Mails per a Hipàtia

Avui La Gavina celebra els quaranta anys de vida a Picanya. Em feia molta il·lusió retrobar-me amb els companys i amics en l’acte que faran aquesta vesprada però últimament sembla que estic de pega amb el meu cos. Porte una temporada que no pare d’enganxar coses, petites però molestes i els metges em tenen lligat a la cadira. Així que em perdré la festa d’aquesta nit. Quina malícsia que em fa…

La Gavina és moltes coses. Un dels centres de referència de la renovació pedagògica al País Valencià. Un dels primers centres que va fer servir el català com a llengua vehicular. Un centre sempre obert, permanentment a la excel·lència en l’educació, a la innovació, al cosmopolitisme. Però per a mi, simplement, és la meua escola.

Jo sóc mestre, vull dir que tinc el títol de magisteri, però l’ofici només l’he exercit a la Gavina. Va ser entre el 1980 i el 1983 si no ho recorde malament, en el trànsit entre el vell xalet de L’Eliana on va començar i aquestes instal·lacions cada dia més fantàstiques que tenen ara a Picanya.

En aquella època jo havia acabat la carrera i a través de Sari i Rosa Serrano em van contractar per a fer d’autobuser. L’escola rebia xiquets d’una àrea geogràfica molt diversa, de manera que necessitava rutes importants d’autobusos que anaren replegant els xiquets al matí i tornant-los per la vesprada. Aquesta va ser la meua feina bàsica aquells tres anys, una feina divertidíssima per la relació amb les companyes que també feien d’autobuseres -jo era l’únic xic- i que solíem acabar amb un bon esmorzar, rient com a bajoques de tot el que ens havia passat en el trajecte matinal –i vos puc assegurar que d’anècdotes i coses no en paraven de passar en un autobús ple de xiquets…

Com que jo tenia el títol de mestre, a més de fer d’autobuser m’encarregava de substituir els mestres que es posaven malalts, sobretot els de primària. I la veritat és que vaig arribar a fer llargues temporades dins l’aula també. Després va arribar aquell punt en que em va tocar decidir si volia ser periodista i no m’ho vaig pensar gens. Sempre m’ha quedat la recança de si vaig fer bé, perquè la veritat és que m’agradava molt ser a l’aula amb els xiquets, però ara ja no treu cap pensar-hi. Si un dia encara em volen, quan passen alguns anys, potser em faria molt feliç treure la pols al títol i tornar a fer de mestre un parell d’anys abans de jubilar-me. No se si me’n recordaria massa de res ni si m’acceptarien, a la vista de com de rollevada deu estar la meua pràctica pedagògica. Però, en fi, sempre podria intentar-ho.

Sovint quan em pregunten perquè vaig deixar de fer de mestre faig un comentari que l’interlocutor sol prendre’s a broma: sempre dic que era massa difícil. La veritat és que per a mi ho era. La responsabilitat d’agafar aquells xiquets i ajudar a fer créixer el seu cap i el seu cervell sempre em va obsedir. Un mestre, un mestre de veritat, marca profundament els seus alumnes i la responsabilitat que significa això és tan impressionant… A la Gavina, per sort, hi ha una tradició de grans i magnífics mestres que em fa sentir-me molt orgullós d’haver format part, una miqueta ni que siga, del seu passat. És una d’aquelles escoles que reconcilia amb l’educació i amb la societat, que demostra que podem ser un país fantàstic.

Ara hi vaig algunes vegades, sobretot acompanyant l’Albert algun dia de l’estiu quan estic més ociós a Bétera. L’Albert sempre té feina a l’escola i ni que siga al mes d’agost cap allà que va un matí o un altre i a mi m’agrada molt acompanyar-lo. L’escola, per això, l’he vist créixer molt lentament al cap dels anys però amb una força que esborrona. L’estiu passat quan vaig veure el nou Pavelló multiusos em vaig quedar amb la boca oberta. Què lluny para tot això del vell xalet de l’Eliana on alguna vegada feia entrar els meus alumnes a l’aula per la finestra –un detall que un d’ells, ara conegut politòleg, em va recordar amb tant d’entusiasme fa uns anys que em va emocionar i tot.

A banda d’això alguna vegada m’han convidat a participar en un acte i sempre ho he fet amb molt goig i amb una gran il·lusió. Hi vaig parlar en la festa dels trenta anys, ara en fa deu i hi vaig fer un parlament també en la Nit de les Cooperatives d’Ensenyament, que podeu trobar ací.

En aquell parlament vaig recordar una frase del meu estimat Freinet que diu que ‘no podem preparar els nostres alumnes per a que construisquen demà el seu somni si nosaltres no creguem ja en cap somni, ni podrem preparar-los per a la vida si no creiem en la vida i no podrem ensenyar cap camí si ens limitem a seure, per més cansats que estiguem, en la vora del camí’.

Només puc dir que això és el que ha fet l’Escola Gavina durant quaranta anys i haver aconseguit fer això és el que espere que avui celebren amb tantes ganes com li puguen posar. Perquè s’ho han guanyat a pols fent de meravella el paper que una bona escola ha de fer en qualsevol país decent del món. Un paper que en el nostre País Valencià tots hem de reconèixer que va encara molt més enllà i té, i ha tingut sobretot en els anys foscos, molt més mèrit del que hauria d’haver tingut.

Aquestes setmanes la feina ha estat excepcional i no he pogut actualitzar com m’agrada fer el recompte de xerrades. Només per a que quede constància algunes de les darreres.

A Sants un debat espectacular, pleníssim de gent el Casinet d’Hostafrancs, amb Ramon Cotarelo. Hi ha vídeo ací.

A la Fundació CatDem vaig participar en un debat sobre el procés sobiranista vist des de fora, en companyia del secretari d’Afers Exteriors, Roger Albinyana. Hi ha més informació i vídeo ací.

A Sabadell també una interessant xerrada amb l’ANC local. Ací trobareu també el vídeo amb la xerrada completa.

A Castelló d’Empúries, finalment, una xerrada extraordinària, el sopar posterior a la qual va ser interromput dramàticament pels atemptats de París. Durant la xerrada va haver un debat molt intens amb Marta Ball-llosera número dos de la CUP a Girona en les eleccions, que va aguantar amb una enorme serenitat l’allau de crítiques que li va fer la gent. Li ho vaig agrair molt sincerament perquè només des del debat es pot fer el país nou. I vaig agrair molt a la gent la capacitat crítica i el respecte que va demostrar. Va ser realment apassionant i ací hi ha un bon tros en vídeo.

La setmana passada vaig participar a Barcelona en una sessió sobre l’impacte del TTIP en el món, de la cultura.

Si vos interessa, en aquest vídeo trobareu la meua intervenció.

[vimeo 145853536 w=500 h=281]

Jornada TTIP i Cultura. Tercer bloc (V.O) from SDE ICEC on Vimeo.

Fa molt temps que vaig ajuntant documentació amb la intenció d’estudiar algun dia les fronteres dels Països Catalans, que no estan tan clares com sembla. Ara a la Viquipèdia he trobat aquest fantàstic mapa de la conformació de la Corona d’Aragó que aporta traços molt precisos sobre algunes de les zones més poroses de les nostres fronteres, especialment la zona de contacte amb l’Aragó i amb Múrcia.

Avui una persona m’ha preguntat com m’eixien els editorials, com els faig. Li ho he explicat i ha quedat molt sorpresa, cosa que m’ha sorprès encara més a mi. He pensat, per això, que potser algun lector tindria interès en que explicara com funciona eixa part del meu dia a dia que és escriure l’editorial de VilaWeb.

Abans d’explicar la rutina, però, crec que hauria d’aclarir una cosa, que és que en realitat cada editorial són molts editorials. No recorde, en aquest sentit, la darrera vegada en la qual en vaig escriure un de sol. Normalment cada dia faig dues o tres versions del text abans de plantejar-me fer-lo públic. I en casos excepcionals pot ser de bojos. L’editorial de l’endemà de les eleccions catalanes va costar set articles a presentar-se. Vull dir que el que vaig fer públic era en realitat el setè text que escrivia –i en aquest cas per la campana ja que el vaig acabar quan quedaven deu minuts per les set del matí.

Les versions, els canvis, serveixen per a aclarir-me jo mateix el que pense. Normalment el text final és bàsicament un dels diversos que he escrit però amb afegits dels altres. Això m’obliga a repassar diverses vegades els enllaços, la forma de relligar el debat. I supose que això crea un estil. Els punts i seguit, per exemple. D’alguna manera això que tinc al davant és un puzzle i resulta tot un repte que en ser llegit quede ben lligat. I és cert: llisc en veu alta el text a veure com sona. És una vella argúcia d’estudiant que m’ajuda a fixar-me en els signes de puntuació, que per mi són una obsessió, fruit sens dubte de la meua admiració per Joan Fuster. Ningú en la cultura catalana ha puntuat mai tant bé com ell…

L’altra obsessió que tinc és que l’inici i el final siguen perfectes. No vull dir que el que hi ha pel mig siga negligible, en absolut. Però el tall estan al principi i el final. I per això puc polir-los tantes vegades com siga necessari.

El títol ‘editorial’, en aquest sentit, pot cridar a algun engany. En la tradició d’aquest país un editorial és una opinió, és un text més o menys lliure sobre qualsevol cosa i no crec que aquest siga el cas dels meus textos. Més aviat són anàlisis el que jo faig. Tracte de desenvolupar una tesi, com si diguérem portant de la maneta el lector. No tant amb la intenció que estiga d’acord amb mi com de què faça ell el seu propi camí lògic.

En aquest context el recurs a aquella dada, aquella frase d’algú o aquella anècdota que posa llum al tema que tracte és molt important. I en això he de dir que sóc un maniàtic i sempre intente la fidelitat màxima a l’original. M’obsessiona, per exemple, trobar el llibre aquell on recorde que hi ha la dada. Cosa que m’obliga constantment a remenar la biblioteca de casa o la de VilaWeb, a voltes de forma inútil. Sobretot perquè la de casa té una notable tendència al caos i els volums s’acumulen sense que jo tinga mai temps d’endreçar-los. Sovint em frustra molt no trobar a temps aquesta dada i reconec que hi ha hagut vegades que dies després d’escriure l’editorial l’obsessió em pot i encara l’estic cercant. (Petit secret: hi ha editorials que els he canviat dies després, quan ja no els llegirà pràcticament ningú, per incloure aquestes petites dades que per mi són vitals).

No m’agrada tanmateix abusar del recurs a la citació. Entenc que per al lector pot ser pesat i que a mi em faria aparèixer com un pedant si no em controle. Així que sovint em reprimisc les ganes de remarcar això i allò que ha dit aquest o aquell. Hi ha, però, una raó secundària en aquest tema. Crec que al final no cal que m’amague rere ningú per a dir el que pense i que com més clara siga la meua veu més honrat serà el meu discurs. Així que procure assumir la direcció de l’argumentari de forma nítida. El que dic és el que pense jo.

Ho tinc de lema al twitter i es veu que hi ha gent que li fa gràcia: ‘sempre dic el que pense i n’assumisc les conseqüències’. I això és així. No recorde mai haver dit una cosa que no la pensava o la creia. Mai. Un altre tema és que jo estiga encertat en l’anàlisi i acabe passant o no el que opine. Però el que puc assegurar del cert és que, efectivament sempre dic el que pense. En això no transigiré mai, especialment quan he d’escriure editorials dolorosos o que em costa sang i suor de fer. Que els hi ha.

Aquests són els editorials dels dies que pense: ‘avui faràs patir als lectors’. I bon un exemple podria ser el d’aquesta setmana dient que els independentistes no tenim la majoria en el parlament de Catalunya. Són textos que voldria no haver d’escriure però que no tinc més remei que escriure. Per què? Doncs per què això és el que pense. Hi ha gent que alguna vegada m’ha preguntat si mai em plantege dir el que convé o si alguna vegada crec que convé dir una cosa i per això la dic. I la meua resposta sempre és que no. No entenc de conveniències.

Això em provoca algun que altre problema, és clar. Els caps de premsa dels polítics són francament insistents quan una cosa no els agrada i tinc la sensació a voltes que sóc jo que no els agrade. La meua manera de fer. Però entenem-nos per tal que quede clar: a mi ningú no m’ha apretat mai ni m’han pressionat. Jo aquesta cosa de les pressions no l’he notat mai en la meua vida. Que hi ha gent que s’enfada amb tu, sí. Però no m’he sentit mai pressionat i no puc dir que mai ningú m’haja pressionat directament perquè diga i deixe de dir res perquè això no ha passat. VilaWeb en aquest sentit és un cas bastant original, certament. Després de vint anys la cosa que em fa més feliç és constatar que hem aconseguit fer un diari ple de llibertat on crec que cap dels periodistes que hi treballen o escriuen tenen mai, tenim mai, la pressió del políticament correcte i encara menys de la censura.

Ara bé d’enfadar-se s’enfaden i molt. Però jo això ho assumisc amb molta normalitat. En aquest món cadascú ha de fer la seua feina i entenc que la d’ells és enfadar-se i fer-m’ho veure si la meua posició els incomoda. De fet a mi em resulten sempre interessants les seues opinions i intente netejar la palla del gra. Jo pense que sempre que algú et fa una crítica és possible trobar en aquesta crítica una millora per a la teua posició i això em resulta estimulant. Reconec, però, que els molt cridaners o aquests que es fan els ofesos més enllà del que es raonable em resulten personatges poc interessants, amb els quals de vegades em fa molta mandra parlar. Procure, però, empassar-m’ho, ni que siga per la responsabilitat institucional que com a director tinc.

I ara, per acabar, la rutina. Fer l’editorial per a mi és un procés permanent. Des de que m’alce al matí ja estic pensant en quin seria el tema adequat per l’endemà, encara que com és fàcil de suposar és molt rar que un tema de primera hora del matí acabe sent l’editorial.

Normalment les primeres versions les escric després de dinar. Des de fa mesos els subscriptors reben cada dia cap allà les vuit de la vesprada l’editorial de l’endemà per a poder fer els comentaris que s’adjunten al mateix. Això m’obliga per tant a tancar una primera versió publicable com a molt tard a eixa hora. Que no sol ser la definitiva. Perquè els comentaris dels lectors els llisc jo mateix i els entre a l’article original, normalment a les dotze de la nit, des de casa. I quan ho faig tinc una tendència irrefrenable a retocar encara algun detall, a partir del que ells diuen. Retoc, però, que no pot ser substancial perquè si no estaria alterant precisament el pacte amb ells i la raó de ser del seu comentari.

Aquesta funció nova de compartir l’editorial amb els subscriptors he de dir que m’està fent especialment feliç. Normalment els seus comentaris contenen sempre aportacions molt interessants que em fan reflexionar a mi i que espere que facen també reflexionar als lectors.

I un últim detall, que a la gent li crida molt l’atenció: no me’n recorde del que he escrit. El ritme de fer l’editorial és tan trepidant i tens que em costa molt saber què vaig dir el dilluns, fa dues setmanes o fa sis mesos. Ho lamente però és així. I entenc que sorprenga a gent que em ve a comentar un editorial concret que li va cridar l’atenció en un moment determinat però jo sóc incapaç de recordar-los. Els reconec de seguida, això sí, però mantenir dins el meu cap la literalitat del que vaig dir sobre açò o allò per mi és un impossible.

Havia dit que aquest era l’últim detall però em queda una cosa a dir encara, aquesta sí final. Crec que és un autèntic privilegi poder estar escrivint aquest editorial cada dia i saber que tants de vosaltres us feu amb ell el cafè del matí –o almenys això és el que molta gent m’explica. Personalment ho visc com un regal que la vida m’ha donat i per tant no només no em cansa aquesta feina que he descrit avui en els seus detalls sinó que és un estímul formidable per a treballar. Cada dia.

Aquesta setmana TV3 ha emès el capítol de la sèrie ‘Els dies clau’ que a partir dels atemptats de l’11-M fa un recorregut per l’impacte de la tecnologia en la nostra societat. Un dels que hi participa sóc jo.

Per alguna raó (per mi incomprensible tractant-se d’un servei públic) TV3 cada volta és més difícil d’embedar així que si voleu veure el capítol haureu de punxar en aquest enllaç.

Aquest cap de setmana s’ha reunit a Girona el Parlament Europeu de la Cultura. Em van demanar de participar-hi amb aquesta ponència que ara publique traduïda al català –la  intervenció original va ser en anglès ja que aquesta és la llengua de les deliberacions.

‘Identitat, democràcia i sobirania’

Jo sóc un periodista. No sóc un antropòleg, ni un sociòleg, ni tan sols un historiador. I som a Catalunya, a Girona, només uns dies després que el nou parlament d’aquest país s’haja constituït i haja anunciat, en fer-ho, la voluntat de proclamar una república independent en pocs mesos.

La meua feina actual és dirigir un diari. Poden imaginar per tant que el meu cap és ara mateix ple d’actualitat. Ahir quan va acabar la recepció que el batlle de la ciutat ens va oferir jo me’n vaig anar a l’hotel a treballar i aquest matí abans de venir a aquesta sessió he hagut de treballar una estona encara. L’actualitat a Catalunya ara mateix és trepidant i per tant simplement m’és impossible desconnectar d’ella. Dins aquesta mateixa sala tota l’estona tinc el twitter i el whatsapp oberts, rep alertes, avisos…

I és en aquest context que vostès em demanen que els parle d’identitat, de la renovació de les identitats culturals, del paper que la identitat ha de jugar en l’Europa d’avui.

La veritat és que la proposta gairebé sona a provocació intel·lectual. Ja m’explicaran vostès com podria parlar jo d’un tema com aquest despullant-me de la realitat que m’envolta, intentant una aproximació més o menys freda a la qüestió la mateixa setmana que els meus conciutadans estan fent titulars en tots els diaris del món. Provaré de fer-ho però ja els avise que no esperen de mi el dictamen fred d’un acadèmic imparcial.

El concepte d’identitat és un dels més elusius en les ciències socials. La identitat és una cosa que tots sabem què és però que ningú no acaba de trobar la manera de definir perfectament. Com que és un cosa virtual resulta bastant impossible de definir empíricament.

Els propose per això una definició pràctica: per a mi la identitat és un proxy. Seria alguna cosa així com la interfície entre tu, com a individu o com a grup i la societat que gira al teu voltant.

Per tant la meua idea és que la identitat és sobretot i abans que tot una eina. Una eina per a la interacció. Una eina que tots nosaltres fem servir per a saber millor qui som, per a conèixer millor els altres i per a entendre quina és la millor manera de relacionar-nos.

En aquest sentit l’aproximació a la identitat que els propose avui diu que tot seria molt més senzill si en comptes d’intentar explicar què és la identitat ens limitarem a descriure cada identitat concreta. Descriure-la com una cosa que reconeixes, com una percepció que adquireixes a partir de l’observació d’un individu o d’un grup. Propose per tant que esquivem aquest pràctica massa habitual consistent en definir primer quina és la identitat d’algú i després obligar-lo a encabir-s’hi.

Per suposat que hi ha molta gent que prefereix veure les identitats com a caixes tancades.  Que intenten fer-nos creure que hi ha identitats de per vida que compartim amb molta gent. Ets dona? Té la teua caixa. Ets musulmà? Aquesta és la teua. Ets jove, urbà i contestatari? Ací tens la teua caixeta…

Que aquesta siga una actitud més o menys generalitzada no vol dir, però, que siga real ni que molt menys encara que valga per a entendre el món on vivim. Fer caixetes on la gent ha d’encaixar era un exercici que segurament fa cinquanta o cent anys tenia algun sentit, entomològic i tot si m’ho permeten. Però avui?

Jo vaig néixer l’any 1960 a Bétera, un poble menudet de l’interior, rural aleshores. Durant la meua infància tots érem blancs, tots parlàvem la mateixa llengua, tots érem catòlics, etcètera. Les diferències visibles entre qualsevol membre de la comunitat i jo mateix eren purament marginals.

És clar que tot era més complicat. Vivíem sota una dictadura i per tant la llibertat d’expressió era simplement inexistent. I aquells que no encaixaven en el patró no és que no existiren però no existien de forma pública. Els homosexuals, per exemple. És clar que n’hi havia d’homosexuals. Però s’havien d’amagar, patir i dedicar-se, en definitiva, a matar en silenci la seua identitat personal.

Què ha canviat entre aquell poble de la meua infantesa i ara? Bàsicament el nombre de connexions i ja em perdonaran si la definició els resulta estranya.

És això: amb quanta gent diferent interactues avui en dia? I com de diferents són respecte al, diguem-ne, estandar local? La resposta crec que és evident. Com més connexions tingues una imatge més plural del món tindràs i com més constates aquesta pluralitat, aquesta complexitat, més obert estaràs a acceptar la diferència i a fer servir el teu proxy, la teua identitat, com una manera de situar-te al món. I d’articular,e definitiva, les regles de la democràcia per a poder construir qualsevol cosa en comú amb els altres.

La nostra habilitat, com a europeus, de generar una societat més complexa i adaptar-nos-hi ha estat meravellosa els darrers cinquanta anys. Avui, per exemple, un home pot casar-se amb un home amb tota tranquil·litat i una dona amb una dona. I una home amb una dona. I no passa res ni la societat es trenca per això. Vist amb els ulls del xiquets que vaig ser el progrés és extraordinari.

Descriure com hi hem arribat reclamaria un temps d’exposició que simplement no tinc. Però crec que tots vostès m’entendran si els dic que la conseqüència d’això és que el poble on jo vaig néixer fa cinquanta-cinc anys se sembla més al mateix poble de dos cents anys enrere que no al poble que és avui. Sóc un estranger per a la meua infantesa, d’alguna manera tots ho som.

El resultat de tot plegat és que avui gairebé qualsevol cosa és admesa com a identitat personal i respectada. Per a mi això és un petit i emocionant miracle i a l’hora d’explicar com ha passat crec que cal retre homenatge a alguns grans herois intel·lectuals que en el seu moment van saber enfrontar-se a tots i tothom per obrir la porta. I em permetran que ho ressumisca tot en Claude Levi-Strauss, l’home que ens va demostrar i ens va ensenyar, quan no era fàcil fer-ho, que ser diferent no equival a ser inferior. La seua enorme llum intel·lectual va assenyalar el camí d’aquesta Europa on vivim avui i on les identitats individuals no només són respectades sinó que són promogudes.

Certament promogudes a extrems fins i tot divertits. Perquè dit tot això que he dit també he de reconèixer que de tant en tant em quede confús intentant entendre de què em parlen. Constantment hi ha gent que va un pas més enllà excavant més i més dins la seua ànima per a intentar entendre qui és i així fa dies llegia un article al The New York Times sobre una dona que es reclama trans-racial. No he entès encara avui el debat. Però superada l’anècdota és indiscutible que vivim en un món on tot va camí de ser bi-alguna cosa, omni-alguna cosa, ambi-alguna cosa, trans-alguna cosa. Que jo estiga confús i entusiasmat alhora sobre els detalls no canvia res. El que és important és que això està passant i només puc dir que estic molt orgullós de viure un moment de la història on la societat respecta la diferència i entén com d’important és la diferència, i no només la diversitat, per a la vida.

Però què passa quan en comptes de parlar d’identitats personals parlem d’identitats col·lectives?

Ah! aleshores el que passa és que estem molt lluny d’arribar a una posició semblant i de fet, caminem, perillosament, en la via contrària.

Perquè les mateixes societats que es troben còmodes vivint cada dia amb més nivell de llibertat i respecte a la diferència si parlem dels individus es tanquen més i més i es tornen agres quan el mateix debat el planteges en termes col·lectius. I reaccionen de la pitjor manera imaginable als envits que presenten les identitats col·lectives.

En la meua opinió això no passa perquè si ni és una tendència aïllada sinó que passa pel progressiu deteriorament autoritari i anti-democràtic de la institució que coneguem amb el nom d’estat. Els estats, com Edward Snowend ha demostrat, han pres consciència del seu poder immens en la societat de la informació però ho han fet per a imposar normes antidemocràtiques que acaben amb la tradició de segles, en nom generalment d’una seguretat sobre la qual hi hauria molt a discutir.

Una de les conseqüències absurdes de l’obsessió autoritària dels estats democràtics és que cada dia se separen més els camins entre el respecte a les formes de vida individuals i el respecte als debats i les aspiracions col·lectives. Avui pots ser infinitament més lliure en tot el que fa referència a tu i al mateix temps perdre llibertat com a individu dins la societat.

És una paradoxa impressionant: com més obertes esdevenen les societats europees al respecte de la identitat individual més tancats es tornen els estats europeus al respecte de les llibertats col·lectives.

I hi ha, en aquest sentit, una tendència visible a ‘tancar el club’. A prevenir l’emergència de nous actors. A mantenir totes les cartes en les mans dels jugadors que ara són a la taula.

Quan dic tot això no parle només de cultures, nacions i aspirants a estats. La cosa és molt més complicada  però crec que la reticència absurda dels actuals estats a imaginar una societat internacional amb cap característica ambi, trans, omni o bi és un exemple magnífic de com els estats europeus estan quedant atrapats en una actitud reaccionària i incomprensible que només anuncia problemes greus.

Avui, per exemple, és més difícil formar part de la societat internacional que mai. I això que la mateixa definició de què és la societat internacional no està gens clara. Hi ha 215 estats declarats al món, 193 formen part de les Nacions Unides però només 187 tenen reconeixement universal. De qui parlem? dels 215? dels 193?

Els estats, en comptes de facilitar un entorn on les diferències puguen trobar una eixida raonable cada dia tanquen més el terreny de joc, obligant de fet als qui no som estats a ser-ho o a desaparèixer. Fa pocs anys, per exemple, el Comitè Internacional Olímpic va canviar les seues pròpies regles per a decidir que només podien participar en els Jocs Olímpics els estats reconeguts per l’ONU. Quina bajanada! Què tindrà a veure tenir una cadira a l’ONU amb ser capaç de córrer més que ningú? Fa trenta anys, fa vint, era més fàcil tenir alguna presència internacional que avui i no em negaran que això és absurd si acceptem que el món avui és molt més complex que fa vint anys. La raó? Només n’hi ha una: que els estats estan reduint i intentant ofegar el concepte d’identitat al mateix temps que les societats l’eixamplen i l’encoratgen.

És cert que hi ha exemples recents que provoquen un cert interès en la línia contrària, com seria la creació i plasmació internacional del nou Regne dels Països Baixos. Però són excepcions admirables i prou. En general podem dir que els estats han entrat en una cursa esbojarrada per a evitar les conseqüències globals de l’afirmació de la identitat, contradient d’aquesta manera el que ells mateixos fan a l’interior amb els seus ciutadans.

I això, lamentablement, afecta d’una forma molt particular la Unió Europea. La Unió Europea era l’exemple perfecte de com la societat internacional podia integrar i adoptar fórmules de representació internacional bi, omni, trans o ambi. No era un estat però tenia poders d’estat. No era una nació però tenia un paper real en la societat internacional superant els estats-nació que la composen. La UE, per exemple, té un estatus d’observadora a les Nacions Unides que va resultar extraordinàriament complex d’acordar.

A nivell intern, malgrat la manca de procediments democràtics que és el seu principal problema, la Unió Europea havia assajat una fórmula de govern innovadora on els tres poders habituals eren substituïts per quatre, dos d’ells representant la ciutadania, el parlament i la Comissió.

Tot això, però, avui ja és paper mullat. La Comissió Europea va caure en mans d’uns covards, intel·lectualment ineptes que l’han convertit simplement en una secretaria del Consell, és a dir dels governs. El paper de balança que la Comissió podia fer ha quedat completament esquerdat i el resultat és que avui a la Unió Europea només manen els 28 estats, un pas enrere catastròfic que ens portarà a la ruïna moral i política en pocs anys. Perquè, de fet, més que manar 28 estats el que manen són 28 governs, cadascú amb els seus interessos privatius i cap d’ells preocupat pel conjunt. La deplorable seqüència de fets que han portat a l’actual crisi dels refugiats m’estalvia de fer descripcions. Som, efectivament, aquesta vergonya que és veu.

I cap a on ens dirigim? La ruta cal dir que és catastròfica. I fins a un cert punt ridícula i tot. Només cal observar com la societat internacional fa mans i mànigues per a evitar donar presència formal als governs del Kurdistan o Somaliland malgrat que a l’Irac i Síria i a la banya d’Àfrica aquests dos actors són els únics, els únics, que aporten estabilitat. Els kurds estan frenant l’ISIS, han bastit una societat democràtica, han consolidat l’únic estat de la zona on les dones són tractades com iguals i fins i tot en les condicions més difícils han estat capaços de generar prosperitat. Però com que no són un estat reconegut aleshores la societat internacional és incapaç de treure profit del seu brillant treball i fins i tot es permet que els turcs aprofiten la indignació amb la barbàrie perpetrada per  l’anomenant ‘estat islàmic’ per a bombardejar …els kurds que estan en la primera línia de combat!

A Somaliland la situació és encara pitjor. La comunitat internacional prefereix seguir reconeixent l’existència d’un estat, Somàlia, que no existeix des de fa dècades mentre ignora de forma voluntària l’existència de l’únic estat de la zona on es fan eleccions democràtiques, on hi ha un sistema relativament acceptable de govern i on l’economia prospera. Perquè que no va tenir més remei que declarar unilateralment la independència. Hi ha poques coses més ridícules avui que veure Hargeisa, la capital de Somaliland, plena de diplomàtics de tots de països maldant per influir en l’únic país raonable de la zona, el qual tots els estats volen que continue sent un far d’estabilitat per a la regió. Veure’ls i comprovar que ho han de fer d’amagat i sense donar la cara mai perquè el formalisme de la comunitat internacional així ho imposa és simplement ridícul. Ridícul i penós: aquella imatge per sort superada dels homosexuals amagats del meu poble a l’any seixanta hi encaixaria perfectament, perquè aquests diplomàtics, al final, es comporten com ells eren obligats a comportar-se.

En definitiva el que passa, el que està passant, és que la societat internacional en comptes d’anar cap endavant va cap enrere. I ens trobem amb que als seus efectes és més important el títol que ostentes que no pas qui ets de veritat. Un autèntic i tenebrós retorn a la societat anterior als ensenyaments de Levi Strauss. Una renúncia voluntària a tot el que ens ha fet més lliures en el darrer mig segle.

En aquest context i sense ànim de barallar-me amb ningú em permetran abans d’acabar que diga un parell de coses respecte a algunes intervencions que s’han escoltat aquest matí sobre la situació catalana. Crec que és la meua obligació respondre amb claredat als interrogants que alguns membres d’aquest parlament han plantejat.

En primer lloc això que està passant a Catalunya precisament és rellevant perquè és una rebel·lió oberta contra aquesta ruta catastròfica que ens plantegen des d’Europa. La rebel·lió catalana és una rebel·lió europea també. I el que els catalans estem fent és fer servir la nostra identitat, canviant, com una eina per a recuperar la sobirania i la democràcia de les mans dels qui l’estan usurpant. A tots els europeus, no només a nosaltres.

I no sé si vostès, per això, poden ser conscients de fins a quin punt resulta insultant que vinguen ací i pretenguen marcar-nos els límits del que podem i del que no podem fer. Especialment com d’insultant arriba a ser que algú de vostès, que té avui un estat perquè un dia els seus exèrcits van massacrar mitja Europa, es permeta explicar-nos amb aires de superioritat intel·lectual que no és gens modern això de tenir un estat i que hauríem de pensar en coses més innovadores.

Em permetran ser fins i tot poc amable: primer dissolguen vostès els seus estats i després vinguen a donar-nos lliçons si volen. Si ho fan jo estaré molt més que content de poder discutir de veritat si tenir un estat, tal i com el món d’avui entén la idea d’estat, és la millor manera de funcionar com una societat moderna. Tinc moltes idees al respecte i estic segur que la discussió seria fantàstica i molt enriquidora. Però mentre vostès tinguen un estat i el facen servir no es pensen que jo seré tan babau de no reclamar ser igual a vostès.