Mails per a Hipàtia

Aquest ha estat un cap de setmana impressionant, amb l’entrada en presó de Turull, Rull, Bassa, Forcadell i Romeva i l’exili de Marta Rovira primer, amb la detenció del president Puigdemont i les reaccions, sobretot al carrer posteriors. En l’agenda d’actes Palma, que es va haver de suspendre dijous perquè hi havia la sessió d’investidura de Jordi Turull, Artés (divendres), Palafrugell (dissabte) i Vic (dilluns).

Artés, per raons evidents, va ser la més impressionant de totes. L’ambient després de les detencions era elèctric i va cristal·litzar en un enorme aplaudiment amb tota la sala posada dempeus i crits de Llibertat! abans de començar a parlar. Evidentment no vaig dir ni una sola paraula del llibre. No era el moment ni la necessitat. La indignació desbordada que hi vaig copsar era el senyal primigeni de tot el que vindria després: l’estat ha passat una ratlla que la gent ja no tolerarà de cap manera.

A Palafrugell hi vaig anar dissabte encara enmig de la commoció pel ple del parlament de dissabte. M’hi vaig trobar molts bons amics amb els quals, per sort, vaig poder descarregar de forma sana part del malestar que m’acompanya, inevitablement, aquests dies. L’acte es va fer al Museu del Suro, conduit per l’Enric Serra i va ser també molt intens. No sabíem que a l’endemà matí la detenció de Puigdemont a Alemanya ho capgiraria tot.

(Per cert que em vaig emportar una sorpresa molt agradable: l’ANC local ha arribat a un acord amb una copisteria i cada dia imprimeix el VilaWeb Paper per repartir-lo pels locals del poble. Impressionant)

Després del diumenge tan intens de mobilitzacions dilluns va arribar el torn de Vic. A la capital d’Osona l’ambient era encara més emocionat que enlloc, en bona part i amb tota la lògica per la Marta Rovira. L’exili de la secretària general d’ERC ha causat una emoció i una indignació difícil de descriure i això es va traduir en un acte, crec, que d’una altíssima càrrega política. L’acte es va haver de moure del Casino a l’Auditori perquè no cabíem en el local previst en un inici i evidentment tampoc no vaig dir (gairebé res) sobre el llibre –Jordi Vilarrodà va fer una presentació del mateix que em va impressionar i que vaig agrair molt. Com anècdota una persona em va demanar que fes política, dient en públic que ell em donaria el seu vot. Li ho vaig agrair però vaig voler-li explicar que jo seria un desastre de polític i que no estic fet per eixes coses. Jo aprecie massa la meua llibertat i he fet VilaWeb precisament per a ser lliure i dir sempre el que crec i pense. La vida de partit no està feta per a mi…

Quan vaig arribar a Arenys de Mar em va sorprendre molt una paraula: barri. Barri ho fan servir per a indicar la tanca exterior d’una casa de camp: ‘obre el barri’. Com tantes paraules jo no l’havia sentit dir mai.

Ho vaig buscar al magnífic Diccionari Català-Valencià-Balear i efectivament era així:

a) Cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp (Costa de Llevant, St. Vicenç dels H.).—b) Clos tancat de paret, que hi ha davant la façana principal d’una casa de pagès (Cat.). Hi havia la masia,… l’era als seus peus, dins del barri, que una esberlada porta de fusta tancava, Oller, Esc. pobr. 33.

Les referències de l’Alcover-Moll em van fer pensar que em trobava al davant d’un dialectalisme i així em vaig conformar. Fins dimarts.

Dimarts vaig eixir a prendre un cafè amb els meus pares. Vàrem anar al bulevard i allà hi havia les meues dues ties amparín, entre altres. Vam seure i vam xerrar de bon gust. I en un moment la meua tia Amparín de casa em va sorprendre. Parlant de Fernando, un amic de la colla de ma mare, va dir que a vegades obria amb una reverència ‘el barri’. Arrea! El barri com a cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp, aquell barri que jo imaginava dialectal del Maresme apareixia de sobte i per sorpresa a Bétera. Amb una naturalitat esborronadora.

Ho vaig comentar després amb ma mare mentre tornàvem a casa i ella em digué que era conscient que parlava molt pitjor avui del que parlava quan era xiqueta. Molt pitjor, volia dir, de paraules, expressions, conceptes. I vam tornar a recordar com ma güela deia aixeta a les aixetes velles però grifo a les noves…

Aquests dies estic llegint un llibre deliciós de David Bellos, que porta per nom ‘Is That a Fish in Your Ear?’. El llibre descriu la traducció, el procés de traduir, i aporta una quantitat enorme d’anècdotes sobre les llengües més diverses. Explicant com cada llengua, al final, és un món i representa una manera d’entendre el món. Que no es pot aprendre ni ensenyar del tot.

En el llibre es relaten històries impressionants com la d’alguns pobles caçadors de l’Àfrica que construeixen les frases segons el punt del cel on hi ha el sol, creant així mapes que els permeten orientar-se fins i tot en les circumstàncies més difícils. I s’explica que quan alguns occidentals van intentar treure profit d’aquesta característica varen aprendre les paraules però no van poder saber com convertir-les en mapa. Per això calia haver nascut amb aquella llengua.

Les llengües, totes, estan degradant-se arreu del món. La nostra també. I el perill de la pèrdua d’una quantitat enorme de coneixement és concret i cert a tot arreu. Barri és poca cosa comparat amb l’ús del sol com a càlcul gramatical, això és cert. Però, caram, a mi em toca molt de prop.

Emili Bella em va fer aquesta entrevista sobre el llibre, que han publicat a l’edició de diumenge d’El Punt Avui.

‘Estem al mig de la partida i ja veurem com acaba’

Dues presentacions la primera setmana del nou llibre, a Mediona i Arbúcies. En totes dues molta gent i aquestes ganes de preguntar molt que es detecten ja fa temps entre una ciutadania una mica desconcertada per tot el que està passant.

A Mediona vaig conèixer un fotoperiodista madrileny, Mario Valverde, de PeriodismeDigno, que s’hi ha instal·lat i que fa feines molt interessant –és un poble amb tot de periodistes, com ara la corresponsal de la CCMA a Beirut Txell Feixa, a la mare de la qual vaig poder saludar-la i felicitar-la per la part que li toca ja que la filla està fent un treball excel·lent.

A Arbúcies quan vaig arribar-hi hi havia un acte previ a la plaça ja que s’havia convocat a tots els ajuntaments per recordar els presos. Evidentment m’hi vaig sumar als veïns que van escoltar un manifest, van cantar Els Segadors i després van cremar fotos del Borbó. Ho van fer al voltant del plataner que en cada poble es va plantar per commemorar la primera república espanyola i que a Arbúcies es conserva esplendorós.

Llibre nou. I ahir primera presentació. Grossa a Barcelona. Al CCCB amb la presència d’unes quatre centes persones i amb el bon amic Vicent Sanchis de company d’acte. Ací teniu el vídeo sencer de l’acte i ací també una entrevista que em varen fer als Matins de TV3, la primera (a partir del minut 1.36.11 )