Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Divendres la setmana acaba a La Roca. Amb les forces he de reconèixer que justetes. Un debat llarg, presentat pel batlle i que té allà al final un pica pica que ens vindrà molt bé tot just acabem. Hi ha molta insistència en les preguntes sobre la situació econòmica després de la independència i, com és natural, sobre quin impacte pot tenir la situació de Crimea. Dic el que pense, com sempre: que no ens convé cap moviment i que pot complicar-nos molt la vida.

La conversa deriva cap a la presència dels russos a Catalunya, mentre sopem. Ací a la Roca hi ha unes botigues que formen part de la ruta russa del shopping. No els són pas gens estranys i hi ha gent que els ha vist actuar de formes clarament condemnables. Serà un dels problemes que heretarà el país, ben segur. Però cada cosa al seu temps.

(Ací trobareu la crònica de la gent de l’ANC de La Roca)

Xerrada a Reus. Em venen a esperar a l’estació del tren i passegem cap a la seu d’Òmnium, un imponent edifici al centre de la ciutat que m’havien dit que era una herència per a l’organització, generosa i perfecta. De camí passem per davant un enorme casalot, ca’l Bofarull, que me’l defineixen com la casa dels botiflers felipistes. Hi entrem per a veure un saló monumental que té a cada cantonada el bust d’un borbó. Menuda família sembla que eren.

Després acudim a la nova seu d’Òmnium, on anàvem a fer l’acte. És fantàstica i faig broma dient que si ca’l Bofarull era la casa dels botiflers aquesta és la dels Maulets. En la balconada que dóna a la plaça pengen les estelades blava i roja i la senyera. Hi conviuran Òmnium amb l’Assemblea i amb el diari Reus Digital i La nova ràdio, que ja té els estudis a punt. 

La veritat és que una instal·lació que fa molt goig. Fruit de la generositat de Josep Maria Ferrer Camprubí, que el va deixar en herència. Un home, per cert, del PSC. 

La xerrada a Dublín havia estat extraordinàriament ben preparada per l’ANC Irlanda i el Catalan Council of Ireland, així que va ser tot un èxit. La Sala on era previst l’acte es va quedar petita, amb un auditori barrejat de catalans i irlandesos amb els quals vaig poder parlar durant dues hores ben bones sobre el procés català.

Entre els irlandesos la pregunta més comuna era com s’explicava la reacció del govern espanyol. Realment és inexplicable així que podríem dir que s’explica ella sola. Van haver comentaris durs sobre l’actuació espanyola, en algun cas vinculant-los també al procés en marxa a Escòcia, lògicament molt més proper encara a ells.

I entre les preguntes dels catalans en destacava una: votarem els catalans de fora? Vaig dir que pel que sé s’estan arbitrant totes les mesures possibles per a que es puga votar i per a que es puga votar de manera fàcil. Però és comprensible la preocupació de gent que ha vist de prop en altres eleccions el comportament d’ambaixades i consulats.

És molt encoratjador veure com d’animada i llesta per a treballar està la gent també a fora. Abans i després de la xerrada he tingut l’ocasió de passar una bona estona amb catalans de Dublín i realment cal destacar la feina que fan en tots els camps -fins i tot tenen un diari en català a la capital d’Irlanda, Liffey.cat, que va seguir en detall la conferència i va oferir aquesta crònica. 

Després de l’acte vam poder fer una cervesa i vam tenir una estona pels catalans. Vaig aprofitar per a saludar-los i saber què fan, en algun cas quedant molt sorprés: una dona havia vingut a posta des de Cork i això que era el dia del seu aniversari! I evidentment, tal i com havia promés, vaig saludar els dos de Gironella i em vaig fer la foto que els havia promés.

El dia va acabar amb un sopar que no puc acabar d’explicar del tot i amb una estoneta curta de dormir ja que l’avió cap a casa eixia a les sis.