He modificat el so del vídeo on hi ha la meua intervenció al debat de fa uns dies a la Universitat de Stanford, a Califòrnia. L’àudio original era gairebé inaudible. El conjunt de tots els altres vídeos de la sessió el trobareu ací.
Darrerament no acostume a penjar els vídeos de les xerrades que, seguisc, fent. Però aquest em sembla que pot interessar. A Sabadell.
https://www.youtube.com/watch?v=hO1P_sKlIPI?rel=0
Fa uns dies va començar a circular per les xarxes, de forma abundant, un article d’un advocat anglès resident a Suïssa, de nom Matthew Parish, en el qual aquest afirmava que Ciutadans estava sent finançat per la Comissió Europea a través d’un esquema corrupte.
Diversos lectors i subscriptors de VilaWeb es van adreçar a la redacció demanant-nos què opinàvem d’aquest tema. Vam analitzar l’article i vam constatar que estava ple d’errors enormes i que la seua tesi era absurda. I per això vam publicar, tal i com se’ns havia demanat, la nostra anàlisi. Aquesta va aparèixer en l’article ‘Desintoxicació: no és cert que Juncker financi Ciutadans amb diners de la Unió Europea’.
El que explicàvem en aquell article és que la teoria de Parish era absolutament inconsistent. Ridícula. L’autor no aporta cap dada que es puga fer servir per analitzar si la seua tesi és real però en canvi s’equivoca absolutament quan afirma que hi ha dues organitzacions creades per a canalitzar els diners. Parish basa la seua tesi en descriure la Comunitat de Treball dels Pirineus i el programa POCTEFA com dues coses que no són. Confon greument el seu funcionament o el manipula completament amb la finalitat d’enganyar. No sé perquè. Però les dades respecte al que són i com funcionen són públiques i tothom les pot comprovar.
Així Parish afirma que la Comunitat de Treball dels Pirineus és una ‘obscura organització no governamental’ que només serveix per a dissimular el pas dels diners. Segons ell, pretén representar els governs regionals però no els representa i diu que una prova que no és una institució clara és que incorpora Andorra, que no forma part de la UE.
Parish s’equivoca en tot. La Comunitat de Treball dels Pirineus és una organització fundada pel Consell d’Europa (del qual sí que forma part Andorra) i no pas per la Unió Europea. Ni això s’ha molestat a comprovar. La CTP és una organització perfectament coneguda que, efectivament, incorpora i coordina governs de la zona dels Pirineus, inclosos el Govern d’Andorra, la Generalitat de Catalunya i el govern de Catalunya Nord – Occitània. El president actual de l’organització és el president d’Aquitània, Alain Rousset.
A continuació Parish afirma que la Comunitat de Treball dels Pirineus traspassa fons a una organització anomenada ‘POCTEFA’ o Programa INTERREG V-A Espanya-França-Andorra. En diu també que POCTEFA és una organització ‘obscura’ que pretén formar part de la Unió Europea però que no en forma part. ‘POCTEFA –diu Parish– serveix per a poca cosa més que per a afegir una capa més d’opacitat a aquells que intenten cercar la destinació dels diners que provenen del Fons de Desenvolupament Regional europeu’ (i que, segons la seua tesi, serveixen per a finançar Ciutadans).
En aquest punt Parish va completament equivocat. POCTEFA no és cap organització, sinó un programa europeu oficial de suport financer al desenvolupament regional, creat precisament per ajudar a la cooperació transfronterera entre els estats andorrà, espanyol i francès. El programa evidentment forma part de la Unió Europea, contra el que diu Parish. És un programa transparent i entre les institucions que hi són adherides hi ha la Generalitat de Catalunya, concretament la Direcció General de Promoció Econòmica, Competència i Regulació. POCTEFA no envia descontroladament diners provinents del Fons de Desenvolupament Regional europeu a ningú, sinó que tramet ajudes que poden arribar a ser d’un 65% del total dels projectes que s’hi presenten i sempre amb concurs públic. En total, té un pressupost de 189 milions d’euros per al període 2014-2020 i en la seua web explica amb tot detall a qui i com l’adjudica.
Parish simplement no sap del que parla. O vol enganyar.
Després de publicat l’article a VilaWeb Parish va demanar que es publiqués un article seu fent ús del dret de rèplica, cosa que evidentment vàrem acceptar, com fem sempre i en tot els casos. Està ací: https://www.vilaweb.cat/noticies/desintoxicacio-juncker-no-esta-financant-ciutadans-amb-diners-de-la-unio-europea/
En l’article, Parish no contesta cap dels arguments plantejats per VilaWeb, ni discuteix els errors que nosaltres li hem posat de relleu. No es defensa perì en canvi es llença a fer acusacions surrealistes. Com ara que és impossible fer un article com el que ha fet VilaWeb en 48 hores si no és amb el suport, personal!, del ministre De Guindos, amb el qual insinua que VilaWeb està al servei del govern espanyol, insinuació que no cal ni que rebutgem, de tant ridícula com és. Simplement Parish no vol reconèixer que està equivocat i es dedica a intentar confondre tant com li és possible als lectors per amagar que va escriure un article sense saber de què escrivia.
Tanmateix la pregunta que tothom hauria de fer-se és molt senzilla. Si el senyor Parish afirma que la Comissió Europea finança Ciutadans a través de la CTP i POCTEFA però s’equivoca per complet a l’hora d’explicar què són, si confon completament com funcionen i afirma coses d’elles que no són certes, com vol que ens creguem allò que diu? Si el canal a través el qual ell diu que es finança Ciutadans és completament fals com ens hem de creure que la Comissió Europea finança Ciutadans?
Ho aclariré això: si el senyor Parish hagués dit només que la Comissió finança Ciutadans, sense donar més pistes ni entrar en detalls la seua hauria estat una opinió que podríem haver trobat interessant o no però que no podríem discutir. Seria una opinió i estaria plantejant una sospita. Però si ell diu que la Comissió finança Ciutadans a través d’un esquema que descriu en detall i tota la descripció que fa és mentida aleshores hi ha uns fets a contrastar, que un cop contrastats el deixen en molt mal lloc a ell. I que nosaltres no podem passar per alt. Desmuntar el que explica Parish significa que Ciutadans no es finança de manera irregular? No, Però Ciutadans segur que no es finança com diu aquest senyor, d’això en pot estar ben segur tothom.
A partir d’ací el lector té dret a preguntar-se perquè, fins i tot en aquest cas, un diari com VilaWeb ha d’explicar que tot això és mentida. Hi ha gent que considera que com que el rumor perjudica a Ciutadans nosaltres, com a periodistes, no hauríem de fer res.
La resposta a la pregunta, però, és molt simple: ho fem perquè eixa és la nostra feina. VilaWeb és un diari i la seua feina és que els seus lectors tinguen al seu abast la millor informació possible. Ho torne a dir: la millor informació possible. Sobre qualsevol tema i siga quin siga l’autor. Això es pot aconseguir creant informació, cosa que fem cada dia, o desmentint informació falsa, cosa que fem de tant en tant a través de la sèrie ‘Desintoxicació’. Nosaltres treballem cada dia perquè els lectors de VilaWeb tinguen la millor informació possible i en aquest cas el que fem és avisar-lo de que el que diu aquest senyor no és cert.
Hi ha qui opina, però, que ja que l’article del senyor Parish ataca Ciutadans nosaltres hauríem de deixar que circul·lés, sense més, per fer-los mal. Sabent que és fals. Però això a VilaWeb no ho podem acceptar per diversos motius:
1- No podem ni volem deixar que els nostres lectors facen el ridícul. Aquest tema el publiquem perquè hi ha molts lectors interessats en el text original de Parish i que pensen que és un text important perquè pot desemmascarar Ciutadans. I que ens demanen la nostra opinió. L’estudiem, l’analitzem i arribem a la conclusió que està ple de falsedats que qualsevol persona pot identificar i tirar en cara ràpidament a qui intente fer-lo servir com argument. Si cap lector ens hagués demanat que ens el miràrem segurament no hauríem fet res, potser ni l’hauríem vist. Però en llegir-lo va ser ben evident que estàvem al davant d’una explicació insostenible i que circulava de manera abundant. I havíem de callar, un cop sabut això? Deixant que la gent es cregués una mentida i la fes servir com a argument?
2- La veritat és important i central per a la nostra feina. Moltes vegades la gent ens diu que un tema no se l’ha cregut fins que l’ha vist a VilaWeb. Tenim una credibilitat periodística a la qual no podem renunciar. I això implica que hem de ser lliures i honrats i aportar la informació no en base a què interessa en aquest o en aquell moment sinó en base a què és real i a què no és real. Quina credibilitat tindríem sinó? Quina credibilitat tindria un diari que amaga de forma conscient una part d’informació que coneix per tal de manipular la realitat a favor d’una ideologia concreta? Això és el que fa l’ABC o El País cada dia. I això és el que VilaWeb no farà mai. En què ens diferenciaríem d’ells? Com us podríeu fiar de nosaltres si ens comportàrem així? No ens hem passat 22 anys de la nostra vida construint VilaWeb per acabar practicant el pitjor dels periodismes. Això no ens ho demaneu perquè no passarà.
3- Finalment i més enllà del periodisme: no podem construir un nou país si ens limitem a fer una Espanya en petit, copiant tots els seus defectes. Com a ciutadans adoptem posicions polítiques i les meues personals crec que estan fora de tot dubte, Però com a periodistes fem periodisme, no política. I per tant informem de fets. No distorsionem la realitat tant com siga necessari per a manipular a la població. Que això ho fan els grans mitjans a Espanya és evident però nosaltres precisament el que no volem fer és assemblar-nos a Espanya. En res. La nova Catalunya volem que siga molt millor que l’Espanya actual i el nostre espill en tot cas són els països més dignes del món, allà on el periodisme és una part substancial de la vida social perquè serveix de contrapés a la política, precisament perquè respon a uns mètodes de treball consistents i a una deontologia fora de tota discussió. El compromís de VilaWeb amb el país i la lluita per la independència és innegable però ho és des de l’exercici de la professió periodística al nivell més alt possible. I explicant que el senyor Parish s’inventa tot el que explica VilaWeb no està defensant Ciutadans, sinó que està defensant el periodisme, la veritat, el dret dels nostres lectors a estar ben informats i la necessitat de que la república catalana no copie els defectes de la premsa espanyola i siga, en canvi, un model de qualitat també pel que fa als mitjans.
Fa molts anys vaig llegir una frase de Josep Pla que em va encantar. Pla defensava que la millor manera de viatjar era en vaixell perquè primer olores la ciutat que vas a visitar, després la veus i finalment la trepitges. Pla en parla en ocasió, si no ho recorde malament, del primer viatge que va fer en avió i ho diu rebutjant implicitament la nova màquina.
Just aquests dies em mirava el nou llibre que li han fet ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’. I m’ha sorprès una frase supose que complementària i que confirma que a Pla això dels avions no li feia gràcia. Diu ‘De l’avió, primer en desembarca el cos, després en desembarca l’ànima, que se n’havia separat esporugida, en el moment de pujar l’escala de l’aparell’
Avui ja no es pugen, normalment, escales per arribar a l’aparell però la frase m’ha fet gràcia perquè el vol que m’ha portat a Los Àngeles deu ser dels vols directes més llargs que he fet en la meua vida. Prop de tretze hores dalt de l’aparell en una connexió directa entre Barcelona i Califòrnia que semblava impossible fa quatre dies. M’he preparat bona cosa de feina per aprofitar tant de viatge. Sinó les hores passen lentes per més pel·lícules que et poses al davant.
Aquesta vegada vaig a Califòrnia per a participar en un debat a la Universitat de Stanford sobre la situació al nostre país. Quan em van convidar vaig pensar que no em veia amb cor d’anar i i tornar en tres dies i li vaig dir a la meua menuda que perquè no se’n venia, ella no coneixia encara San Francisco, i passàvem el cap de setmana junts. La major es va apuntar també i finalment l’Assumpció així que hem aprofitat el debat per a fer les mini vacances que no vam poder tenir a l’estiu. Dimecres cap a Los Àngeles i dimarts de tornada de San Francisco…
***
Vaig acceptar anar a Los Àngeles amb una certa recança. A la meua major li feia molta il·lusió anar-hi. Ella sempre ha tingut un interès gran pel món de la televisió, on treballa, i del cinema, així que la possibilitat d’anar a Califòrnia obria una finestra d’oportunitat, en aquest cas a Los Àngeles.
Dic que vaig acceptar d’anar-hi amb una certa recança perquè només havia estat una vegada abans a Los Àngeles, a meitat dels anys vuitanta, i en vaig fugir espantat. Cotxes, cotxes i més cotxes. Aquesta vegada he descobert una ciutat una mica més humana que la que vaig veure aleshores però encara m’ha quedat un sabor rar. Hi he vist persones però la seua extensió és inhumana. Encara. O encara més.
***
En aquell viatge de fa tants anys l’únic encert va ser anar a dormir a Santa Mònica, una petita ciutat que, a tots els efectes excepte l’administratiu, és Los Àngeles però que té un caràcter especial. Menys agressiu. Allà hi ha el pier famós on acabava la famosa ruta 66. Recorde la impressió enorme que em va causar en el seu moment la platja i la força enorme de l’Oceà Pacífic.
Vam triar, doncs, un hotel a la platja, de nou, i davant el pier. Es diu Shore Hotel i professa un ecologisme militant francament agradable, Des de l’ús de plantes locals fins als panels solars. Hi vam arribar que ja era de nit però encara d’hora. Per evitar el temible efecte del jetlag vam decidir anar a passejar al pier i a sopar per anar a dormir a una hora ja més o menys raonable.
El pier havia canviat molt del que jo havia conegut. De fet tot Santa Mònica. En aquell viatge ens vam allotjar en un motel que ara no hi ha hagut manera de trobar i la zona evidentment ha canviat molt. El pier vell era una construcció, una plataforma, de fusta que s’adentrava al mar amb algunes atraccions i llocs de menjar. El pier actual és molt més gran i encara que manté la fusta visible la seua estructura és de concret. Es veu que algun fenòmen meteorològic es va emportar el vell pier per davant i que posats a refer-lo l’han refet de manera més consistent.
Tot i ser un dimecres de desembre a la nit la instal·lació estava oberta encara que s’hi passejava poca gent i menjar-hi ja resultava poc atractiu. Vam acabar anant a parar a un restaurant darrere de l’hotel.
***
A Los Àngeles el pla principal era visitar els estudis Warner Bros. Et fan una ruta que dura ben bé tres hores en uns carrets molt còmodes que em va resultar molt més interessant del que jo mateix m’esperava.
Es pot dir que, més o menys, et passen per totes les fases de producció d’un film, amb un recorregut molt ben estudiat. Resulta sorprenent descobrir quantes escenes de films coneguts s’han filmat, per exemple, en un trosset de selva que tenen, menuda, l’única filmable a Califòrnia, segons ells.
Hi ha després carrers i fragments de ciutats que tot i ser els mateixos els hem vist en films diferents de maneres diferents. Realment la creativitat d’aquest personal és molt notable. Els mites ajuden molt en la visita, però. Quan vaig veure el carrer on es va filmar bona part de ‘Blade Runner’ no vaig poder evitar un cert calfred…
***
La ruta cinematogràfica es va allargar tot el dia pels escenaris de ‘La la Land’, el darrer gran èxit que sembla haver dotat de personalitat pròpia a Los Àngeles i pel passeig de la fama i el Teatre Xinés allà on es fan els Òscars cada any. Tant el passeig com sobretot el teatre. desconcerten de com de tristos i decadents que són. Supose que per fer la cerimònia el carrer l’arreglaran una miqueta perquè realment és més que decebedor.
***
Un dels taxistes que ens ha portat d’una banda a l’altra de la ciutat ens diu que el nostre president és a Bèkgica exiliat quan ens demana d’on som i li contestem que som catalans. No serà l’únic. Comprove que les imatges de la repressió del primer d’octubre van calar profundament en l’opinió pública perquè diversa gent ens ho comentarà quan ens geolocalitzem. La diferència de coneixement de la realitat catalana respecte a altres ocasions anteriors és molt evident i un bon senyal.
***
Sopem en un restaurant local d’aquells més que típics. Hi ha una xicota que canta estàndards acompanyada d’un pianista, la gent mira el partit de futbol americà en la gran pantalla que hi ha dalt del taulell i de sobte tallen l’emissió per a emetre en directe la notícia de l’assetjament per la policia d’una persona que sembla que n’ha segretat una altra, La cosa acabarà amb un mort més o menys retransmés en directe entre les jugades del partit de futbol. Benvinguts a Amèrica…
***
A San Francisco arribem amb ganes de passejar. Tenim l’hotel a la zona de Union i ens enfilem cap a Chinatown i més enllà al port.El barri de població xinesa de San Francisco ja m’havia impressionat en les meues visites anteriors a la ciutat. Aquesta vegada m’ha sorprès, però, la proliferació de banderes de la república popular.Que evidentment s’identifiquen no com la bandera del règim sinó com la bandera del país. N’hi ha moltes i molt visibles. La meua major vol buscar un lloc tradicional on fan aquelles curioses galetes de la fortuna i al final el trobem fent voltes pels carrerons, Realment és digne de ser vist.
***
El port passem una bona estona observant com es barallen els lleons marins. Realment és un xivarri monumental, Supose que no viu ningú massa prop del moll perquè deu ser una tortura escoltar aquell grup nombrós d’animals que no paren ni un minut de barallar-se amb grans crits.
***
Les meues filles no havien estat mai abans a San Francisco així que és obligat acostar-nos al Golden Gate i travessar un tros del que probablement és un dels ponts més coneguts del món.
Ho és amb tot el valor i el reconeixement possible, Realment és un monument espectacular. Ens hem acostumat a veure’l però l’invent aquest de penjar un cable de dues torres i subjectar amb això una carretera és tan gracil i elegant que no pots parar de mirar-lo.
Aquesta vegada el pint, per sort no es mou. O no es mou de manera apreciable, Està pensant per a vinclar-se amb el vent o els terratrèmols i té una flexibilitat que una vegada que el vaig atravessar em va deixar perplex. Aquell dia feia molt vent i semblava que eixiries volant en qualsevol moment…
***
Fem la ruta de barris mítics de San Francisco, sobretot Castro, l’epicentre de la comunitat gai i Haight-Ashbury, el que va ser el gran centre de la comunitat hippie dels anys seixant ai setanta. En tots dos es palpa de quina manera aquesta ciutat ha canviat el món sencer.
A Haight-Ashbury hi ha un munt de botigues que intenten conservar l’esperit hippie, tot i que en alguns cas ja no sap si simplement és un negoci que troba l’excusa en el moviment hippie. A Castro el desplegament de banderes gais és increible. Fa temps que sostinc que el moviment gai és el moviment nacionalista més potent que hi ha avui al món. Fins i tot els passos de zebra els han pintat amb els colors de l’arc de Sant Martí.
Precisament travessant-ne un ens trobem una parella que fa el passeig completament despullats amb un miníscul taparrabos que només cobreix la part superior del penís. No sé si pretenien escandalitzar però em causa una gran impressió pensar que som al desembre i aquests dos eixien al carrer sense res amb que tapar-se. Fa un temps agradable, és cert, però no deixa de ser desembre. Jo vaig amb un jaquetó gros que fa un contrast espectacular amb la seua nuesa, Supose que a la meua contra, és clar.
***
Stanford és una universitat col·losal. Diuen que és la que té el càmpus més gran del món. Sens dubte als Estats Units és una de les més admirades. I també de les més difícils: només un tres per cent dels alumnes que demanen per entrar ho aconsegueixen finalment.
Anem a sopar a la casa que té el professor Joan Resina, dins el càmpus mateix, Un sopar familiar amb la seua dona, nascuda a Alacant per cent, i les seues dues filles. Parlem de la situació al Principat, de llibres, admire la seua biblioteca i com de ben organitzada la té, i ens explica coses interessants sobre aquesta universitat on ell ja porta, si no em falla la memòria, dèsset anys.
Per exemple ens explica que la pressió a favor de la tecnologia és molt gran. En definitiva Stanford és la gran universitat de Sillicon Valley. Tanmateix la universitat insisteix en mantenir i potenciar les humanitats perquè no vol ser un simple col·legi politècnic. Em sembla admirable. Un detall em crida molt l’atenció: la universitat té un pressupost més alt que uns quants estats del món.
***
Passegem pel campus, realment impressionant, de Stanford. Amb l’Elisenda Paluzie, que està aci per participar també en el debat que prendré part jo, entrem a un parell de biblioteques, endreçades i preparades fins al menor dels detalls. És evident que tenen molt d’espai, molt, però també ho és que la densitat d’estudiants és baixa. I a més són meitat estudiants de carrera i meitat de postgrau. Fa la impressió que les relacions personals ací són molt fàcils i senzilles.
Alguns dels edifics causen molta impressió. Hi ha un museu, el Centre Cantor, que té una col·lecció impressionant d’escultures de Roden a l’aire lliure. Després veurem la impressionant església que té un paper rellevant en l’entrada principal del campus. A la llibreria, a banda dels llibres, impressiona la quantitat monstruosa de merchandising que tenen de la pròpia universitat, Hi ha una secció dedicada als autors de la pròpia universitat i quede parat de quants llibres he llegut de professors d’aquesta universitat, que deuen estar per algun d’aquests edificis que hi ha prop.
***
El debat sobre la situació catalana es fa finalment a l’auditori de l’Escola d’Educació, perquè s’han apuntat 150 persones —és curiós però la gent s’apunta per avisar que vindrà i així poder calcul·lar amb precisió l’espai que queda activitat necessita. Entre els assistents, com és lògic, un grup important de catalans de l`àrea que intervindran amb moltes ganes en el torn de preguntes.
Al debat participem la professora de San Diego Pamela Radcliff, una historiadora especialista en els moviments socials a l’estat espanyol, el professor escocès de dret Neil Craig Walker, que farà una descripció magnífica del comportament de la Unió Europea en aquest afer, l’Elisenda Paluzie i jo mateix, moderats pel professor Resina. El professor Javier Pérez Royo, que estava anunciat però no ha pogut venir per un imprevist d’última hora, ha enviat un text magnífic denunciant el funcionament del sistema judicial espanyol. que ha llegit el professor Resina, L’Elisenda ha fet un completíssim recorregut per la situació econòmica del país, en el marc del procés d’independència i jo he intentat explicar els conceptes bàsics, sobretot intentant matisar o desmuntar les idees preconcebudes que circulen per culpa sobretot d’alguns corresponsals tan poc fiables com el del The New York Times.
Al final de l’acte, per sort, hem pogut saludar a uns quants dels catalans que han acudit a l’acte i que no paren de treballar des de tant lluny pel país. Gent preparada, que ocupa en molts casos llocs importants sobretot en indústries del sector tecnològic.Molts d’ells, per cert, abillats amb peces de roba groga, és clar.
***
Treballar des de Califòrnia se m’ha fet molt complicat, Per la diferència horària havia d’escriure l’editorial de bon matí, només alçar-me, i això se’m fa molt estrany, no tenia el cos preparat. Normalment l’editorial la vaig rumiant lentament al llarg del dia en el meu cap i quan l’escric cap allà les set de la vesprada, ix bastant fluida. No és aquest el cas quan t’alces, als Països Catalans ja és vesprada i ha passat de tot mentre tu dormies. Espere que no s’haja notat massa…