Cervell i política

Hem deixat d’evolucionar, els humans? 

Si parlem en termes de freqüències de gens, no seria correcte afirmar que l’evolució humana està aturada. Les freqüències amb què apareixen el gens continuen canviant tot el temps, sense treva. Una altra cosa és si ens referim a l’evolució de característiques psicològiques importants. En aquest terreny, sí que podem dir que no s’ha produït cap canvi significatiu des del temps en què els humans vivíem en grups d’unes quantes dotzenes de persones, i ens dedicàvem a caçar, menjar carronya i replegar tot allò que es podia menjar (caçadors-recol·lectors és la denominació més habitual). Durant aquella època, fa entre 10.000 i 40.000 anys aproximadament, la pressió selectiva de l’ambient va afavorir l’evolució dels cervells grans i frontalment desenvolupats que ens caracteritzen. Uns cervells molt cars (que consumeixen molta energia) que ja no han experimentat més modificacions notables des d’aleshores ençà.

Per què podem afirmar això? 

La selecció natural actua sobre els organismes vius, afavorint-ne o dificultant-ne la supervivència,  en funció de si posseeixen o no unes determinades característiques, que poden augmentar o disminuir el seu èxit reproductor. Un exemple senzill: si la característica ‘estatura elevada’ fa que els individus d’una espècie en concret tinguen més oportunitats d’aconseguir aliment, refugi, i tot allò que necessiten per a sobreviure, llavors, els gens que faciliten que els individus siguen alts, tindran més probabilitat de passar a la següent generació. I la tindran perquè els portadors dels gens (els individus alts) hauran trobat més facilitats per a seguir vius i -per tant- hauran pogut reproduir-se més, i transferir més els seus gens, que no els individus de poca estatura. 

Ara bé, de què depén que una estatura elevada siga clarament favorable? Depén de les condicions de l’ambient en què viu l’espècie en qüestió. I només si aquest ambient és estable durant moltes i moltes generacions, la càrrega genètica que facilita que els individus arriben a assolir una estatura elevada, seguirà passant de generació en generació, fins a fer que la gran majoria d’individus de l’espècie siguen alts. Per contra, si durant 15 o 20 generacions, ser alt resulta avantatjós, però després deixa de ser-ho durant unes quantes generacions més, aleshores, la característica en qüestió no passarà a ser majoritària en l’espècie.

Per tant, podem dir que només evolucionem contra el medi ambient en què vivim. I, més encara, que aquest entorn ha de ser notablement estable i consistent, per tal d’afavorir la prevalència de determinades característiques, fins al punt que arriben a convertir-se en trets específics (de l’espècie). Si l’ambient és variable (canvia freqüentment), una determinada característica pot ser avantatjosa (incrementar l’èxit reproductiu) durant una generació, però no a la següent, i així no és possible que els individus que la posseeixen es beneficien del plus d’èxit reproductiu que els pot proporcionar. 

I això ens permet d’afirmar que tenim un cervell del paleolític?

Tot i que es tracta només d’una forma d’expressar-ho, és correcte dir que els nostres cervells van evolucionar en un entorn que incloïa característiques especialment rellevants com ara: (a) importants dificultats per aconseguir quotidianament les calories necessàries per a sobreviure, (b) una vida social basada en grups formats per al voltant d’un centenar llarg d’individus, o (c) la necessitat de cooperar per a aconseguir aliments, i també la de competir entre sí per diversos bens (estatus, parella…).

Aquestes condicions van configurar algunes de les característiques psicològiques més definitòries dels éssers humans, que afecten aspectes essencials com ara com busquem, trobem i tractem de mantenir la parella reproductora. Un exemple molt aclaridor del caràcter ‘paleolític’ dels nostres cervells el trobem en el hàbits alimentaris.

Amb el descobriment de l’agricultura vàrem passar de la constant alternança de períodes de fam i de disponibilitat d’aliments, típica de les comunitats de caçadors-recol·lectors, a una considerable estabilitat de les fonts nutritives. Els cereals ens han proporcionat la base de la satisfacció de les nostres necessitats diàries, i la cria d’animals ens ha facilitat enormement l’accés a proteïnes en forma de llet, ous o carn.

I tanmateix, els nostres cervells, encara ara, quan el problema principal (en algunes zones de la terra) és l’excés i no el dèficit de calories, s’orienten de manera sistemàtica i particularment intensa al consum d’aliments hipercalòrics. Ens resulta molt difícil resistir-nos a menjar aliments rics en greix (saborosos) o dolços, perquè els nostres cervells es van desenvolupar en una època en què eren realment escassos, i –per tant- quan en trobàvem, era poc adaptatiu renunciar a consumir-los. Per molt que ara som ben conscients que no els necessitem, i fins i tot que no ens convenen, la intensitat de l’impuls que ens empeny a consumir-los sol ser més potent que no la voluntat d’evitar-los. Els índex d’obesitat dels països de l’anomenat Primer Món, en són una prova evident.

Aquest caràcter ‘paleolític’ del nostre cervell pot contribuir a explicar molts dels aparents enigmes amb què ens enfrontem quotidianament. Els humans, en general, tendim a sobrevalorar considerablement el pes específic que –a l’hora d’explicar el nostre comportament- tenen els aspectes conscients de la nostra activitat cerebral.

“Però, que no veu que no li convé?” – ens exclamem plens d’indignació quan observem que algú altre fa coses que li resulten objectivament perjudicials (menjar massa, fumar, anar darrere d’algú que no li fa cas…). A l’observador li resulta fàcil arribar a aquesta conclusió (que a l’altre no li convé), perquè –no tractant-se d’ell mateix- és ben capaç d’aïllar, analitzar i sospesar pros i contres del comportament en qüestió. El cervell del protagonista, en canvi, afronta la situació amb tota la càrrega evolutiva que arrosseguem des de fa més de 10.000 anys, que inclou el fet que processos cerebrals als quals no tenim accés (no són conscients) exerceixen un alt grau de control sobre la conducta que, finalment, duem a terme, sovint davant l’estranyesa o la desesperació dels nostres coetanis.