El Poble Català

“No creiem en les fatalitats; aquest període nou que s’inaugura ha d’ésser obra de les nostres mans, del nostre treball quotidià. Quan els fets no vénen de pressa, els pobles els han d’empènyer” (Rovira i Virgili[1])

Al llarg dels anys la  meva inquietud sobre  la Nació com a subjecte m’ha dut a la lectura de molt diversos estudis, que tenien en comú l’anàlisi dels processos de construcció dels Estats, però que no deixaven clar quin era el subjecte d’aquest procés, el subjecte primer, la comunitat d’homes i dones generadora de la nació, i perquè amb condicions objectives idèntiques,  o molt similars, uns esdevenien nacions i d’altres no.

Per altra banda, en aquest moment cal delimitar  les fronteres  entre el treball polític i el treball intel·lectual, més quan en casos com el camí cap a la sobirania de la Nació catalana podrien confondre’s. La política i la reflexió intel·lectual tenen uns quant punts en comú, però un element que els fa allunyar-se, i molt.

La política és una eina positiva, que cerca la consecució  de resultats materials en un espai de temps concret; en les democràcies més o menys quatre anys. La política i les persones que  realitzen aquesta funció   han de vetllar pel bé material immediat dels ciutadans, sovint amb l’aplicació de polítiques pragmàtiques no gaire conformes amb els idearis dels diversos partits governants. No és aquest el lloc per a  fer valoracions ni positives ni negatives.

Des del punt de vista intel·lectual, la intervenció en la societat   no resta vinculada al fruit immediat, fins  pot semblar  en determinades circumstàncies fins i tot estèril,  però sense aquesta intervenció el progrés que descansa sobre la comprensió dels mecanismes socials seria impossible. Li podem donar diversos noms, des de sociologia a psicologia social.  Més enllà del nom, clàssic  o neologisme, la seva funció consisteix en veure cap a on  condueixen els comportaments col·lectius,  de vegades avançant-se als fets mitjançant  el diagnòstic de les malures o passions que  amaren  la societat.

Així, fent un reduccionisme extrem, en  l’actual moment de marxa cap a la sobirania del poble català, un polític posaria l’accent en el dèficit fiscal, mentre que des de la reflexió intel·lectual ens hauríem de fixar com un sentiment d’alteritat envers l’Estat Espanyol s’ha instal·lat al cor de la societat catalana i veure quins han estat els motius d’aquesta nova percepció de la relació Catalunya-Espanya, com ha crescut i quin ha estat el/els detonants per una increment tant i tant ràpid i de magnituds impensables fa  només una dècada.

I és a aquesta reflexió de llarg recorregut a la qual apel·lo.