El Poble Català

Si  traslladem el suposat adoctrinament, aquesta construcció del pensament únic sobiranista, a la premsa diària els resultats són encara més  concloents. Segons el Barómetre del CIS del 2010 els diaris que es distingeixen per una posició més “nacionalista” ElPunt i Avui, tot just arriben al 10,1 %, mentre els dos diaris més llegits, que en tot cas cerquen el seny i la moderació en qüestions sobiranistes, quan no són directament adversaris (La Vanguardia i El Periódico) assoleixen el 51,7 per cent. Si afegim els lectors de El Pais (9,4 per cent) i  els de El Mundo (2,2 per cent), ens resulta que més dels  60 per cent dels lectors de premsa escrita a Catalunya opten per capçaleres no nacionalistes.

Però aquestes respostes del 2010 s’adien bastant amb les que el darrer baròmetre del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) ha realitzat, pel darrer trimestre de 2013. En aquest treball  els lectors conjunts dels diaris “nacionalistes” no anaven més enllà d’un 16,7 per cent (ARA i El punt/Avui), mentre La Vanguardia i el Periódico, amb les seves edicions en català i espanyol, assolien un 57,5 per cent. Cal indicar que, segons el CEO,  el Pais i El mundo, plegats no assolien més enllà d’un 9,1 per cent.

Ara, la foto final és força semblant, i més si tenim en compte la fusió de dues capçaleres (El Punt i l’Avui) i l’aparició d’una de nova (Ara) dins el segment més sobiranista. Si l’estudi del CEO atorgava a la premsa no nacionalista, o escassament nacionalista, i a l’estatal més significativa una quota del  63,3 per cent dels lectors, el CEO els atorgava 66,6 per cent  al darrer estudi del 2013.

Així, doncs, i per cloure aquest apartat, afirmar com es fa frívolament que bona part del corrent sobiranista neix de l’adoctrinament des dels organismes i mitjans de comunicació públics, i els mitjans de tendència  nacionalista catalana, és absurd, no suporta ni la més mínima anàlisi.

Però és que si a les dades anteriors afegim  les subvencions rebudes per cadascun dels mitjans, l’argument esdevé una broma de mal gust.

Així, en subvencions des del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya a la premsa de l’any 2013,    els grups empresarials va rebre els següents quantitats:

1er. El grup Godó  835.436,20 euros per l’edició en paper de La Vanguardia , i a més,   101.022,00 euros per l’emissora de ràdio RAC1 i 40.830,00 euros per RAC105, és a dir, un total de  977.288.82 euros

2on El grup Hermes Comunicacions, SA va   481.788,12 euros per la versió en paper del Punt Avui , 103.076,74 euros per la versió digital  de la mateixa capçalera, 136.480,44 euros per a El 9 Esportiu de Catalunya – que pertany al mateix grup, la qual cosa dóna una xifra total de   721.345,5 euros.

3er.  Ediciones Primera Plana, SA va ser beneficiada amb 520.865,24 euros per l’edició en paper de El Periódico de Catalunya i  19.627,40 euros per la versió digital, un total per tant de   540.492,64 euros

4art: Edició de Premsa Periòdica Ara, SL. Va rebre  333.867,24 euros per l’edició en paper del diari Ara i 192.686,72 euros per la versió  digital,  amb un  total de 526.553.96 euros

5è: Regió 7, de l’empresa Intercomarcals Media, SL,  va ingressar 150.456,24 euros per l’edició en paper i  26.827,02 euros per  l’edició digital, amb un total de 177,253,26 euros

6è  : L’empresa Sàpiens, SCCL amb un total de 155.820.87 d’euros, dels quals 46.530,36 per tres revistes digitals i 109.290,51 per quatre revistes en paper.

Pretendre, per tant, indicar que des del Departament de Presidència es fomenten les publicacions, en paper o digitals, que fomenten el corrent sobiranista esdevé, de totes totes, fals. De fet la suma de quatre grups “sobiranistes” només dóna com a resultat 2000 euros més que únicament dos grups “constitucionalistes”, si em permeten emprar aquesta categorització. Potser caldria cercar en d’altres llocs les raons d’un increment tan  pronunciat del sentiment independentista

Un dels leit motiv  que reiteradament els polítics i mitjans de  comunicació de Madrid repeteixen fins la nàusea,  consisteix a afirmar que les mobilitzacions sobiranistes responen a un rentat de cervell col·lectiu instrumentalitzat des dels mitjans de comunicació públics i, més en concret,  la televisió pública a través dels canals TV3, Canal 33, K3, 3/24. En un altre moment caldrà referir-se, també, al model educatiu, un altre dels “responsables”, diuen, de la deriva  independentista.

Jo, habitualment, prefereixo treballar sense gaires dades “positives”, bàsicament perquè acostumen a falsejar la realitat, però en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, he decidit donar un cop d’ull als estudis demoscòpics , per veure fins a quin  punt aquesta apreciació es correspon, o no, amb la realitat.

He de dir, en primer lloc, que els resultats del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) , tant els de juny de 2005 com els de novembre de 2013 són, per dir alguna cosa, dubtosos. Cal assenyalar que la pregunta que es feia  als entrevistats corresponia únicament als informatius que seguien, i el resultat era colpidor: el 2005 era un 64,3 % els que s’assabentaven de les notícies pels informatius dels mitjans públics catalans, l’octubre de 2007 un 58,4 %  i el novembre de 2013, el 56,2 %.

Aquestes xifres són difícilment creïbles. Per aquest motiu he  recorregut a l’EGM (Enquesta General de Mitjans), que el 2007 indicava que un 24, 3 % de l’audiència seguia els programes (en general) dels mitjans públics catalans (de TV), i el novembre de 2013, és a dir, quan el CEO donava als informatius de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) un 56,6 %, l’EGM situava l’audiència general en el 28,3 %, incorporant, a més, 8Tv. Si tenim en compte que a la darrera  EGM, de 2 de desembre de 2014,   tots  els canals catalans (CCMA i 8TV) tenien una audiència del 32 per cent i els canals nacionals espanyols del 68 per cent, el mite de l’adoctrinament resta en una fantasia pròpia de qui no vol entendre res.

Com que   de totes maneres la divergència entre les dades de l’EGM i el CEO són força significatives, hem anat a una tercera font d’informació que ajusti una mica més els paràmetres.

Així, segons el  Baròmetre autonòmic II (2010) del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) en preguntar als enquestats sobre el canal a través del qual seguien  la informació política,  la resposta es mou al punt mig entre les dues informacions anteriors, i atorga a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals un share als informatius del 42,3 %.

Així, doncs, certament en l’aspecte dels informatius està clar que a Catalunya el pes dels mitjans públics autonòmics és  majoritari. La qual cosa no vol dir que en la separació entre mitjans d’abast nacional envers mitjans d’abast estatal,  la CCMA  se situï en primer lloc. De creure el resultat combinat de tots tres estudis, i de nou treballant amb tendències i hipòtesis, doncs resulta de totes totes temerari valorar la influència dels altres programes de televisió en la visió política dels assumptes públics dels entrevistats, cal dir que es palesa una major credibilitat dels mitjans catalans alhora de connectar amb les notícies del seu entorn, de l’Estat i del món en general.

Ara, deduir d’aquí una incidència decisiva dels mitjans de comunicació públics catalans en el creixement del moviment sobiranista, resultaria  arriscat. Recordem en aquest sentit que el 2010 els que es declaraven només catalans no anava més enllà del 20 per cent, i els que consideraven Espanya un  país aliè  no assolia el  8 per cent (7,9 %).

Però, com que hi ha gent que no sap perdre, fins i tot es fa  trampes al solitari.

Publicat a Directe.cat

En països normals, el ser políticament republicà no té sentit. De fet, tothom n’és, de republicà. Les divergències s’estableixen en el model de societat que es vol. No pot ser la mateixa societat la que propugna, a sang i foc, Pinochet o Videla, que la bolivariana, la de Sarkozy o Hollande, o la mexicana.

En canvi, a Catalunya, el republicanisme és una manera concreta de pensar políticament. Els valors republicans, amb variacions al llarg de la història, han proposat una societat lliure, justa i essencialment igualitària; un igualitarisme real, no el fictici igualitarisme conservador que neix d’una desigualtat social originària i sense elements correctius. Un pensament que s’atreveix a imaginar un futur altre, des del ciutadà i per al ciutadà. Pensar republicà és pensar en llibertat, de manera crítica, sense adhesions incondicionals a Moisés que  ens han d’obrir  les aigües del mar Roig.

Enfront d’aquest tarannà hi ha el pensament positivista; la imaginació s’arrecera en nom de l’objectivitat de les dades; la voluntat s’ablaneix fins deixar-la en mans d’altri; la política  és la professió d’una elit autoescollida. És aquest model de pensament el què, més enllà del dret a defensar una opció concreta, desqualifica i sotmet a xantatge a qui pensa diferent . L’exemple al nostre país el trobem en el debat de la llista única o les llistes separades amb punts amb comú.

Tant legítima resulta una opció com l’altra, només faltaria. Des de la visió republicana de la política, la meva raó no ha de ser la raó de tots, ni tant sols de la majoria; hi ha la possibilitat, certament, que estigui errat. Però això no fa que esdevingui ni totxo, ni traïdor.  I el que resulta evident, no em faran combregar amb la idea d’adhesions incondicionals acrítiques ni aixecaré cap altar a figures providencials. Prou n’hem tingut durant quaranta anys primer, i vint-i—cinc després, per estar-ne escarmentats.

Seria fàcil agafar noms i, en base a una trajectòria política de servitud al poder, desqualificar a uns quants dels que defensen aquest pensament únic. Persones que, en certs casos, han establert paral·lelismes entre Mas i figures pregones del nacionalisme català que no suportarien la mínima crítica. Que als que som historiadors ens provoca vergonya aliena. Vendre el pensament per un plat de llenties ja té aquestes coses. Només els demano que, en bé del país respectin els que porten anys i panys lluitant per una terra lliure; a la societat que ha generat l’onada sobre la que ha surfejat , amb bona tècnica certament, Artur mas; als que volem somniar una altra societat, i no una Espanya constreta als límits del Principat.

Us avanço el meu proper article a Tribuna.cat.

“La inteligencia se caracteriza por una natural incomprensión de la vida” i és , gràcies a l’instint que   “llevamos a cuestas sin que nos demos cuenta la totalidad de nuestro pasado” (Bergson, 1994)”[1]

Una característica que distingeix els clàssics, i no faré cap afirmació original en dir això, és el fet de no passar de moda. Semblaria que afirmacions fetes a la Grècia Clàssica o a la França de la III República foren d’aplicació en aquest moment que ens ha tocat de viure, tal i com ho havien estat en ser plasmades negre sobre blanc per primer cop.

Els temps polítics tendeixen a una acceleració de les dinàmiques, a unes urgències gairebé eròtiques, la conquesta de la presa al més aviat possible, la consideració que l’escenari de caça actual té un temps de durada i que, de no capturar el botí abans de l’horabaixa irremeiablement el perdrem.

En el fons el què denota aquesta actitud davant la vida és, tot just, la incomprensió de la vida, del fet no en les seves relacions, característica de la intel·ligència, sinó d’allò que les coses són, objectiu només assolible mitjançant la intuïció, el sisè sentit, o diguin-li vostès com els plagui. Fem i desfem conjuntures, pactes, estratègies, tàctiques…i ens veiem a nosaltres mateixos menejant  peces d’un escac imaginari. Tracem mentalment els moviments i mirem d’establir com fer per dur el rei enemic a l’emboscada sense sortida.

Penseu-hi. En actuar d’aquesta manera, amb la guia única de la intel·ligència, descurem o, fins i tot, ignorem el bosc, la realitat essencial, vital, el cor de les mobilitzacions de milions de persones, la realitat profunda dels canvis experimentats per la nostra societat, pel nostre país, per cadascun del components del nostre poble; tot això, ens resta amagat, i, pitjor encara, amb el seu desconeixement menyspreem l’origen de la nostra força actual.

Ara, com mai, prenen ple significat les paraules d’Henri Bergson. Com que el nostre passat atàvic dormitava dins nostre desapercebudament, quan s’ha desvetllat no hem estat capaços d’entendre que allò que teníem al davant no era una conjuntura política favorable sinó una força interior que, finalment, acceptava veure la realitat amb les ulleres de la seva saviesa essencial.

Moltes vegades ens preguntem, es pregunten, què hi ha darrere de la revolució del somrís. Encara no ho veuen? Les mans de tots els que ens han precedit,  que ens acaronen i ens empenyen.

He llegit amb atenció, com gairebé sempre, l’editorial de Vilaweb d’avui. Cal dir que, en conjunt,  em sembla una anàlisi força correcta. Només trobo a faltar, en aquest com en d’altres anàlisis,  un punt de reflexió a l’entorn del fet sociològic que ha provocat aquest tsunami en  el panorama dels partits al Principat.

A veure si m’explico. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat t’està produint un fenomen similars amb conseqüència, no sé si antitètiques, però si dispars. Mentre la crisi dels partits espanyols és una crisi del sistema establert durant la Transició, amb un fort component polític, de regeneració democràtica i pèrdua de prestigi de les elits fins avui governants, a Catalunya aquest element, sense ser inexistent, es restringeix en bona mesura als partits espanyolistes o a aquells que han tingut una vinculació més estreta amb el poder espanyol. A Catalunya hem tingut, i tenim,  una crisi nacional. El fet “diferencial” del tsunami català rau en les noves fidelitats i en el nou imaginari col·lectiu , que ja no veu  Madrid com a referència, sinó que ha desplaçat aquesta referència a la  capital del Principat, Barcelona, entesa de manera metafòrica.

En aquestes circumstàncies, com ja he descrit en d’altres escrits, els partits polítics tindran sentit només en la mesura que responguin a aquesta mutació. La dialèctica mental dels ciutadans catalans ja no estreba en què farà Madrid, sinó en què faran els nostres polítics i en quin serà el proper pas que proposi l’ANC.

Negar la importància de la crisi de l’Estat del benestar seria absurd. Hi és. Però en bona mesura la resposta ciutadana a aquesta crisi ha estat la voluntat de construir una nova realitat estatal, de bell nou, que arraconi els condicionants i els llasts de la Transició, per a construir una república nova. I que per ser nova, necessita ser lliure.  I que com va dir ahir la presidenta de l’ANC, es basteixi sobre la justícia social. Ambdues potes, en aquest procés nostre són, i han de ser, indestriables.