Gàlim

Parlem del terreny que ha comprat l’ajuntament darrere de la Casa Santonja, a la banda de l’Ermita del Crist de la Palma i l’antic cementeri. Es veu que volen arreglar-ho, tot allò, que està una miqueta deixat de la mà de Déu.

El cas és que li explique que jo preferisc dir que el terreny està a les espatles de la Casa Santonja. M’estime més dir-ho així que no ‘darrere’. Ella diu que sí, que és com ho deia la seua iaia.

L’edat no perdona, li responc jo. I el problema no és que l’expressió delate que ja no som joves, sinó que la seua observació confirme que per als qui sí que en són, això ja és antic i caduc.

Diuen que, de somiar, se somia cada nit. Sempre que dorms. O pràcticament sempre. Que només alguns somnis es recorden; parcialment, o passats per la consciència una vegada desperts.

No n’he tinguat mai dels que en diuen profètics, ni tan sols per coincidències. Però hui m’he despertat amb un somni encara calent, potser sense acabar. Era trist: un anunci en primera persona d’un dol pròxim, d’un final dolorós i amb data definida.

Sé que això no va enlloc. La persona que en el somni em confessava esbalaïda el seu futur amb un despús-demà escàs, en la vida palpable ha superat la maldat biològica que havia començat a rosegar-la per dins.

No ha passat de ser un malson, ho sé. Però no me n’he pogut desllapissar en tot el dia.