Cafè en gra

Passa que l’ANC va escassa d’iniciatives, ho sabem prou, però tampoc es qüestió de prendre’n a cuita-corrents, empesos pel resultats del 27S i sense analitzar les conseqüències.

Passa que amb aquesta de la RUI, ara rebatejada RI -per allò de saltar-se una unilateralitat mai explicada-, que ens proposen votar aquesta setmana, és un pas arriscat i poc raonat que deixa massa incògnites enlaire, recolzades en aquell voluntarisme tarambana “jo crec que si que guanyarem” que obvia les dades analítiques, com si això fos una aposta. No ho és, és una decisió estratégica on no es pot fallar. Qui convoca un referendum sense totes les garanties de guanyar-lo és un estúpid irresponsable. En el Brexit, un exemple.

Ens demanen si estem d’acord en “exigir” (de quina manera?) a les Institucions Catalanes que ens convoquin a un referèndum d’independència.

Mireu, doncs sí i no, depèn. Com tot o quasi tot a la vida, les coses es poden fer be o malament i el pitjor i mes frustrant es fracassar per culpa d’una estratègia equivocada. El plantejament de l’ANC te un gran risc per culpa d’una mala planificació temporal i material, de manera que a la vista dels aclariments demanats i les objeccions que he plantejat, sense resposta o be amb una resposta ambigua el meu vot serà doble: Si i NO, per tant nul.

Les meves raons son aquestes:

A part de “l’exigència”, paraula buida i pretensiosa  si no va acompanyada de mesures anunciades, possibles i efectives, la pregunta capital és:

Sota quina legalitat es pensa fer el referèndum? Si és l’española, serà il·legal amb les normes internacionals i per tant no homologable.

Si és la catalana, prèviament caldrà aprovar, proclamar i fer exigibles les lleis de desconnexió, és a dir proclamar-se com a Estat Independent, fent la famosa DUI “de jure”, -“de facto” ja son figues d’un altre paner- I tenir els mitjans materials, organitzatius i coercitius per portar-lo a bon fi. Els tenim?

Amb legalitat espanyola, la Generalitat no te competències, no te el cens (i si el te no el pot utilitzar) no te potestat per obrir col·legis electorals, ni proveïr les taules, ni posar les urnes, ni…Igual que el 9N, però en aquest cas, donant tots els trumfos a l’Estat EspaÑol per enviar las forces coercitives i impedir-ho per la força policial i judicial. Ho faran? Sí.

Alguns diuen que si l’Estat fa això ja hem guanyat. S’equivoquen, la comunitat d’Estats internacional no mourà un dit per nosaltres, altra feina tenen amb el Brexit.

Amb legalitat catalana, tampoc passarà cap miracle, les dificultats seran les mateixes però serà un referèndum legal i homologable, en teoria El tempo per tant és crucial, i l’ordre dels factors alterarà totalment el producte.

L’ANC ha organitzat aquest dies dotzenes d’actes amb Liz Castro, Elisenda Paluzie i Jordi Sánchez per convèncer-nos d’aprovar la pregunta, i dona la casualitat que aquells que discrepem només hem tingut ocasió de fer una pregunta breu, no resposta o eludida, i no hi ha hagut espai ni cap exposició sobre les contres, en temps i forma, en oposició als  pros. On és doncs el debat dins l’ANC?.

A mes de les incògnites ja exposades, pregunto:

Tenim 2.000 Mossos i 100.000 catalans insubmisos, insubornables i irreductibles, obedients a la legalitat catalana, disposats a tot (i quan dic tot vull dir tot) per, de manera pacífica arribar a les últimes conseqüències?.

Si la resposta és indubitativament Sí, aleshores endavant. Sinó l’estratègia ha de ser una altra, perquè la desfeta no és assumible. No és pas que aquestes forces siguin suficients, però si que ho son per actuar de catalitzador d’una reacció químicament en procés de xup-xup.

Tant de bo les meves prevencions quedin en res i el temps no em doni la raó, però si els resultats que apunto destrueixen el procés els executors del fracàs anunciat, hauran de passar comptes. Les derrotes mai es perdonen. La prudència ens pot fer traïdors, però la irresponsabilitat segur que ens fa estúpids.