Mails per a Hipàtia

He tornat a Prada de Conflent. Diumenge ens lliuraran a VilaWeb el Premi Canigó, que atorga la Universitat Catalana d’Estiu. Serà bonic. A Prada, fa vint-i-cinc anys vam presentar en públic VilaWeb per primer vegada.

D’aquell dia recorde sobretot l’enyorat Nadal Batle, amic i rector aleshores de la Universitat de les Illes Balears. Nadal era un personatge absolutament excepcional, únic, que va ser una gran desgràcia per a tots que morís tan abans de temps. Només tenia una cosa molt irritant i aquesta era que sempre tenia raó. Perquè no és que tingués raó a l’estil  d’aquella gent que sempre vol tenir raó sinó que la tenia. Era un doll de saviesa humana, de coneixement, de capacitat de connectar coses que et deixava aclaparat. I no s’equivocava mai. O gairebé mai.

I dic gairebé mai perquè aquell dia, el de la presentació ara fa vint-i-cinc anys, es va equivocar. I va dir en públic, per a la meua desesperació, que allò no funcionaria mai. Que la web, no VilaWeb sinó la web, no anava a funcionar. Venint aquella opinió d’un tecnòleg tant reconegut com ell l’impacte que va causar entre l’entusiasta i escàs públic que s’havia ajuntat en aquella aula del Liceu on vàrem fer la presentació va ser, curt i ras, demolidor.

A mi, però, em va venir bé. Molt bé. Perquè des d’aquell moment i fins la seua mort vaig tenir un argument per a rebatre les seues opinions i li vaig dir que jo era testimoni de la vegada (l’única vegada) que s’havia equivocat.

PS. Aquell estiu a Prada, Nadal anava carregat amb el primer portàtil d’Apple. Que més que portàtil era portable. Quina andròmina més gran que era (pesava set quilos!) i tanmateix quina enveja ens feia a tots…

Avui és el 15 d’agost del 2020. Dia de la marededéu. El més estrany de tots els que he viscut. Perquè enguany no hi haurà ni alfàbegues ni coets a Bétera. La pandèmia ha trencat també el cicle anual que més espere. Enguany no em podré refer a mi mateix a la una, allà a la placeta del sol, entre confeti i campanes, al costat dels amics. Simplement no hi ha res.

Escric assegut a la vora de la finestra i no hi ha res allà on un altre any hi hauria soroll, gent pujant cap a l’hort, músiques i aquella excitació popular que et diu que ha arribat el dia. De tant en tant passa un cotxe i prou. Per no tenir no tinc ni tan sols la meua major per a despertar-me a crits dient que ja sent la dolçaina i com és que jo encara sóc al llit… Ha de passar un confinament per un cas de covid a la feina, allà a sa casa de Barcelona.

A les vuit, però, han començat a sonar les campanes. Potser és l’única cosa que es pot fer. Ha estat un toc a mà potent, com si volguera despertar-nos d’aquesta boira que segur que a aquesta hora entristeix mig poble com m’entristeix també a mi. Les campanes sonaven com si intentaren matar la decepció i les he gravat amb el mòbil. He pensat que potser és un senyal de persistència, d’eixa persistència en la identitat de la festa sobre la qual tant he escrit al llarg dels anys i a la qual tanta importància done.

No és l’únic gest. Al poble han aparegut banderes i pancartes en molts balcons. ‘Bétera, poble coeter’ diuen les unes. ‘Estime  Bétera’ les altres. I han posat unes grans fotografies històriques de la festa en alguns indrets especialment sensibles avui. Una de molt gran ocupa bona part de la façana de l’església i ahir em vaig fer una foto davant seu, amb el pare. Pels records.

Però res m’és prou avui, quinze d’agost, a aquesta hora. També perquè les prèvies no han existit. La de Bétera és una festa que tota allarguem dies, gràcies als prolegòmens. Però enguany no he anat tampoc a recuperar el casc, les botes i la roba per tirar coets, guardada cada any perquè només la gaste cada 365 dies. Ni ens hem preocupat de comprar-ne. Albert encara insistia en que compràrem algun caixó per si de cas n’hi havia l’oportunitat, que no sé sap mai. Però no li hem fet cas. No ens hem acostat a ca Rausell, que està tancada, a veure què té. Ni hi ha hagut el ritual esborronador de les cases omplint-se de gàbies la vespra i tapant de manera solidària les façanes. No hem pogut tampoc assomar-nos a l’hort a parlar amb Ramonet i veure com creixen les alfàbegues…

Ara, però, em faré un cafè i em vestiré. I em posaré la camisa de majoral del 1992 i eixiré al carrer.  No puc fer cap altra cosa enguany. Només portar aquesta camisa que ens marca i ens distingeix, que ens fa únics i diferents com a poble. Aquestes flors que tant m’estime. I enyoraré l’olor de l’alfàbega. I esperaré que passen 365 dies i que tot això d’avui quede com un malson. Per favor…