Etziba Balutxo...

Molts d’anys abans dels Carmina Burana, al monestir de Ripoll, un estudiant o un monjo clandestí, escrivia d’amagat uns poemes eròtics que reclamen un estudi a fons. Els Carmina Riuipullensis són una constatació més del pes de la Cultura Catalana i, no en segon lloc, del dret a disposar d’estructures pròpies d’estat per enaltir-la i, en atenció a la importància que té dins de la història de la humanitat, divulgar-la arreu del món com li correspon per esbucar el mur de silenci imposat.

*     *     *
Il·lustració superior: fragment d’una obra de Dante Gabriel Rossetti (1828-1882)
*     *     *

Carmina Burana (1230)

Gairebé tothom coneix o ha sentit parlar dels Carmina Burana; cançons trobades a l’abadia benedictina de Bura, el nom llatí de la ciutat de Beuern a Baviera. El còdex recull 300 rimes, majoritàriament en llatí i, en menor quantitat, en germànic i francès antics, escrites la dècada de 1230. Els autors eren estudiants i clergues que, en bona part, transcrivien cançons originàries d’Occitània, la Corona d’Aragó (sobretot de la part continental del Regne de Mallorca), Anglaterra, Escòcia, França i Alemanya. A imitació de les lletanies de l’Antic Testament, són un cant a l’hedonisme en totes les expressions (l’amor carnal, el gaudi de la natura, el menjar i el beure…), amb una dura crítica al poder i, molt especialment, a la jerarquia eclesiàstica. Es varen trobar l’any 1803 i, l’any 1937, el compositor nazi Carl Orff (1895-1982) en va popularitzar una part amb una cantata molt efectista. (1)

Carmina Riuipullensia
La gran popularitat dels Carmina Burana contrasta amb el desconeixement general dels Carmina Riuipullensia, un conjunt integrat per més de vuitanta obres escrites entre el s. x i el s. xiv. Potser l’apartat més conegut del cançoner de Ripoll és el manuscrit 129, estudiat per Martí de Riquer (Barcelona, 1914), escrit en català i occità devers l’any 1347, amb referències al rei de Mallorca. No tant conegut, però molt anterior i possiblement més interessant és el manuscrit 74, descobert per Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 – Mèxic, 1961) que, l’any 1923, va editar dins de L’escola poètica de Ripoll en els segles X-XIII, un treball que va obtenir l’elogi immediat d’Octavi Saltor (1902-1982) i de l’investigador i poeta italià Vicenzzo Ussani (1870-1952). Instaurada la Dictadura de Primo de Rivera el mateix any de l’edició, es va esvair el ressò internacional que mereixia el descobriment. Tot i el silenci que li dedicaren, l’any 1928 es va publicar a París Les glossaires de Ripoll.

L’anònim enamorat (1150-1200)

El manuscrit està integrat per trenta-nou poemes, escrits per algú amb voluntat inequívoca de no ser descobert, en llatí, a doble columna i aprofitant les pàgines en blanc del Liber glossarum et etymologium, un còdex en pergamí del s. x. Possiblement per estar endinsat dins d’una altra obra, el poemari no apareixia explícitament a l’inventari que va fer l’any 1823 Pròsper de Bofarull (Reus, 1777 – Barcelona 1859), tot i que l’arxiver quan parla del Liber glossarum brinda una pista quan adverteix que podria contenir «altres pergamins que mereixen ser examinats detingudament». A la meitat de les composicions apareix el nom dels poetes, però n’hi ha vint, d’un alt contingut eròtic, que pertanyen a un autor que reconeix descriure “el joc de Venus” i “les ferides que fa l’amor”. (2) Els paleògrafs no s’acaben de posar d’acord si els poemes són originals o si són obra d’un copista ni, fins i tot en el segon cas, si el copista podria també ser-ne l’autor. Si els primers estudis asseguraven que els versos s’havien escrit el darrer terç del s. xii, els estudis posteriors els situen uns anys abans, sempre dins de la segona meitat d’aquell segle, però en tot cas, dues generacions abans que els Carmina Burana. Lluís Nicolau d’Olwer apuntà la possibilitat de ser obra d’Artur de Mont, un monjo que l’any 1173 feia de copista a Ripoll i que té una lletra carolíngia similar a la dels poemes, però finalment, atesa la impossibilitat de certificar l’autoria amb el mínim rigor, optà per atribuir el poemari a un Anònim Enamorat i amb aquest nom és reconegut el conjunt.

Qui era aquell enamorat?
Tot apunta, com en el cas del Carmina Burana, que els versos varen ser escrits per un estudiant o un monjo de Ripoll. El fet de no haver trobat aquella cal·ligrafia en documents posteriors, permet pensar que, fos qui fos, l’autor va abandonar el convent. El contingut dels poemes complementa la tesi, perquè l’exaltació de l’hedonisme no lliga amb la vida conventual. Cap a on va partir l’enamorat? Va fer-ho al darrera de Judit, la dona a qui esmenta? Per situar-nos en el temps, l’autor era coetani dels destacats trobadors catalans Guillem de Berguedà (1130-1196), Guillem de Cabestany (?-1212) i el rei Alfons I (1154-1196), conegut com el cast o també el trobador i avi de Jaume I (1208-1276). Durant la baixa edat mitjana, els joglars i els trobadors assumien la funció de comunicadors i de cronistes socials. Amb les seves cançons divulgaven històries, relataven desgràcies, escarnien els governants i procuraven entretenir i divertir. Entre els trobadors, ocupaven un lloc especial els goliards. Aquest nom, derivat segons alguns de Goliat per la semblança fonètica, sembla que ve del llatí gulus i equivaldria a golafres. Es tractava de frares que abandonaven la vida conventual i, com a clerici vagantes, es convertien en nòmades. Sobrevivien gràcies a les almoines i, coneixedors del llatí i de la música, es dedicaven a cantar romanços sobre el sexe, el joc, el menjar i el beure per les places i tavernes dels pobles d’Europa. Va esdevenir aquell anònim enamorat un goliard? És possible. En qualsevol cas, seria convenient aprofundir en l’estudi de tot el conjunt del cançoner de Ripoll i establir lligams amb la poesia trobadoresca del moment escrita en occità i provençal.

La feina urgent d’esbaldregar els silencis
El llarg silenci, d’ençà del descobriment fet per Lluís Nicolau d’Olwer, és una mostra més que delata la ignomínia que amara (i amaga) la Cultura Catalana. Hi ha una constant al llarg dels darrers tres-cents anys d’història del nostre poble: la manipulació de fets notables i la usurpació d’autors. Quan aquests fets i aquests noms no es poden robar, quan no poden ser absorbits i integrats en el patrimoni d’una altra cultura, aleshores pateixen l’oblit, el silenci i, si és possible, la desintegració. Passa d’hora de rebutjar amb contundència tots els atacs que es fan als partidaris del revisionisme històric, perquè està més que justificat.

Jaume Arnella, el primer divulgador

Verge pura, què et detura?
Vine ja als meus braços!
Cap més dea no em recrea
amb tan dolços llaços.
Oh, lasciva, que em captiva
amb posats ingenus!
En el centre del teu ventre,
borrissol de Venus.

Sortosament, Jaume Arnella (Barcelona, 1942) va tenir l’esma de rescatar de l’oblit alguns dels poemes de l’Anònim Enamorat, traduïts per Joan Soler i Amigó (Badalona, 1941), i va enregistrar el CD Eròtica Monàstica l’any 1994. (3) Aquella primera mostra en català dels versos que havia transcrit en llatí l’any 1923 Lluís Nicolau d’Olwer, va ser una aportació cultural de primer ordre i, per a molta de gent com jo, el primer descobriment. Arnella és un excel·lent trobador i joglar que, sempre carregat de romanços i armat de la més sana de les ironies, sap fer ús d’una gran habilitat com a comunicador per explicar-nos històries i llegendes. La seva llarga trajectòria (Grup de Folk, Els Sapastres, Orquestina Galana…) ens ha lliurat present de cançons de taverna (qui no ha cantat Les rondes del vi?, qui no ha escoltat La timba de les cartes?), de ball, de festa i d’amor. Ens ha recordat figures com Quico Sabaté (1915-1960) i enaltit com tocava (ep, i quan tocava!) lluitadors compromesos com Lluís Maria Xirinacs (1932-2007). Aquest és el corpus del cant que ens lliura Arnella i que volem nostre: música del poble i música de l’ànima!

L’any següent del CD, el 1995, Ramon Sargatal (Ripoll, 1955) va publicar una traducció al català dels versos de l’Anònim Enamorat i el 2009, Jordi Raventós (Martorell, 1970) publicaria una segona traducció catalana. L’obra, de moment, és a disposició de lectura. Potser qualque dia serà objecte d’una millor i major valoració en consonància al contingut i a l’antiguitat. Qui sap si fins i tot serà esmentada en els nostres llibres d’història com ho són altres obres foranes posteriors!

 

(1) Tot i que el nazisme de l’autor s’ha intentat encobrir al màxim, Orff va fer l’obertura musical dels jocs olímpics de 1936 i va negar auxili al musicòleg Kurt Huber (1893-1943), creador de la Rosa Blanca, l’exemplar associació de resistència pacífica contra el nazisme. Huber seria decapitat com, després, les persones que feren una recollida solidària per tal de mantenir la vídua. Carl Orff, en canvi, afegia Heil, Hitler! a la signatura, demanava en els concerts que el públic fes la salutació nazi, l’any 1944 va fer una Oda a Horaci dedicada al fhürer i va ser inclòs a la llista Gottbergnadesten d’artistes protegits.

(2) (1) Quomodo primum amavit, (2) Ubi primum vidi amicam, (3) Laudes amice, (4) Quomodo pirus convenimus, (5 i 6) Ad amicam, (7) De somnio, (8) Aliud somnium, (9) Ad amicam, (10) Quare Cupidini militaverim, (11) Ad Comitissam Frantie, (12) Laudes alterius amice, (13) Ad amicam, (14) Amice de adventu, (15) Ad amicam, (16) De amore, (17) De estate, (18) Lamentatio pro separatione amice, (i 20) Ad desertam amicam. Alguns títols, així com les paraules que podien comprometre l’autor, apareixien invertides, en un intent més d’encriptar la feina clandestina. El 3, per exemple, figura titulat Ecima sedual.

(3) En clicar l’enllaç podeu escoltar un dels poemes de l’Anònim Enamorat cantat i presentat per Jaume Arnella. El començament ja ho diu tot: “Curiosament aquestes coses no solen sortir en els llibres d’història!”

http://www.youtube.com/watch?v=XzXazglpwfE

Defensors de les llibertats de Catalunya 1705-1714 és un opuscle excel·lent editat l’any 2010 (1). És un treball de caràcter divulgatiu i pedagògic singular. Entre d’altres qualitats i virtuts, té l’esma de brindar un enfocament molt correcte des del punt de vista nacional i no, com sol passar amb moltes publicacions elaborades des del Principat, amb una visió regionalista, esquarteradora i – com diria Guillem d’Efak – “catalunyesa”.

En el recomanable llibretó hi ha un just recordatori al paper de les dones, als regiments valencians de fusellers i als artillers mallorquins que moriren en la defensa de Barcelona i reposen al fossar de les Moreres, allà on no s’hi enterra cap traïdor. És a dir, a tres col·lectius habitualment deliberadament amagats o, si més no, ignorats per desídia o negligència.

*     *     *
La il·lustració ens mostra el cavaller d’Asfeld, el genocida de Xàtiva (1707) i cabdill de les tropes de Felip V en el desembarcament i subjugació de Mallorca (1715).
*     *     *

El regionalisme afavoreix l’esquarterament
El regionalisme fa més mal que una calabruixada d’estiu damunt la vinya. Ara mateix tot gira a l’entorn de 1714 i Barcelona. Hi ha una fixació obsessiva i caldria parar esment si volem evitar que l’eufòria es transformi en decepció col·lectiva. Les expectatives exagerades tenen aquest efecte. Vaig viure els pronòstics dels qui feien volar coloms que el 1992, arran dels jocs olímpics, assoliríem la independència (els noms dels profetes són a les hemeroteques). No tinc el més mínim dubte que, més prest o més tard, serà així. Allò que no crec oportú ni convenient és posar un dit al calendari, perquè abans cal fer uns deures pendents molt necessaris. El primer de tots és tenir present sempre tota la geografia i tota la ciutadania per dotar-la de símbols unificats i no diferenciadors.
No cal minimitzar la importància de l’onze de setembre de 1714, data de la caiguda de Barcelona, cap i casal de la nació, però així i tot la referència no deixa de ser localista. Com així 1714 i no la primera i emblemàtica data de 1707? Menorca, va ser ocupada per les tropes filipistes el gener d’aquell any i no hem d’oblidar que tot el mal ve d’Almansa (abril d’aquell mateix any). Com així no 1715? Tampoc no hem d’oblidar que Mallorca va ser el darrer bastió de la nació catalana. 1714? Sí, però no només 1714! Barcelona? Sí, però no només Barcelona! El reduccionisme alimenta la ignorància i, per això, patim un desconeixement tan gran entre els diversos territoris. La propagació recent de cartells independentistes que només mostren el Principat de Catalunya o les referències patètiques als “som sis milions”, fan part, de manera inconscient, però activa, de la tasca de “provinciar-nos” de la dinastia borbònica. No, no som sis milions! Qui s’atribueix la potestat d’usurpar la nacionalitat catalana a gairebé la meitat de la població?
Hi ha molta de feina per fer i l’hem de voler fer plegats i sense exclusions! Hem de combatre els paranys que s’ha empassat la nostra gent durant tres segles d’intensa colonització i, sobretot, ridiculitzar les fórmules que, adesiara, accepten i propaguen els partits regionalistes (2). Tot això de “ritmes diferents” o “països” són ganes d’embullar la troca. No tenim mitja dotzena d’himnes nacionals, ni diades nacionals, ni senyeres nacionals… Dum singuli pugnant universi vincuntur. Si lluitam individualment, tots plegats serem vençuts. És una utopia condemnada al fracàs creure que es pot bastir una nació “en clau de volta”. Cap nació digna diria mai que cadascú vagi al seu vent i pari esment al seu redol. La nació catalana s’ha d’aixecar rica i plena, però també completa! Ho dicta La Balenguera: la soca més s’enfila com més endins pot arrelar. Així ens ho va escriure Joan Oliver, Pere Quart a les Corrandes de l’exili:

El retall de premsa que il·lustra aquest comentari va ser publicat dia 24 d’abril de 1983 al Diario de Mallorca. Han passat trenta anys! La foto mostra el punt d’informació que instal·là el PSM als peus de l’estàtua de Jaume I. Sota l’eslògan de la campanya electoral, es poden veure, d’esquerra a dreta, Baltasar Darder (Ariany, 1949), Bartomeu Mestre (Felanitx, 1952) i Joan Perelló (Campos, 1953), cap d’ells ciutadà. En l’ordre invers varen ser els tres primers candidats a l’Ajuntament de Palma.

*     *     *

ARA MÉS QUE MAI! va ser l’eslògan electoral que escollí el Partit Socialista de Mallorca a les eleccions municipals i autonòmiques de 1983, les primeres després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. La proposta va ser de Jaume Santandreu, autor d’un romanç que, musicat per Rafel Estaràs, interpretaren Els Valldemossa a l’Auditori de Palma a l’acte central de la campanya.

Poble mallorquí
ja no ets cap infant
per voler tenir
didots importats;
destapa els enganys
dels partits centrals.ARA MES QUE MAI, FORA DISFRESSATS!

Redreça el present
obrint nous camins.
Poble independent,
el nostre destí,
que avui alça el clam
de la Llibertat.

ARA MÉS QUE MAI, FORA DISFRESSATS!

No et sentis vençut
pels cops del passat.
Desperta l’orgull
de Poble arrelat.
Nació enmig del mar,
pàtria de fills grans.

ARA MÉS QUE MAI, FORA DISFRESSATS!

La frase de la campanya va ser utilitzada amb moltes de variants. Un dels anuncis mostrava un jove que demanava a un altre: “I tu, a qui votaràs?”. La resposta era: “Jo? Ara més que mai!”. Aquella seria la darrera campanya del PSM on no apareixien els candidats i se centrava tota la propaganda en la frase publicitària escollida. Quatre paraules que deien molt i que no es varen registrar. Anys després, el mateix eslògan va ser utilitzat per una campanya de l’Ajuntament de Barcelona, just abans dels jocs olímpics, per complementar la de Posa’t guapa! L’Ara més que mai anava seguit de els diverses disciplines esportives de la competició. (1) D’aleshores ençà, la frase ha fet fortuna. El desembre de 2009 Caritas i la Creu Roja iniciaren una campanya, encara vigent, amb la mateixa frase (2)

Tal com indica el titular de premsa, els partits sense recursos havien de fer servir l’enginy i la imaginació per tenir un mínim de protagonisme. El PSM disposava d’una persona ocurrent i amb experiència en el món de la imatge: Jaume Montcades. Ell va ser el creador dels politxons que ompliren les zones ajardinades de Ciutat, des de la Porta del Camp fins a la plaça del Progrés. D’ell també va ser la idea de crear uns mòbils per penjar als arbres. No es contractava cap empresa, sinó que la feina d’empaperinar, enfilar-se als arbres i als fanals, estalonar politxons i fer bustiades selectives de propaganda, tot absolutament ho realitzaven els afiliats amb una implicació, un voluntarisme i un entusiasme que accentuaven la participació en la vida política del partit.

Les altres organitzacions fonamentaven la campanya sobre tanques publicitàries de pagament, anuncis de premsa, espots televisius… La campanya del PSM els treia de polleguera. Per això, aviat instruirien normes per posar problemes… i multes! No es podrien posar politxons “per no espanyar els jardins”, no es podrien penjar mòbils “perquè podien distreure els conductors”, no es podrien posar banderoles “perquè podien caure i provocar accidents”. Malgrat tot, a cada obstacle, se cercaven alternatives. Si no es podien clavar els politxons, es podrien clavar als pals de telèfon… fins que es prohibís fer-ho i, aleshores, es podrien fermar als semàfors… fins que es prohibís fer-ho i, aleshores, es posessin a les papereres… fins que es prohibí fer-ho i aleshores…

Tota la campanya va ser una lluita constant contra les prohibicions. La censura va atacar directament el PSM. Jaume Santandreu, aleshores col·laborador setmanal al diari Baleares va veure com no li publicaven l’article de la darrera setmana de campanya. Més gros va ser que el programa de TVE Vivir cada día del realitzador Lisardo García-Bueno, que s’havia d’emetre el dimecres anterior a les eleccions, dedicat a l’Hospital de Nit i a la figura de Santandreu, era ajornat durant dues setmanes per ordres superiors. El darrer dia de campanya, Jaume Santandreu va plantar-se als peus de l’estàtua de Jaume I i va parlar durant 12 hores seguides, en una acció de protesta, mentre altres candidats repartien còpies de l’article censurat.

El resultat electoral va ser decebedor, però dins del que estava previst i va permetre mantenir una presència institucional de resistència. Es varen obtenir dos escons al Parlament: Sebastià Serra i Damià Ferrà-Ponç (Santandreu era el tercer de la llista). S’assoliren regidors a Algaida, Binissalem, Bunyola, Campanet, Inca, Llubí, Manacor. Montuïri, Pollença, Porreres, la Pobla, Sant Llorenç i Vilafranca, a banda de presència interposada en altres llistes municipals independents (Artà, Felanitx, Sineu…). El cas més lamentable va ser perdre el regidor de Palma, tot i la bona feina feta en el camp de l’educació i la normalització lingüística per Joan Perelló. Cal advertir que, a les eleccions de 1979, dels 27 regidors de Palma, el PSOE en va treure 11, 2 el PC i 1 el PSM, amb la qual cosa va ser possible un pacte per superar els 13 que havia obtingut UCD. Aquesta vegada, però, tot just havia passat mig any de l’aclaparadora victòria electoral del PSOE al Congrés de Diputats espanyol, amb majoria absoluta de l’octubre de 1982. Com era de preveure el PSM i el PC varen perdre els tres regidors mentre els 11 del PSOE es transformaren en 14. La llista de Palma del PSM, entre d’altres, comptava amb Joana Maria Palou, anys després directora del Museu de Mallorca, Miquel Barceló, director clínic de l’Hospital de Nit, Miquel Fullana (1905-2000), membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca, cofundador de l’OCB (és l’autor del logo amb l’estel), secretari personal de l’arquitecte Guillem Forteza i militant d’Esquerra Republicana durant la República.

S’havia fet una feinada en condicions molt precàries. Malgrat el resultat, tothom coincidia en les valoracions. Havia estat una campanya molt imaginatvia i dinàmica. Avui, amb la perspectiva dels anys, aquella frase convida a somriure. Ara més que mai? Ara i suara! Ahir, com sempre, com ara mateix, hem de continuar defensant la llengua, la cultura i la nació catalanes. De fet, aquell eslògan no prescriu, perquè és consubstancial en la lluita. Potser les quatre paraules de la frase es podrien simplificar i reduir a tres: ARA I SEMPRE!

A Baltadar Darder in memoriam
El retall de premsa de fa trenta any reclama no tancar el comentari sense fer abans un just recordatori de Baltasar Darder i Sansó. Nascut a Ariany l’any 1948, era mestre (va dirigir l’escola del patronat gitano de Son Banya entre el 1973 i el 1988), llicenciat en filologia catalana, defensor a ultrança de la Cultura Catalana, fundador dels Escoltes de Mallorca i dinamitzador dels grups d’esplai, va morir sobtadament a Palma l’any 1991. Aquell any li va ser concedit el premi Francesc de Borja Moll i es va posar el seu nom a una associació i un casal de joves. Les persones que el vàrem tractar el mantenim ben viu a la memòria, atesa la seva bonhomia i un esperit solidari disposat a implicar-se generosament en qualsevol lluita compromesa a favor de la llengua i del territori. Algú dubta que hauria estat un excel·lent regidor? Tant de bo tots com ell!

(1) vg. arxiu adjunt BARCELONA

(2) vg. arxiu adjunt CREUROJA

Han passat més de 50 anys de l’article Ens calen cançons d’ara de Lluís Serrahima; més de quaranta que el mateix autor va escriure Què volen aquesta gent?; molts d’anys d’ençà que Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, UC i Toni Roig ens fessin cantar amb ells cançons de combat i de resistència. El seu llegat és un clam viu per continuar la lluita. Taverners han recollit la flama en el seu primer disc per recordar-nos que no hi ha temps que no torn.

*     *     *
Aquí podeu veure el videoclip:
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=n7rmQ7GWYrU

*     *     *

Dia 23 de febrer de 2013, en els estudis de Miquel Brunet on s’ha enregistrat el disc, els Taverners em confiaren la presentació, entre amics, en format d’audició comentada. Transcric el text que vaig llegir aquell vespre.

TAVERNERS DEL MÓN, UNIU-VOS!

Beguem per la santa tassa,
de pàmpols ben coronats,
procurem sempre anar gats
i refermar si mos espassa.
Mirem de no menjar massa,
perquè hi càpiga més suc.
I en anar mes gats que un ruc,
quan no puguem dir ni pruna,
encara n’hem de beure una,
perquè es ventrell no s’eixuc!

Bon vespre tothom a aquesta presentació que procurarem il·lustrar amb algunes notes sobre cada una de les cançons. No deixeu de fer preguntes que si sabem les respostes les satisfarem o, si no les sabem, les inventarem. Preguntes o protestes, que a les nostres tavernes necessitam més que mai de gent insolent i imprudent per moure el món.

Heu duit els apunts? Bé, parau esment, ulls oberts i orelles badades que, en acabar, hi haurà un examen i un premi als més aplicats. Així que, podem començar amb aquest recital-fòrum. Feis el favor d’apagar les xigarretes i fermau-vos els cinturons. Abans d’arrancar el vol, una pregunta: poble que canta…? Poble que canta no morirà!

– I – L’espoliació fiscal que patim, intensament d’ençà de 1714 (ei, de 1715 els mallorquins), és percentualment la més alta del món civilitzat. Mentre que la nostra cultura havia parlat sempre de contribucions, és a dir, d’aportacions solidàries al bé comú, els espanyols ens balden d’imposts, és a dir una confiscació econòmica abusiva en línia als tributs que l’imperi romà aplicava sobre els pobles colonitzats. La valenta veu dels glosadors, des fa més de cent anys, aixecà el crit per denunciar l’abús fiscal. A Mallorca ho cantaven així:

Si tu vessis dins Madrid,

que és sa nostra capital,

allò és s’essència des mal

i d’astúcia refinada,

allà veus que creu alçada

se passegen polissons

i pillastres amb galons.

I los hem de mantenir

si volem i no volem.

No té remei. I què vols?,

ben arreglats estarem

si ens fan ser sempre espanyols!

I a Eivissa, ho cantaven com ho va fer UC, tal com ara ens recorden els TAVERNERS.

En aquesta illa tan pobra
es que la van governant
tallen per allí on volen
i es queden sa mellor part;
i a Madrid fan festes grosses
amb lo que es va recaudant:
tot són cotxes i carrosses,
diputats i generals,
i es que neix pobre, que es morga
sense un dia de descans.

– II – Joan Salvat Papasseit (Barcelona, maig de 1894 – agost de 1924), va ser un poeta autodidacte, de família humil i esperit rebel que, de ben jove, va saber escoltar Salvador Seguí, Andreu Nin, Gabriel Alomar, Lluís Companys, Francesc Layret… De tots aprenia. Va morir, amb només 30 anys, malalt de tuberculosi, una malaltia que el va obligar a fer estades al Conflent, a Vernet, als peus del Canigó. Allà va escriure un poema de referència:

Les gorges

A Sant Martí del Canigó

la veu ressona que us esglaia.

Diu: Catalunya!

i la remor

sempre contesta:

Esclava a Espanya!

Si prens coratge

els ulls al cel

i alces el braç – gest de venjança,

a Sant Martí sents una veu

i a cau d’orella:

També a França!

Més de 40 anys després de la mort del poeta, Martí Llaurador, Manuel Assensi, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Rafel Subirachs, Ramon Muntaner, Feliu Ventura i molts d’altres, posaren les notes sobre la música que ja tenien els seus poemes. D’entre tots, brolla el disc que li dedicà Ovidi Montllor (Alcoi, febrer de 1942 – Barcelona, març de 1995). Ara, manllevada per TAVERNERS, recobram la seva Sageta de foc.

Sageta de foc

Hi ha un home a la presó
dels que avançaven.
JUNTEU-VOS.
Traieu-li l’embaraç, que li oprimeix les mans.
Perquè faci camí.

– III – Aquest 2013 és el centenari del naixement de Salvador Espriu, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i de Marià Villangómez, el poeta eivissenc de més projecció. Un dels poemes, entre els molts que li va musicar UC, conclou amb un pensament revolucionari que ens commina a no defallir mai en la lluita; a perseverar amb tenacitat i constància. Una de les consignes que va difondre la fracassada revolta del maig de 1968 deia: “siguem realistes, cerquem l’impossible”. Talment aquella reflexió d’Eduardo Galeano que diu:

Ella está en el horizonte.

Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos.

Camino diez pasos y el horizonte se aleja diez pasos más allá.

Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré.

¿Para qué sirve la utopía entonces?…Para eso sirve, para caminar.

Assaboriu aquesta imatge i mirau i admirau com ho diu Villangómez, en els dos darrers versos:

Cançó de Vesprada

Tres grans pins, vora el camí,
alcen llurs ombrívols fronts.
El vent, que no vol dormir,
els omple el cor de cançons.
Camp i camp. Es vessa al mig
una campana vespral…
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.
S’ha despertat tot l’amor
sota la volta d’estels.
Déu no es mostra al nostre enyor
en el seu món, sense vels?
S’escolta com el trepig
d’una bellesa immortal.
Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig.

– IV – Guillem d’Efak va escriure un romanç que transportava en el temps la brutalitat de la guerra incivil espanyola. Va transvestir aquella “cruzada contra el separatismo” i la va disfressar amb la revolta forana de Simó “lo Tort” Ballester, prèvia a les Germanies. La va presentar a la censura com un “Anónimo mallorquín del s. XV”. Va passar incomprensiblement, perquè en els dos primers versos delata l’autoria. En els dos darrers, l’autor pregava perquè “no hi torni a haver guerres ni lluites entre germans”. A una de les darreres visites a la clínica, va confessar això a un grup d’amics: “Ara no l’escriuria així. Si es barallen els germans, com no ho han de fer els pobles! Ara diria…”. Fins ara, tots els enregistraments (Agustí Baró, Gom Teatre, Projecte d’Efak, Banda de Música de Manacor…) s’havien fet amb la primera versió. Com ho haurà fet ara aquesta colla de veure dels TAVERNERS?

Cançó de Son Coletes

La cançó que escoltareu l’ha feta Guillem d’Efak,
més de mig manacorí i fill d’Antoni cremat,
la va fer a Son Coletes una horabaixa de març
déu vulga que durant molts anys pugui anar-hi caminant.
L’any 1450 pitjor fou que el de sa fam;
els rics mengen pa de xeixa diuen ses dones plorant;
i els rics mengen pa de xeixa i per noltros sols no hi ha mestall;
Lo tort Ballester ho escolta i li envest cap a ciutat.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
fent-se costat un amb l’altre anaven arreplegant amics:
si coratge té en Mates, més en Fullana i en Gil,
en Nadal i en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
Lo tort Ballester els comanda, perquè era el més decidit.
(…)

Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans:
els pobres, més bocaclosa i més vídues plorant plorant;
i no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.
Sa cançó que heu escoltat l’ha feta Guillem d’Efak,
qui demana a déu que el poble no tingui mai més tirans,
i que si ho torna a haver guerres, la guanyem els catalans!

– V – Parlar d’Antoni Roig és capficar-me dins d’un món d’evocacions i d’emocions. Feia anys, d’ençà de les Festes de Sa Calatrava de 1976, que ens coneixíem. D’immediat ens havíem fet amics. Record que quan jo feia feina a l’Obra Social de Sa Nostra em venia a veure molt sovint. Un dia, la darreria de 1979, parlant parlant, li vaig comentar que Lluís Companys abans de ser afusellat es va treure les sabates, perquè volia morir trepitjant terra catalana. Bona la vaig fer! Allà mateix, en Toni es descalçà, ficà les sabates dins d’una bossa i partí, camina, caminaràs. Va anar així, com a mínim, dos anys bons (crec que més). Descalç sempre, trepitjant la terra, com els nostres lluitadors.

Lluitadors

Quan la tramuntana brama

i el foc ens crema ben fort,

quan plou i ens ofega l’aigua,

la terra és cavalcada per la mort.

A tots els companys que lluitàreu,

deixàreu la vida per un món millor,

als marginats per la història

sempre mal contada pels guanyadors.

Crit perquè el cel

sigui més just,

vull cridar:

més memòria històrica per a tots els lluitadors.

L’aigua s’enduu l’esperança

i el foc fa cendres l’amor,

l’aire fa volar la història,

la terra maridatge amb la mort.

A tots els companys que lluitàreu,

deixàreu la vida per una il·lusió

als marginats per la història

sempre mal contada pels opressors.

Crit perquè el cel

sigui més just,

vull cridar:

més memòria històrica per a tots els lluitadors.

– VI – Fa poca gràcia saber que una de les cançons més censurades del franquisme és una que paradoxalment divulga una notícia amb la versió oficial del franquisme. L’estudiant nomia Enrique Ruano Casanova, tenia 20 anys, estudiava Dret i militava en el Frente de Liberación Popular. Va ser detingut dia 17 de gener de 1969 per repartir propaganda contra Franco i, després de tres dies de tortures, els policies Francisco Luis Colino, Jesús Simón Cristóbal i Celso Galván el varen dur a ca seva, a un setè pis del carrer General Mola, per forçar un registre a la seva cambra. La mare va escoltar un tret de pistola i, just després, crits de la gent que passava pel carrer. L’any 1996, s’aconseguí admetre a tràmit la denúncia del cas. El judici va acabar amb l’absolució dels policies, tot i el vot condemnatori d’un dels membres del tribunal. Els tres policies foren condecorats reiteradament. Celso Galván designat membre de l’escolta personal del rei d’Espanya, Colino incorporat a la delegació del govern a Madrid i Simón nomenat comissari. Tot això amb José Barrionuevo com a ministre de l’Interior d’un govern socialista. Cap dels tres policies no va mostrar cap gest de dolor per la mort d’aquell jove estudiant que va morir no per un truc a la porta, ni per llançar-se pel finestral a l’asfalt d’una volada, sinó per un tret al pit i el seu llançament per la finestra. No, no va ser com diu la cançó un suïcidi, sinó un crim d’estat! L’any 2009, la Universidad Complutense de Madrid presentà el llibre Enrique Ruano. Memoria viva de la impunidad del franquismo. No cal afegir que la pregunta de la cançó és purament retòrica. Tothom sap massa bé què volen aquesta gent!

Què volen aquesta gent?

De matinada han trucat, són al replà de l’escala;
la mare quan surt a obrir porta la bata posada.
Què volen aquesta gent que truquen de matinada?
“El seu fill, que no és aquí?” “N’és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?” El fill mig es desvetllava.
La mare ben poc en sap, de totes les esperances
del seu fill estudiant, que ben compromès n’estava.
Dies fa que parla poc i cada nit s’agitava.
Li venia un tremolor tement un truc a trenc d’alba.
Encara no ben despert ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral, a l’asfalt d’una volada.
Els que truquen resten muts, menys un d’ells, potser el que mana,
que s’inclina pel finestral. Darrere xiscla la mare.
De matinada han trucat, la llei una hora assenyala.
Ara l’estudiant és mort, n’és mort d’un truc a trenc d’alba.

– VII –

Eivissa petit Eivissa, petit bocí
de la terra catalana
que arrancà la tramuntana
i enmig de la mar florí

(Felip Curtoys, advocat i periodista eivissenc, 1908)

Eivissa ens ha brindat una excel·lent poesia popular, principalment coneguda gràcies a la feina del grup UC, format per uns romancers moderns. De fet, amb la Cançó de Son Coletes, ja hem vist abans un exemple de romanç, la composició poètica clàssica dels trobadors i de moltes de les codolades utilitzades per fer denúncia social. L’estructura del romanç és molt senzilla: versos heptasíl·labs que només rimen, en assonant, els parells. Aquests poemes tenen la característica de potenciar moltes de versions. Aquí, gracies a TAVERNERS, en tenim un bon exemple:

N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de tisores,
per escapçar-los sa llengua
a ses iaies xerradores.

N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de pastilles,
perquè dormiguem tranquils
mentre mos desfan ses illes.

Vénen tants de barquets nous
que no queda cap amarra,
però fan ports esportius
perquè queda molta barra.

Ara fan un monument
que li diuen son Espases
per tots ets incompetents
que governen com pirates.

N’ha vengut un barquet nou
tot carregat de pantalles:
tu t’hi quedes amorrat
i així t’enreden i calles.

N’ha vengut un barquet nou
que diuen que arriba d’Espanya
i just en desembarcar
ja mos pega sa migranya.

Tots aquells que avui hissau
sa bandera regionalista
quan veis que no mamau
de sa vaca centralista

Hi ha un barquet que no és pas nou
no en tenguéssiu mai cap dubte
que per molt ben engalanat
segueix sent ben corrupte

Van i vénen barquets nous
i dormim com ses marmotes,
i en obrir ets ulls estarem
plens de merda i en pilotes.

– VIII – Jaume Vidal Alcover explicava moltes històries secretes de les cançons. Per exemple, que la tornada de L’Estaca l’havia fet ell quan Lluís Llach els hi va mostrar La columna. La darreria dels anys 60 els principatins tombaven els anys i els caps-de-cantó, però no tenien l’accepció de tombar en el sentit de tirar en terra una cosa com els mallorquins. Ara ja s’ha fet popular. Un altre cas curiós és la tornada de Lluís Llach a La Gallineta, teixida igualment per Jaume Vidal sobre una glosa popular mallorquina de la postguerra:

Ses Gallines de Mallorca estan en revolució.

Diuen que no volen pondre, fartes de tanta pressió,

perquè diuen que ha de pondre qui es menja es pa i es segó.

La gallina diu que no, estan en revolució… N’Ovidi Montllor no va tenir una mà destre per refer les lletres, però mirau la curiositat!, Jaume Vidal Alcover té un llibre que es titula: Visca la Revolució!

LA REVOLUCIÓ
Si em permeteu l’expressió: visca la revolució!
Després d’aquestes paraules, molta gent s’esverarà.
D’altra potser no s’esveri, d’altra no em coneixerà.
I qui no hi estigui d’acord no li don pas la raó,
perquè és tan necessària com per la terra la saó.

Fixeu-vos que no la cant a crit sec ni amb passió,
la pronunciï amb respecte, amb tendresa i devoció.
No us penseu que vol dir guerres, ni destrosses, ni rancors.
Vol dir coses estimades: llibertat, justícia i raó.

No és pas aquest crit de pobres que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just, almenys per als nostres fills.
Encara que jo i d’altres la cridem amb impaciència,
ella vendrà el dia just, quan maduri la consciència.

Tots volem que vengui amb bones, sense sang, amb comprensió,
i si els burgesos no ho volen, llavors serà per collons.
Que la pau que entenem no es diu pas Constitució,
que volem un país lliure, foragitar tots els colons.

Si em permeteu com si no,
Visca la revolució!

– IX – Siau qui sou! És un vers de Miquel Costa i Llobera que constitueix un eslògan de referència. Quan parlam de cançó, parlam de la combinatòria entre dues arts, la literatura i la música. Bé és cert que hi ha cançons que no tenen lletra i emocionen com la millor de les poesies. És el cas de La Muixeranga, només per posar un exemple. A contrario sensu també hi ha poemes que tenen música sense notes. Seria el cas de Les Gorges que heu escoltat abans, però també ho és el poema d’en Guillem d’Efak bastit sobre el vers de Costa. I com que els versos que tenen música són lliures d’interpretar, igual que els va enramellar de notes Antoni Parera Fons, ara ho han fet els TAVERNERS amb senzillesa i bon to.

Siau qui sou!

Gimnèsies i Pitiüses,
mordales d’un mateix cranc.
Pitiüses i Gimnèsies
que les Mallorques formau.
Rajoles d’una fornada,
poncelles d’un sol ramell;
Gimnèsies i Pitiüses,
ales d’un mateix ocell.
Hem passat molta sendera
fins arribar aquí on som,
però la història convida:
Mallorquins siau qui sou!
El vell regne de Mallorques
el voldríen fer bocins,
per això la Història crida:
Siau qui sou, mallorquins!

Mentre resti una petxina
aferrada a un marès,
Pitiüses i Gimnèsies
no han de menar por a res. 
En la nostra llengua, un dia 
dictàvem la nostra llei 
i la nostra llengua sempre 
dictarà la seva llei. 

Tot quant un dia ens prengueren 
contra pau i amistat, 
contra honor i per la força… 
Ara ens ho han de tornar. 
No necessitem cappares 
que ens duguin de la mà. 
No som nins de mel i sucre 
i ens sabem governar. 

El vell regne de Mallorques 
mai no ens el faran bocins, 
per això la Història crida: 
Siau qui sou, mallorquins!

– X – Abans jo us he dit que la quantitat de vivències compartides amb Toni Roig em permetria fer-ne una conferència, només a base d’anècdotes. Una de molt personal, però que es pot explicar, és que jo anava a aprendre a ballar amb na Maria Ramis quan ella ja sortia amb en Toni, però encara no vivien plegats. Un dia, que ens topàrem tots tres, vaig fer saber a Toni Roig que na Maria era la meva al·lota. Ell va dir que li semblava bé, però a canvi la seva seria la meva filla Llibertat que aleshores tenia devers 4 anys. Passaren els anys i, periòdicament, la meva filla, amiga del ball, m’explicava que Toni Roig la feia empegueir, perquè sempre que la destriava enmig d’una rotlada li dedicava una cançó. Podeu entendre que per a mi Toni Roig, és molt més que compartir un compromís ideològic o unes cançons de combat, hi ha un component emocional que, en definitiva, és l’aspecte més important de la vida. He dit això en l’esperança que em perdonareu la confessió, la confiança, la indecència i la llicència.

Llicència

Llicència vull demanar

a voltros, bons balladors,

si em voleu deixar cantar

tres o quatre cançons.

Cantaré per no plorar,

ja som perdut l’alegria

què li fan a aquesta illa mia,

en dues la volen xapar!

Inútil és protestar,

diuen que són majoria,

els manca sensibilitat,

ens roben qualitat de vida.

Són grans especuladors

per omplir-se ses butxaques

de doblers que són de tots,

nissaga de pirates.

Hereus de Castella són,

lo que digui es ministeri,

recorden temps anteriors,

ens venen pa per misèria.

Tenen por a la llibertat

que fa les persones cultes,

creuen que som un ramat

pel pensament únic guiat.

Aquestes 10 cançons conformen el corpus d’un nou disc. Cançons populars i cançons d’autor (Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Toni Roig, Salvat-Papasseit, Lluís Serrahima, Marià Villangómez…), vestides amb les músiques d’alguns dels autors (D’Efak, Montllor, Roig) i d’altres (Maria del Mar Bonet, Uc…), però tot plegat, amb retocs a les lletres, músiques i versions amb el segell personal d’aquests joveníssims Càndid T., Marcel P., Pau M., i Pere L., quatre TAVERNERS que ens han volgut recordar, amb velles i vigents cançons de combat, que poble que canta…

Doncs això mateix: poble que canta no morirà!

Visca la Música! Visca la Poesia! Visca la Llibertat!

Amb gran desplegament dels mitjans de comunicació espanyols, l’abril de 2010 es va esbombar la notícia que la catalana Maria Hernández, doctora en filologia hispànica, havia descobert a la biblioteca d’Évora a Portugal poemes inèdits de Quevedo. Per televisió va llegir en castellà uns versos que jo recitava de memòria feia trenta anys en català: el conegut sonet En apreci d’estar enamorat, atribuït popularment al doctor Francesc Vicenç Garcia, el famós Rector de Vallfogona.

Vaig esperar que algú repliqués aquell descobriment que, d’inèdit, no en tenia res de res. Ha estat de bades. Ningú no n’ha dit pruna. Així, amb la complicitat tàcita del silenci, Quevedo, un escarni dels catalans i de Catalunya, encara en fa de les seves post mortem. En canvi, de Francesc Vicenç es posa en solfa tot; fins i tot si va existir o no. Com així?

*     *     *

QUEVEDO VERSUS FRANCESC VICENÇ

1. QUEVEDO

Nascut a Madrid l’any 1580, Francisco Gómez de Quevedo y Santibáñez Villegas va estudiar Teologia a Alcalà sense arribar a ordenar-se sacerdot. Durant l’estada de la Cort a Valladolid va guanyar fama amb una novel·la picaresca, La vida del Buscón, de la qual renegaria anys després. Va fer amistat i es posà al servei del Duque de Osuna amb qui va anar a Itàlia quan l’anomenaren Virrei de Nàpols, procedent del domini de la corona d’Aragó. Arran de la caiguda del seu senyor, l’any 1620 va ser desterrat fins que, dos anys després, Felip IV fou entronitzat. Aleshores, l’any 1922, tornà a la Cort, on participà de les tertúlies poètiques que organitzà el nou rei i on podria haver coincidit amb Francesc Vicens. En 10 anys i amb una llarga campanya va aconseguir, l’any 1632, ser nomenat secretari personal del monarca, tot i mantenir enfrontaments amb el Conde-Duque de Olivares. Contra aquest, l’any 1639, es diposità un escrit davall del plat del rei que va propiciar que Quevedo fos tancat a un convent, coincidint amb el doble enfrontament de Felip IV amb Portugal (que s’alliberà del jou) i Catalunya. S’ha dit que l’anticatalanisme de Quevedo obeïa a una estratègia per recobrar el favor del rei i ser alliberat, com va passar l’any 1643, dos anys abans de morir. No obstant, les invectives de l’escriptor contra els catalans són anteriors i no es pot descartar que fes ús d’elles en els combats verbals que hipotèticament va mantenir amb Francesc Vicenç.

Cal admetre que Quevedo atresorava més condicions de comediant i de glosador que no de poeta. Era punyent i sarcàstic, dominava el joc de l’escarni i la burla, s’entretenia en la imitació i la paròdia… La seva fama va néixer de les manipulacions que, sota el pseudònim Miguel de Musa, feia dels poemes de Luis de Góngora (1561-1627). Aquest, en veure que el jove provocador guanyava prestigi a costa de manipular els seus poemes, va respondre i, a banda d’establir una enemistat eterna, encara el va fer més famós. Així i tot, com a poetes, la comparança no té color. No debades els escriptors espanyols de la generació del 27 no varen tenir dubtes a l’hora d’adoptar Góngora com a referent.

Quevedo va tenir sempre vocació de bufó de la cort. Va copiar i atacar sense manies tots quants li podien fer ombra. En dona fe el pamflet que es va publicar a València contra ell l’any 1635, com es desprèn del títol: El tribunal de la justa venganza, erigido contra los escritos de Francisco de Quevedo, maestro de errores, doctor en desvergüenzas, licenciado en bufonerías, bachiller en suciedades, catedrático de vicios y protodiablo entre los hombres. En Quebebo, com l’anomenava Góngora que l’acusava d’alcohòlic, era un anticatalanista i un racista. Frases seves són: “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”, “Son los catalanes el ladrón de tres manos”, “Son los catalanes aborto monstruoso de la política”, “Ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido”, “El provecho que dan a sus reyes es el que da a los alquimistas su arte; promételes que harán del plomo oro, y con los gastos los obligan a que del oro hagan plomo”, “En tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Amb aquesta manera de pensar, sembla bona de deduir la relació que hauria mantingut amb el seu rival en els possibles combats de l’any 1622 a la Cort de Madrid.

2. EL RECTOR DE VALLFOGONA

Nota biogràfica

Nascut el 1578 o 1579 a Tortosa, Francesc Vicenç Garcia i Torres estudià en el seminar de Barcelona i s’ordenà sacerdot a Vic l’any 1605. L’any següent s’incorporà a la rectoria de Vallfogona de Riucorb i va ser secretari particular de Pere de Montcada, bisbe de Girona. El 1622 es doctorà en Teologia. Segons la part més controvertida de la seva biografia, hauria estat convidat a la Cort espanyola a participar de les reunions literàries, on hauria destacat i provocat la gelosia d’altres poetes que l’amenaçaren de mort i provocaren la seva fugida. L’any 1623 va morir a Vallfogona.

Igual que en el cas de Quevedo, molt poques obres seves varen ser publicades en vida, amb la qual cosa es fa molt difícil assegurar l’autoria de les obres atribuïdes. Es coneix el sermó que va fer a Girona amb motiu de la mort de Felip III. Fins molts d’anys després de la mort, el 1703, no es varen publicar una part de les seves poesies. La Inquisició espanyola prohibí la seva obra, però el poble senzill la va mantenir ben viva a la memòria i feren protagonista l’autor d’una gran quantitat de facècies i d’acudits. La gran quantitat de biografies d’època que se li dedicaren, al llarg del s. xviii i bona part del s. xix, són una prova del nivell de popularitat que va assolir. (1) Al llarg del s. xix abundaren les auques i les publicacions humorístiques sobre la figura del Rector de Vallfogona. (2)

L’excessiva popularitat atapeí d’anècdotes la vida del rector i li atribuïren versos apòcrifs. A la segona meitat del s. xx i en plena Renaixença, fins i tot es posà en qüestió una part de la biografia. En concret, l’etapa que hauria estat a la Cort de Madrid, la fugida i el possible enverinament. Cal observar que els il·lustrats de la Renaixença acusaven Francesc Vicenç d’haver castellanitzat la poesia catalana. Fins molts d’anys després no es va revisar i suavitzar l’acusació, quan al contrari del que s’havia percebut, l’allau uniformitzadora de Castella en plena eufòria literària, incrementada amb els efectes de la Guerra dels Segadors (1640), hauria estat més nociva de no topar amb el prestigi popular d’un autor que havia escrit en català i amb una gran personalitat.

Un glosador de combat

L’any 1610 el rector va adreçar-se a un jove que va trobar en el camí: “D’on vens? Cap a on vas? Com et dius? Amb qui estàs?”. El jove respongué: “Vinc de Targa, vaig a Verdú, em dic Pere i no estic amb ningú.” La resposta rimada del jove, va fer que li demanés per ser el seu escolà. Una altra facècia, confirma el caràcter de glosador improvisat del rector i, alhora, del seu gran enginy i ocurrència. (3) Quan, durant l’estada a Madrid, anava a trobar-se amb Lope de Vega (1562-1635) que el volia conèixer, el va veure que mirava un nin que dormia sobre un banc de pedra i deia: “O el niño es de bronce, o la piedra es de lana”. El rector va respondre: “Qué más bronce, que no tener años once? Y, ¿qué más lana, que no pensar que hay mañana”. Davant l’enginy de la resposta, ajudat per l’accent català i la sotana, Lope l’abraçà: “Vuesa merced debe de ser sin duda el doctor don Vicente García”.

Tot i que no estan descrites les normes amb tot detall, és sabut i conegut que els primers jocs florals consistien en enfrontaments orals. Són nombroses les referències. Està documentat, per exemple, que el doctor Francesc Vicenç, ja molt malalt com a resultat de l’enverinament del seu enemic, en no poder participar a un “torneig poètich”, convocat amb cartells penjats a tots els pobles, que se celebraria a Girona dia 24 de juliol de 1623, va enviar-hi un dels seus deixebles. A Castella també eren freqüents les conegudes “justas literarias”. D’aquella època, estan ben documentades la de 1612 a Toledo o la de 1614 dedicada a santa Teresa de Jesús.

També està prou documentat que el rector no es limitava a participar als actes de caràcter religiós, sinó que bona part de la seva fama la va guanyar en els combats dialèctics més profans i, tal com acrediten moltes de les poesies que se salvaren de la cremadissa que en va fer poc abans de morir, la condició de sacerdot no va impedir que tractés temes eròtics i escatològics.

Les enveges de Madrid, persecució i enverinament

Encara que un poc llarg, és molt interessant llegir aquest fragment de la llegendària tragèdia de Francesc Vicenç escrita per un estudiós madrileny (4):

“La visita que el Rey Felipe IV hizo al principado de Cataluña en 1622, fue triste suceso para nuestro poeta, que a consecuencia de ella perdió la envidiable quietud de que gozaba, y por último la vida. Llegado el Rey a Barcelona, deseó, llevado de su afición a las letras conocer a los más señalados ingenios que ilustraban aquel país, y entre ellos al buen párroco de Vallfogona. Recibió éste orden de presentarse a S. M.; y lo verificó en una especie de audiencia académica, donde el monarca, rodeado de poetas castellanos y catalanes, le sujetó (dicen los biógrafos) a la más rigorosa prueba de sus talentos, habiendo dispuesto que todos los concurrentes le dirigiesen cuantas preguntas y cuestiones, serias y jocosas, les pudiese inspirar la más fina sutileza. Con la misma contestó a todos el doctor García (…) y el Rey quedó tan complacido y prendado de él, que le continuó sus favores, y al partir ordenó que se trasladase a Madrid, y allí se le presentase cuanto antes.

Recibió el Rey al doctor García con nuevas muestras de estimación; y desde luego le mandó concurrir á las reuniones poéticas de palacio. En la improvisación de comedias, frecuente en aquella academia de ingenios, sobresalía muy particularmente el ingenioso, fácil y agudo García. Los aplausos de que era objeto, y, sobre todo, las pruebas de aprecio que le prodigaba el joven monarca, le suscitaron envidiosos émulos que procuraron desconceptuarle, esparciendo papeles en que se le satirizaba y calificaba de ignorante coplero. La réplica que escribió a estos vejámenes irritó más a los libelistas; llegaba la encarnizada querella al mayor grado, cuando, noticioso el Rey, interpuso su autoridad manifestando muy expresamente su disgusto a los agresores; de los cuales algunos más señalados hubieron de reconciliarse aparentemente con el ofendido. Conociendo García lo mentido de aquellas amistades, combatido de recelos y alhagado con el recuerdo de su pacífica soledad, resolvió dejar la corte, y lo ejecutó secretamente, acompañado de su criado, dirigiéndose a Zaragoza, donde quiso descansar algunos días. Escribió a Lope los motivos de su determinación y la que había tomado de morir retirado y tranquilo en Vallfogona. Desgraciadamente, a los tres días de su estancia en Zaragoza, fueron (después de haber comido) atacados él y su fiel criado de un violentísimo cólico, acompañado de ardor y sed insoportables. El criado sucumbió; García pudo salvarse provocando el vómito. Las reticencias de sus primeros biógrafos son, acerca de este caso, bastante significativas; y a la verdad todos los indicios y antecedentes concurren a presentarle, como debido a un intento criminal.

Llegado a Vallfogona, los cuidados y auxilios médicos, el descanso y las condiciones de salubridad que allí le rodeaban, contribuyeron a restablecerle temporalmente. Vivió algunos meses ocupado en sus sagrados deberes. Pero habiéndose agravado su padecimiento con grave complicación, a primeros de agosto siguiente quiso prepararse para la muerte con ejemplo notable de piedad en un intervalo de mejoría que le proporcionaron los recursos médicos. Hizo escrutinio de sus papeles y entregó a las llamas la mayor parte de sus escritos. Cayó de nuevo en cama a los últimos de agosto, y rodeado de sus amigos, falleció el 6 de setiembre con la más ejemplar resignación, siendo de edad de solos cuarenta a cuarenta y tres años.”

Com a complement de la nota transcrita, a la biografia que escriviren els rectors de Banys i Pitalluga l’any 1700, encara es fa més èmfasi en les amenaces rebudes a Madrid i en els libels escampats contra Francesc Vicenç per alguns adversaris de les reunions poètiques de la Cort a qui el rei hauria recriminat. Segons la crònica, la fugida de Madrid s’hauria produït devers el mes de juny. La mort del criat a una fonda a Saragossa, va alertar el rector que s’hauria salvat d’una mort immediata, en purgar-se amb oli de ricí. Això no obstant, moriria tres mesos després. (5) Aquesta part de la biografia del rector es va donar per bona fins que, a partir de la Renaixença, en comptes d’un enverinament intencionat, s’apuntà que la causa de la mort del criat i de la seva malaltia podia ser un menjar en mal estat.

EL DESCOBRIMENT… MA NON TROPPO

La notícia referenciada al començament d’aquest article, va ocupar cridaners reportatges a les televisions espanyoles (6) i als diaris El Mundo, El País, La Razón, El Norte de Castilla, El Correo Español, ABC, Libertad Digital… Quina festassa d’espanyolitat es varen pegar! Provocava vergonya aliena llegir tants i tans de panegírics i hagiografies del “siglo de oro español” sense el més mínim pudor ni sentit del ridícul. Em recordava el divertit fragment dedicat, mireu les coses!, als filòlegs que exposa Erasme de Rotterdam (1466-1536) a L’elogi de la follia:

“Ai, els gramàtics! Estan d’allò més satisfets quan creuen descobrir en un pergamí una parauleta que la gent desconeix, o quan creuen desenterrar una inscripció mutilada, o un enllaç a una baula perduda. No cal ni parlar de quan fan ostentació d’unes poesies de mal gust, sobretot quan troben algú a qui agraden. Se senten posseïdors de la glòria i l’ànima de Virgili. En canvi, si un s’ha equivocat en el sentit d’un mot i, per atzar, un altre ho descobreix, per Hèrcules!, quina gran tragèdia i disputa, quantes i quantes invectives!”

L’espectacle contrastava amb el silenci de la premsa catalana. Ingenuament esperava que, a un moment o a l’altre, es desemmascararia aquell frau. Passaren els dies i les setmanes i ningú no va dir absolutament res. Me’n feia creus! No me’n sabia avenir! Com era possible? Vaig escampar la notícia, acompanyada de referències anteriors al poema en qüestió i només vaig rebre una resposta de Jordi Bilbeny. Han passat mesos i anys i encara ara ningú no ha desdit ni desfet el caràcter d’una troballa tan antiga, ja publicada i ben manyuclada. Passa d’hora d’aclarir les coses.

A una conferència que va fer a Palma, Harold Bloom va dir que a internet hi ha informació, però no hi ha saviesa. Avui internet és la biblioteca oberta més gran del món i una font d’erudicció que raja, cada dia amb més cabdal, sense aturar. Els cercadors han millorat la investigació i, tot i perdre moltíssimes hores de manera infrucuosa, permet aclarir històries amagades de manera deliberada. En el cas que ens ocupa, el gran descobriment no va resistir una mínima recerca i es va esvair en un alè. El poema en qüestió era conegut i ja s’havia analitzat feia mig segle per acreditats experts que havien descartat l’autoria de Quevedo. Fins i tot, Albert Rossich (Girona, 1952), ja havia analitzat i comparat les dues versions a La poesia eròtica del barroc (7) l’any 1987, més de vint anys abans de la tan celebrada notícia.

L’EUFÒRIA ES DESINFLA

De tot el rebombori del descobriment, allò que és indiscutible és la valentia agosarada de la jove investigadora i l’atreviment de l’editorial Libros del Silencio de publicar Francisco de Quevedo. Poesia inédita. Atribuciones del manuscrito de Évora.

La filòloga, amb només 28 anys, però més viva que una alatxa, explicava a les entrevistes que va acudir al manuscrit de la biblioteca d’Évora quan cercava material per a la seva tesi doctoral sobre el teatre del segle d’or espanyol. El manuscrit en qüestió, el codi CXIV/1-3, ja era conegut i motiu de referències i treballs anteriors d’Eugenio Asensio i, sobretot, de José Manuel Blecua (1913-2003), una autoritat acadèmica (Premi Sant Jordi 1983) i bon coneixedor del manuscrit abans de publicar l’obra completa de Quevedo l’any 1969.

La feinada de la filòloga va ser purgar els milers de fulls del codi. Va eliminar les falses atribucions a Quevedo de poemes d’altres autors (Bances Candamo, Cepeda y Guzmán, Juan de Salinas, Góngora, Figueroa, Lope de Vega) i, de la resta, va deixar només aquells que no apareixien a l’obra esmentada de Blecua. Aquí potser rau l’error principal, ja que si el recopilador de l’obra coneixia el codi i no havia volgut incorporar-hi aquells poemes, qualsevol atribució posterior havia de ser molt mesurada i raonada. Pablo Jauralde, un dels experts actuals sobre Quevedo, recomanà a la investigadora – tal com ella explica a una entrevista – que fos “cautelosa”, perquè les atribucions “siempre son muy discutibles”. Jauralde, en el pròleg del llibre, no s’està d’advertir-ho: “Cierto es que en algunos casos la valentía atribuidora de María Hernández es notable”.

ELS PLAGIS I LES PARÒDIES

El concepte d’autoria a la Castella dels segles XVI i XVII no tenia res a veure amb l’actual. En una època que no existien els drets d’autor, era molt habitual veure com els autors es plagiaven sense miraments. Se sap que Calderón de la Barca (1601-1681) va plagiar una obra de Carlos Alberto Cepeda y Guzmán (1640-1690), curiosament un dels autors a qui s’atribueix el sonet objecte d’aquest comentari.

Hi ha alguns casos de plagis demostrats de manera fefaent i indiscutible. És el cas del portuguès Francisco de Moraes que l’any 1567 publicà a nom seu Palmerín de Inglaterra, un llibre publicat a Toledo l’any 1528, amb un acròstic format per les inicials de les primeres quatre octaves del llibre, que deien: “Luis Hurtado, autor, al lector da saludos”. Clar que, per acabar d’embullar la cosa, el llibre no era altra cosa que una traducció castellana de l’anglès d’una altra obra que, alhora, era una versió de l’Amadís de Gaula. L’exemple demostra com la propietat intel·lectual no prové d’aquell temps.

A banda dels plagis intencionats dels mateixos autors, també era habitual de l’època atribuir falsament per part de tercers diverses autories d’una obra. En algun cas, eren errors intencionats dels editors que s’aprofitaven del nom d’alguns autors populars, morts feia poc, per vendre millor les obres d’altres autors poc coneguts. Fins i tot, hi havia falsificacions dels llibreters que manipulaven les caràtules dels llibres per promocionar-ne la venda. Finalment, hi havia adjudicacions errònies de lectors que confonien les obres. Tot plegat, conforma un món de confusions que també s’ha vist en el cas de les obres de William Shakespeare,(1564-1616), contemporani de Quevedo i de Francesc Vicenç.

EL SONET “INÈDIT”…

Descripción de la hermosura

Piojos cría el cabello más dorado,

lagañas hace el ojo más vistoso,

en la nariz del rostro más hermoso

el asqueroso moco está enredado.

La boca de clavel más encarnado

tal vez regüelda a hálito fatigoso,

y la mano más blanca es muy forzoso

que al culo de su dueño haya llegado.

El mejor papo de la dama mea

y dos dedos del culo vive y mora,

y cuando aquesta caga, es mierda pura.

Esto tiene la hermosa y más la fea,

veis aquí el muladar que os enamora,

cágome en el Amor y en su hermosura.

…I EL SONET CONEGUT (8)

En apreci d’estar enamorat

Sarna i polls cria lo cabell daurat,

lleganyes cria l’ull que és més cristós

i en lo nas del rostre més hermós

lo moc, que és verd i negre, està encollat.

Lo llavi del clavell més colorat

és pudent a vegades i asquerós

i la mà, hermosa i blanca, és molt fereós

que al cul de sa senyora hagi arribat.

D’aquest món, lo cony millor se’l veu pixar,

està a dos dits del cul, habita i mora,

del trassero polit ix merda pura

que a la bellesa fea sol deixar.

Est és lo muladar que us enamora?

Jo me cago en l’amor i en sa hermosura!

LA INDAGACIÓ

Quin va ser primer dels dos sonets? Algun dels dos és original? Pertany a algun dels sis autors a qui, de moment, ja s’ha atribuït? La feina està servida. Sembla clar que la versió catalana, tal com afirma Rossich en el treball abans esmentat, prové d’una versió castellana, però això tampoc no exclouria del tot que l’autor no fos Francesc Vicenç, perquè en els seus combats orals amb poetes forasters, possiblement utilitzava el castellà.

D’altra banda, a la versió espanyola transcrita, això del moc “enredado” és extravagant i, la manca de la preposició a en el vers 10 també denota que, com a màxim, no passa de ser una transcripció. També resulta un contrasentit, en el cas del sonet castellà, el canvi de gènere que fa del personatge que es descriu, passant d’un home a una dona. Molt més coherent, en canvi, el sonet català que, a tot moment, es refereix a una senyora. Els títols també són diferents i, mentre el sonet castellà se’n riu de l’hermosura, el català ridiculitza l’amor.

En el curs de la recerca, he vist una altra dècima de Francesc Vicenç que, per la gran simil·litud amb el missatge del sonet, convida a la reflexió:

Quan veig la cara més bella

m’apar per moltes raons

capsa de destil·lacions

i me la imagino vella:

Dela boca més vermella

ix lo reumàtic gargall,

i la postura i lo tall

de gràcia més peregrina,

una pudenta letrina

porta encoberta davall. (9)

NOTES

(1) Vg. http://ca.wikisource.org/wiki/Protestaci%C3%B3_dels_rectors_dels_Banys_y_Pitalluga http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12583859723477162098435/index.htm

(2) Vg. arxius adjunts REVISTA i AUCA

(3) De l’enginy i capacitat de l’autor vg. http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=ms_vb185 “L’analisi del múltiple acròstic” de Màrius Serra. Molt interessant.

(4) Cayetano Alberto de la Barrera y Leirado (1815-1872), biògraf de Lope de Vega, va publicar un interessant Catálogo bibliográfico y biográfico del teatro antiguo español: desde sus orígenes hasta mediados del Siglo XVIII (Madrid, 1860). A l’extensa biografia de Francesc Vicenç diu: “Nada más sucio que algunos de sus versos; pero en todos ellos chispea el ingenio y resalta la agudeza; en sus obras festivas, García es un Góngora sin la mordacidad. La expresiva sencillez de la lengua catalana realza más la dulzura de algunas composiciones serias, amatorias y filosóficas, en corto número, que encierra el tomo de sus versos.”

(5) La presència a la Cort espanyola del rector, també va ser recollida per Fèlix Torres Amat (1772-1847), bisbe d’Astorga que l’any 1836 va escriure Mermorias para ayudar a formar un Diccionario Crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña. L’autor, del Llobregat, també va ser senador i apostà per reivindicar la llengua i la cultura catalanes.

(6) Podeu veure i escoltar María Hernández llegint el poema:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/television/filologa-catalana-descubre-poemas-ineditos-quevedo/746972/ (TVE, 16 d’abril de 2010) Penjat també a http://www.youtube.com/watch?v=7jHhSaFabTI

(7) Caplletra. Revista de filologia. Núm. 2 València, 1987. Podeu llegir l’article a: http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12160545341252617432435/p0000007.htm#I_10

(8) El me va regalar imprès l’amic Biel Camps i Moranta l’any 1983 i el vaig aferrar al suro de la cuina de casa meva. Allà, encara ara, “habita i mora”.

(9) Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara de F. Vicenç Garcia (Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1987, edició a cura d’A. Massip i J.F. Massip)