L’encant de l’statu quo

Suposo que hauria de canviar el nom d’aquest blog, perquè fa dues setmanes que visc a Catalunya. Hem arribat a temps per ser part del tram 315 de la Via Catalana (quina il·lusió!) i just ara comencem a superar el jetlag. Volia explicar-vos una mica com han estat els nostres últims sis mesos a Massachusetts perquè crec que és exportable al procés d’independència. 

Vam fer la decisió de traslladar-nos a Catalunya al març però hi havia moltíssim per fer per preparar-nos abans de marxar. En resum, la decisió estava feta, però les caixes no.

I llavors han començat uns sis mesos que no desitjaria per ningú. Dir adéus múltiples i repetits, capgirar la casa llençant coses, empaquetar d’altres, revisar coses velles, fer llistes interminables, barallar-nos amb burocràcia per enllestir paperam.

Quant més s’apropava el dia, més tenia la sensació d’estar en un embut. Portàvem 20 anys a Massachusetts i ara el nostre món anava reduïnt-se de mica en mica. Deixavem de fer plans (locals) per la tardor, deixavem subscripcions, vam desmatricular els nens del cole. No vam comprar més gasoil per afrontar la neu. No vam plantar l’all.

I hi havia moltes coses que no es podien ni començar a fer fins l’últim moment. El dilluns només una setmana abans d’agafar l’avió, vam finalitzar la venda d’un cotxe i la donació de l’altre, la revisió médica dels gats (no els podiem deixar enrera!), i si això no fos prou, vam conèixer els que ens anava a llogar la casa. Un dia complert. 

I no us avorriré més amb els detalls, però tot plegat em va fer pensar que alhora de demanar la independència, la decisió de demanar-la és la part més fàcil del ‘procés’.

La part realment difícil és que la gent estigui disposada a pasar mesos de transició, bàsicament de fer caixes. I us haig de dir que fer caixes és un pal. Explicar als amics que i perquè te’n vas és terrible. Encara si són pocs amics, no és molt agradable. I fer tot el paperam per fer el canvi és esgotador. No dubto que tenim (i m’incloc) l’energia per fer-ho. Desprès de la Via Catalana, hauríem d’estar convençuts de poder fer qualsevol cosa.

Però hem de ser conscients que els encara no convençuts hauràn de triar no només entre Espanya i Catalunya, però entre l’statu quo còmode i conegut i el canvi, sí il·lusionador, però també ple d’incognits, i caixes per fer.

Una altra cosa important. Als països grans, com el meu, i lamento dir-ho, crec que no els importa tant la independència de Catalunya o fins i tot la integritat territorial d’Espanya com l’estabilitat i l’statu quo. Quan més imparable i irreversible vegin el procés—és a dir, convertint-se en statu quo—menys probable és que fiquin pals a la roda.

També us puc dir que ara aquí, a l’altre costat, amb les caixes desempaquetades, s’està molt bé. 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.