Mails per a Hipàtia

Aquest matí m’he despertat amb la notícia, per mi molt trista, de la mort d’Hugh Masekela, el gran música sudafricà que lluitava des de fa uns mesos contra el càncer. Masekela representava per a mi el millor de la música africana, sense voler treure-li cap valor als altres grans noms del continent.

Masekela no era només un gran músic, un gran trompeta i fiscorni. Masekela aportava al jazz mundial la tradició africana i una lluita intensa i immensa per la llibertat del seu continent, del seu país i de la seua gent.

El vaig conèixer gràcies a la gira Graceland de Paul Simon. Recorde que van actuar al Velòdrom d’Horta de Barcelona i que jo volia més i més Masekela, fins que ell va tancar el concert amb una versió impressionant del Nkosi Sikelel’ iAfrika on de sobte algunes notes, poques, canviaven el to sencer de l’himne conferint-li un sentit dolç, malgrat la duresa de la lluita.

Sap greu que una persona així muira, encara que siga llei de vida. Però sempre ens quedarà la seua música. Per això vos deixe alguns vídeos que crec que reflecteixen molt bé el que va ser Hugh Masekela, el gran Hugh Masekela.

-La versió de Soweto Blues que precisament cantava en aquella gira acompanyant Miriam Makemba, la gran dama de la música sudafricana

-El seu concert sencer al Festival de Lugano de 2009

-La conferència TED que va fer sobre la influència de la música occidental a l’Àfrica

-Una versió de Bring Back Home a la seu de la UNESCO de París. No us perdeu la felicitat de Marcus Miller, tocant el baix amb ell

-i aquella versió preciosa de l’himne…

Entrevista a l’emissora que emet en francès des de Barcelona

//html5-player.libsyn.com/embed/episode/id/6167530/height/90/theme/custom/autoplay/no/autonext/no/thumbnail/yes/preload/no/no_addthis/no/direction/backward/render-playlist/no/custom-color/87A93A/

L’altre dia en una d’aquestes llibreries d’aeroport on entres de forma rutinària però sense esperar trobar res vaig descobrir una petita perla. Vaig comprar-me, i el vaig devorar amb passió en el vol de retorn a casa, un llibret de la periodista nordamericana Linda Greenhouse titulat ‘Just a Journalist‘. Es tracta d’un volum deliciós, barreja de memòria personal i debat periodístic que planteja amb una valentia i una decisió admirables el sempre espinós tema de l’objectivitat periodística.

Greenhouse ha estat durant dècades la periodista del New York Times destinada a seguir el treball del Tribunal Suprem dels Estats Units. El seu extraordinari treball d’anys, però, va ser curiosament discutit per un parell de decisions personals, de la seua vida privada, que la van posar en l’aparador –una d’elles simplement acudir com a manifestant a un acte a favor del dret a l’avortament.

Greenhouse, que ara té 71 anys, va decidir aleshores atacar aquest fals paradigma de l’objectivitat periodística i la imparcialitat que tant. de mal ha fet a la nostra professió i que jo mateix he atacat sovint també, com per exemple vaig fer en aquesta entrevista al Periòdic d’Andorra.

El nivell argumental de Greenhouse, però, és insuperable. La periodista del New York Times destrossa el mite de la imparcialitat i l’objectivitat amb uns arguments impossibles de resistir. Posa de relleu com aquesta tesi de que cal explicar les dues cares de qualsevol cosa va ser inventada per a controlar els periodistes i impedir que pensaren lliurement i demostra que en la majoria dels casos no hi ha dues cares de res sinó múltiples. És especialment punyent a l’hora de demostrar que la nefasta pràctica de posar en peu d’igualtat, i sense mullar-te, dues opinions confrontades només val per a elevar gent ridícula, especialment quan has de trobar algú que opine en contra d’una cosa que és de sentit comú.

Aquest llibre hauria de ser de lectura obligatòria en les nostres facultats de periodisme, on continuen arrapats a una teoria vella i errònia, que als Estats Units ja poca gent defensa en l’àmbit professional. Això no passarà, però.

Ma casa és un laberint. Ma casa de Bétera. Construïda sobre el que va ser el bar, Ca Montes, l’edifici agrupa de forma una miqueta desconcertant les cases dels meus pares i oncles, de la meua germana i dels meus cosins també. El fet que haja estat un projecte d’al·luvió provoca situacions còmiques, com ara que l’ascensor en ma casa concretament s’obri a la cuina.

A casa el matí de reis és una gran festa. Majors i menuts, aquest any s’ha incorporat l’Anna com la més menuda de totes, passem de casa a casa obrint regals i gaudint sobretot amb l’alegria dels xiquets, amb aquells ulls tan especials que posen davant els paquets deixats la nit abans.

Entre els regals d’enguany un de ben curiós i simple m’ha emocionat. Un aparell telescòpic per rascar-te l’esquena. Mara, només veure’l, ha recordat que la güela Rita, la matriarca de la casa, en tenia un. No n’era de telescòpic sinó fixe i no era de metall sinó de fusta lacada. Ella el feia servir, efectivament, per a rascar-se l’esquena i de sobte a tots, aquest matí, se’ns ha aparegut la seua imatge bonhomiosa, asseguda a la caseta del bar, sempre vestida de negre.

La memòria ha estat avui un altre regal de Reis.