El Poble Català

Un dels grans avantatges del sistema de partits que hem construït a Catalunya és que, a la pràctica, abasta totes les sensibilitats, socials i nacionals. Sense  gaires esforços un pot triar una opció sobiranista  que aposti per una política d’austeritat, o sobiranista amb una política econòmica expansiva… vaja, totes les combinacions esdevenen possibles.

En el cas de la ciutat de Barcelona, jugar amb aquestes dues cartes és fonamental.  Cal que totes, totes, les opcions que es presentin, fins les més noves,  a més del seu posicionament a l’eix social,   manifestin públicament quin dels dos punts de l’espectre nacionalista recullen i proposen als ciutadans. En aquest moment, totes les conteses electorals al nostre país tenen caràcter plebiscitari, però a diferència del plebiscit convencional, els nostres vots van construint  esglaonadament  el plebiscit global. I si en el cas de les eleccions municipals és especialment cert, en  el cas concret de Barcelona, aquest “plebiscit a terminis” esdevé indefugible.

Catalunya ha construït la seva realitat nacional en base a dues forces complementàries, la capital, fa segles ja una ciutat de primer ordre en el món mediterrani i europeu, i el territori. Mai el país no s’ha bastit contra la capital, ni la capital ha deixat de ser imatge concentrada del país, una mena de quadre amb l’aplec de tots els colors de la terra. Qui, malaltissament o interessada, vulgui separar ambdues realitats, a la pràctica només una, estarà fent volar coloms, creant un miratge que el temps desvirtuarà.

Per aquesta raó, les eleccions municipals a Barcelona s’han d’entendre, en bona mesura, com unes eleccions nacionals concentrades. Per això esdevé bàsic, i els ciutadans ho han d’exigir, que en aquests dos eixos, nacional i social, les postures siguin nítides. No s’hi val jugar a les indefinicions. Una Barcelona amb majoria sobiranista obriria de bat a bat les portes cap una independència de facto;   per actuar, des de ja, com a Estat. Una Barcelona en mans  unitaristes retardaria el procés cap a la llibertat nacional un període de temps indeterminat

Una de les incerteses que semblen pesar sobre les municipals del 24 de maig al nostre país rau en la possible influència del conegut com a efecte “Podemos” o “Guanyem Barcelona” o d’altres apel·latius. Encara avui no hem sentit un pronunciament públic, si més no, sensat, sobre el lloc que ocupen a l’eix nacional. En qüestions socials, uns quants podem compartir part del seu ideari. Respecte a la llibertat del nostre país, els ciutadans que els votin tenen dret a saber què estan votant.   

Sembla que aquest any 2015 serà any d’eleccions a dojo, sempre que el tribunal constitucional no determini altra cosa. No sabria dir si tanta convocatòria a les urnes farà més bé o més mal al procés, i no és que no cregui en les bondats del règim parlamentari. Dubto de la perillositat  intrínseca  de confondre naps amb cols.

En les democràcies occidentals un període electoral es caracteritza per una defensa dels propis projectes i una referència a la feblesa dels dels oponents. En una situació paradisíaca o en un país ideal, aquestes referències , en ser circumscrites als programes i les idees, no  deixaria ferides; però, malauradament, sovint a les campanyes hi ha més de disputa personal i personalista que no debat d’idees i projectes, i això, si no  es prenen mesures, pot afectar a una cosa tant delicada com és el procés de construcció de l’Estat català, car les ferides no cicatritzaran  en pocs dies.

No pretenc, Déu em guardi, ser pessimista, però sí avançar el que considero imprescindible davant el reguitzell de conteses  electorals: separar els elements contingents d’allò que és substancial, per a no malmetre’l. En aquest moment, davant nostre hi ha dos processos paral·lels però , com a totes les paral·leles,  tot i discórrer l’un al costat de l’altre mai no arriben a tocar-se.

Just és que cada força política defensi el seu projecte de societat.  Però les forces sobiranistes han de tenir present que, més enllà de qui obtingui més vots o més escons, hi ha paral·lelament un procés de construcció de l’estat català,  que ha de fer camí més enllà de les contingència de la política quotidiana.  L’assoliment per  les forces sobiranistes del major nombre de regidors i, per tant, del govern de  ciutats del Principat,  és un pas important i significatiu, que empentarà, encara més, la gent a cercar definitivament la sortida del marc espanyol.

Però més enllà del triomf o no a les eleccions municipals, allò que determinarà la força del procés serà el manteniment d’un estat de rebel·lia i il·lusió, que no ha de restar presoner de cap opció política, ni de cap personalitat,  perquè pertany al conjunt de la Nació. Acarem els nostres diferents projectes polítics, però no taquem allò que no és propietat de ningú, tot just perquè és de tots.