat Juventud Artística de Palma de Mallorca. De ellas podém dir-ne ab tota imparcialitat que son de lo mellor que actualment produeix la musa regionalista. Ditas composicions que considerem propias de Catalunya, per mes que estigan escritas en mallorquí, ab motiu de ser fill de Palma lo senyor Casanovas, están rublertas d’ una espontaneitat, una valentía y una patriótica inspiració tan grans, que dessegur no’s desdenyarian de firmarlas los capitosts mes reconeguts de nostra literatura. Per poch que’ns siga possible, ja procurarem dar-ne á coneixer alguna d’ellas á nostres leclors, per que’s pugan degudament ferse càrrech de la justicia de nostras apreciacions. Felicitem de tot cor al jove escriptor senyor Casanovas per sas excepcionals cualitats. que l’ han de fer, en nostre concepte temps a venir, un dels notables poetas del Renaixement literari mallorqui.

El poema no pot amagar que és una rèplica del romanç de Ramon Picó i Campamar publicat setze anys abans. L’autor, com veurem, havia recitat poemes de Ramon Picó i Campamar i es dedueix que coneixia la seva obra. Els dos Joanots segueix, fil per randa, la tesi de Quadrado, el qual exercia un gran ascendent sobre l’autor des de l’Acadèmia de la Joventut Catòlica. Des del punt de vista de l’anàlisi d’estructura i contingut, el poema s’ha d’inscriure dins del corrent final del Romanticisme i del Costumisme d’una generació que enllaçarà amb l’anomenada Escola Mallorquina; una expressió del Noucentisme que coparia la producció poètica a Mallorca durant dècades.

Al rescat d’un poeta desconegut

Qui era l’autor del romanç Els dos Juanots? El seu nom no apareix a les enciclopèdies; ni a la GEC ni a la GEM ni a cap de les virtuals. El gran desconeixement animava a fer-ne una recerca i a consultar els qui n’havien de saber coses8. Ordenant les notícies arreplegades, es poden fer algunes pinzellades biogràfiques d’aquest curiós i desconegut personatge. Nascut a Palma a l’entorn de 1864, signava sempre com Francisco Casasnovas y Mir. Son pare, d’ascendència sollerica, estava vinculat amb el sector marítim. Sa mare, Joana Maria Mir Noguera (?-1887), mestra d’escola i rectora del Col·legi de la Criança, era germana dels jesuïtes Miquel (1841-1912) i Joan (1840-1917), autors de celebrades obres de temàtica religiosa9.

Dues obres dels prolífics germans Mir

Francesc Casesnoves compareix la primavera de 1881. Qualificat com a jove poeta, lligat a associacions catòliques, és guardonat diverses ocasions en concursos literaris amb poesies romàntiques sobre temes històrics. Entre els anys 1881 i 1887 obté un protagonisme important. El 31 de maig de 1881 apareix el seu nom als diaris per primera vegada als diaris La Opinión i El Áncora per haver obtingut una menció honorífica en un concurs literari convocat, amb motiu del segon centenari de la mort de Pedro Calderón de la Barca, per l’Institut Provincial, on Casesnoves devia haver acabat de cursar el darrer any de batxillerat, a l’entorn dels 16 o 17 anys.

El 7 de gener de 1882 fa un recital de poesies al costat de Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d’Alcàntara Penya, Antoni Maria Alcover, Mateu Obrador i Miquel Costa i Llobera. El 22 de maig d’aquell any, Francesc Casesnoves torna ser protagonista d’un nou recital i és presentat com una gran promesa de la Poesia a Mallorca. Dia 5 de juny, després d’una conferència de Quadrado, D. Francisco Casasnovas se lució con una bella leyenda fantástica en prosa La bruxa del penyal Rogench. Els cinc anys següents, ateses les moltes notícies de premsa que ho validen, el jove escriptor derivà cap a la Poesia, tant en el vessant de poeta com de rapsode.

El 4 de gener de 1985, en el Teatro-Circo Balear, amb la jove senyoreta Maria Salvà (sic) com a reina, se pasó a la lectura de los trabajos premiados, los cuales fueron muy aplaudidos, especialmente las dos poesías, una en mallorquín y otra en castellano de D. Francisco Casasnovas y Mir10. Dia 8 de març, amb motiu de la constitució del Centro Balear de Barcelona, Francesc Casasnoves va llegir Esperança de Marian Aguiló, Depressa de Ramon Picó y dos poesias propias La hija de la Aurora y Patria.11 El mes de juliol, en el certamen de la Joventut Catòlica El premio ramo de olivo fue para la glosada Llummajor y su autor Francisco Casasnovas. Larga es la poesía mas no cansa. Vigorosa en todas las descripciones y fácil en la versificación12.

La Torre de l’Àngel el 1899 (font: FAM)

L’any següent, el mes de març de 1886, el primer premi (la flor natural) de l’Acadèmia de la Joventut Catòlica va ser per l’obra L’Angel de l’Almudayna resultando ser su autor D. Francisco Casasnovas y Mir, quien proclamó reina de la fiesta a Luisita Campaner y Bennàssar, hija de D. Alvaro. La següent edició, el març de 1887, és quan Francesc Casesnoves obté el premi amb el romanç Els dos Joanots i, també, la palma de oro y plata al autor de la mejor poesía en honor de la ciudad de Palma a D. Francisco Casasnovas y Mir13.

Aquell any 1887, quan Francesc Casesnoves acaba la carrera de Dret, es fa més present a Catalunya que a Mallorca. El 15 de gener participa en el recital d’inauguració del Centre Escolar Catalanista de Barcelona, on llegeix dues composicions seves, Mala amiga! i Lo llenguatge català, al costat de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Frederic Soler. El mes de març, a l’Acadèmia Barcelonesa Filosòfico-Científica de Sant Tomàs d’Aquino, leyó don Francisco Casanovas y Mir la inspirada poesía catalana Déu del académico don Mariano Aguiló14. El mes d’agost, en el Palau Episcopal de Barcelona, es va presentar la publicació de l’acta de l’Acadèmia Sant Tomàs d’Aquino, amb una oda llatina de Francesc Casesnoves i Mir15. És notable el relleu que havia assolit com a poeta i rapsode16. La premsa catòlica, especialment El Áncora, informava de les anades i vengudes entre Palma i Barcelona17.

Les seves composicions no són menyspreables, tot i la càrrega ideològica que projecten els episodis (la mort de Jaume III, l’execució de Joan Crespí…). Com hem vist, el març de 1885 Casasnoves recità Ramon Picó i Campamar, autor de Joan Crespí, el poema guardonat en els Jocs Florals de 1870, on el poeta pollencí atribueix als nobles la condemna a mort de l’instador i presenta la seva mort, a mans de Francesc Colom, com un acte pietós per evitar l’execució pública. Doncs bé, el 1887, dos anys després d’aquell recital, Casasnoves obtindrà el premi de la Joventut Catòlica amb el romanç Els dos Joanots, rèplica al poema de Ramon Picó i Campamar, basada en la tesi de Quadrado, amb qui comparteix més d’un acte públic, tal com farà també al costat d’Antoni Maria Alcover, de qui es mostra deixeble ideològic.

Tot i aquells sis anys (1881-1887) de gran activitat pública al costat dels més destacats poetes de l’època, tot i els grans elogis que li dedica la premsa, desapareix d’escena, a excepció dels poemes que publicarà al setmanari Sóller. El 1893 fa feina a la Companyia Trasatlàntica a Barcelona, com a delegat de recaptacions. Deu anys després, el 1904, apareix com a traductor d’un llibre d’èxit, Emigración Inmigración, que signa amb el nom complet, en condició de Licenciado en Derecho Civil y Canónico. Reapareix, tres anys després, a l’agraïment públic que li va tributar el Cercle d’Obrers Catòlics a Palma per haver organitzat un cicle de concerts a l’entitat18. El novembre de 1908 resulta elegit vocal de la Junta Local de Emigración de Barcelona19.

Cal dir que el 1887, l’any que deixà de participar en certàmens i recitals poètics, sa mare havia mort a Barcelona, quan ell acaba els estudis de Dret. Aquell mateix any o, com a molt, el 1888 es va casar amb Petra Tomasa Asensio y Rubio, d’una família emprenedora barcelonina, amb qui va tenir tres fills: Joan (1890), Lluïsa i Constantí (1899). El major va morir dia 30 de novembre de 1914, als 24 anys, i a l’esquela la dona ja figura com a vídua de Francisco Casasnovas y Mir, perquè aquell poeta desconegut havia mort tres mesos abans, el darrers dies d’agost20. La seva esposa, com ell a l’entorn dels 50 anys d’edat, moriria dia 15 de desembre de 191521.

Tot i haver deixat de participar en els certàmens i en els recitals de poesia, la seva vinculació familiar paterna amb Sóller el va dur a publicar versos en el setmanari del poble. Dia 24 de setembre de l’any 1892, al costat de dos sonets de Petrarca, In vita de Laura i In morte de Laura, traduïts per Costa i Llobera, publica Dos diamants.

Al dit porta la donsella

Dos anells ab dos diamants:

L‘un l’hi va donar sa mare

Cuant en el mon la dexá,

Y llúu ab claror tranquila

Com d‘estrella dins cel blau.

L‘altre anell es la promesa

D‘un donsell enamorat,

Y espiretja com la vista

D‘una serp dins el seu cau.

La pobre nina s’anyora,

Sense amor viu res no sab,

Y las nits passa y los dias

Plora més que plorarás.

A n‘el cel creu que es sa mare

Que per ella está pregant;

Mes el poble ahont es el jove

Bé heu demana, mes no u sab.

Un dia un baúl tragueren

Cuatre homes de trista faç:

La donsella de la casa

S‘emportavan à enterrar

La caxa enterra dexant,

El foser al destaparla

Va romandre fret d‘esglay:

La donsella al dit tenia

Los anells, però els diamants

L‘un era una fresca llàgrima,

L‘altre una gota de sanch.

Mig anys després, el 18 de març de 1893, novament al Sóller i al costat d’un poema de Mateu Obrador publica Anyorança

em pensava oblidaria

Ton recort, donsella mia,

Jó em pensava que anyorar

Era una dolça follia

D’un esperit que somia

Lo que no pot alcansar.

Lluny de tu, quina tristesa,

Quin dolor, quina orfanesa

Aufegan mom esperit!

Jó l’imatge duch impresa,

Jó somiy en ta bellesa,

Jó t’anyor de dia y nit.

Be‘m plau mirar l’estelada

Com la pols dor escampada,

Y esguardar la nit, em plau,

De maravillas trufada,

¡Cuantas voltas l’he cercada

Dins lo mantell del cel blau!

Passarán dias y dias

Entre dols y entre alegrías

Y un mes y un any passará:

Mes mas fortas gelosias

Mon desitx, mas fantasías,

Tot en mon cor romandrà.

Puis lluny de tu la tristesa,

La dolor y la orfanesa

Aufegan mon esperit.

Jó l‘imatge duch impresa.

Jó somiy en ta bellesa,

Jó t’anyor de dia y nit.

Quatre anys després, en portada del mateix setmanari dels dies 13 (al costat d’un poema de Miquel Costa i Llobera) i 20 de març de 1897 (al costat d’un poema de Joan Alcover), publicarà Llummajor, una composició de més de 450 versos per enaltir Jaume III i, en la línia ideològica de Quadrado, blasmar el rei Pere Cerimoniós.

Des de 1887, deixant de banda els poemes al Sóller, no apareix com a participant en actes públics, amb una única excepció. El desembre de 1901, la revista Mallorca Dominical publica un llarg article referit a les Germanies que constitueix una apologia de Quadrado i, com a fil conductor, utilitza fragments del romanç Els dos Juanots, fent notar que l’autor l’havia llegit en el Cercle Catòlic d’Inca el 17 de novembre.

Sic transit gloria mundi

Post mortem, a manera de resurrecció del seu nom i com elogi a misses dites de la seva poesia, va emergir una evocació de Francesc Casesnoves i Mir. Va ser a les pàgines d’una revista catòlica de Pamplona, La Avalancha, amb motiu d’un article dedicat al jesuïta integrista d’Igualada Joan Maria Solà i Mestre (1853-1937). L’article es refereix a una Acadèmia Literària celebrada en el col·legi Sant Josep de València, a l’entorn de la mort de Pius IX (1792-1878), presidida per Solà. Lo mejor de aquella Academia era todo lo que usted compuso, que fue la mayor parte; però nada más hermoso que el polímetro castellano que declamó el palmesano Casanovas y Mir.

Aquell rapsode que havia compartit escenari amb els més grans poetes de l’època (Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Mateu Obrador, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Frederic Soler…), ja no hi era. L’elogi pòstum a una revista navarresa no va tenir ressò a la Mallorca nadiua ni a la Barcelona adoptiva del poeta; ningú no el recordava. El seu nom no apareix a les enciclopèdies ni a les relacions dels poetes romàntics. Els dos Juanots, l’obra que tant degué complaure Quadrado, romania fins ara, sense estudis ni referències, a una biblioteca virtual dels Estats Units. Serveixi aquest article per a desenterrar la memòria de Francesc Casesnoves i Mir, un poeta de flamarada efímera a qui, ara fa quasi un segle i mig, una revista catalana d’Uruguai assegurava que havia de ser un dels notables poetas del Renaixement literari mallorquí.

Apendix 1

Recreació de l’Almudaina el s. XIV per F. Estabén (Museu militar de San Carles)

Apèndix 2

NOTES

1 Hi ha notícies d’un quadre de Ricard Carlotta, Martiri de Joanot Colom, que es va presentar a París l’any 1899 i va ser exposat a un mostrador del carrer Brossa. Malgrat les gestions, encara no s’ha pogut trobar.

2 Trobareu la transcripció completa del poema a l’Apèndix 1

3 Aquesta crítica va ser reproduïda El Iris del Pueblo dia 6 de febrer de 1873

4 Guillem d’Efak a El regne enmig del mar escriu:

«Aquest favor et faré,

et pots refiar de mi.

Tot quedarà entre noltros aquí dins.»

I Joanot Colom allà el degollava,

sense cap testimoni, tots dos cara a cara.

D’Efak va agafar de Ramon Picó i Campamar la idea que Colom volia evitar l’execució pública de Crespí. Això no obstant, a plena consciència, va excloure el poema dels seus recitals de la rapsòdia Siau qui sou! i els qui han escenificat l’obra no l’han incorporat.

Antoni Rodríguez basteix la novel·la Pac qui deu per tal de vindicar Pau Casesnoves com l’instador menys conegut de la Germania, però, al meu entendre, de manera innecessària i injusta, criminalitza Joanot Colom a qui acusa de la mort de Crespí, li assigna un llenguatge barroer i li atribueix en fals l’assalt a Bellver.

5 Vg.: https://catalog.hathitrust.org/Record/010585134 La revista no apareix a ARCA i s’ha digitalitzat a l’hemeroteca de la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, però només fins el 1885 i no recull els exemplars on es reprodueix el romanç Els dos Joanots. Es pot consultar completa en paper a la Biblioteca de Cort i, fragmentada, a la Lluís Alemany i a la de Cultura Artesana, ambdues a La Misericòrdia.

6 Podeu llegir la transcripció completa del romanç a l’Apèndix 2

7 jo no sé lo que’s diran de branca á branca de portal sa víctima y s’homicida… Tot i que no ho diu, la frase és del que Quadrado va titular Discurs Historich, a l’Associació de Catòlics el 6 de febrer de 1870.

8 He d’agrair l’atenció dispensada per Pere Fullana, Joan Mas i Vives, Joan Miralles i Damià Pons, amb profitoses indicacions de recerca.

9 Miquel va rompre amb la Companyia de Jesús. Va ser membre de la Real Academia de la Lengua Española des de 1886. La pressió dels Jesuïtes va fer que algunes de les seves obres fossin incloses a l’Índex Romà de llibres prohibits per l’Església. A la seva mort, una neboda seva i germana de Francesc, Joana Casesnoves i Mir, va interposar una demanda per paralitzar la publicació d’una biografia d’Ignasi de Loiola. Vg. El Heraldo de Madrid (pàg. 3, 29-IV-1913)

10 El Áncora (5-I-1885)

11 L’Ignorancia (7-III-1885) i El Balear (10-III-1885)

12 El Áncora (7-VII-1885) i BSAL (25-VII-1885)

13 BSAL, març de 1887

14 La Dinastía (22-III-1887)

15 La Correspondencia Eclesiástica (6-VIII-1887)

16 Un exemple és veure el seu nom a l’Adhesió a Irlanda a diverses publicacions l’abril de 1886: Los abaix firmants, decidits defensors dels drets de Catalunya en tota sa integritat, s’adhereixen à aquesta mostra de simpatia pera’l gran poble irlandès que ab tan zel y activitat defensa sa llibertat y autonomia. ¡Tant de bo que aviat pugan los irlandesos tornarnos semblant obsequi!, ¡Visca la Irlanda lliure!

17 Son freqüents notícies com aquesta: En el vapor Lulio ha llegado esta mañana el joven poeta y literato D. Francisco Casasnovas y Mir (El Áncora, 13-III-1886)

18 Unimos nuestro aplauso entusiasta a D. Francisco Casasnovas por haber sido el organizador de los conciertos dados en el Circulo de Obreros Católicos. (La Tarde, 8 d’abril de 1907)

19 La Publicidad, 24-XI-1908

20 El Diluvio (28-VIII-1914) informa que a la darrera Junta de Port de Barcelona es lamenta la mort del vocal Francisco Casasnovas y Mir.

21 Tots els funerals familiars es feren a la parròquia de Sant Jaume del carrer Ferran, indici que vivien a la zona de ciutat vella.

Aquesta entrada s'ha publicat en JUSTÍCIA I GERMANIA, el 29 d'abril de 2021 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.