Complicitat

Publicat originalment a la Revista Esguard 
Recordo quan els partits catalans no van poder fer pinya per presentar-se a les eleccions del novembre del 2012. En aquell moment, es va estendre per la població un sentiment generalitzat de frustració per la incapacitat de posar-se d’acord, a més a més d’un fatalisme que semblava dir, “Veus, no sóm capaços de fer-ho. Cadascú al seu corral, i fracassarem de nou.”
Quan els partits no van reeixir, un altre cop, a presentar una candidatura unitària per les eleccions europees, vaig trobar interessant que aquesta frustració ja no hi fos, o almenys no tan evident. Hauria estat millor—s’entenia—però la desunió no necessàriament s’havia de traduir en derrota.
M’alegrava a mi i a molts que malgrat no tenir candidatura unitària, sí que hi havia una camaraderia entre els candidats, tènue a vegades, val a dir, però ben present. L’ANC ha estat molt llesta de mantenir-se al marge del politiqueig, demanant el vot per qualsevol de les tres forces que donen suport al referéndum. Crec que el paper de l’ANC ha estat fonamental, subratllant que tenim un projecte en comú que va més enllà dels partits.
Però la divisió entre els partits és difícil de deixar enrere. Quan vaig piular sobre la possibilitat que ERC entrés en govern, algú va avisar que “molta gent veuria complicitat amb la dreta”. Però, no és justament el que busquem en aquests moments, una mica de complicitat? Aviam, si no van junts, és que no saben deixar de banda les diferències pel bé comú, i si van junts, és que hi ha complicitat.
Ho posem força difícil.
Una altra cita em va cridar l’atenció. Li van demanar al Jordi Rull si Duran i Lleida havia estat un llast pel Tremosa. Jo personalment pensava que sí. Però Rull va dir que si aquest moviment vol ser majoritari també havien de representar els votants d’Unió. I crec que té tota la raò.
Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Donar la cara (Putting your money where your mouth is)

(English version follows)
Sóc dels Estats Units, on tenim la idea de que si treballes molt i molt dur (i t’aixeques molt i molt d’hora), hauries de poder assolir quasevol objectiu que et proposes. No ens agraden els límits o les regles arbitràries, o que la gent ens digui el que hem de fer, o que ens faci fer les coses a la seva manera. Quan Gran Bretanya va intentar cobrar-nos impostos sense ni tan sols donar-nos representació al seu Parlament, vam dir, gràcies, però no gràcies, i vam fotre el camp per crear el nostre propi país, i no hem mirat enrera ni una sola vegada. Així que quan vaig venir aquí ara fa 25 anys, francament era una mica frustrant veure una gent que se sentia clarament com una nació amb ganes de controlar el seu propi destí però que no plantava cara a aquells que els privaven que això fos possible.

LizinGirona

És com quan tens un amic que té una feina que no el satisfà, però mai no dona la cara davant del cap. “Paguen al Pere dues vegades el que em paguen a mi,” et diu, “han donat el despatx més xulo a la Carme” se’n queixa. “Jo treballo dia i nit, com és que no s’hi fixen?” es desespera. I què pots fer-hi a part d’oferir-li la teva simpatia? Però endins, t’estàs dient, vinga, fes-hi alguna cosa!!
 
Però des del 2010, tot ha canviat. Tot de sobte, els catalans heu començat a dir clarament el que voleu i fer-ho una realitat. És realment inspirador. I no només somniar sinò posar la cara i treballar molt durament. Milers i milers de catalans donen el seu temps per recollir signatures, organitzar mobilitzacions, encendre espelmes, crear lipdubs, editar vídeos, educar veïns i amics, escriure informes econòmics, tuitejar notícies, compartir les seves frustracions a Facebook, agafar-se de la mà al llarg de 400 km (!) i més i més i més. Sé que gasteu hores incomptables fent tot el possible només per poder celebrar un vot democràtic, i per saber si els catalns volen establir un nou estat independent. I això sense mencionar la campanya per explicar per què un vot de Sí-Sí és tan necessari i dona tants beneficis a la gent de Catalunya. És una feina monumental, i us heu arremangat (per fi!) per fer-ho passar: pacíficament, democràticament, feliçment, implacablement.
 
Encara que se us digui que no és possible, que això no es fa, que no es poden redibuixar les fronteres pacíficament, els catalans, com els meus compatriotes, ara passen olímpicament dels que diuen No, i tiren pel dret fent el que saben que està bé per ells i per la seva gent. Demostren tenir una nova determinació i estic orgullosa de considerar-me una d’ells.

(English)
I’m from the United States. We have this idea that if you work really hard, you should be able to achieve whatever your goals may be. We don’t like arbitrary rules or limits, or people telling us what to do, or trying to make us do things their way. When Britain tried to tax us without even giving us representation in Parliament, we said, thanks but no thanks and created our own country, and never looked back. So when I first came here more than 25 years ago, it was kind of frustrating to see this people who clearly felt like a nation and wanted to control their own destiny, but who didn’t stand up to the people who were making that impossible. 
 

It’s like when you have a friend who’s at a job that they hate, but they don’t ever stand up to their boss. They’re paying Joe twice as much as me, they tell you. They gave Susan the really nice office, they complain. I work really hard, why don’t they ever notice? And what can you do but offer sympathy? But inside, you’re like, so why don’t you do something about it?
 
But since 2010 everything has changed. All of a sudden, Catalans are actively saying what they want and making it happen. It’s inspiring. And not just dreaming, but putting their money where their mouth is, working really hard. Thousands and thousands of you volunteer to collect signatures, organize rallies, light candles, create lipdub singalongs, edit videos, translate stories, educate neighbors and friends, write economic reports, tweet news, share outrage, hold hands along 250 miles! and more and more and more. I know you’re spending countless hours doing everything possible to just be able to have a democratic vote, to find out if the Catalan people want to become independent. And then there’s the whole campaign to explain why a Yes-Yes vote is so necessary and beneficial to the people of Catalonia. It’s a monumental task, and they’ve rolled up their sleeves and are going to make it happen: peacefully, democratically, joyfully, relentlessly.
And they’re told it’s not possible, it’s just not done, you can’t peacefully redraw borders, that’s unheard of, and just like typical Americans, the Catalans are ignoring the naysayers, and just keep right along doing what they know is right for them and their people. They’re determined and I’m proud to count myself among them.
Deixa un comentari

Construir una torre cap a la democràcia

Què es pot dir d’una gent que construeix torres humanes? A primera vista, la veritat és que semblen uns frikis, com els contorsionistes de Cirque de Soleil, produint sorpresa i terror en igual proporció: aquell xicot que ha pujat el pilar bellugadís de gent uniformada i descalça caurà fins a la seva mort? És legal això? Al meu país, segur que no, ja que estem entestats a fer tanta legislació com sigui necessària fins arribar a una seguretat falsa on els nens no surten al carrer, ni pugen els arbres, i molt menys els castells humans de 10 pisos.

(Els @Borinots de Sants a Lisboa (esquerra) i els @Bordegassos de Vilanova a Roma)
Però la manifestació externa de les torres humanes—la torre mateixa: tremolosa, impressionant i aparentment fràgil—només és una petita part dels castellers. La part més important és la massa de gent a la base, meticulosament organitzada en forma de pinya que fa de fonament per l’estructura majestuosa al damunt. La construcció és una metàfora de la societat catalana: tota la comunitat, tant els grans com els petits, els grassos i els prims, els homes i les dones, els forts i el febles tenen un paper per jugar en la construcció d’aquest repte efímer i boig a la gravetat i a la complacència.
 

(@CollaVella dels Xiquets de Valls, a París)

La veritable bellesa d’una colla castellera és el que van fer el diumenge: viatjar en massa, més de 5000, fins a 7 capitals europees i 41 ciutats catalanes, a més d’unes quantes a les amèriques, pagant-se la major part de les despeses de la seva butxaca, passant hores i hores de camí, tot per poder fer onejar una bandereta amb les paraules “Catalans Want to Vote”, intentant fer sentir la seva veu per damunt del menyspreu, demagògia i por que prové de l’Estat. Els castellers només són una manifestació singular de la cohesió de la societat catalana, construïda malgrat 300 anys de pressió espanyola en contra de la seva llengua, cultura i tradicions. 

(@Xiquets de Reus a Ginebra)

El secret de la societat catalana és l’associacionisme, i això es veu tant en el nombre considerable de grups i organitzacions de barri, com en la gran varietat de feina que fan. Només al barri de Gràcia de Barcelona, hi ha més de 400 associacions—des de castellers fins a diables, des d’agrupacions de comerciants fins a excursionistes. Aquest associacionisme és la pinya del moviment sobiranista, el fonament que fa possible enviar castellers per tot Europa, per organitzar 1,6 milions de persones agafades de la mà d’un extrem del país fins l’altre al llarg de 400 kilòmetres, i per fer sortir 2 milions de persones la pròxima Diada per formar una lletra V gegant al centre de Barcelona, una V de Via, de Voluntat, de Victòria, i sobre tot, de Votar. 

(@Verds de Vilafranca a Brusel·les i @XicsGranollers a Berlín)

Perquè tot això va d’una cosa, i només d’una cosa: que els catalans exerceixin el seu dret democràtic de votar sobre el seu futur polític. No en tingueu cap dubte: un país que pot unir-se per fer castells humans és una força a tenir en compte.

(Foto al diari anglès @Independent de la colla @JovesValls davant del Tower Bridge a Londres)

Publicat originàriament en anglès. 


Deixa un comentari

No és la pregunta, és la data

Hi ha hagut una veritable tormenta d’articles analitzant la inteligència d’una pregunta amb dos apartats pel referèndum de Catalunya sobre la independència. Però crec que estem passant per alt una qüestió potser encara més important: la data.

Durant mesos i mesos es parlava del 14 de setembre com la data ideal per fer la consulta. Vé un parell de dies més tard que la fervor de la Diada, i més important encara, un parell de dies abans de la consulta a Escòcia. La saviesa convencional creu que a Escòcia es perdrà, i per tant, millor no encomanar-se amb la derrota.

Però el que es perd de vista és l’efecte d’Escòcia en una de les qüestions claus de la independència: què passarà amb la Unió Europea. Curt i ras: quedem dins o fora? És una pregunta que preocupa tant als catalans—malgrat declaracions puntuals al contrari—que si han de decidir si independitzar-se quedant-se fora, les enquestes han dit que voten en contra.

Els independentistes—tant els escocesos com els catalans—diuen que Europa trobarà una solució política, que és impossible i indesitjable expulsar milions de ciutadans de la Unió, sobre tot quan hi ha milers d’empreses multinacionals a qui no els interessa en absolut.

Els unionistes—tant els anglesos com els espanyols—han explicat repetidament que els nous països hauràn de passar anys al desert, fent cua darrera de Turquia. Al Regne Unit han de convèncer a més que això és una cosa dolenta, a la vegada que molts anglesos demanin votar sobre marxar ells mateixos. 

Però discuten i discutiran, i la única cosa que queda clara és que els polítics no faran res fins que se’ls obligui, i per ara—com ha fet el primer ministre francés i el cap d’afers estrangers d’Alemanya al costat d’un Rajoy que exigia complicitat—guarden el silenci i perllonguen el dubte.

I llavors, què ha de fer un ferm partidari de la Unió Europea, com és el President Mas, que sap que aquesta afiliació és una qüestió clau per guanyar-se la consulta?

Senzill: esperar fins desprès del referèndum escocés. L’efecte contagiós d’una pérdua es poc significatiu, però si Escòcia guanya la independència, es materialitzarà ràpidament la solució política per quedar-se dins la Unió i un dels impediments més importants pels catalans s’esvairà. 

 

Deixa un comentari

El problema amb l’escola (aquí)

Sé que els nouvinguts no hauríem de criticar com es fan les coses. Perdoneu per endavant. He escrit el següent amb l’esperit d’afegir a la discussió sobre com hauria de millorar l’escolarització.

______

S’està parlant molt dels resultats de les proves PISA, que intenten mesurar els coneixements dels nens a l’escola arreu del món. Els resultats no eren molt bons aquí, malgrat moltes hores més a les aules. Tinc tants suggeriments. 

Cada tarda cap a 2/4 de sis de la tarda, els meus fills adolescents em bombardegen amb històries sobre l’escola. [Abans de continuar, haig d’explicar que al meu país 2/4 de 6 no és tarda, és vespre. Aquí és el començament de la segona part del dia, allà el començament de la nit. Sembla una tonteria, però no ho és.]

No som una família convencional i no hem triat l’escolarització convencional. A Estats Units, vam educar els nens a casa fins arribar a l’escola secundària. I encara que els hem enviat a l’escola a EUA, continuàvem queixant-nos sobre la rigidesa, memorització, i fixació en la forma en lloc del contingut.

També ens queixem aquí. Aquí teniu algunes de les coses que m’han explicat els meus fills:

1. Els estudiants han de “passar els punts a net” periòdicament. En la versió anglesa d’aquest article, més que traduir, he hagut d’explicar qué vol dir aquesta frase ja que no existeix en el meu país. No només els han de copiar, ho han de fer amb boli, no llapis; han de crear una portada amb nom, nom del profe, il·lustració, i data; han de fer servir diferents colors en els diferents apartats; han de tapar amb típex qualsevol error; s’han de fer a mà, no es poden mecanografiar. La falta d’algun d’aquests elements es porta a una reducció de la nota (sí! reben una nota en els apunts!). Cada joc d’apunts pot tenir 8-10 pàgines. Són hores i hores de copiar.

Els apunts no haurien d’haver de ser macos, ni entregats, ni qualificats amb notes. Si la idea és ajudar als estudiants a aprendre a fer bons apunts—és a dir aprendre i recordar els punts claus d’una ponència—potser un taller en fer apunts seria útil. Copiar sense pensar no ho és pas.

2. Als meus fills els han obligat a memoritzar els rius i muntanyes principals d’Europa i Àsia i també la Tabla Periòdica dels Elements, entre altres coses.

Francament, és per això que serveix la Viquipèdia. Si això no fos prou, els van dir d’estudiar els rius en un mapa però a l’examen, els en van donar un altre amb una altra perspectiva i escala en el qual havien de col·locar les respostes. Si has de memoritzar les ubicacions d’uns rius, és difícil regurgitar-les sense context. Si falta un accent, perden un punt. Què estem ensenyant aquí? Estic segura que encara que hagin lluït en el examen, ja se n’han oblidat de tot.

3. A la classe de mecanografia, han de practicar una seqüencia de lletres—no són paraules de veritat—fins que les puguin teclejar sense cap error. No és permès utilitzar al tecla Backspace/Delete.

Teclejo molt ràpid i reconec que la classe de mecanografia a l’institut va ser un dels més útils de la meva carrera escolar. No teníem ni típex ni tecla de Backspace. Però teclejar perfectament a la primera és un objectiu poc realista i poc útil. Deixeu que facin errors, i que els corregeixin. La qual cosa em porta a…

4. Els estudiants estan obligats a utilitzar bolis para totes les assignatures menys les mates, per la qual han de fer servir llapis. No es permet tatxar res; cada nen fa servir múltiples ampolles de típex cada any.

L’obsessió amb el típex és una reticència a reconèixer que fem errors. No has d’admetre mai que no l’has escrit perfectament a la primera. És una cosa requerir un format especial para treballs importants, però en els deures? En els exàmens? No poder tatxar les coses porta a quedar-se amb una frase o pensament encara que et donis compte que preferiries canviar-lo. M’agradaria que no els importés tant revelar que han fet un error. 

5. Els meus fills tenen 13 assignatures cada trimestre. Això vol dir que les dues setmanes d’examens són un malson. Acabem de passar 15 dies d’infern, amb exàmens, a vegades múltiples exàmens, dia rere dia. També vol dir que és molt normal tenir deures de múltiples assignatures cada vespre. Arriben a casa a 2/4 de 6 del vespre i passen 3-4 hores fent deures.

No crec que aquesta sigui la millor manera d’aprendre.

6.  Durant les primeres setmanes del curs, ens van explicar moltes vegades sobre els percentatges de les notes—40% per l’examen final, 30% per les altres exàmens, etc etc.—i també el que passa quan els estudiants reben ‘faltes’. En serio, hem passat mitja hora repassant la tabla de les conseqüències de les faltes. Amb 5, han de passar la tarda a l’escola, amb 10, dues tardes, amb 15, no em recordo però passa una cosa més dolenta. La tabla arriba a explicar el que passa amb 30 faltes—però no està clar en aquell moment que ja no li importa gaire al nano quantes en té?

Durant la presentació, es va aixecar una mare i va dir “No hauríem de també oferir algun sistema de premiar la bona feina i el bon conducte, i no només renyar-los?” Va haver-hi un silenci absolut a la sala. El representant de l’escola va contestar que els premis eren les bones notes, i no calia mimar els nens. 

7. Cada nen del curs va al mateix nivell de les assignatures. No hi ha flexibilitat arran d’aptituds o experiència. Això vol dir que els meus fills angloparlant-nadius fan classe d’anglès amb nens que en saben ben poc, el meu fill avançat de mates està fent equacions quadràtiques per tercera vegada, i la meva filla petita, que l’any passat va estudiar les parts del cosa a l’assignatura molt introductòria de castellà ara ha de llegir novel·les senceres. La meva filla gran que l’any passat estudiava un nivell mig de castellà en un institut americà aquest any està llegint Góngora, Quevedo i La Celestina—com si un nano d’aquí hagués de llegir Shakespeare en l’original—i si això no fos prou, ha d’aprendre i expressar-se en castellà. Tots tres també cursen català—espero poder aprendre’n alguna cosa jo!—i també llegeixen noveles en català. Els dona ajut extra en els dos idiomes, però és remarcable el que els espera. Per sort, almenys parlaven català abans d’arribar.

A mi em són iguals les notes, el que vull es que aprenguin coses i reconec que són en una situació especial, però la meva filla que fa 1er de batxillerat no para d’explicar-me que les notes que rep ara (per això de Góngora i La Celestina, entre altres coses) compten per la seva nota de selectivitat, la qual cosa decideix si pot fer els estudis que vol a la universitat. Ostres tu.

_________

Igual em demanaries perquè envio els meus fills a aquesta escola. O em pregunto si els lectors d’aquí no acaben d’entendre les meves queixes perquè hi esteu tan acostumats. Però la pregunta que em faig a mi mateixa és si els hauria d’enviar a cap escola. La veritat és que penso que la rigidesa és una part inherent de tot el sistema escolar aquí i tinc la impressió que la nostra escola és una de les més flexibles i il·luminades. Sí que dediquen temps a l’art i el ball i la música, en el servei a la comunitat; els mestres han estat generosos amb el temps a l’hora d’oferir suport als nostres fills; l’ambient a l’escola en general és força bo: als nens els importa l’escola i aprendre i fan el millor que poden, i han donat la benvinguda als nous companys americans. No crec que hi hagués una opció millor.

Però em pregunto si en podria haver. Aquesta rigidesa, fixació amb les formes, reticència de fer o reconèixer errors, voleu dir que està ajudant? És bo omplir el dia dels nens—a vegades amb feines inútils i avorrits—en lloc de deixar que tinguin temps per explorar? Estem ajudant als nens a aprendre quan els controlem tant?

Un altre dia prometo parlar de les coses que aprecio i admiro 🙂 

També prometo un dia fer un curs d’escriptura en català. Sé que fa falta. Per ara, espero que el meu català s’entengui i que tingueu paciència amb mi. Si em voleu anar enviant correccions, endavant. Vaig aprenent. Millor que escrigui ara que no pas esperar a fer-ho perfectament. Dic jo! 

Deixa un comentari

L’encant de l’statu quo

Suposo que hauria de canviar el nom d’aquest blog, perquè fa dues setmanes que visc a Catalunya. Hem arribat a temps per ser part del tram 315 de la Via Catalana (quina il·lusió!) i just ara comencem a superar el jetlag. Volia explicar-vos una mica com han estat els nostres últims sis mesos a Massachusetts perquè crec que és exportable al procés d’independència. 

Vam fer la decisió de traslladar-nos a Catalunya al març però hi havia moltíssim per fer per preparar-nos abans de marxar. En resum, la decisió estava feta, però les caixes no.

I llavors han començat uns sis mesos que no desitjaria per ningú. Dir adéus múltiples i repetits, capgirar la casa llençant coses, empaquetar d’altres, revisar coses velles, fer llistes interminables, barallar-nos amb burocràcia per enllestir paperam.

Quant més s’apropava el dia, més tenia la sensació d’estar en un embut. Portàvem 20 anys a Massachusetts i ara el nostre món anava reduïnt-se de mica en mica. Deixavem de fer plans (locals) per la tardor, deixavem subscripcions, vam desmatricular els nens del cole. No vam comprar més gasoil per afrontar la neu. No vam plantar l’all.

I hi havia moltes coses que no es podien ni començar a fer fins l’últim moment. El dilluns només una setmana abans d’agafar l’avió, vam finalitzar la venda d’un cotxe i la donació de l’altre, la revisió médica dels gats (no els podiem deixar enrera!), i si això no fos prou, vam conèixer els que ens anava a llogar la casa. Un dia complert. 

I no us avorriré més amb els detalls, però tot plegat em va fer pensar que alhora de demanar la independència, la decisió de demanar-la és la part més fàcil del ‘procés’.

La part realment difícil és que la gent estigui disposada a pasar mesos de transició, bàsicament de fer caixes. I us haig de dir que fer caixes és un pal. Explicar als amics que i perquè te’n vas és terrible. Encara si són pocs amics, no és molt agradable. I fer tot el paperam per fer el canvi és esgotador. No dubto que tenim (i m’incloc) l’energia per fer-ho. Desprès de la Via Catalana, hauríem d’estar convençuts de poder fer qualsevol cosa.

Però hem de ser conscients que els encara no convençuts hauràn de triar no només entre Espanya i Catalunya, però entre l’statu quo còmode i conegut i el canvi, sí il·lusionador, però també ple d’incognits, i caixes per fer.

Una altra cosa important. Als països grans, com el meu, i lamento dir-ho, crec que no els importa tant la independència de Catalunya o fins i tot la integritat territorial d’Espanya com l’estabilitat i l’statu quo. Quan més imparable i irreversible vegin el procés—és a dir, convertint-se en statu quo—menys probable és que fiquin pals a la roda.

També us puc dir que ara aquí, a l’altre costat, amb les caixes desempaquetades, s’està molt bé. 

 

1 comentari

Traduïnt l’Estat Propi

Com molts sabeu, he passat força estona intentant fer conèixer el ‘procès’ traduïnt articles, notícies i fins i tot llibres sobre Catalunya a l’anglès. Aquest matí he vist un tweet del Josep Rull que volia traduir:

https://twitter.com/joseprull/status/369113348744282113 

El problema és que la frase “Estat Propi” no es pot traduir a l’anglès satisfactòriament. La traducció literal “Own State” no vol dir res. Per ser gramaticalment correcte hauria de ser com a mínim “Our Own State” però això no té cap significat. No vol dir res.  

Mireu el que passa quan es pica al botó de “Translate” de Twitter:

 

Què vol dir “the State Itself”? Tampoc no vol dir res. Una traducció literal seria “l’estat mateix”. No té cap connotació del que crec que el Sr. Rull volia dir. Entreu el text a Google i veureu que ho fa pitjor encara (‘their own state’).

S’ha parlat molt de l’ambigüitat de la frase ‘Estat Propi’ inclús dins Catalunya. No hi entro. Entenc d’on ve i per què. El problema és que en un moment en que s’està intentant explicar el que està passant a Catalunya internacionalment, crec que és un greu error fer servir una frase que no té traducció a l’anglès.

Evidentment, un traductor no s’hauria de limitar al significat literal de les paraules. Però perquè un traductor faci el salt a “independent state” o “sovereign state” cal fer una interpretació. I el fet que les frases corresponents “estat independent” i “estat sobirà” sí existeixen en català assenyala que potser el Sr. Rull vol dir una altra cosa. Si no, hagués fet servir una d’aquestes frases, no? Per tant, el traductor ha de fer una interpretació.

I la meva pregunta, com a traductora i observadora del procés, és si el Sr. Rull i els altres que fan servir l’expressió ‘Estat Propi’ realment volen dependre de la interpretació d’algun traductor. Bé de molts traductors. 

Sospito que no. Si el Sr Rull i d’altres volen assegurar-se que el significat desitjat del que diuen s’entèn fora de Catalunya, s’ha de donar un missatge clar que es pugui traduir sense problemes. ‘Estat propi’ no compleix aquests requisits. 

9 comentaris

El cicle de l’entusiasme de Gartner i la independència de Catalunya

Després dels resultats sorprenents de les eleccions al parlament de Catalunya de l’any passat, hi ha hagut un canvi important pel que fa a la independència. Encara que era obvi que les reaccions de Madrid que minimitzaven la qüestió de la sobirania ja al novembre eren prematures, també és innegable que l’eufòria que s’havia sentit a Catalunya durant els dos mesos anteriors s’ha refredat molt, i tot just es pot dir que comença a recuperar-se.

Observo un pessimisme i una angoixa persistent en els articles als diaris, així com a Facebook i a Twitter. “Tenim pressa”, diuen molts, repetint les paraules de l’ex-president d’Esquerra, Heribert Barrera. “S’ha aturat el procés? Hauríem de declarar la independència unilateralment?” diuen d’altres. Fa pocs dies, a la presentació de What’s up with Catalonia? a Nova York, una dona es va aixecar, va dir que havia nascut el 1933, que havia patit els anys de Franco, i estava decidida a viure prous anys com per veure la independència. Però li sortien les llàgrimes dels ulls mentre ho deia.

Sóc una escriptora de llibres de tecnologia, així que potser no és d’estranyar que els esdeveniments increïbles dels darrers anys, des de la sentència del Tribunal Constitucional el 2010 fins la constitució del Comitè Parlamentari pel Referèndum fa una setmana em facin pensar en un cicle que es fa servir en el món de la tecnologia: el cicle de l’entusiasme de Gartner.

El cicle de l’entusiasme de Gartner traça la ubiqüitat i l’adopció de noves tecnologies al llarg del temps, segons van madurant, i mostra com primer passen ràpidament al punt de mira de la premsa a mesura que el públic s’hi entusiasma, i més tard  gairebé desapareixen del mapa quan les expectatives topen amb la crua realitat i la frustració es generalitza. Per exemple, recordem l’entusiasme al voltant d’internet a finals dels 90 i el crash de les dot.com el 2001. Tammateix, aquelles idees més apaivagades i que no tenen la pressió dels inversors poden acabar desenvolupant-se de manera més tranquil·la i racional, la qual cosa sovint produeix resultats més sòlids i determinants en el món de la tecnologia. Així, per exemple, Inktomi i Geocities fa temps que han desaparegut i ningú no se’n recorda, però d’internet en tindrem per estona.

Al meu parer, la independència va tocar el cim de les expectatives excessives l’onze de setembre del 2012, als volts de les 8 del vespre, hora local. En aquells moments hi havia 1,5 milions de persones al carrer darrera d’una sola pancarta on es podia llegir “Catalunya: Nou Estat d’Europa”. Segons el que tothom comentava, s’hi respirava una atmosfera pacífica, democràtica i alegre. Precisament en aquell moment els catalans es van sentir invencibles, com si tot fos possible. Durant els dies següents el president Mas es va adreçar als organitzadors i manifestants i va deixar molt clar que havia rebut el missatge. Sense perdre temps, va dur aquest missatge a Madrid, i quan el primer ministre espanyol Rajoy va desentendre’s del pacte fiscal, Mas va convocar eleccions anticipades per tal que el missatge dels manifestants quedés reflectit en els vots per un parlament bolcat a organitzar un referèndum per veure si Catalunya havia de tenir un “estat propi”. Catalunya anava a totes.

El Cicle de l'Entusiasme de Gartner i la Independència de Catalunya

La baixada va ser vertiginosa. La combinació de les declaracions contradictòries del líder d’Unió, Josep Antoni Duran, els informes de la policia, sense autoria, que no es basen en res, els atacs sense rebatre del PP durant la campanya, i la campanya electoral malaurada de Mas (en la qual se’l veia com una mena de Moisès duent el seu poble a la terra promesa), a més a més de la seva reticència a l’hora de dir la paraula “independència”, tot això plegat va fer que les aspiracions cap a un estat català s’assemblessin al vaporware, un terme del món de la tecnologia que vol dir un producte que mai no veurà la llum del dia. El dia 26 de novembre, després que el partit d’en Mas perdés 12 escons a les eleccions, i malgrat la pujada d’ERC, clarament independentista, els catalans es van trobar al fons del pou de la desil.lusió.

Tot i així, en el món de la tecnologia, és precisament quan tornes a l’anonimat que les coses es posen més interessants. Les expectatives inassolibles escampades per la premsa deixen pas als projectes pràctics que produeixen aplicacions concretes en situacions reals. Això és precisament el que li ha passat a la independència. Mentre que Catalunya ja ni apareix a la premsa internacional, el govern i el parlament de Catalunya han anat fent via inexorablement endavant, cap a la independència.

Tot just després de les eleccions, CiU i ERC van unir forces i van arribar a un acord legislatiu per tal de garantir el referèndum sobre el futur de Catalunya i l’estabilitat del govern. Amb aquest nou govern es va crear l’oficina d’afers exteriors depenent de l’executiu. Al gener el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de Sobirania, que ratifica el dret dels catalans de decidir el seu futur. Al febrer, es va establir el Consell Assessor per a la Transició Nacional, compost de 14 personalitats que tenen la feina de fer recerca per tal de desenvolupar les estructures d’estat necessàries, entre d’altres coses. A més, aquesta mateixa setmana tots els partits polítics del Parlament, excepte els anticatalanistes PP i Ciutadans, han votat a favor de crear un comitè sobre el dret a decidir que estudiarà i prepararà les estratègies per fer un referèndum d’independència.

A mi em sembla que tots aquests passos són fites en el camí de pujada fins a la il·luminació a la curva de Gartner. En tecnologia, aquestes fites són molt menys espatarrants que l’entusiasme fora de mida de les expectatives superinflades, però tenen efectes a llarg termini, no són volàtils, i serveixen de plataforma vers el futur.

En una entrevista de la setmana passada el Ministre d’Afers Estrangers de Catalunya, Roger Albinyana, va dir que “ningú a la UE dubta que Catalunya pugui ser un estat viable”. Certament, molts economistes i líders estrangers així ho han afirmat. Ja comencen a entreveure el final de la curva quan els guanys es consoliden i el producte es comercialitza de manera generalitzada. Ara cal que els catalans tinguin confiança i que s’adonin que aquest ascens final, més gradual, més tranquil, vers la planura de la productivitat no és res més que la imminent i definitiva independència de l’estat català.

(Aquest article va publicar-se originalment a Catalan Views. La traducció és d’Andreu Cabré.)  

10 comentaris

Sant Jordi arreu del món: BooksandRoses.com

Sant_Jordi6aaf0c

És una de les meves frustracions particulars que el món no conegui les coses increïbles que feu els catalans. I que diguin Pablo al Pau Casals, que pensin que Joan Miró era una dona, o que m’insisteixin en pronunciar Barcelona a la castellana potser són coses menors, però que desconeixen Sant Jordi, això sí que és una llàstima. Quin altre país té la tradició de passar tot un dia mirant llibres, pensant en llibres, regalant llibres, llegint llibres? No és per res que sempre he dit que em feu sentir molt a casa.

Bé, aquest any, he tingut ganes d’explicar Sant Jordi al món, i per fer-ho, pensava recollir les celebracions que es fessin arreu. No tenia idea que n’hi havia tantes. N’he trobat 50 ja, i cada dia me n’envien més. Una de les coses més divertides d’aquest projecte és que he parlat amb gent a la Xina, a Austràlia, a Polònia, Alemanya, i 40 llocs més i la llengua franca ha estat sempre el català, no l’anglès, i menys el castellà. El català. Molt xuli.

I com se celebra: a Beijing, Xina amb calçots, a Rosario, Argentina, amb una missa, coral, paella, a Londres amb castells, a Los Angeles amb un aplec de primavera, a Varsòvia, Polònia amb una nit de cançons de Lluís Llach, a Melbourne amb premi literari, a Kensington, molt a prop de Washington DC amb una festa de carrer, a Bogotá amb coral de professors, a San Francisco, CA, amb barbacoa potluck, amb documentals i un concurs de dictat a Toronto, i sí, a Nova York i a Amherst MA, amb xerrades de servidora sobre What’s up with Catalonia?

I 40 maneres més. I cadascun amb llibres i roses, evidentment.

Us convido a que repasseu el web BooksandRoses.com, per veure quina cosa heu fet, quina cosa més xula heu compartit amb el reste del món. I gràcies!

Si voleu enviar-me informació sobre com es celebra Sant Jordi al teu poble, sigui on sigui al món, em farà molta il·lusió afegir-la al web.

Bona Diada!

Deixa un comentari

Me’n fio plenament: compartint “What’s up with Catalonia?”

Photo Feb 05, 12 39 12 PM

Avui he començat una nova etapa en la meva carrera de “editora digital”. He fet disponibles les versions electròniques de “What’s up with Catalonia?”—el nostre nou llibre que explica el procés sobiranista català al món anglòfon, gràcies als assajos de 35 experts—al web de Catalonia Press.

Podeu també descarregar-los aquí:

Mai no he estat ni fan ni usuària de protecció contra còpies dels meus llibres digitals, però aquesta és la primera vegada que permeto explícitament que la gent en faci còpies i que el comparteixi amb els amics i coneguts. Direu que sóc boja, o que senzillament m’he desfet de l’idea de vendre el llibre, però crec (i espero) que no sigui certa cap de les dues afirmacions.

Per començar, des de que tenim llibres, la gent els comparteix. L’edició digital no canvia això, de fet ho facilita. Això fa pànic a les grans editorials, però no ho hauria de fer. Ens assabentem dels llibres que volem llegir moltes vegades via els llibres que ens han deixat els amics. La meva idea és que si comparteixes “What’s up with Catalonia?” amb un amic, és una manera de que es difongui i es conegui el llibre, i que el vulgui donar suport.

I sí que demano suport econòmic. Que copieu el llibre no vol dir que no el podeu comprar. Si us plau, compreu-lo! Els escriptors i jo hem treballat molt per fer-lo i quants més venem, més recursos tindrem per fer-ne de més. Hi ha molta feina per fer.

En paper, es pot trobar a la Botiga VilaWeb (Carrer Ferlandina), Llibreries Laie (Pau Clàris, 85, Parc Güell, Pedrera, i Museu Picasso), Llibreria Índex a Villassar de Mar, i pròximament a les llibreries de la cooperativa Bestiari.

I online, es pot trobar a

Amazon US | Amazon UK | Amazon.es | Amazon.fr | Amazon.de | Amazon.it | Amazon Canadà | Amazon Brasil | Amazon Japó

Barnes & Noble

Apple iBookstore

També podeu fer-me una donació de la quantitat que voleu via Paypal. Jo dedicaré aquells diners a enviar exemplars del llibre a biblioteques públiques, polítics, empresaris, professors d’universitat, o a cualquier altra persona qui en demana, o a traduir i editar noves edicions d’aquest llibre o d’algun de nou sobre Catalunya. Podeu estipular les limitacions que vulgueu!

Gràcies pel vostre suport. N’hi ha que dirien que això és una gran aposta, que sí la picaresca i Lazarillo i no sé què més. Però quan passo per Catalunya, el que veig és gent honorable, com a qualsevol altre lloc, intentant viure el millor que poden. Me’n fio plenament. Ja m’heu donat molt suport en la campanya Verkami per enviar exemplars del llibre a tot el món, estic segura que m’ajudareu en quant pogueu. No puc demanar res més. Merci.

Deixa un comentari