Gàlim

Vam deixar la plana del Rosselló amb un cel net que mostrava un Canigó orgullós. Pere Manzanares (un d’aquells coneguts de fa un eternitat) va gravar una entrevista al senyor autor del llibre per a Ràdio Arrels, i després d’una conversa amb l’Enric Tàrrega vam mamprendre el camí de tornada.
Com que la vespra m’havia trobat amb un conegut de Torredembarra, en arribar-hi vam decidir que podia ser un bon poble per a dinar vora mar. En algun lloc ho havíem de fer. El menjar va ser bo, però la brisa marina va desaparéixer i el gust de la cervesa sense alcohol és un mite.

Sense més novetat que haver de buscar l’eixida del poble aquell dues voltes, vam arribar a casa. I d’ací no res toca fer una altra expedició curta. Ara a Fondarella, amb el Botifarra i músics, el 6 de setembre.

No ha quedat clar si jo no em vaig saber explicar bé, o si ell no em va intrepretar com tocava. Algú dels dos es va atorrullar a l’hora de concretar la cita i tots dos hem estat esperant-nos, mútuament, en llocs diferents. Però hem sabut solucionar-ho i encara hem arribat a temps on havíem d’anar.

He de reconéixer que en algunes coses tinc sort, una de les quals és la quantitat de gent de trellat i nivell intel·lectual i personal que he arribat a conéixer, i la que estic coneixent encara ara. Com és el cas de hui mateix.

A Joan C. Martín no el coneixia més que d’alguna referència escrita, i d’aquest vídeo en què parla del llibre que ara ja tinc a la prestatgeria i que prompte llegiré. Sentir-lo parlar, amb una incontinència verbal provocada per tantes coses com té per a explicar, m’ha impressionat. ‘Valencians contra la fil·loxera’ es diu el llibre. Però la seua excursió a la Vall d’Albaida venia motivada per un altre estudi que vol presentar i que està carregat d’informació i de propostes de trellat per al futur d’un camp abandonat (també) en el sentit de pertinença a una terra.

A banda d’això, de la proposta de presentació que va fent el seu camí, hem quedat que ens tornarem a trobar. Diu que té molta curiositat pels rellotges de sol d’Otos.

Per sort, la calor que em temia que passaríem a l’aula on tocava presentar el llibre no va ser tanta. Així, després d’una treballada i completa introducció de l’inductor de l’acte, Toni Teruel, l’autor em va mirar com qui dóna la paraula. Jo ja li ho havia dit: no he preparat res, parle un poc de com vam començar l’aventura en el segle (i mil·leni) passat i ja aniran eixint les qüestions que hages d’explicar. I això vaig fer.

Quatre detalls anecdòticament significatius i alguns comentaris sobre la meua relació amb la gestació de la novel·la van servir perquè l’escriptor i protagonista de la vesprada agarrara correreta i fera seu el públic. Encara vaig fer alguna altra intervenció escadussera per matisar, o explicar algun punt sobre l’interés a introduir qüestions locals en l’obra. Em sembla que vaig fer el paper que em pertocava. I em sembla que el vaig fer bé, perquè vaig acabar dedicant un parell de llibres dels que es van vendre allà mateix.

Sí, ja ho sé. Eren amics i m’ho van demanar mig de broma. Però farda molt això de dedicar llibres, i més encara si no has fet la faenassa d’escriure’ls.

^{Foto: Francesc Mompó i Joan-Daniel Bezsonoff, literatura de cap a cap del país}

Un dels grans plaers que ofereix Prada és el de la conversa. Més enllà del tòpic encertat d’escoltar tots els colors de l’idioma, una de les coses que més trobava a faltar eren les llargues converses, especialment a les vesprades; les tertúlies informals que s’allarguen lentament en el temps sense ruta ni guió, amb gent que va i ve, amb coneguts i desconeguts que deixaran de ser-ho.

Tant com vaig poder, vaig aprofitar el poc temps del viatge d’enguany per a submergir-me en aquest món, i així vaig assabentar-me del rumor sobre una espia infiltrada entre nosaltres, de la reconciliació amistosa de dos escriptors, d’altres relacions que no milloren, de posicions polítiques indecents, de preferències eròtiques…

Les ‘taulâes’, les concentracions al voltant de les taules, donen molt de si. I em va alegrar comprovar que la idea que al País Valencià les coses estan canviant per a bé està bastant estesa. I, equivocats o no, la coincidència es dóna també a l’hora de valorar com a fet positiu un acord de mínims tàcit, no escrit, ni tan sols aparaulat, entre els anomenats ‘nacionalistes’. Un temps de treva productiva, de ‘no agressió’ ideològica i de suport bàsic.

A la nit, en una d’eixes ‘taulâes’, sense parlar-ne, més que comprovar-ho en vaig ser testimoni. I això està molt bé.

Aquells xicots de la Catalunya oficial havien naufragat en terra i van topar amb nosaltres a l’hotel de Prada com a llanxa de rescat en sentir-nos parlar català. La sopresa, per a ells, era l’origen. El nostre origen.
No s’acabaven de creure que érem de molt més enllà del Sènia, de més enllà de València. No diuen que a València (llegiu País Valencià) el català ja no es parla? Durant el curtíssim trajecte de l’hotel a la plaça de Prada, i en el temps que dura una tertúlia de cervesa vam fer-los una immersió d’urgència en la realitat valenciana que s’ha invisibilitzat, es veu que no només per part del PP valencià. Al Principat docte i de nacionalisme ben entés tampoc no s’han desllomat gens ni miqueta per a explicar bé les coses.
Els vaig exposar la meua hipòtesi: als capos del Principat ja els va bé d’escampar la idea d’un País Valencià en vies d’extinció per a fer veure que allà estan la mar de bé. Per comparació, allò és la glòria. Si no fóra per nosaltres, que estem pitjor, ho tindrien més complicat per a dissimular la mala salut amb què els sobreviu el català.

No sé si vam exagerar la dosi en parlar de tantes coses, però l’anècdota il·lustra molt bé la gran ignorància (no sempre innocent) en què es viu més enllà del riu Sènia. Encara ara.

Molt possiblement, amables lectors, arribeu ací a través del féisbuc. Per si sou dels pocs que no ho sabeu, recorde per escrit que no som amics, el féisbuc i jo, i que la nostra relació es basa pràcticament només en un imperatiu tecnològic.

Això no lleva que li reconega qualitats i utilitats, la majoria de les quals no sé fer anar o aprofitar per manca de capacitats meues. Hui, sense anar més lluny i per exemple, m’ha servit per a endur-me una ‘sospresa’ ben agradosa:

Jo tenia un disc de Ramon Muntaner. Dic tenia perquè ara no el trobe, i això deu voler dir que en un temps ple d’anys algú me’l va amprar i no va tornar a casa. No és que li tinguera cap estima especial a aquell artista, però l’he recordat adés en trobar-me la fotografia que vaig fer l’altre dia a la porta del cementeri d’Arenys de Mar, amb la referència a Espriu. Ramon Muntaner tenia algun poema seu musicat, i d’ací ha vingut la relació.

Per Internet no he trobat massa cosa d’aquell cantant, però sí justament una de les cançons que li conec amb lletra del poeta maresmenc.

^{Foto: L’Esparver encara en projecte}

Sembla que sí, que definitivament enguany tornaré a pujar a Prada del Conflent, quasibé d’arrapa-i-fuig. Però serà la primera volta que hi aniré no com a alumne, o com a oient o acompanyant, sinó a participar activament en la presentació d’un llibre. Sense protagonisme, evidentment, que això són coses de l’autor i l’editor, però amb nom propi.

Dissabte 17 d’agost, Francesc Mompó hi presenta la seua novel·la ‘El vol de l’Esparver’, en el naixement de la qual hi vaig posar un granet de sorra. L’autor m’ha convidat a acompanyar-lo i a participar en la presentació, i no he sabut dir-li que no. Només li he posat com a condició que confirme que els ascensors funcionaran. Si no, les cerveses que passen al meu metabolisme mentre ell fa la presentació pesaran sobre la seua consciència i la seua butxaca. I que no siga alguna cosa més.

Ja ho sabeu: dissabte 17 d’agost, a les cinc de la vesprada (calor i tot), a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada hi teniu una cita.

I diria que quan, gintònicament, ens inspiràvem per a la novel·la, açò no ho havíem previst.

^{Foto: Vicent Partal, Joan Olivares i Ximo Urenya. Ca les Senyoretes, agost de 2007}

Una constel·lació de circumstàncies adverses va fer que el maig passat, quan vam fer a Ontinyent la presentació del llibre ‘A un pam de la independència’, no tinguérem prou exemplars per a tota la gent que en volia comprar.

Ara, sense ser exactament una segona part d’aquella presentació, tenim un sopar-col·loqui amb l’autor del llibre, Vicent Partal, qui ha aconseguit col·locar-lo com el llibre de no-ficció més venut segons el rànquing Libridata, elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura i la Cambra del Llibre de Catalunya. De fet, aquell problema logístic amb els volums ja hi tenia relació: va coincidir que la segona edició estava esgotada i la tercera encara no havia eixit de la impremta.

Però això ara no passarà. Perquè els darrers exemplars de la tercera edició ja els tenim ací, a punt per a la tertúlia de dissabte a Ca les Senyoretes d’Otos. Jo no m’esperaria a la quarta.

Un dels aniversaris que s’escauen enguany és doble, i és que fa 25 anys que vam publicar el llibre ‘L’Olleria, Vila Reial’, la qual cosa significa que es compleixen 425 anys de la segregació completa de l’Olleria respecte de Xàtiva, quan es va convertir en vila reial.

Alguna cosa tenim entre mans per a celebrar els 25 anys de l’edició d’un llibre que va marcar una fita entre els treballs d’història local, per la seua qualitat, gràcies a la rigorositat de l’autor, Germà Ramírez.

L’Ajuntament es veu que vol fer alguns actes en commemoració del fet històric de la segregació, cosa que podria compaginar-se. Però la primera cosa que he vist, no m’ha agradat. Han fet un logotip de la commemoració amb la llegenda ‘425º ANIVERSARIO’. I això, per què? Si la tirada al castellà és un senyal de per on aniran les coses, no coincidirem massa dies.

En fi. Fa 25 anys ja vam anar per lliure, no ens cauran ara els anells.

Enguany coincideixen uns quants aniversaris, entre altres el quinzé de la publicació per part de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida d’un quadern sobre el Ball dels Locos de l’Olleria. És un opuscle de 16 pàgines que recull tota la informació de què disposàvem en aquell moment sobre una muixeranga que havia caigut en l’oblit i que miràvem de rescatar. En principi, el text estava pensat per a publicar-se en el llibre de festes de 1997, però no va poder ser i vam optar per fer-ne una edició pròpia. La història ja l’he explicada unes quantes voltes.

El que no recorde haver explicat és que, en realitat, el quadern, els primers exemplars, es van imprimir l’hivern de 1997. Però allò va ser un naixement fallit, un part desafortunat. Vaig tardar a reaccionar, ho he de reconéixer: un matí vaig veure a la impremta les proves que havien fet (i que estaven ja començant a imprimir) i no va ser fins a la vesprada que vaig dir-los que ni pensar-ho. Que no en feren més que allò no era seriós. No sé si en aquell moment ja ho vaig pensar o no, però la tipografia i muntatge de la portada em recordava els dibuixos de la Disney. L’interior també era per a pegar a fugir.

No sé ara (han passat tants anys!) quan es va imprimir la versió definitiva. Vull dir en quin mes de 1998 vam tindre ja els quaderns a les mans. Segons l’ISBN, va ser en febrer: pot ser.

El cas és que l’edició avortada va desaparéixer abans d’ésser acabada. Però en guarde un exemplar, que justifica la decisió de no haver-la deixada arribar al bateig.

Com es pot comprovar, la versió definitivament publicada és una cosa digna:

La sensació d’impunitat entre els governants valencians és tan gran, que adés mateix un conseller informava en directe via twitter que estava signant un conveni amb una entitat que no compleix la llei. Amb fotografia i una certa escenificació (casposa, per cert).

Serafín Castellano signa un conveni amb la Real Academia de Cultura Valenciana i, si no vaig errat, se salta un estatut que, segons com, és tan sagrat per a ell. Perquè aquesta institució se’n fot de la música, dels tocadors i de l’ortografia emanada per la santíssima AVL a la qual el govern a què pertany reclama obediència absoluta.

La teoria legal diu que aquesta RACV no pot accedir a res de la Generalitat si no compleix les normes… però ja sabem què passa amb la teoria en mans de segons qui: s’interpreta amb malabarismes o amb cara dura.

En fi. Infringir la llei se suposa que és un delicte, encara que a voltes sembla que depén de quina siga.