El mite de l’adoctrinament (1)
Un dels leit motiv que reiteradament els polítics i mitjans de comunicació de Madrid repeteixen fins la nàusea, consisteix a afirmar que les mobilitzacions sobiranistes responen a un rentat de cervell col·lectiu instrumentalitzat des dels mitjans de comunicació públics i, més en concret, la televisió pública a través dels canals TV3, Canal 33, K3, 3/24. En un altre moment caldrà referir-se, també, al model educatiu, un altre dels “responsables”, diuen, de la deriva independentista.
Jo, habitualment, prefereixo treballar sense gaires dades “positives”, bàsicament perquè acostumen a falsejar la realitat, però en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, he decidit donar un cop d’ull als estudis demoscòpics , per veure fins a quin punt aquesta apreciació es correspon, o no, amb la realitat.
He de dir, en primer lloc, que els resultats del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) , tant els de juny de 2005 com els de novembre de 2013 són, per dir alguna cosa, dubtosos. Cal assenyalar que la pregunta que es feia als entrevistats corresponia únicament als informatius que seguien, i el resultat era colpidor: el 2005 era un 64,3 % els que s’assabentaven de les notícies pels informatius dels mitjans públics catalans, l’octubre de 2007 un 58,4 % i el novembre de 2013, el 56,2 %.
Aquestes xifres són difícilment creïbles. Per aquest motiu he recorregut a l’EGM (Enquesta General de Mitjans), que el 2007 indicava que un 24, 3 % de l’audiència seguia els programes (en general) dels mitjans públics catalans (de TV), i el novembre de 2013, és a dir, quan el CEO donava als informatius de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) un 56,6 %, l’EGM situava l’audiència general en el 28,3 %, incorporant, a més, 8Tv. Si tenim en compte que a la darrera EGM, de 2 de desembre de 2014, tots els canals catalans (CCMA i 8TV) tenien una audiència del 32 per cent i els canals nacionals espanyols del 68 per cent, el mite de l’adoctrinament resta en una fantasia pròpia de qui no vol entendre res.
Com que de totes maneres la divergència entre les dades de l’EGM i el CEO són força significatives, hem anat a una tercera font d’informació que ajusti una mica més els paràmetres.
Així, segons el Baròmetre autonòmic II (2010) del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) en preguntar als enquestats sobre el canal a través del qual seguien la informació política, la resposta es mou al punt mig entre les dues informacions anteriors, i atorga a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals un share als informatius del 42,3 %.
Així, doncs, certament en l’aspecte dels informatius està clar que a Catalunya el pes dels mitjans públics autonòmics és majoritari. La qual cosa no vol dir que en la separació entre mitjans d’abast nacional envers mitjans d’abast estatal, la CCMA se situï en primer lloc. De creure el resultat combinat de tots tres estudis, i de nou treballant amb tendències i hipòtesis, doncs resulta de totes totes temerari valorar la influència dels altres programes de televisió en la visió política dels assumptes públics dels entrevistats, cal dir que es palesa una major credibilitat dels mitjans catalans alhora de connectar amb les notícies del seu entorn, de l’Estat i del món en general.
Ara, deduir d’aquí una incidència decisiva dels mitjans de comunicació públics catalans en el creixement del moviment sobiranista, resultaria arriscat. Recordem en aquest sentit que el 2010 els que es declaraven només catalans no anava més enllà del 20 per cent, i els que consideraven Espanya un país aliè no assolia el 8 per cent (7,9 %).
Però, com que hi ha gent que no sap perdre, fins i tot es fa trampes al solitari.