Cervell i política

La Psicologia Evolucionista pot definir-se com l’aplicació de la biologia evolucionista a la cognició i el comportament humà. I no és una àrea d’aplicació de la Psicologia (com ara la Psicologia social o la clínica), sinó una forma d’entendre i estudiar la conducta humana, que és el que pretén la ciència psicològica en conjunt. Se centra en l’estudi de la naturalesa humana, que consisteix en adaptacions psicològiques; és a dir, mecanismes psicològics evolucionats per a facilitar les solucions als problemes d’adaptació, relacionats amb la supervivència i la reproducció, que s’han presentat als éssers humans en totes les etapes de la història evolutiva. 

Tal com ho exposa Satoshi Kanazawa en el seu llibre “The Intelligence Paradox” (1), aquesta jove disciplina científica s’assenta en quatre princips fonamentals, que explicaré breument.

1. Els humans també som animals.
El pensament científic ha heretat una part de les obsessions del pensament religiós. Particularment en allò que fa referència a nosaltres mateixos, els humans. La història de la ciència està farcida d’intents de trobar les característiques que hauríen de fer de la humana, una espècie única i qualitativament diferent de la resta. El cas és que l’afirmació que l’espècie humana és única és essencialment certa. També ho és, però, que no som únics, en això de ser únics. Les altres espècies també ho són. Cada espècie ha desenvolupat un conjunt d’adaptacions que la fan especial i fins i tot única. Gats, hipopòtams o papallones han evolucionat des dels seus ancestres, seguint les lleis de la biologia. L’espècie humana també ho ha fet. Som una altra espècie animal, i això no ens impedeix de ser únics -com a espècie- exactament de la mateixa manera que totes les altres ho són.

2. No hi ha res d’especial en el cervell humà.
Probablement aquesta afirmació generarà una certa incomoditat entre els lectors habituats al discurs oficial, que sol presentar-lo com un producte extraordinàriament sofisticat, que -segons en quines versions- pot arribar a semblar-nos quasi sobrenatural. Però els cervells (els humans també) són òrgans tan biològics com els fetges, els pulmons o els músculs. I de la mateixa manera que l’evolució ha donat forma a les mans, les cames i el cor dels humans, ho ha fet també amb el cervell. Les mans han evolucionat de manera que ens permeten agafar i manipular objectes amb una gran precisió. El cervell, en canvi, ha evolucionat de forma que ens permet -entre moltes altres coses- de trobar solucions a problemes complexos, fins i tot quan són completament novedosos, de manera que els mecanismes psicològics que hem heretat dels nostres avantpassats no són suficients per a afrontar-los amb èxit. També els cervells dels altres animals que en tenen, han evolucionat per tal de permetre que s’adapten, sobrevisquen i puguen reproduir-se. I les diferències entre cervells de distintes espècies reflecteixen les distintes adaptacions que han desenvolupat per tal de mantenir elevades les probabilitats de sobreviure.

3. La naturalesa humana tembé és innata.
De la mateixa manera que lleons, gavines o raboses es comporten d’acord amb la seua naturalesa, els humans som fidels a la nostra. Aquesta idea tan simple troba -curiosament- una gran oposició entre els adeptes a les ciències socials, que tendeixen a abraçar el paradigma evolucionista, únicament fins al nivell del coll. Tot i que  no tenen cap problema per acceptar que el cos humà és producte de l’evolució, quan arriba el moment de referir-se a la conducta (i, per tant, al cervell que la governa) prefereixen pensar que és una mena de tabula rasa, sotmesa únicament a les lleis de l’aprenentatge, i no afectada per les forces evolutives. Tal com detalla magistralment Steven Pinker en la seua obra “The Blank Slate”, aquesta idea és simplement falsa. L’evolució no s’atura en el coll, i els humans tenim una naturalesa innata, anàloga a la de qualsevol altra espècie, que condiciona sensiblement el nostre comportament. Expressat en termes que resultaran familiar als especialistes en Psicologia, la idea de la tabula rasa implicaria que totes les conductes possibles per a una persona tindrien la mateixa probabilitat d’ocurrència. Per contra, la PE sosté que hi ha conductes (aquelles que venen determinades per la nostra naturalesa innata) que tenen probabilitats molt més altes de produir-se. Això implica, també, que una gran quantitat de les conductes que tendim a atribuir a la influència de la societat o dels mitjans de comunicació, són -en realitat- producte directe de la nostra tendència innata a comportar-nos així, i no d’una altra manera.

4. La conducta humana és producte de la naturalesa innata i de l’ambient.
Algunes característiques estan totalment (100%) determinades pels gens. És el cas de malalties com la Corea de Huntington, però també de simples trets físics com ara el color dels ulls. En canvi, la majoria de les característiques que afecten el comportament de les persones estan només parcialment determinades pels gens, que -d’altra banda- mai no s’expressen en el buit, sinó que ho fan sempre en un ambient concret. Aquest, per tant, també contribueix al desenvolupament de qualsevol característica. No hi ha determinisme genètic en la ciència, de la mateixa manera que no és admissible la idea que tot el comportament puga estar determinat exclusivament per l’ambient en què naixen, creixen i es desenvolupen les persones. Els avanços en el coneixement de la genètica ens estan permetent -de forma creixent- conéixer més en profunditat quins són -concretament- els efectes de determinats gens i grups de gens sobre la conducta humana, sense rebutjar, en cap moment, la influència que hi exerceix l’ambient.

Partint d’aquests principis, la Psicologia Evolucionista pot formular hipòtesis concretes sobre qualsevol aspecte de la conducta humana, com ara la sexualitat, la intel·ligència, les preferències a l’hora de triar objectes, activitats o persones, etcètera. Aquestes hipòtesis poden sotmetre’s a comprovació experimental, i estan subjectes -així mateix- a crítiques relacionades amb la seua estructura lògica. Aquestes -la lògica i la contrastació empírica- són les úniques vies legítimes de qüestionament de qualsevol afirmació científica. 

En canvi, a l’hora de discutir les hipòtesis, els resultats o les conclusions que aporten els estudis de conducta fets des de la perspectiva evolucionista, s’han d’evitar dos tipus de fal·làcies lògiques que han estat -i són- tanmateix molt habituals.

La primera és la fal·làcia naturalista (Moore, 1903) que és la tendència a creure que allò que és natural també ha de ser bo. Es tracta d’un salt injustificable del ser al deure. Un error típicament derivat de l’aplicació d’aquest error lògic és assumir que com que diferents grups de persones són genèticament distints quant a determinades habilitats innates o talents, haurien de ser tractats de manera diferent.

La segona és la fal·làcia moralista (Davis, 1978), que assumeix essencialment el contrari: que les coses són de la manera com haurien de ser. Es tracta, doncs, de la tendència a assumir que allò que és bo (o desitjable, o èticament acceptable) és -necessàriament- natural. D’acord amb això, com que tothom hauria de ser tractat de la mateixa manera, hem de creure que no hi ha diferències innates entre grups humans. 

En els dos casos, es tracta de fal·làcies, és a dir, d’errors sistemàtics, que han afectat i afecten bona part del pensament que es reclama científic, i que sovint porten a discutir resultats d’investigacions, no per raons lògiques o metodològiques (que són les que corresponen a les disciplines científiques), sinó senzillament perquè les conclusions que se’n deriven no són consistents amb les creences de qui les critica.

Assumir els principis de la Psicologia Evolucionista implica que podem estudiar el comportament dels membres de l’espècie humana de la mateixa manera que ho fem amb els altres animals, sense que els nostres prehudicis antropocèntrics puguen pesar més que els resultats reals d’investigacions conduïdes de formes metodològicament correctes. En el fons, i des d’una perspectiva psicològica, assumir els postulats de la Psicologia Evolucionista és tot un exercici d’humilitat evolutiva, en la mesura en què ens  obliga a deixar de pensar en la nostra pròpia espècie com a privilegiada en l’ordre evolutiu de la naturalesa. Segurament es tracta d’un objectiu sensiblement difícil.

(1) S. Kanazawa: The Intelligence Paradox. Why the intelligent choice isn’t always the smart one, Wiley, 2012

(2) S. Pinker: The Blank Slate. The Modern Denial of Human Nature. Pinguin Books, 2002  

Un estudi publicat en la revista Evolution and Human Behav¡or mostra que el to de veu dels candidats en una campanya electoral pot exercir una influència significativa sobre la probabilitat de ser elegits pels votants (Tigue, Boral i cols., 2011). L’estudi utilitza diverses metodologies, per a presentar veus de persones diferents, i també veus de la mateixa persona en què es manipula artificialment el to, per a concloure que les veus més greus tenen una probabilitat més alta de ser seleccionades pels votants.

Un fenomen similar ha estat observat en primats no humans, com ara goril·les i ximpanzés, en què el mascle dominant era el que aconseguia d’imposar als altres el seu ‘murmuri de fons’, és a dir, el to de base de les seues vocalitzacions, que anomenen ‘humm‘. Més encara, el conegut etòleg Frans de Waal (Our Inner Ape, 2005) ha fet una anàlisi dels debats electorals als USA, en què arribava a la conclusió que el candidat que havia aconseguit d’imposar el seu ‘humm‘ era qui acabava guanyant les eleccions. Cal dir que això va ser cert en tots els casos excepte en el debat entre Al Gore i Georges Bush, en què tot i que el to del candidat demòcrata s’hi havia imposat durant els debats televisats, finalment, un enrevesat recompte de vot a l’estat de Florida acabaria donant la victòria al republicà Bush.

Una de les conclusions més interessants de l’estudi sobre el to de veu dels candidats és que, en temps de guerra, no sols una veu més greu, sinó tots els indicadors que senyalitzen dominància (aquells que els participants consideren relacionats amb característiques d’una personalitat dominant) tenen més probabilitat de captar l’atenció, i d’orientar el vot en favor dels individus que els exhibeixen.

La conclusió pràctica més òbvia podria ser que als candidats els podria interessar adoptar tons de veu més greus, o fins i tot, manipular els enregistraments sonors dels seus discursos en aquest sentit. Més enllà, però, d’aplicacions pràctiques, l’estudi suggereix un tema més genèric, com és la possibilitat d’afectar les decisions dels electors per vies ben diferents de la clàssica presentació i defensa dels programes electorals. Més encara, apunta que fins i tot quan s’estan defensant les propostes, potser no és el contingut del discurs l’aspecte més decisiu a l’hora d’orientar vel vot.

Per a persones poc familiaritzades amb l’estudi científic de la conducta, podria semblar una heretgia afirmar que les nostres decisions no estan enterament motivades pels càlculs més racionals de què som capaços, com ara el balanç cost-benefici o la presa de decisions basades en arguments ètics o de conveniència. Hi haurà prou que pensem quanta gent, del nostre voltant, ha llegit detingudament els programes electorals dels diversos partits, abans de decidir el seu vot, perquè arribem -per nosaltres mateixos, i sense necessitat de cap formació científica prèvia- a la sensata conclusió que hi ha uns altres factors que afecten decsisivament la selecció del vot.

Potser sí que cal deixar clar que molts d’aquests factors no són conscients, en el sentit que no els valorem i sospesem per a decidir el vot. Cap dels participants en l’estudi esmentat no es deia res semblant a: “Crec que aquest candidat té el to més greu de tots; el votaré a ell“. El to de veu, l’aspecte físic, el temps que el candidat manté la mirada fixa en els ulls de l’altre o en els d’alguna persona del públic que se li adreça, i altres indicadors no verbals (el to de veu també és un indicador no verbal, tot i que siga de caràcter sonor) són elements força influents a l’hora de condicionar la selecció de vot d’una persona.

Des del punt de vista dels candidats i dels seus equips de campanya és temptador mirar de manipular aquests factors en benefici propi. Cal dir, però, que si els humans hem arribat a concedir-los tanta importància, és – amb molta probabilitat- precisament perquè són difícils d’impostar. Mentre que el discurs pot preparar-se i pronunciar-se d’una manera ben premeditada, de cara a provocar una resposta favorable en la majoria de l’electorat, tant en contingut com en alguns aspectes formals (prosòdia, ritme, volum…), tant el to de veu com alguns dels altres indicadors esmentats són poc flexibles, i és difícil, per a qualsevol orador, controlar-los efectivament al llarg d’un període extens.

D’alguna manera, podríem dir que són ‘marcadors de sinceritat‘, és a dir, que reflecteixen la personalitat del candidat, més enllà d’allò que els equips de campanya volen mostrar públicament. És molt possible que la millor manera d’aconseguir que aquests elements no verbals de la comunicació treballen a favor d’un candidat és que aquest estiga convençut de tot allò que diu. Ser sincer és -segurament- la manera més efectiva de transmetre credibilitat. Sobretot si pensem que, tal com suggereixen els esmentats estudis i molts altres, l’evolució pot haver afavorit l’existència i operativitat de sistemes cerebrals, de caràcter no conscient, capaços de detectar característiques rellevants de la personalitat -i per tant- de la conducta que podem esperar de les persones amb qui ens relacionem.