El Poble Català

Us avanço el meu proper article a Tribuna.cat.

“La inteligencia se caracteriza por una natural incomprensión de la vida” i és , gràcies a l’instint que   “llevamos a cuestas sin que nos demos cuenta la totalidad de nuestro pasado” (Bergson, 1994)”[1]

Una característica que distingeix els clàssics, i no faré cap afirmació original en dir això, és el fet de no passar de moda. Semblaria que afirmacions fetes a la Grècia Clàssica o a la França de la III República foren d’aplicació en aquest moment que ens ha tocat de viure, tal i com ho havien estat en ser plasmades negre sobre blanc per primer cop.

Els temps polítics tendeixen a una acceleració de les dinàmiques, a unes urgències gairebé eròtiques, la conquesta de la presa al més aviat possible, la consideració que l’escenari de caça actual té un temps de durada i que, de no capturar el botí abans de l’horabaixa irremeiablement el perdrem.

En el fons el què denota aquesta actitud davant la vida és, tot just, la incomprensió de la vida, del fet no en les seves relacions, característica de la intel·ligència, sinó d’allò que les coses són, objectiu només assolible mitjançant la intuïció, el sisè sentit, o diguin-li vostès com els plagui. Fem i desfem conjuntures, pactes, estratègies, tàctiques…i ens veiem a nosaltres mateixos menejant  peces d’un escac imaginari. Tracem mentalment els moviments i mirem d’establir com fer per dur el rei enemic a l’emboscada sense sortida.

Penseu-hi. En actuar d’aquesta manera, amb la guia única de la intel·ligència, descurem o, fins i tot, ignorem el bosc, la realitat essencial, vital, el cor de les mobilitzacions de milions de persones, la realitat profunda dels canvis experimentats per la nostra societat, pel nostre país, per cadascun del components del nostre poble; tot això, ens resta amagat, i, pitjor encara, amb el seu desconeixement menyspreem l’origen de la nostra força actual.

Ara, com mai, prenen ple significat les paraules d’Henri Bergson. Com que el nostre passat atàvic dormitava dins nostre desapercebudament, quan s’ha desvetllat no hem estat capaços d’entendre que allò que teníem al davant no era una conjuntura política favorable sinó una força interior que, finalment, acceptava veure la realitat amb les ulleres de la seva saviesa essencial.

Moltes vegades ens preguntem, es pregunten, què hi ha darrere de la revolució del somrís. Encara no ho veuen? Les mans de tots els que ens han precedit,  que ens acaronen i ens empenyen.