Mails per a Hipàtia

En trobar-me amb el president Milan Kucan, l’home que va aconseguir fer la independència, li ensenye el meu vell carnet eslovè. El carnet que el govern eslovè de l’època em va expedir com a corresponsal.

Kucan se l’ha mirat amb molta curiositat i ha exclamat ‘això és d’abans de la independència!’ Després ha fer un comentari, inevitable, sobre com de joves érem tots. La meua foto d’aleshores i la meua presència física d’ara són un contrast evident que m’impedeix dissentir.

La persona que treballa al seu costat i li fa d’assistent encara s’ha emocionat més. Treballava en el ministeri d’informació en aquella època i creu que és probable que fos ella mateixa qui me’l fes. Li dic que jo no puc recordar-ho de cap manera però que seria una història bonica. Em demana permís per fer una foto del document, que evidentment li concedisc sense dubtar-ho ni per un segon. ‘Avui això és un objecte històric per nosaltres’ em diu. Kucan somriu al seu costat i jo m’imagine que pensa que la història és molt complicada de fer. Després m’ho explicarà en aquesta entrevista.

Reconec molt vagament Ljubljana. El riu, els tres ponts, la gran església que hi ha al davant. Però les imatges no em venen clares al cap. No hi havia tornat des de la independència i encara hi ha barricades ballant pel meu cap, allà on ara hi ha uns amables bars on la gent passa l’estona.

La capital eslovena em sembla avui molt més centreeuropea que mai. Puge al castell, magníficament restaurat i les teulades de les cases semblen un país de contes des d’allà dalt.

De sobte, però, caminant per un carrer sense més el meu cap diu ‘allà és el parlament!’ Ric, pensant que són els peus i no el cap qui em mena en la direcció adequada. Com si els peus hagueren pensat.

M’hi adrece i efectivament apareix la porta aquella tan especial que l’obria ja fa anys i que segueix obrint la cambra legislativa ara del país independent. Les escultures enaltint el treball eren iugoslaves i socialistes però han tingut l’encert de deixar-les allà mateix. Hi ha obres en marxa però reconec la plaça on es va proclamar la independència. Un guàrdia s’acosta, encuriosit per la meua presència. Li explique que sóc periodista, que no havia tornat des de la independència i que estava intentant recordar l’escenari. Fa un somriure condescendent i em deixa estar mentre la nit cau la ciutat, com aquell dia que ara recorde.

El cotxe que em porta cap a Ljubljana circula ràpid per l’autopista. Un senyal de trànsit indica Trieste i me n’adone que som ben a prop. A Trieste jo hi havia anat precisament des d’Eslovènia, a passar una vesprada tranquil·la enmig del conflicte que es vivia a l’altra banda.

Efectivament de sobte som a Gorica. Però jo ni me n’adone. L’autopista sembla que té el ferm una mica més desgastat i els senyals són d’un altre color. Apareix la llengua eslovena, Però no hi ha cap rastre de frontera ni de res que se li semble. Ni entre les dues Gorica (n’hi ha una d’eslovena i una d’italiana) ni entre els dos països.

A voltes quan veig una cosa així em causa un gran impacte. Durant la independència d’Eslovènia ací va haver-hi un combat important. Recorde tancs i projectils que saltaven a la banda italiana. Hi havia una gran tanca emblanquinada de pedra que partia les dues Gorica per la meitat. Ara supose que per a la gent allò és un record boirós. Algun dia…

Per a mi, però, és una sensació colpidora. Passar d’Itàlia a Eslovènia sense ni adonar-me’n, quan en aquell temps, fa vint-i-cinc anys si fa no fa, els projectils volaven sobre una tanca que havia de tallar el pas tant com fos possible. Quan veig això em reconforte amb Europa, amb aquesta Europa que està tan malament i que critiquem tant però sense la qual el petit miracle d’entrar a Eslovènia sense ni tan sols adonar-te’n seria literalment un impossible.

A Eslovènia no tornava des de la independència d’aquest país. Ara ho he fet per una entrevista que apareixerà un dia d’aquests al diari. Com que l’aeroport de Ljubljana és molt petit i no té connexió directa, però, he vingut via Venècia. I m’hi he permès d’aturar-me.

Curiosament no havia estat mai a Venècia. Mai de la vida. I ja tocava. He gaudit de gairebé mig dia per a visitar-la. L’avió de Barcelona arribava a les nou del matí i el cotxe que m’havia de dur a Eslovènia marxava a les 8.30 de la nit. Dotze hores ben bones, doncs, que he aprofitat tant com he pogut i sabut.

Venècia és un lloc únic. Això ja ho sabia. Però veure-la t’ho demostra i de quina manera. Té massa particularitats com per a deixar indiferent ningú. No hi ha vehicles altres que les barques i els vaixells. Ni cotxes, ni bicicletes ni els espantosos patinets que estan tan de moda. Així que no fas res més que caminar o pujar en l’eficient i espectacular servei públic de vaixells. Això fa que el ritme canvie.

Només arribar m’he acostat al pont de Rialto, atret per la seua fama. Això, però, és la seua pena. No s’hi podia ni posar un peu de gent que hi havia. No vull ni imaginar-me com deu ser la cosa a l’estiu. A darrere seu, però, el mercat ja és un espai digne de la passejada. Un mercat obert ple de verdura i peix, pràcticament local, amb parades d’un colorit i un desplegament de matisos espectaculars. A Venècia tot ha d’entrar per barca i et preguntes com i de quina manera arriba tot allò a aquelles petites places obertes al canal. A quina hora ho porten? Com ho organitzen per a que siga possible un cert ordre de descàrrega. I des d’on ve, d’on arriba?

Venècia són una multitud d’illes però la central, on hi ha Sant Marc, és la que s’omple de turistes més enllà del que seria recomanable. Així que he passejat pels sestieri, de Sant Polo i la Santa Crocce on hi ha una Venècia molt més discreta. Ací viu la gent, vull dir la gent del país i això es reconeix en les cases, en la forma dels carrers, en els ponts, en els canals buits de góndoles i plens de barques pràctiques. En alguns racons els canals prenen formes capricioses que semblen impossibles de navegar. M’he quedat una estona veient maniobrar una barca per girar una cantonada minúscula.

Una cosa que crida molt l’atenció és l’organització de la ciutat. Per una banda totes les cases tenen un número. Com que el concepte de carrer ací és esquiu supose que sempre és mes fàcil fer així la identificació d’on vas. Per una altra banda, però, hi ha cartells enormes en les parets on unes fletxes artesanals marquen els grans camins ‘Ferrovia’, ‘Rialto’, ‘Sant Marc’, ‘Placeta de Roma’. Gràcies a aquestes indicacions és més o menys senzill caminar per aquest laberint sense perdre’t. O sense perdre’t massa. Sempre hi ha un moment que has de fer avant o enrere però tenint en compte que cada carrer conté alguna sorpresa amagada, ja està be.

La perla del viatge ha estat, però descobrir, l’Illa de Sant Jordi, a Giudecca, I dins seu l’extraordinària Fondazione Giorgio Cini. Aquests dies hi ha una exposició molt impactant del treball amb vidre d’Ettore Sottsass però he de dir que l’edifici també és meravellós. Al costat mateix el campanar de l’església permet una vista de conjunt de Venècia que et fa veure clarament l’essència d’aquesta ciutat extraordinària. La llacuna que la fa ser única i l’espés mosaic de teules roges que la conforma.

Estic llegint ‘El gen, una història íntima’, de Siddhartha Mukherjee. I just avui, divendres sant, passe per la pàgina 542 de l’excel·lent traducció de Xavier Pàmies i em trobe amb això:

‘…fins arribar a la clonació de l’ovella Dolly, en aquells moments l’únic mamífer reproduït sense reproducció. (El biòleg John Maynard Smith va comentar que l’únic altre ”altre cas de mamífer engendrat sense sexualitat no era del tot convincent” referint-se a Jesucrist’.

Aquest cap de setmana s’ha mort als Estats Units l’escriptor rus Ievgueni Ievtuixenko. Ievtuixenko va ser un dels pocs valents que va desafiar la pitjor època de la Unió Soviètica però per a mi, sobretot, era el continuador d’un dels poetes que més he admirat, el gran Vladimir Maiakovski.

Jo l’havia llegit, de forma esparsa perquè la seua obra era difícil de trobar, però un dia a Moscou me’l vaig trobar, i encara que només vaig parlar uns pocs minuts amb ell és un record que guarde amb molt de goig.

Va passar quan les eleccions de primers del 1989. A la nova URSS de Gorbatxov es feien per primer vegada unes eleccions, més o menys lliures. El partit comunista havia decidit que per Moscou es presentava un buròcrata notable, si no recorde malament de nom Grakov. I contra ell va decidir concórrer Boris Ieltsin.

Aquell va ser l’inici de la cursa que anava a portar al final de la URSS, tot i que nosaltres aquell dia no ho sabíem. A mi m’havien parlat molt malament de Ieltsin però el que va passar aquell dia en que vaig trobar Ievtuixenko em va fer desconfiar per sempre d’ell.

Ieltsin era alguna cosa així com batlle de Moscou i havia estat apartat per algun afer estrany. L’oposició democràtica va pensar que era l’home ideal per a tombar el candidat del règim i es va animar a votar-lo. Ell es va presentar però sempre marcant la distància amb l’oposició.

El dissabte abans de les eleccions es va fer un gran acte de suport a Ieltsin en l’esplanada de l’estadi del Dinamo. Allà s’hi van aplegar tots els dissidents de totes les classes i pelatges i tots els periodistes que en aquella època seguíem al peu del canó la fascinant evolució de la nova Rússia.

Hi havia una certa tensió per la presència compacta de la policia i aquella atmosfera febril que jo havia viscut tant durant la transició al nostre país i que podia reconèixer perfectament. Gent que havia estat dècades amagada de sobte eixia a la llum amb les seues banderes, amb les seues demandes, amb els seus somnis.

Tothom esperava Ieltsin però aquest no comparegué. No s’atreví. I uns pocs però rellevant personatge van anar pujant a l’entarimat per a dir des d’allí quatre paraules al manifestants, decebuts per l’absència del que suposaven que anava a ser el seu líder. Entre ells Ievtuixenko.

Quan el vaig veure parlar vaig córrer a l’escenari i li vaig demanar, mentre baixava, unes paraules, alguna declaració. Em va preguntar que perquè a ell i li vaig dir que l’havia llegit i que m’agradava la seua poesia. Per un moment em va semblar que s’emocionava i em va començar a parlar de la llibertat d’una forma preciosa i amb uns ulls petits però vigorosos que feien joc amb les seues paraules. No recorde els detalls però em va parlar de la lluna i del desig de ser-hi i de com tot era possible, si ens uníem per aconseguir-ho.

Jo li vaig donar les gràcies amb tanta eloqüència com vaig saber i li vaig desitjar sort. I vaig posar les seues declaracions tancant la notícia d’aquell acte que anava a obrir el pas, sense que ni ell ni jo ho poguérem saber, a una nova Rússia que no era tampoc la que ell somiava però que va ser una mica millor de la que ell havia patit.