Cervell i política

El diccionari ofereix dues accepcions del mot ‘nepotisme‘: (1) Favoritisme envers els parents, i (2) Abús de poder comès a favor de parents i d’amics, que són molt apropiades per a començar a entendre el fenomen. 

El terme anglés kin selection, que pot traduir-se com a selecció de parentiu, s’utilitza per a designar la tendència a afavorir aquells amb qui compartim càrrega genètica. La famosa frase atribuïda a JBS Haldane (1852-1964): “No donaria la vida per un germà; en tot cas, per dos germans o vuit cosins”, fa referència, precisament a l’assumpció que, en termes generals, compartim un 50% de la càrrega genètica amb els nostres germans i un 12,5% amb els cosins.

És fàcil entendre que qualsevol grup de gens capaç d’afavorir la probabiitat d’un tipus de conducta que porte a augmentar la supervivència i la reproducció d’organismes que també el continguen (el concepte ‘càrrega genètica compartida‘ és precisament això), tendirà a passar a les següents generacions. Si una mutació genètica té com a efecte un increment, per modest que siga, de l’eficiència biològica d’un individu (nombre de descendents vius que deixa abans de morir), acabarà essent majoritària en l’espècie. Així, per exemple, un individu amb una tendència lleugerament superior a la dels seus semblants a afavorir els seus descendents (directes i indirectes), probablement en deixarà uns pocs més que els atres, fins i tot si aquesta tendència el pot dur a sacrificar la vida per ells. 

És per això que les conductes anomenades altruistes s’observen fonamentalment entre organismes genèticament relacionats. De fet, el comportament altruista que pot observar-se també entre individus sense relació genètica, sembla haver evolucionat a partir d’aquesta tendència universal a afavorir els parents. 

Les conductes de sacrifici, fins i tot en els casos extrems de donar literalment la vida per algú altre, es produeixen principalment entre familiars. De fet, tendim a considerar més heròic un d’aquests sacrificis quan els protagonistes no són família. I, en l’altre extrem, a ningú no estranya que progenitors en posicions de poder facen qualsevol cosa (incloent-hi les que són immorals i/o il·legals) per tal d’afavorir els seus descendents, ja siguen fills (amb qui comparteixen -grosso modo- un 50% dels gens) o nebots (25% compartit), mot del qual deriva el terme nepotisme. 

Podem assumir, per tant, que el nepotisme està sòlidament arrelat en la genètica dels humans, en la mesura en què és una estratègia evolutivament estable (EEE). Significa això que hem de considerar la corrupció política com a una conseqüència acceptable de la nostra herència evolutiva? Sovint comprovem que les persones amb dosis elevades de poder polític, l’utilitzen en benefici dels seus, i fins i tot violen lleis que imposen a tota la resta de la ciutadania. En èpoques de crisi, retallen recursos destinats a la necessitats primàries (sovint, fins i tot a la mera supervivència) de les persones més desafavorides, i els dediquen a incrementar el luxe en què viuen amb les seues famílies. Està això justificat per la trajectòria evolutiva de l’espècie humana?

Afirmar això seria un bon exemple de l’anomenada fal·làcia naturalista (Moore, 1904), que consisteix a assumir que tot allò que és natural és inherentment bo. D’altra banda, pensar que les conductes derivades d’aquesta tendència a afavorir els parents són simplement una perversió d’alguns, tampoc no ens posaria en una bona situació per a mirar de resoldre el problema de la corrupció política, que en algunes comunitats, arriba a assolir proporcions realment preocupants.

Més aviat, la línia de raonament podria ser la següent: tot considerant que els humans tenim una acusada tendència a beneficiar els nostres parents, i que això es produeix quasi sempre en detriment d’uns altres humans (els recursos són limitats, i donar-ne a uns en resta a uns altres), els sistemes socials haurien de dissenyar-se de manera que faciiten un control considerable sobre la capacitat de maniobra d’aquells que exerceixen el poder.  

Això resulta relativament senzill quan vivim en grups poc nombrosos, que és, precisament, el que hem fet els humans durant la immensa major part de la nostra existència com a espècie. En societats d’uns pocs centenars d’individus, els mecanismes de control exercits pel grup, tant punitius com de recompensa (el concepte de ‘bona reputació’ n’és una bona síntesi de tots dos), solen ser suficients per a assegurar un funcionament sostenible. En canvi, en societats massificades com les que concentren en l’actualitat la major part dels habitants humans de la terra, aquests mecanismes perden eficàcia d’una manera notòria.

En un grup humà poc nombrós, en què les interaccions individuals es reiteren en el temps (durant tota la vida tractem amb les mateixes persones), les conseqüències dels nostres comportaments recauen directament sobre nosaltres mateixos. Si enganyem algú, aquest, en el futur, desconfiarà de nosaltres i això ens suposarà un determinat cost. En aquestes condicions, pot arribar a passar que el comportament altruista siga fins i tot més rendible que no l’egoista. És fàcil arribar a la conclusió que un individu egoista (que aprofita els recursos proporcionats pels altres, sense retornar el favor) podria reproduir-se més que els seus congèneres més altruistes. Tanmateix, si ho considerem en el nivell del grup, els grups amb percentatges més elevats d’egoïstes tendiran a sobreviure menys, i així, el percentatge d’individus egoistes que pot suportar cada grup roman relativament baix i constant. 

Això es dilueix notablement a mesura que incrementem la grandària del grup, i les persones poden efectuar una sèrie molt llarga d’interaccions no repetitives (no sempre són les mateixes persones amb qui interactuem). En aquestes condicions socials evolutivament noves (uns pocs milers d’anys, a tot estirar), els mecanismes socials que han evolucionat amb nosaltres no resulten tan efectius. És per això que cal dissenyar eines capaces de mantenir sota control uns impulsos (com ara el d’afavorir els parents) que no és que siguen intrínisicament perversos, sinó que són considerablement perjudicials quan no tenim formes senzilles de controlar-ne l’abast. 

D’alguna manera caldria trobar el mètode per a reproduir els sistemes de control que funcionen correctament en les comunitats en què hem viscut els humans durant la major part del temps que fe que existim com a espècie. Les tribus de caçadors-recol·lectors són probablement la millor aproximació a aquesta forma de vida, de què disposem actualment. Potser un estudi detallat de com funcionen, sentaria les bases d’una enginyeria social capaç de controlar eficaçment un fenomen, la corrupció, que si bé deriva d’una tendència perfectament comprensible a afavorir la pervivència dels nostres gens, ara mateix amenaça amb destruir l’estabilitat de moltes societats humanes. 

Hem deixat d’evolucionar, els humans? 

Si parlem en termes de freqüències de gens, no seria correcte afirmar que l’evolució humana està aturada. Les freqüències amb què apareixen el gens continuen canviant tot el temps, sense treva. Una altra cosa és si ens referim a l’evolució de característiques psicològiques importants. En aquest terreny, sí que podem dir que no s’ha produït cap canvi significatiu des del temps en què els humans vivíem en grups d’unes quantes dotzenes de persones, i ens dedicàvem a caçar, menjar carronya i replegar tot allò que es podia menjar (caçadors-recol·lectors és la denominació més habitual). Durant aquella època, fa entre 10.000 i 40.000 anys aproximadament, la pressió selectiva de l’ambient va afavorir l’evolució dels cervells grans i frontalment desenvolupats que ens caracteritzen. Uns cervells molt cars (que consumeixen molta energia) que ja no han experimentat més modificacions notables des d’aleshores ençà.

Per què podem afirmar això? 

La selecció natural actua sobre els organismes vius, afavorint-ne o dificultant-ne la supervivència,  en funció de si posseeixen o no unes determinades característiques, que poden augmentar o disminuir el seu èxit reproductor. Un exemple senzill: si la característica ‘estatura elevada’ fa que els individus d’una espècie en concret tinguen més oportunitats d’aconseguir aliment, refugi, i tot allò que necessiten per a sobreviure, llavors, els gens que faciliten que els individus siguen alts, tindran més probabilitat de passar a la següent generació. I la tindran perquè els portadors dels gens (els individus alts) hauran trobat més facilitats per a seguir vius i -per tant- hauran pogut reproduir-se més, i transferir més els seus gens, que no els individus de poca estatura. 

Ara bé, de què depén que una estatura elevada siga clarament favorable? Depén de les condicions de l’ambient en què viu l’espècie en qüestió. I només si aquest ambient és estable durant moltes i moltes generacions, la càrrega genètica que facilita que els individus arriben a assolir una estatura elevada, seguirà passant de generació en generació, fins a fer que la gran majoria d’individus de l’espècie siguen alts. Per contra, si durant 15 o 20 generacions, ser alt resulta avantatjós, però després deixa de ser-ho durant unes quantes generacions més, aleshores, la característica en qüestió no passarà a ser majoritària en l’espècie.

Per tant, podem dir que només evolucionem contra el medi ambient en què vivim. I, més encara, que aquest entorn ha de ser notablement estable i consistent, per tal d’afavorir la prevalència de determinades característiques, fins al punt que arriben a convertir-se en trets específics (de l’espècie). Si l’ambient és variable (canvia freqüentment), una determinada característica pot ser avantatjosa (incrementar l’èxit reproductiu) durant una generació, però no a la següent, i així no és possible que els individus que la posseeixen es beneficien del plus d’èxit reproductiu que els pot proporcionar. 

I això ens permet d’afirmar que tenim un cervell del paleolític?

Tot i que es tracta només d’una forma d’expressar-ho, és correcte dir que els nostres cervells van evolucionar en un entorn que incloïa característiques especialment rellevants com ara: (a) importants dificultats per aconseguir quotidianament les calories necessàries per a sobreviure, (b) una vida social basada en grups formats per al voltant d’un centenar llarg d’individus, o (c) la necessitat de cooperar per a aconseguir aliments, i també la de competir entre sí per diversos bens (estatus, parella…).

Aquestes condicions van configurar algunes de les característiques psicològiques més definitòries dels éssers humans, que afecten aspectes essencials com ara com busquem, trobem i tractem de mantenir la parella reproductora. Un exemple molt aclaridor del caràcter ‘paleolític’ dels nostres cervells el trobem en el hàbits alimentaris.

Amb el descobriment de l’agricultura vàrem passar de la constant alternança de períodes de fam i de disponibilitat d’aliments, típica de les comunitats de caçadors-recol·lectors, a una considerable estabilitat de les fonts nutritives. Els cereals ens han proporcionat la base de la satisfacció de les nostres necessitats diàries, i la cria d’animals ens ha facilitat enormement l’accés a proteïnes en forma de llet, ous o carn.

I tanmateix, els nostres cervells, encara ara, quan el problema principal (en algunes zones de la terra) és l’excés i no el dèficit de calories, s’orienten de manera sistemàtica i particularment intensa al consum d’aliments hipercalòrics. Ens resulta molt difícil resistir-nos a menjar aliments rics en greix (saborosos) o dolços, perquè els nostres cervells es van desenvolupar en una època en què eren realment escassos, i –per tant- quan en trobàvem, era poc adaptatiu renunciar a consumir-los. Per molt que ara som ben conscients que no els necessitem, i fins i tot que no ens convenen, la intensitat de l’impuls que ens empeny a consumir-los sol ser més potent que no la voluntat d’evitar-los. Els índex d’obesitat dels països de l’anomenat Primer Món, en són una prova evident.

Aquest caràcter ‘paleolític’ del nostre cervell pot contribuir a explicar molts dels aparents enigmes amb què ens enfrontem quotidianament. Els humans, en general, tendim a sobrevalorar considerablement el pes específic que –a l’hora d’explicar el nostre comportament- tenen els aspectes conscients de la nostra activitat cerebral.

“Però, que no veu que no li convé?” – ens exclamem plens d’indignació quan observem que algú altre fa coses que li resulten objectivament perjudicials (menjar massa, fumar, anar darrere d’algú que no li fa cas…). A l’observador li resulta fàcil arribar a aquesta conclusió (que a l’altre no li convé), perquè –no tractant-se d’ell mateix- és ben capaç d’aïllar, analitzar i sospesar pros i contres del comportament en qüestió. El cervell del protagonista, en canvi, afronta la situació amb tota la càrrega evolutiva que arrosseguem des de fa més de 10.000 anys, que inclou el fet que processos cerebrals als quals no tenim accés (no són conscients) exerceixen un alt grau de control sobre la conducta que, finalment, duem a terme, sovint davant l’estranyesa o la desesperació dels nostres coetanis. 

Every educated person knows the theory of evolution. Right? It is as familiar as our most popular songs. But just as we all think we know the songs, dig deeper and one finds that while everyone can hum the tune, many aren’t quite sure of the lyrics: they muddle the words, or ignore them altogether. What, for instance, is meant by natural selection or survival of the fittest? Ask anyone what it is that is actually selected or meant, specifically, by the fittest and you are sure to get a host of vague and evasive answers.

 

One prevalent approach to thinking about evolution is to consider it as something heading towards a desired – and designed – outcome. This type of teleological philosophy has given rise to such popular assertions as: ‘the human brain is the summit of biological evolution’, for example, that are not always meant in a metaphorical sense or as a literary turn of phrase when speaking of the brain, but are thoroughly rooted ideas that place us – humans – at the apex of a pyramid purposefully designed by someone – or something – to have turned out exactly as it is now.

 

It is the case that we generally consider human thought as if it were the product of a process designed to deliver a sophisticated and finely honed tool that enables us to grasp the truth and abhor error. In fact, the way evolution – acting more like a tinker or a junk dealer than as an engineer, according to Richard Dawkins – has shaped our thinking is by selecting the most appropriate biases: meaning that evolution has picked up the most useful mistakes, or, better, the most useful ways to be mistaken, without compromising (and even benefiting) our own survival chances. 

 

But, are there any circumstances in which being wrong might be more useful than being right?

 

One good example that suggests this may be the case is the universal tendency to overestimate mating competitors of the same sex. It has been observed in some carefully conducted studies (e.g. Hill, 2007) that men and women tend to believe potential rivals for their partners are better – more attractive or desirable – than themselves. This, it turns out, is not only true in real-life contexts but also when just looking at pictures of others. Males as well as females tend to rate the potential attractiveness of other people as higher than their own, considering other individuals of the same sex as more interesting and attractive than themselves in spite of the fact that, on many occasions, a third party would not have shared their assessment.

 

How and why might this kind of mistake be useful in evolutionary terms? 

 

When faced with a rival a human has two courses open to them: one, to consider the rival as inferior and so write them off as not dangerous to their mating prospects, or two, to consider them as a serious contender and dangerous to their prospects of successfully mating with their desired partner. The first assessment would likely lead to their doing nothing, or very little, in order to gain their partner’s attention and so win or retain their favour. By contrast, the second assessment would lead them to work harder in order to overcome a (so considered) dangerous and superior rival.

 

Obviously, the individuals most inclined to adopt the second strategy would have won a much larger proportion of mating contests and so, we – the currently living human beings – being descended from them have inherited their genes and with them our ancestors’ tendency to adaptively overrate our possible mating competitors. 

 

The same logic works for many different areas of human life. Since it is impossible to be always right, what has been selected is not a tendency to be right – that is, more adjusted to the actual value of the matter at hand – but a tendency to make the most useful error; the one which would actually increase our survival and reproduction opportunities, rather than the one more likely to reduce them, as would be the case of the over-confident mating competitor. 

 

Knowing that may, nevertheless, be very useful and profitable. In fact, scientific methodology is essentially a set of rules, procedures and practices designed to overcome this universal tendency to be wrong. And particularly, the universal human tendency to be wrong by considering (and, moreover, being awfully convinced) that we are right.

(Thanks to Richard Cook for his collaboration) 

Un estudi publicat en la revista Evolution and Human Behav¡or mostra que el to de veu dels candidats en una campanya electoral pot exercir una influència significativa sobre la probabilitat de ser elegits pels votants (Tigue, Boral i cols., 2011). L’estudi utilitza diverses metodologies, per a presentar veus de persones diferents, i també veus de la mateixa persona en què es manipula artificialment el to, per a concloure que les veus més greus tenen una probabilitat més alta de ser seleccionades pels votants.

Un fenomen similar ha estat observat en primats no humans, com ara goril·les i ximpanzés, en què el mascle dominant era el que aconseguia d’imposar als altres el seu ‘murmuri de fons’, és a dir, el to de base de les seues vocalitzacions, que anomenen ‘humm‘. Més encara, el conegut etòleg Frans de Waal (Our Inner Ape, 2005) ha fet una anàlisi dels debats electorals als USA, en què arribava a la conclusió que el candidat que havia aconseguit d’imposar el seu ‘humm‘ era qui acabava guanyant les eleccions. Cal dir que això va ser cert en tots els casos excepte en el debat entre Al Gore i Georges Bush, en què tot i que el to del candidat demòcrata s’hi havia imposat durant els debats televisats, finalment, un enrevesat recompte de vot a l’estat de Florida acabaria donant la victòria al republicà Bush.

Una de les conclusions més interessants de l’estudi sobre el to de veu dels candidats és que, en temps de guerra, no sols una veu més greu, sinó tots els indicadors que senyalitzen dominància (aquells que els participants consideren relacionats amb característiques d’una personalitat dominant) tenen més probabilitat de captar l’atenció, i d’orientar el vot en favor dels individus que els exhibeixen.

La conclusió pràctica més òbvia podria ser que als candidats els podria interessar adoptar tons de veu més greus, o fins i tot, manipular els enregistraments sonors dels seus discursos en aquest sentit. Més enllà, però, d’aplicacions pràctiques, l’estudi suggereix un tema més genèric, com és la possibilitat d’afectar les decisions dels electors per vies ben diferents de la clàssica presentació i defensa dels programes electorals. Més encara, apunta que fins i tot quan s’estan defensant les propostes, potser no és el contingut del discurs l’aspecte més decisiu a l’hora d’orientar vel vot.

Per a persones poc familiaritzades amb l’estudi científic de la conducta, podria semblar una heretgia afirmar que les nostres decisions no estan enterament motivades pels càlculs més racionals de què som capaços, com ara el balanç cost-benefici o la presa de decisions basades en arguments ètics o de conveniència. Hi haurà prou que pensem quanta gent, del nostre voltant, ha llegit detingudament els programes electorals dels diversos partits, abans de decidir el seu vot, perquè arribem -per nosaltres mateixos, i sense necessitat de cap formació científica prèvia- a la sensata conclusió que hi ha uns altres factors que afecten decsisivament la selecció del vot.

Potser sí que cal deixar clar que molts d’aquests factors no són conscients, en el sentit que no els valorem i sospesem per a decidir el vot. Cap dels participants en l’estudi esmentat no es deia res semblant a: “Crec que aquest candidat té el to més greu de tots; el votaré a ell“. El to de veu, l’aspecte físic, el temps que el candidat manté la mirada fixa en els ulls de l’altre o en els d’alguna persona del públic que se li adreça, i altres indicadors no verbals (el to de veu també és un indicador no verbal, tot i que siga de caràcter sonor) són elements força influents a l’hora de condicionar la selecció de vot d’una persona.

Des del punt de vista dels candidats i dels seus equips de campanya és temptador mirar de manipular aquests factors en benefici propi. Cal dir, però, que si els humans hem arribat a concedir-los tanta importància, és – amb molta probabilitat- precisament perquè són difícils d’impostar. Mentre que el discurs pot preparar-se i pronunciar-se d’una manera ben premeditada, de cara a provocar una resposta favorable en la majoria de l’electorat, tant en contingut com en alguns aspectes formals (prosòdia, ritme, volum…), tant el to de veu com alguns dels altres indicadors esmentats són poc flexibles, i és difícil, per a qualsevol orador, controlar-los efectivament al llarg d’un període extens.

D’alguna manera, podríem dir que són ‘marcadors de sinceritat‘, és a dir, que reflecteixen la personalitat del candidat, més enllà d’allò que els equips de campanya volen mostrar públicament. És molt possible que la millor manera d’aconseguir que aquests elements no verbals de la comunicació treballen a favor d’un candidat és que aquest estiga convençut de tot allò que diu. Ser sincer és -segurament- la manera més efectiva de transmetre credibilitat. Sobretot si pensem que, tal com suggereixen els esmentats estudis i molts altres, l’evolució pot haver afavorit l’existència i operativitat de sistemes cerebrals, de caràcter no conscient, capaços de detectar característiques rellevants de la personalitat -i per tant- de la conducta que podem esperar de les persones amb qui ens relacionem.

La coneguda frase d’Oscar Wilde, que ve a dir que la raó és la substància més abundant del món, perquè tothom la té tota, tot el temps, sembla que està fortament arrelada en algunes característiques de l’estructura i el funcionament del cervell humà.

Tot i que tradicionalment s’ha fet una distinció molt taxativa entre raó i emoció, la investigació en neurociències ha mostrat, en les darreres dècades, que el cervell humà no funciona -de cap manera- d’acord amb aquesta dicotomia. Ans al contrari, processos tan pretesament ‘racionals’ com ara la presa de decisions han mostrat estar profundament afectats per les nostres respostes emocionals.

D’acord -precisament- amb l’esmentada dicotomia tradicional, la part racional dependria fonamentalment de l’escorça cerebral (i particularment, de l’estructura evolutivament més recent: el còrtex prefrontal), mentre que les emocions se situarien al sistema límbic, un conjunt d’estructures profundes (subcorticals) del cervell, que inclou -entre altres- l’amígdala i l’hipotàlem. Aquestes parts dels cervell, però, lluny de funcionar autònomament, estan profusament interconnectades i intercanvien informació d’una manera molt intensa.

En el còrtex prefrontal (CPF) convé distingir dos regions. El CPF dorsolateral (en termes d’anatomia cerebral, ‘dorsal’ fa referència a la part de dalt) s’activa especialment quan estem fent eleccions conscients, com ara decidir què prendrem per postres o a quin candidat votarem, cosa que ha portat alguns autors a referir-s’hi com a ‘circuits frontals de raonament’ (Westen, 2008). L’altra part destacable d’aquesta mateixa estructura, el CPF ventromedial, està profundament involucrada en l’experiència emocional, gràcies a les denses connexions que manté amb l’amígdala, una estructura molt implicada en la percepció i la regulació dels estats emocionals. Una característica d’aquestes connexions resulta particularment rellevant per al tema que ens ocupa: n’hi ha més que van de l’amígdala al còrtex que en sentit contrari. Això, en termes funcionals, es pot interpretar -a grans trets- en el sentit que és més fàcil que les reaccions emocionals afecten la manera en què raonem que no viceversa.

Alguns detalls d’aquesta relació bidireccional entre els centres corticals responsables de fer valoracions i prendre decisions, i les estructures profundes (subcorticals) més estretament vinculades amb les respostes emocionals, són especialment dignes d’esment. Un estudi conduït per Drew Westen als Estats Units comparava les reaccions de votants demòcrates i republicans a imatges gravades en què els candidats presidencials d’ambdós partits incorrien en clares contradiccions. A més de preguntar als participants què n’opinaven, l’estudi permetia registrar la seua activitat cerebral, per mitjà de sofisticades tècniques de neuroimatge.

Els resultats són certament reveladors. D’una banda, tal com cabia esperar, cada votant trobava menys evidents i menys greus les contradiccions del seu candidat preferit, i més òbvies i decididament inexcusables, les de l’altre (cal dir que, en tots dos casos, les contradiccions eren força evidents). La part més interessant, però, és la que fa referència als esdeveniments que teníen lloc en l’interior dels seus cervells, mentre contemplaven les imatges. 

Quan un subjecte s’exposava a les contradiccions del seu candidat, el seu còrtex prefrontal s’activaba sensiblement més que quan observava les contradiccions en què incorria el candidat rival. La interpretació més plausible d’aquest resultat, és que aquest augment de l’activitat prefrontal permet inhibir les emocions negatives suscitades per la flagrant contradicció, de tal manera que no arriben a generar una resposta conscient de repulsa, tal com sí que passa quan és el rival qui es contradiu. Les connexions en la direcció còrtex-amígdala actuen així com una espècie de tampó que amorteix l’arribada d’impulsos procedents de l’amígdala. No és -per tant- que els partidaris del polític que incorre en la incoherència no siguen conscients de la contradicció, o que aquesta no els provoque una resposta emocional negativa. Es tracta, més aviat, d’un procés en què l’activitat prefrontal ‘intercepta’ l’arribada dels impulsos amb contingut emocional (emocions negatives), per tal que el seu impacte siga menor.

Complementàriament, la menor (comparativament) activitat prefrontal que es registrava quan qui es contradeia era l’altre candidat, permet que la informació procedent de l’amígdala arribe netament a l’escorça prefrontal, on pot exercir, amb poc mitigada potència, l’efecte de condicionar l’activitat cognitiva per tal de fer-la coherent amb les emocions de repulsa que provenen de l’amígdala. És llavors quan els participants en l’estudi experimentaven sense restriccions  una resposta emocional intensa, que -ara sí- es complementava amb una interpretació cognitiva coherent, i donava lloc a expressions obertes de repulsa, crítica despietada i indignació.

Així doncs, aquesta seria -tot i que explicada suscintament i sense gaires detalls tècnics- la base neurobiològica que ens permet d’entendre l’aparent paradoxa de la victòria múltiple de tots els candidats que participen en un debat electoral. Quan parla el nostre, activem la àrees més ‘racionals’ del nostre cervell, per tal d’esmorteir qualsevol possible emoció negativa que el seu discurs puga generar-nos, i fem exactament el contrari quan parlen els rivals. D’aquesta manera, en acabar el debat, podem tenir una impressió inequívoca que, mentre que el nostre candidat ha estat encertat i coherent, els altres han incorregut en greus incoherències que haurien de fer que qualsevol persona mínimament intel·ligent els retirés la confiança.

Tot plegat és perfectament coherent amb una idea essencial sobre el cervell humà: que és un òrgan altament complex, que ha evolucionat per a -entre altres coses- tenir raó sempre.

El pensament supersticiós és la tendència a establir falses relacions (no existents, realment) entre una causa i un efecte. Com és que en plena època d’esplendor del pensament científic, encara hi ha tants milions d’humans que són profundament supersticiosos?  Quins avantatges evolutius pot reportar un estil de pensament que estableix vincles inexistents entre fenomen? Té alguna base científica creure que els gats negres porten mala sort o que hi ha dies nefastos? Tot això es pot explicar des de la perspectiva de la psicologia evolucionista.

As the evolutionary biologist at Harvard University, Kevin Foster, puts it: ‘The tendency to falsely link cause to effect – a superstition – is occasionally beneficial’, and as long as the cost of believing a superstition is less than the cost of missing a real association, superstitious beliefs will be favored by evolution. Very often, superstitious thinking offers explanations based on poorly operationalized concepts such as ‘bad luck’. A lot of actions (breaking a mirror, looking at a black cat, stepping with the left foot first…), as well as specific dates (Friday -or Tuesday- 13th) are usually labeled as bad luck attractors, and may be held responsible for any undesired consequences.

Obviously, linking two events in such a way as to consider them as causally (and not casually) related – when there is no evidence for such a link – is a thinking bias. Since we humans are so proud of our ability to think and consider it as our most precious gift, the question that arises is: How has this kind of defective thinking survived for centuries and millenia?

The gold rule for a particular feature to survive and pass from one generation to the next is its usefulness. In a nutshell: if it raises the chances of survival and reproduction, then it will be kept for subsequent generations, while if the opposite is true, it will be lost for good. Therefore, we will have to accept that superstitious thinking must be somehow adaptive. What we would be saying is that – at least in our species’ remote past- people adhering to this kind of thinking must have survived more than their more skeptical mates.

And how is that possible? Let’s try to imagine a scenario, some ten thousand years ago. A small group of humans are calling it a day after having spent the daylight hours looking for food and shelter. The night falls and some of them are vigilant and pay close attention to any noises that may be remotely suspect, when they hear  some unfamiliar sound. 

At this moment, there are basically two ways of reacting. You can think: ‘Unfamiliar noises are a bad sign; I’d better get up, take my stone axe and go on an inspection tour’. Or you might also say: ‘Well, it must be some little animal walking over there; it’s been a hard day and I’ll try and catch some sleep’. Obvioulsy, both thinking options may be mistaken in different occasions. The first one will be mistaken if it is a false alarm, while the second one will be mistaken every time a real danger is coming over.

For better understanding we may call one kind of mistake (believing that there is a danger when in actual fact there is none), (a) Type-I mistake while the other one (believing that there is no danger when there actually is) may be named (b) Type-II mistake. Accepting that these two different thinking mistakes were quite stable features of two different individuals, guess which one of them is more liable to survive. In the first case, the individual may have lost some hours of peaceful sleep, but in the second one, he might have been killed while sleeping.

And what has all this to do with the human tendency to think superstitiously? Type-I mistake precisely consists in establishing false links between  events. Nevertheless (and if you like, also paradoxically) engaging in this kind of mistake does enhance the odds of surviving, whilst sticking to a more empirical (and so, less superstitious) way of thinking, and waiting for a clear confirmation of the existent links between -let’s say- a noise and the presence of a danger, is a neat strategy to reduce an individual’s chances of survival.

Does that mean that it’s better -for all of us- to be superstitious? Not necessarily. It just means that, in the past, when our human brains acquired the shape, size and functions that they have these days, this kind of thinking was beneficial for survival and reproduction and -therefore- we are descendants of superstitious thinkers and have inherited their skills. However, our current conditions and technological abilities and resources are not the same and so, we may move to more matter-of-fact knowledge about cause and effects relationships between things or events.

And as a matter of fact, that is what we have done, at least in the important areas of actual (observable) behavior. Let’s take the example of religious believers, let’s say Roman Catholics. If they get cancer, they will probably think and believe that the illness is a consequence of God’s will (superstitious thinking: linking a cause to an effect without any empirical evidence). Nevertheless, when looking for a solution, we can bet that most of them will prefer a scientifically-based treatment such as chemotherapy over a religion-based one such as praying.

So, we can conclude that as humans, we are descendants of superstitious thinkers and we tend to think this way, but we are not forced to be superstitious. Moreover, in our current conditions (at least in the so-called first World) superstitious thinking may have lost most of its beneficial effects on our chances of survival.