Mails per a Hipàtia

Aquest serà un estiu molt complicat per a mi. Per moltes raons però especialment de feina, Així que, preventivament, l’Assumpció i jo hem decidit agafar-nos les úniques quatre nits que sembla que tindrem lliures aquest any i instal·lar-nos, ran de platja en un poblet de la Costa Brava.

Jo no sóc molt de mar. Vaig nàixer al secà i la mar sempre m’ha semblat que es mou massa. Però reconec que he apreciat molt la seua presència aquests dies. No he arribat a fer aquella cosa impensable de posar-me dins però m’he mullat els turmells, he passat una bona estona assegut a la platja i he gaudit del paisatge, molt, des del balcó.

Ai, si la vida pogués ser així sempre…

Visite la casa del senyor Josep Pla a Palafrugell. Hi havia estat en diverses ocasions abans, fins i tot en una presentació d’un llibre de l’escriptor que tant admire, que em va posar en el centre d’una polèmica política insospitada per a mi.

Aquesta vegada vinc de turista, sense més, Només a apreciar els records. A l’entrada, però, l’audiovisual que fan servir per a introduir la cosa em fa un que el cor bote, La veu és al principi la del Jordi Vendrell, que l’any vinent farà vint anys que és mort.

No m’ho esperava i l’aparició m’ha trasbalsat durant uns minuts. Tant que no he acabat d’apreciar en la seua dimensió aquest audiovisual fins que ja estava acabant-se i, amb la seua contundència diguem-ne patròtica, m’ha tornat a posar a lloc.

Avui havia de participar en un acte de l’Institut Ramon Llull. debatent sobre llengua i mitjans amb Andreu Gomila. Com tants actes enguany, la pandèmia ens ha forçat a fer-ho per videoconferència. No és el mateix, però aquest és el resultat.

L’IEC ha fet públic avui el meu nomenament com a membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. En la tradició de la casa se m’ha adjudicat el número 402 -des de la seua fundació el 1907.

Farà potser un any, crec que no arriba, que la Secció Filològica em va demanar si en volia formar part. A mi em va sorprendre molt la proposta i recorde que vaig expressar seriosos dubtes sobre el possible valor de la meua presència. Jo sóc un periodista, no un filòleg i supose que puc dir obertament que m’espantava la responsabilitat. Però després una sèrie de converses amb gent diversa del mateix institut i amb algun col·lega meu de VilaWeb em va acabar de convéncer. L’IEC busca fa temps una obertura a la societat en la qual potser sí que puc col·laborar d’alguna manera. L’argument del rejoveniment de la Institució, que algú va fer servir també, em sembla menys plausible, vist que estic a punt d’entrar als seixanta.

Amb dubtes i indecisions, doncs, he acabat assumint la proposta. Amb un gran sentiment de ser honorat, que ara mateix m’esborrona. Perquè en qualsevol país del món entrar a formar part de l’acadèmia no es pot interpretar sinó com un honor però en el nostre, pel paper de resistència cultural i política que l’IEC ha portat a terme en els moments més difícils de la nostra història encara ho és més.

Només espere que, efectivament, puga aportar alguna cosa jo també a una trajectòria tan impressionant.