Catalans: Parleu català!

Quin frustre. Aquí a Massachusetts, hem sentit a la ràdio d’aquí un reportatge sobre Rasquera i els seus problemes financiers i la solució, uh, creativa que votaran.

Però a part del que podem pensar sobre la seva creativitat, ens ha fet (al meu marit i jo) un frustre total sentir els catalans de Rasquera parlant només en castellà! 

Podria suposar que el periodista que hagi arribat a Rasquera només parla castellà i els bons Rasquerencs estaven fent un esforç per fer-se entendre.

Però, sent americana i catalanoparlant, hi ha una altra possibilitat: que els Rasquerencs han suposat que el periodista no entengués el català i no han ni intentat parlar-ne. També possible que el periodista hagi intentat parlar en català i l’han respós en castellà. 

A mi m’ha passat mil vegades: estic tenint una conversa amb algú que no conec, en català, i per la raò que sigui, explico que no sóc catalana, sóc americana. I passa una cosa ben curiosa: l’altra canvia al castellà! Fins i tot quan sàpiguen, perque ja hi hem estat enraonant una estona, que parlo català, fins i tot quan sentin que el meu castellà surt fatal aquests dies, la veritat sigui dita. És curiós, penós, i perillós.

En les meves classes de sociolingüística, a la universitat, vaig aprendre que la gent parla un o altre idioma no perque és maco, sino per necessitat (tret d’algun bitxo raro com jo…). Necessitat. Quan no hi ha necessitat, la gent és super-eficient amb els idiomes. Els nanos, per exemple, si els canvies de país, perden l’idioma anterior en un tres i no res.

Si sempre parleu castellà, no hi ha necessitat que ningú parli el català.

Mireu catalans, no m’agrada dir a la gent el que heu de fer, però parleu català, si us plau. Si no vosaltres, qui ho farà?

[Actualització: He trobat el periodista, Gerry Hadden, a Twitter, i li he demanat si parla o no català. Diu que no, malgrat haver viscut a Barcelona des del 2004. Això reforça més encara el que estic dient. En Gerry no parla català perque tots li parleu sempre en castellà. No té necessitat.]

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jocs de paraules

L’altre dia, vaig llegir una entrevista a Josep Rull, Secretari d’Organització de CDC a El Punt/Avui. Ell continúa aquest vessant recent de CDC de pronunciar-se a favor de l’estat propi sense ser o almenys dir-se ‘independentista’. Jo, com molts altres, no acabo d’entendre la distinció.

Com a optimista (ingenua?), vaig seguir el congrès de CDC amb esperança. Al principi, vaig trobar la comparació amb Massachusetts graciosa, sobre tot perque jo visc a Massachusetts. Potser sí que hi ha alguna cosa en comú: tamany, tecnologia, i, malauradament, el poder concentrat en una sola ciutat (lluny de casa meva, ai las).

I quan els de CDC van votar a favor de l’esmena que diu “promoure el debat en el si de la societat per tal de construir l’Estat propi que ens garanteixi la pervivència com a nació” entre mig de crits de “Independència!”, vaig pensar, “Per fi! Convergència es pronuncia més o menys clarament sobre la independència. Ara sí que tirem endavant.”

Inmediatament, vaig buscar el PDF de les ponències per fer-les servir per un article per la premsa americana explicant que hi havia hagut un esdeveniment molt gros, molt significatiu. Aquella nit no vaig dormir.

Però no vaig acabar d’escriure l’article. Perque l’endemà, vaig escoltar l’entrevista d’Oriol Pujol a Els Matins (03:50), i a la pregunta de la Mònica Terribas “Per què utilitzen ‘Estat propi’ i no ‘independència’, no és el mateix?”  en Pujol va contestar, textualment, “No, no és ben bé el mateix, però podria arribar-ho a semblar…”

Aquesta frase m’ha recordat a Bill Clinton quan va dir, davant d’un jurat, que “depenia de que volia dir la paraula ‘ser’”. Va ser en aquell moment, altra vegada ingenua, que vaig deixar de creure res del que deia un president a qui havia votat amb orgull dos cops.

Perque si anem a jugar amb paraules, la comparació amb Massachusetts perd tota la gràcia. Perque Massachusetts és un estat propi, però de sobirà i independent, no té res.

Jo no sóc dels que criden ‘botifler’ ni crec que tots els polítics siguin corruptes. Però tampoc no sóc idiota. Crec que hi ha molta gent com jo. Llegim les notícies i escoltem les entrevistes. I estem farts de crits de independència seguits per noves definicions de què vol dir “independència” exactement. En resum, volem creure-hi, però ho posen ben difícil.

Mirin, Srs. Pujol i Rull i Convergència en general, ja han passat massa coses perque tinguin el luxe de jugar amb paraules. Parlin clars, si us plau. Abans de que els deixem d’escoltar.

[Actualització] Avui veig que en Salvador Cardús ha escrit a La Vanguardia del 4 d’abril un article semblant, però millor. Recomanat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari