Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

Cal que neixin flors a cada instant

1

El títol d’aquest apunt te una raó de ser. És el títol de l’últim apunt de la Reyes, fa dos o potser tres anys.  Avui ella hauria fet 54 anys. Va morir el mes de juliol d’enguany

El seu bloc, Psicoapunts, fou un dels emblemàtics de l’era daurada dels blocs – aquell període entre 5 i 10 anys enrere – quan sorgiren sòlids afectes entre blocaires, d’aquells que perduren i perduraran. Els blocs de Vilaweb han estat una escola de respecte i d’amistat, d’intercanvi, com no n’havia trobat enlloc des de que estudiava el batxillerat.

Ara que acabem aquest any, aquest bloc també s’acaba. Tot te un principi i un final, cal saber girar full i escriure altres pàgines, cal seguir caminant cap allà on el vent em porti, fins que arribi a l’últim alè d’aquesta vida. Cal reinterpretar els significats per que els referents, amb el temps i els esdeveniments perden sentit i arriba el dia en que t’adones que la significació ja no es la mateixa.

No se si hi ha una altra vida mes enllà d’aquesta que coneixem, una prolongació del jo sense el soport corporal, esperit pur. Quan una persona mort, viu només en el record dels vius o viu mes enllà una altra vida mentre els vius la portem al cor? Perviure és nomès un desitg vehement? Son preguntes que no tenen resposta.

Però tan se val les cabòries, si la fe és la certitud del qui no sap del cert, tinc per fe i donc per cert que la Reyes viurà dins de tots els que l’hem estimat i l’estimem fins que l’últim cor amant es pari.

Mes enllà, el silenci.

IMG_3608

Amb quins altres sentits me’l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

D’intel·lectuals (publicat 9/6/2005)

0

Em sembla que vaig entenent que és ser avui un intel·lectual. De jove n’havia sigut aprenent i arreglava el mon en interminables tertúlies amb altres aprenents com jo, al desaparegut café El Cairo de la Gran Via barcelonina.

No vaig acabar la carrera ni em vaig doctorar en aquesta especialitat, la vaig abandonar definitivament quan em vaig posar a treballar pel meu compte, sense menjadora fixa i havent de donar menjar a altres.

Companys meus van seguir en la déria degut a que varen trobar un enllaç permanent (i vitalici) en ninxols de treball a prova de moviments sismics. Encara avui els sobraria temps per dedicar-se a aquestes veleitats d’aparador, però assenyadament hi han renunciat i es conformen a escalfar el lloc de treball fins que puguin escalfar tot l’any el sofà de dels jubilats .

Fan molt ben fet, molt mes que aquells que un dia algú va doctorar, i en comptes d’imposar-los el birret i investir-los honoris causa, els hi van atorgar en propietat una escarxofa o un teclat d’ordinador (la ploma ja no s’estila) per tal que, com a homos sàpiens diguin als homos a seques que hem de fer o de pensar.
Això doncs, no és cap critica a l’intel·lecte, sinó a l’exhibicionisme de gavardina que alguns practiquen amb l’intel·lecte.

Gent que no s’exhibeix sinó que treballa amb la meteria gris, han sigut tan bandejada com els no intel·lectuals declarats per part d’aquells que han fet de la seva “intel·lectualitat” una manera de viure amb l’esquena dreta i jugar al joc d’influènciesi  i menjadores ben retribuïdes

D’esquerra o de dreta, pijos o creguts -aquells a qui agrada que els digin a cada quatre paraules “professor” o “doctor”-, tots ells ens fan la vida una mica més avorrida amb tantes parides. Deixeu-me doncs que per un esperit igualitari també pugi expressar les meves.

Publicat dins de General | Deixa un comentari