Etziba Balutxo… - Bartomeu Mestre i Sureda

EMILI DARDER; ENCARA AFUSELLAT!

Com s’ha fet habitual cada any per aquestes dates, coincidint amb l’aniversari de l’afusellament d’Emili Darder, víctima de la barbàrie feixista, hi haurà actes d’homenatge a qui va ser impulsor de la llengua, la cultura, l’educació i la sanitat com cap altre batle de Palma anterior o posterior. Un any més, no he volgut desatendre la convidada rebuda i afegir un escrit de suport a la convocatòria. He escrit i parlat moltes de vegades sobre Darder i, arran de la investigació feta quan preparava l’edició facsímil de La Nostra Terrra, vaig accedir a informacions que, per circumstàncies diverses, eren inèdites o molt poc conegudes, si més no.

He il·lustrat la col·laboració (també amb referències a escrits anteriors), amb l’article d’opinió que vaig publicar fa més de 25 anys, arran de la mort de Miquela Rovira.

Vull revalidar aquelles paraules, perquè les dones foren víctimes per partida doble.

***

LA MEVA PRIMERA NOTÍCIA D’EMILI DARDER

Vaig saber de molt jove qui va ser Darder. Tenia només 12 o 13 anys quan, assegut a un banc del Born, un dissabte horabaixa un dels seus néts, Josep Maria Cano Darder, ens va explicar la història a mi i a Pere Costa, companys d’escola i de l’escoltisme. Vaig córrer cap a casa i, mon pare i ma mare, demòcrates cristians que abominaven de balillas, de feixistes i de franquistes, em confirmaren la veracitat de quant m’havia dit el meu amic. A Darder, un metge, una bona persona i un batle excel·lent el mataren únicament per exercir un càrrec públic, acusat d’auxili “a la rebelión”, la imputació cínica i desvergonyida dels revoltats contra una República imperfecta, però legítima. Aquella mort injusta, afegida a la dels seus tres companys de martiri i a la de tants i tants d’altres que, a poc, a poc, entraven discretament per les escletxes del meu coneixement (Aurora Picornell, Antoni Amer, Pere Reus…), acompanyats per una segona teringa d’exiliats (Aguiló, Samper, Oliver i Domenge…), em va fer mirar sempre els feixistes (ep, i a tota la gent que es nega a condemnar els seus crims i els seus símbols) com allò que han estat i que, encara ara, són: criminals de guerra impunes i protegits per la injustícia espanyola i la monarquia borbònica.

UN PRIMER HOMENATGE PÚBLIC HONORABLE

El febrer de 1983, juntament amb Sebastià Serra i des del PSM, vaig participar en l’organització d’un homenatge al Teatre Principal de Palma a Emili Darder.

Des de Mallorca Socialista, que vaig gestionar aquell any, vaig fer una crònica de l’acte i vaig reclamar la declaració de fill il·lustre que no va arribar fins molts d’anys després.

L’acte va significar un èxit en tots els ordres i, malgrat l’escàs relleu que li va brindar la premsa, es va omplir el Teatre Principal i es varen escoltar uns parlaments ben reeixits, molt especialment els de Miquel Fullana, secretari de Darder, a l’Associació per a la Cultura de Mallorca, i Francesc Vicens d’ERC.

L’AFUSELLAMENT, SIMBÒLIC I QUOTIDIÀ, DE LA FAMÍLIA DARDER

Dia 18 de març de 1993 moria a Palma la vídua de Darder, Miquela Rovira i Sellarès, als 93 anys sense haver vist rescabalar el bon nom del batle. Segons les cròniques periodístiques no hi va haver cap representació de l’Ajuntament de Palma. Última Hora només destaca la presència de la família i dels polítics Joan March, Francesc Obrador i Bartomeu Mestre. A la darrera entrevista en vida, Miquela Rovira havia explicat el seu exili a França i a Veneçuela, però allò que més mal li va fer va ser “la quantitat d’amics que ens abandonaren”: l’exili interior; la marginació dels covards; el silenci dels anyells. Tant Miquela, com la seva filla Emília i, segurament, tots els néts del batle assassinat (Ferran, Carme, Tito, Emili i Josep Maria) han tastat a la vida aquella sentència popular que afirma que tant de mal o més que l’atac de l’enemic, el que malfereix de bon de veres és el silenci de l’amic.

MÉS COSES SOBRE DARDER

Com he dit a l’entradeta d’aquest comentari, he parlat i escrit sobre Darder a part i a banda. He mirat de repescar, sense èxit, una conferència que m’encarregà Tomeu Martí i que vaig fer al Bar Pinzell de Palma fa molts d’anys sobre Emili Darder i Lluís Companys; reparació i justícia! Si puc trobar-la, sigui quan sigui, l’afegiré a aquest mateix comentari.

També la revista La Nostra Terra, a banda de qualque article de Darder, com el que publica sobre l’estat sanitari a la Palma de l’any 1928, on certifica que era una persona informada al dia i que anava amb l’avantguarda mèdica europea, hi plouen notícies posteriors sobre la seva gestió com a batle: els dispensaris sanitaris, les inauguracions d’escoles, la defensa de l’ús del català en els actes públics, l’edició en català dels bans oficials, la resolució de la canalització de l’aigua i dels claveguerams, el suport d’atenció mèdica a la prostitució per controlar i eradicar malalties… En fi, allò que es pot definir com una política social i d’esquerres.

EL MISSATGE ALS MALLORQUINS I LA RESPOSTA ALS CATALANS

El maig de l’any 2011, amb motiu del 75è aniversari del Missatge als Mallorquins i la corresponent Resposta als catalans, vaig publicar a part i a banda diversos articles. En el Diari de Balears es va publicar una crònica en tres episodis els dies 31 de maig, 1 i 2 de juny. De la darrera part, en vull transcriure un paràgraf íntegre que delata la sàdica persecució de Darder practicada pels germans Miquel i, sobretot, Llorenç Villalonga, perquè necessita un comentari complementari final posterior:

“Febrer de 1937, Mentre encara es traslladen presos als patíbuls dels cementiris, i mentre un jurat de pantomima redacta la sentència contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu, dia 11 de febrer de 1937 Llorenç Villalonga torna a parlar des de la premsa de la Resposta. Contra tota raó i dret, fa un article incendiari per insultar els qui, ateses les circumstàncies, romanien indefensos. Retreu que l’agost de 1936 “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca”. Conclou, com Barrado, que només hi podia haver “españoles o antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos”.

Cinc dies després, a les ordres de Villalonga, els processats foren sotmesos a una farsa de judici que els condemnaria a mort (cal fer notar que el fiscal, per a Darder, només reclamava 20 anys de presó i una multa). Una setmana després foren assassinats. A Darder, retut i malalt, el mataren assegut accentuant més el crim inhumà perpetrat entre aplaudiments de gent convocada a l’efecte d’exhibir satisfacció.

CODA (POSSIBLEMENT INÈDITA) AL PUNT ANTERIOR

A l’escrit anterior hi manca un apunt que, tot i que el vaig facilitar a alguns dels meus amics historiadors que han tractat el tema, crec que encara roman inèdit. Com he explicat en anteriors ocasions, vaig visitar moltes de vegades amb mon pare el seu antic professor de llatí i amic personal, el capellà republicà i historiador solleric Antoni Pons i Pastor, que vivia al carrer de Monterrei a Santa Catalina de Palma, on solia fer classes d’amagatotis de “mallorquí” (ara sé que deficient i arcaic). Pons que va ser blasmat i humiliat pel bisbe Miralles (de les amenaces d’aquest va contreure un sanglot histèric que perduraria fins a la mort), era admirador i molt amic personal d’Emili Darder. Un dia, segurament jo ja havia tornat d’estudiar de Barcelona, encara en vida de Franco, ens va parlar de l’assassinat de Jeroni Alomar, el capellà Poquet, i de manera especialment emocionada ens va narrar l’execució de Darder. Tenia l’espina clavada ben endins, mossèn Antoni Pons! Com a capellà del manicomi que era, hi va passar la nit del 23 al 24 de febrer de 1937. Aleshores, el meu padrí de fonts i germà de mon pare per qui faig el nom, el psiquiatre que acabaria sent el director de l’hospital psiquiàtric, encara no hi feia feina. Qui sí hi havia aquell vespre era Llorenç Villalonga. Cal explicar que, arran de la mort del psiquiatre Antoni I. Valentí Marroig la primeria de juny de 1936, Villalonga reclamà d’immediat la plaça vacant i les autoritats de la República li denegaren “per manca de coniexements mèdics, de mèrits i de preparació”. De tothom que ho ha estudiat un poc (encara que no tothom ho hagi escrit) és sabut com va fer la carrera Villalonga: de rodolons i pidolant assignatures amb altres examinants. Allò que sí va practicar aquest sinistre personatge varen ser electroxocs a malalts detinguts per republicans. Entre d’altres declaracions de font veraç (Bartomeu Mestre i Mestre el definí com un sàdic covard i un mal metge), em consta que n’aplicà fins a l’extenaució a molta de gent i, fins i tot, arribà a la incapacitat total permanent d’una dona republicana (crec que nomia Maria Galmés o Duran). Naturalment, la nit del 23 al 24 de febrer de 1937, a Llorenç Villalonga els revoltats ja li havien lliurat (per mèrits de guerra) la plaça de Valentí i, tant si hi era de guàrdia com voluntàriament, esperava amb delit l’execució de Darder (recordau que només 12 dies abans havia escrit referint-se als quatre a punt d’afusellar: “hay que exterminarlos”). Quan, a l’hora prevista per anteriors endemeses com aquella, Mn. Antoni Pons s’adreçà cap a la capella, es creuà amb el falangista que li recriminà que “resàs i ploràs per qui no ho mereixia, perquè aquell era un gran dia de festa i de celebració!”

ENCARA MÉS AFUSELLAMENTS DE DARDER?

Tant els negacionistes de l’apologia de l’assassinat que practicà Llorenç Villalonga (Roman Pinya, Jaume Pomar, José Carlos Llop i d’altres corifeus) com els entusiastes de la reaccionària i vomitiva Mort de Dama, ben definida per Gabriel Alomar en el pròleg que Villalonga va prohibir a les posteriors edicions, poden tornar a sortir de les cavernes fosques en defensa del seu admirat, sàdic, racista, misogin, masclista, falangista i feixista per escriure peces literàries tan eloqüents com Villalonga no era Jack el destripador i afusellar de nou, literàriament ni que sigui perquè ja no ve d’una vegada, si no la vida sí l’obra exemplar de Darder. També, talment com han pogut fer fins ara els qui no condemnen els crims del franquisme, poden recollir i escampar arreu des de les bugaderies que abunden als carrerons de les serps dels botifarres mallorquins que els patrocinen el discurs (ep, i d’aquella gent del Call que els acompanyà a aplaudir les bales de fa més de 75 anys), arguments tan injustificables com que el batle tenia “una amiga” per aportar una causa més de l’afusellament. Miserables, tots quan ho han dit i repetit! Quant d’escarni, els feixistes!

UN NOU AFUSELLAMENT “SOCIALISTA” D’EMILI DARDER

Arran de la decisió premeditada de l’Ajuntament de Palma presidit per Aina Calvo, amb la complicitat activa i carregada d’irregularitats tècniques (de tipus, cultural, històric i ètic) de tot el seu equip de govern, a favor de preservar el monòlit de la Feixina per a oprobi dels vençuts i vergonya històrica dels defensors de mantenir un símbol feixista, cal observar que es va produir un nou afusellament sumaríssim d’Emili Darder, entre moltes altres persones a les quals la tristament depredadora i depravada Comisión Depuradora va embargar els seus doblers i béns, una part dels quals foren destinats a complementar i completar la subscripció popular (ei, amb la promoció i les aportacions de Hitler, Mussolini i Franco) per aixecar aquell far infecte que estalona públicament el feixime a Palma, en el monument major al totalitarisme de quants romanen a Europa (deixant de banda el mausoleu del Valle de los Caídos), amb el nom premonitori de Inmortalidad, inaugurat per aquell General Íssim que havia de servir de sant i senya als mariners en passar per la badia de Palma i així, tal com diuen les cròniques, “poder gritar: ¡Arriba España! saludando brazo en alto”. Dit en menys paraules, amb el patrimoni espoliat i incautat a la família de Darder, pendent com tants d’altres de devolució, es va aixecar un monument als seus assassins i un Ajuntament hipotèticament progressista va legitimar l’ofensa i afusellat de bell nou les víctimes. Els posteriors ajuntaments, tot i la Llei de Memòria Històrica i el compromís electoral d’eliminar les petjades feixistes, no han gosat fer justícia reparadora.

DEIXEU-ME UN BOCINET D’ESPERANÇA

L’afusellament o, com he detallat, els múltiples afusellaments d’Emili Darder són la història d’una ignomínia que no ha merescut encara justícia i reparació. És cert, ho deia en un article al DdB l’historiador Antoni Marimon, que existeix una nombrosa i estimable bibliografia sobre la infàmia.

Hi ha (això ja és opinió meva) informació deficient i irregular, amb errades biogràfiques interpretatives, però tot plegat brinda un conjunt més que notable. Darder té un carrer a Palma, dóna nom a una Fundació, a una escola i és tot un referent que, com el bon vi, la llenya vella i els amics antics, milloren amb el pas del temps. Així i tot, encara no s’ha reparat el seu patrimoni. Quan es faci, tinc la íntima esperança que reclami també la part amb la qual la seva família va ser forçada a contribuir a l’ofensa de La Feixina i, ni que sigui aquest bocí de dignitat que correspon als hereus, sigui retirat i tirat a qualque pou sense fons, com feren amb més d’un republicà a les voreres dels camins o, sota la lluna, a fosses ignorades dels cementiris.

CODA ET DA CAPPO

Un batle de curt mandat, culte, dotat professionalment, defensor de la llengua, del territori, de la salut i de la sanitat, de la cultura catalana i d’una manera d’entendre la gestió de la ciutat des d’una concepció social i d’esquerres, és, almenys fins avui, el darrer vestigi d’un batle honest i preparat per l’exercici democràtic de la batlia de Palma. Si volem torcar-nos el moc amb la mànega del menyspreu, repassem els noms i les obres de l’enfilall de mediocritats que hem patit en els darrers 40 anys. Des de 1979, d’ençà del primer batle elegit després de la reinstauració borbònica, Ramon Aguiló, passant per Fageda, Cirer, Calvo, Isern, Hila o Noguera, confirmareu que, si totes les comparances fan oi, aquesta les supera totes. I això no conclourà mentre la Feixina, símbol d’oprobi i vexació col·lectiva, no sigui objecte de demolició. Veurem quants d’anys de desvergonya i d’infàmia ens esperen!

(*) ADDICIONAL TEMPORAL TRANSITÒRIA DE L’ANY 2012:

Avui vespre, a les 20h, hi haurà des de la Feixina fins al cementiri una marxa de torxes. Un problema de salut m’impedirà assistir-hi. Altrament, ni que fos el meu l’únic braç per enlairar la flama, faria el recorregut amb la major dignitat que mereixen Darder, Mateu, Jaume, Ques i tants i tants d’altres amb les respectives víctimes familiars i amb quantes persones s’hi sentin solidàries. Diumenge, dia 26, a les 12h al cementiri de Palma, davant del mur on mataren Darder hi haurà un altre acte de reconeixement que ja fa anys que se celebra. Hi he assistit sempre que he pogut, però enguany no podré fer-ho. (2012)

ADDICIONAL TEMPORAL I TRANSITÒRIA DE L’ANY 2014

Diumenge, 23 de febrer, a les 12h al cementiri de Palma, un nou acte de record dignificarà la memòria d’Emili Darder i, amb ell, dels valors socials que reprenseta i que ningú mai no podrà afusellar.

ADDICIONAL TEMPORAL I TRANSITÒRIA DE L’ANY 2018

ADDICIONAL TEMPORAL I TRANSITÒRIA DE L’ANY 2019

NOTA TÈCNICA.- Per llegir bé les notes de premsa, cal accedir al zoom i fer una ampliació.

Comparteix això:

Aquesta entrada s'ha publicat en DRETS HUMANS el 24 de febrer de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

¡A GARZÓN QUITADO! El vertader rostre d’un egòlatra “auto”-aspirant al Nobel de la Pau

Deixa un comentari

Si la ignorància és atrevida, la manipulació és un escàndol. La inhabilitació al jutge Baltasar Garzón no va ser per investigar els crims del franquisme (com algunes associacions incautes han volgut fer creure), sinó per espiar i enregistrar (contra les legítimes garanties processals de qualsevol acusat) als advocats que parlaven amb els seus detinguts, provocant una desassistència intolerable arreu del món civilitzat, fent de policia i jutge. La sentència és, en comparança amb altres països democràtics, curta, amable i arriba amb retard, atenent les greus malifetes del personatge.
Passa hora d’explicar qui és aquest el·let, d’imatge prefabricada i protegida com a part molt activa de la (in)justícia espanyola. Ara, quan ha deixat de ser útil per a la feina bruta, ha estat foragitat sense les conseqüències que mereixeria.
***

En primer lloc, com a declaració prèvia de principis, vull deixar constància que abans de català, republicà i d’esquerres som una persona. Això vol dir que he viscut i viuré tota la vida compromès en la defensa de les causes justes i nobles, a favor dels drets de totes les persones i de tots i cada un dels seus pobles i ho faré, sempre com a demòcrata, pel camí de la llibertat i de la veritat. Sé que la història té extravagàncies. Que, per exemple, els judicis de Nuremberg contra els criminals de guerra nazi els presidien els representants dels estats que havien bombardejat Japó amb bombes atòmiques i ningú no els ha jutjat mai. Així són les coses. Però, per a mi, sobresurt i té molt més pes a l’hora de processar Garzón, els nazis alemanys, els criminals de la guerra de Bòsnia, els feixistes espanyols o qui sigui el seu delicte. No m’interessa, com a demòcrata, la ideologia de qui acusa, perquè la denúncia és un dret de tothom. La pregunta que ens hem de fer sobre Garzón és si és cert o no que va espiar i enregistrar les converses entre els seus detinguts i els seus advocats? Doncs, si és cert, com s’ha provat, és reu no d’inhabilitació de per vida, sinó de presó i de sancions econòmiques que, si se n’exonera, és per culpa del corporativisme judicial espanyol. A cap altre país del mapa europeu n’hauria sortit tan ben parat. Tothom que he vist, almenys fins ara, que ho considera “desmesurat” és perquè ho vol veure des d’una òptica sectària originada per una empatia incomprensible amb l’autor de tan depravada pràctica.

Arran de la sentència a Garzón, vista la manipulació informativa d’alguns falsos progressistes espanyols (ep! i algunes idiotitzades comparses de majorettes regionalistes, quan no quintacolumnistes de l’espanyolisme esquerrà nociu com el dretà), d’esqueixar-se la camisa i de lligar amb escarni el motiu de la minsa inhabilitació al jutge-pallasso amb la investigació per recobrar les fosses comunes dels assassinats del franquisme (a la qual em referiré més endavant com una estafa a les esperances de les víctimes), vaig expressar en el feisbuc personal el meu menfotisme per la sentència, adoptada per unanimitat amb jutges espanyols de tota condició ideològica, però també amb la meva satisfacció de veure que es tupen entre ells. Com podrà entendre i admetre la gent que té el bon gust de pensar, passava d’hora d’eradicar aquest individu i el seu bagatge d’actes racistes contra Catalunya i el País Basc. Que els qui l’hagin foragitat hagin estat “els seus” m’importa ben poc. Que s’ho confitin ells amb ells!

Arran dels meus comentaris, el feisbuc i el correu personal es col·lapsaren amb un agraïment entusiasta generalitzat, provenint sobretot (però no exclusivament) del País Basc i de Catalunya. Historiadors de prestigi, polítics, economistes, persones vinculades amb moviments ciutadans, sindicalistes, persones torturades i empresonades injustament, em feren arribar les felicitacions que s’han escampat arreu per webs i blogs. De Mallorca, només dues excepcions, des d’una hipotètica esquerra no espanyolista s’han afegit a la festa amb consideracions que es retraten en els seus respectius feisbucs (malgrat haver esborrat alguns missatges, la qual cosa vull interpretar com a discreta rectificació) i en línia amb el discurs dominant. Tot i haver intentat palesar el desconeixement que delaten les dues discrepants del personatge, pretenien obviar la carrera luctuosa del jutge i s’aferraren, fort i no et moguis, a la imatge exhibicionista, d’oripell i més falsa que un duro sevillà, del líder de la maniobra contra els crims de guerra del franquisme (perquè, per raons evidents, els del postfranquisme no li interessaven gens com veurem). Tant una replicant com l’altra defugiren les reflexions i es mantingueren amb les seves frívoles declaracions en calent, a remolc de la torrentada i l’huracà de la manipulació d’una esquerra esquerranxada espanyola amb qualque argument de museu: els ignorants mereixen el mateix respecte que els qui coneixen la veritat. Com en el temps de Galileo?

Per entrar en olivetes sobre Garzón, cal acudir a les fonts i llegir la biografia del personatge. D’entrada, sabeu d’on ve el títol del llibre que li dedicà Pilar Urbano: Garzón el hombre que veía amanecer. Sopes? Doncs, és tracta de la darrera proclama del Cara al Sol, l’himne dels feixistes: “Arriba escuadras a vencer que en España empieza a amanecer”. Ve d’aquí per marcar bé la procedència. Després de destacar la seva principal afecció d’infant, com a repicador de les campanes del poble, amb una pedra, un pal o com fos i a l’hora que fos, per tal de cridar l’atenció de tothom, Garzón va entrar al seminari. S’ha parlat dels sis anys de fonamentalisme de l’època (quan tot era una confabulació jueva i maçònica) que va beure i practicar amb la idea d’anar a missions a Àfrica o a Amèrica a colonitzar i evangelitzar. Finalment, va descobrir que li agradaven molt les dones i abandonà el seminari amb gran dolor de sa mare. Va dir a son pare que seria jutge i aquest, un modest encarregat d’una benzinera, li va respondre textualment segons el llibre: “Baltasar, estás delirando, eso no es para nosotros… Es un coto cerrado y tú un engreído que aspiras demasiado alto.” Una definició que, amb els anys, faria fortuna.

Retreure la ignorància a la gent que pretén opinar d’un tema, em sembla terapèutic i molt just. Al capdavall, ignorant no és cap insult; és la constatació d’una realitat que té cura, amb el temps i l’estudi… si hi ha voluntat de corregir, evidentment. En el cas concret de Garzón, m’estim més que hi hagi gent que defensa aquest bergant per desconeixement que no a plena consciència. En definitiva, la ignorància és un atenuant, sobretot quan ens l’han ficada amb calçador des de fa anys i panys i a sang i a foc, perquè aquest jutge inquisidor els hi ha anat molt bé als espanyols pel seu demostrat racisme antibasc i anticatalà (i que no em digui ningú que és del Barça, perquè també ho és Rodríguez Ibarra). Els ignorants, naturalment, no poden pensar com jo, perquè els hi manca coneixement i elements de judici. Perdonau-me la pretensió i la insistència, però si en el temps de Galileo s’hagués fet un referèndum hauria resultat que el món era el centre de l’univers i no rodó. Quan l’acusat va dir als seus jutges que eren uns ignorants, també botaren dels coixins endomassats vermells i grocs sobre els quals tenien el cul aferrat! Talment, com ara!

I això de les associacions de Memòria Històrica de considerar aquesta sentència desmesurada? Amb quins criteris? Quin coneixement tenen de la legislació? Desmesurats 11 anys d’inhabilitació per espiar les converses dels advocats amb els imputats que tu mateix has de jutjar? Maquiavel o Montesquieu? I forçar la desassistència jurídica dels acusats (per indesitjables que puguin ser? I l’Estat de Dret? Cal informar-se un poc més abans d’emetre consideracions tan frívoles. A Alemanya, França, Holanda, Anglaterra, Estats Units… (com es va dir al judici i com ha escampat la premsa) l’haurien inhabilitat a perpetuïtat i amb sancions econòmiques i penals afegides. Cal recomanar la recent i excel·lent pel·lícula Das Leben der Anderen (2006), traduïda aquí com La vida de los otros, on relata el paper de l’Stasi, la tristament famosa policia secreta d’Alemanya oriental que destacà per espiar i enregistrar els sospitosos. Doncs, Garzon ha anat encara molt més enllà i ha burlat la separació de poders, ha assassinat Montesquieu i ha cregut que la fi justifica els mitjans. A mi, amb la lectura dels codis penals d’altres països democràtics, la inhabilitació d’11 anys és més aviat pusil·lànime però justa i clara, molt possiblement curta i sense presó ni multa afegida en comparança al que li hauria passat a altres països i, per descomptat, arriba més de 16 anys tard. A mi allò que em sembla extravagant és que hi hagi gent que troba desmesurat inhabilitar temporalment un individu amb pràctiques totalitàries que ha fet, simultàniament, de policia i de jutge.

Desmesurat? Però qui pot dir tal animalada quan és públic i notori que no era la primera vegada? Aquest mateix fet ja l’havia practicat arran de l’operació Nécora. Les escoltes il·legals a 99 línies telefòniques efectuades per Garzón no varen tenir validesa com a prova i tot i que, aleshores, ningú no el va denunciar, el Tribunal va emetre un comunicat de 40 pàgines acusant Garzón d’incompliment “de los requisitos jurisprudencialmente exigibles internacionalmente.” Es veu que li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra, arran de la recent repetició d’escoltes il·legals, les quals, i cal insistir-hi per esquivar la manipulació de la falsa esquerra espanyola i els seus escolanets, són ara per ara, el motiu de la inhabilitació del jutge.

Com he avançat, he rebut comentaris d’agraïment a rompre per haver esbaldregat una estafa més d’Espanya; una altra història amagada. La nostra cultura, a diferència de la dels veïns de ponent, no practica el sostenella i no emmendalla. Quan et demostren que t’han mentit i manipulat, reflexiones i si ets intel·ligent rectifiques. La nostra és la cultura de l’entesa i quan algú et fa veure una cosa que desconeixies, ho valores perquè aprens. M’agrada quan em corregeixen un barbarisme o una expressió maldestre i no em pos a acusar ningú d’haver-me faltat al respecte per fer-me sentir ignorant. En aquest tema, he experimentat amb molt de gust en el feisbuc aquests comentaris de sorpresa per l’engany que tenien de l’estereotip fabricat per Espanya de Garzón. Si feis una volta veureu com la gent ho agraeix i rectifica en veure com s’ha manipulat l’opinió pública. Garzón és una peça més de l’engranatge de la (in)justícia espanyola (que és com dir “intel·ligència militar”). Fets i no paraules o opinions!

És un fet demostrat públicament, previ als jocs olímpics de 1992, la tortura de 18 catalans innocents. Quan aquests denunciaren la brutalitat al jutge que havia instat les detencions, Baltasar Garzón, aquest els va negar assistència, no els va voler mirar les nafres i es va permetre insults. Quan els torturats denunciaren la malifeta (amb seqüeles físiques i psíquiques, algunes de per vida), l’Audiència Nacional, el Suprem i el Constitucional (és a dir, el conjunt de la (in)justicia espanyola) donaren suport a Garzón i arxivaren les demandes. Va haver de ser el Tribunal dels Drets Humans que l’any 2004, a la fi va condemnar Espanya a indemnitzar les persones torturades i acusà els tres imputats: Roldán, cap de la Guàrdia Civil, anà a la presó, Corcuera, ministre d’interior, també, però Garzón (principal instigador i autor de les detencions i còmplice i encobridor de les tortures) en va sortir “de rositas”. Com així no el varen inhabilitat aleshores a perpetuïtat com ha passat arreu d’Europa amb altres jutges condemnats per profanar Drets Humans? Senzillament, perquè era una peça clau del sistema judicial espanyol.

Més fets? També és un fet que el 1993 Felipe González el va incorporar com a número dos, just després d’ell, a la llista de diputats per Madrid. Com a bocamolla incontinent va córrer al bar on havia quedat amb Iñaki Gabilondo, tot i fer-li avinent que havia compromès l’exclusiva amb el seu amic Luis del Olmo. Ben aviat, això de ser el n. 2 ja ho trobava poc i començà a escampar crítiques contra González. A les tertúlies del Lhardi, de les quals Garzón era habitual, era un “garganta profunda”: “Felipe González me acusó de soberbio, en lugar de ingenuo, porque yo creía que podría acabar solo con la corrupción” i presumia que “si de mi dependiera ya habría metido en la cárcel a las tres G: González, Guerra y Galeote”. Potser oblidava qualque G més? Garcia Damborenea? Qui sap si ell mateix? I la X? Qui era la connexió? Qui tenia el posat interior i exterior? Segur que no va ser Garzón qui va dibuixar una corona sobre la X, perquè al seu despatx, juntament a la foto familiar, en té una ben visible amb Joan Carles I.

Ha gaudit del suport del poder mediàtic, encara que de manera diversa i erràtica. La majoria de retrats literaris coincideixen que allò que més li agrada és repicar les campanes com feia de nin per cridar l’atenció i esdevenir una estrella de l’espectacle mediàtic ben endinsat en la política espanyola, però amb aires de projecció internacional a la percaça de contactes que li proporcionin major promoció, amb dos objectius: protagonisme i fortuna, molt més com a polític que com a jutge. Sol Alameda del diari El País (una de les fonts que el va protegir a qualque moment, abans que ho fes El Mundo, amb les seves habituals reculades) el definia: “Es progresivamente narcisista, un hombre repleto de vanidad”. Altres fonts diuen: “Baltasar es tan inculto como tozudo. Pobre del que se cruce en su camino.” o “Garzon es un personaje siniestro, uno de los mayores enemigos de la libertad (Pepe Rey, avui tancat a l’Espanya “democràtica” per delictes d’opinió com Arnaldo Otegi).

L’any 1993, per a la que seria la darrera legislatura de González (el 1996 ja guanyaria Aznar), Garzón va poder anar al Ministeri de l’Interior a remenar papers i material reservat. En acabar la legislatura, què va passar? Se reincorporà a la judicatura i amb els coneixements privilegiats obtinguts va entrar a la guerra de les clavegueres amb el tema ETA i el tema GAL, amb resultats de morts i, en evident pràctica del que s’anomena terrorisme d’estat. Tenia vocació d’heroi nacional… però fent guerra bruta. Més fets? Un altre és que va fer tancar el diari EGIN i, sobretot, va amollar la seva famosa frase racista: “todos son ETA”, que propiciaria la tristament famosa llei de partits. Són conegudes les “visites de matinada” de Baltasar Garzón a entitats basques per requisar ordinadors i procedir a empresonaments de bascos. Fets, propis de corruptes, són també la parafernàlia d’actes de possible prevaricació, amb conferències ben retribuïdes per entitats bancàries a les quals tenia en investigació. Seria massa llarg afegir les seves “capeas”, “tablaos de baile” i “jornades de caça” amb empresaris i polítics.

Però el fet més abominable de tots (i el que ha induït a caure de quatre potes en l’error a molta de gent de bona fe), ha estat l’estafa cívica immoral contra les esperances de milers de persones víctimes del franquisme a les quals, per satisfer la seva egolatria, va embarcar en una aventura impossible. Davant dels retrets d’haver cercat protagonisme mediàtic (i conferències sucoses) amb el cas Pinochet (aprofitant avançar-se a l’anunci i als intents d’altres jutges), va ser quan va decidir entrar en el tema de cercar els familiars dels desapareguts. Una campanya purament d’imatge sense cap viabilitat possible si no és en el marc del Dret Internacional, perquè, i d’això Garzón n’havia de ser prou coneixedor, tant la Constitució espanyola com la llei d’Amnistia constitueixen una llei de punt i final contra els torturadors i criminals de guerra i de postguerra. La immunitat i la impunitat contra el franquisme no té solució a Espanya. O és que volem ser pobres i beneits? No recorda la gent que el partit que ara governa l’estat jacobí es nega a condemnar els crims del franquisme? O hem caigut tots de la figuera com amb el tema de l’Estatut o el de la llengua catalana? Garzón s’ha volgut erigir en un heroi a costa de les llàgrimes de la gent que reclama inútilment justícia i reparació i que, enganyada del tot, el considera com el seu únic possible talismà salvador. És ben possible que, a la recent sentència d’inhabilitació per espiar converses, s’afegeixi aviat una nova condemna per prevaricació, en haver ignorat els avisos d’extralimitar-se amb les lleis espanyoles vigents. En aquest cas, tendran tota la raó les associacions de Memòria Històrica i de Drets Humans per escainar de valent, però no per defensar Garzón, sinó per blasmar davant del món la (in)justícia espanyola, el vertader mal que genera aquesta amnèsia forçada i protecció als criminals, del qual tots (també Garzón) han fet de comparses.

Elevar ara un torturador a la figura d’heroi popular i màrtir del feixistum és, senzillament, una mentida i una manipulació, però sobretot és posar-se al costat del botxí i no de les seves víctimes. N’anomenaré algunes directes: Josep Musté, Ferran Ruiz, Jordi Bardina, David Martínez, Esteve Comelles, Teresa Mas, Joan Rocamora, Jaume Oliveras, Vicent Conca, Ramon López, Josep Maria Granja, Francesc Xavier Tolosana, Marcel Dalmau, Carme Turró, Dolors Bellés, Antoni Infante, Eduard Lòpez, Francesc Puy, Ramon Piqué, Eduard Pomar, Artur Escútia, Vicent Coll, Josep Poveda, Oriol Martí, Carles Bonaventura, Xavier Ros, Xavier Puigdemont, Xavier Alemany, Oriol Malló, Joan Durà, Guillem de Pallejà, Andreu Cabot, Oriol Montserrat, Jordi Manyé, Marc Vila, Enric Cot, Geroni Salvador, Àngel Pitarch, Miquel Casals, Lluís Quintana, Antoni Capdevila, Jordi Vera, Salvador Soutullo, Agustí Cerdà i Gustau Navarro. N’han anomenat cap, d’aquestes persones, les defensores de Garzón , les associacions, els descendents de les víctimes de la Guerra Incivil espanyola? Ni una! Doncs totes aquestes persones són víctimes directes del seu adorat Garzón. Com ho son també, Koldo Alduntzin, Jon Altuna, Mertxe Aizpurua, Martin Garitano, Martin Anso, Idoia Arozena, Joxerra Bustillo, Martxelo Diaz, Carlos Dronda, Amaia Ereñaga, Javier Etayo, Iñaki Iriondo, Natxo Matxin, Sabino Ormazabal, Pablo Ruiz de Aretxabaleta, Ramón Sola, Jose Mari Uribarri, Iñaki Vigor y Teresa Zarco, extreballadors del depurat diari basc EGIN.

Aquestes són les persones que a mi em mereixen respecte i consideració i no el seu jutge, còmplice de tortures, de la guerra bruta, de terrorisme d’estat, de pràctiques feixistes contra la separació de poders, conferenciant beneficiat, tancador de diaris… La diferència que ara, per denúncies de grups d’extrema dreta espanyols s’hagi actuat i, en canvi, no es fes res quan els denunciants varen ser uns independentistes catalans i bascos innocents, no muda la culpabilitat. En tot cas, em certifica el que han escrit tants de creadors d’opinió que no s’han recreat en la ignorància i han deixat clar que la diferència actual és que ara Espanya ja no necessita Garzon. Però també roman clar com l’aigüa cristal·lina que és tan indesitjable ell com el conjunt de la (in)justícia espanyola. Una (in)justícia espanyola que, condemnada pel Tribunal dels Drets Humans, posa en evidència quina democràcia patim. Alabar Garzón és fer de maniqueus i prendre partit entre els uns i els altres, quan tots són part del mateix sistema de repressió. Qui defensa o empara Garzón només pot tenir per excusa la ignorància o la mala fe. En ambdos casos, de forma conscient o inconscient, és defensar un etnocida. Només hi ha dues trinxeres: la dels qui donen suport als opressors i la que defensen els oprimits. Ara per ara, els catalans i els espanyols no som dins del mateix solc. Vosaltres, podeu triar trinxera al costat dels qui ens declaren la guerra cada dia o al dels que defensam els drets humans i els dels pobles. Ja podeu començar a decidir quina és la vostra, perquè en aquest tema, no hi valen malentesos, ni migpensionistes, ni mitges tintes. O som o no som!

VISCA LA LLIBERTAT I MORIN LA TORTURA I L’OPROBI!

PER A SABER-NE MÉS:

EDITORIAL DE VILAWEB:

http://www.vilaweb.cat/editorial/3708435/jo-defensare-garzon.html

OPINIONS:

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/3982578/ramon-pique-marcel-dalmau-garzon-esta-tastant-medecina.html

http://blogs.ara.cat/cosesquevanpassant/2012/02/10/carta-a-la-filla-de-garzon/

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DELS DRETS HUMANS:
http://www.proutortura.net/

GARZÓN ARA VOL EL NÓBEL DE LA PAU:

http://lahaine.org/espana/baltasar_paloma.htm

* La il·lustració del comentari és la caràtula del llibre de Pepe Rey, on desemmascara el doble rostre de la hipocresia.

Comparteix això:

Aquesta entrada s'ha publicat en IDENTITAT I LLENGUA el 12 de febrer de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

EL TRONO DE CAN FELIP (un llibre criminalitzat per gent ara imputada)

Deixa un comentari

El diumenge 14 de juliol de 2002 Ultima Hora publicà l’entrevista (a) que em va fer Margalida Capellà arran de l’edició del llibre LA IDENTITAT REEIXIDA que, amb tota intenció, es presentaria el 18 de juliol. L’entrevista va fer aixecar el cul i el crit de la caverna que m’atacà, tant des de la premsa com des dels passadissos, i reclamà el meu cap com a directiu de la Caixa de les Balears.

No han passat 10 anys i he vist com aquells perseguidors han perdut bous i esquelles. Els més significats han estat imputats per corrupció: Jaume Matas, Antonio Alemany, Joaquín Rabasco i, fins i tot, un membre (ara exclòs) de la Casa Reial.

(*) A baix hi ha els documents que verifiquen la persecució. També els podeu llegir a un àlbum del meu feisbuc: https://www.facebook.com/media/set/?set=a.101624069870590.3585.100000689932576&type=3

Trobareu el llibre de franc a http://llibresnacionalistes.blogspot.com.es/2014/01/la-identitat-reeixida.html

***

L’entrevista feia un repàs al contingut del meu llibre, posava èmfasi amb les diferències de la nostra cultura matriarcal amb la dels jacobins, criticava la darrera restauració borbònica (cínicament anomenada “transició democràtica”), feia una relació dels greuges patits, defensava la veu dels glosadors com a antítesi dels il·lustrats, covards i acomplexats, i, entre d’altres anècdotes, recordava com així els mallorquins anomenen “el trono” al lloc comú i els principatins “can Felip” (“l’avorrible nom – segons Coromines – especialment recordat als Països Catalans com el del més gran enemic de la pàtria”), en resposta al C-100 que, per humiliar el Consell de Cent, varen imposar els castellans a la porta de les latrines.

El llibre, un encàrrec del Govern de les Illes Balears, s’emmarcava en una nova col·lecció, La qüestió nacional, que inclouria obres de Jaume Armengol, Bernat Joan, Andreu Murillo, Josep Melià, Andreu Ramis, Josep Amengual, Damià Pons i Fina Salord. L’origen de La identitat reeixida era la conferència que vaig fer l’any 1993 a Ses Tarragones per presentar l’edició de l’opuscle La Catalanitat de les Mallorques de Pere Oliver i Domenge, una obra de 1916 del qui seria batle de Felanitx per Esquerra Republicana Balear durant la Segona República espanyola. El meu treball posava l’èmfasi en la cultura popular, en les tradicions i ampliava les dades i els arguments de l’obra d’Oliver amb una mirada actual.

L’endemà de publicada l’entrevista, com cada dilluns, vaig assistir al Comitè de Direcció de l’entitat on feia feina que, aleshores, integràvem set persones Tot i que vaig endevinar certa tensió, es va desenvolupar de manera normal. L’horabaixa, però, vaig ser convocat d’urgència a una sessió extraordinària. L’aleshores President, Miquel Pocoví, i el Director General, Pere Batle, juntament amb els altres membres de l’staff directiu, em notificaren les pressions que rebien des de “les més altes instàncies”. Entre d’altres, desfilaren els noms de Jaume Matas, aleshores Ministre espanyol de Medi Ambient, i de José Francisco Conrado de Villalonga (1), vinculat a la Casa Reial i delegat del Patrimonio Nacional, el qual va passar de director de Bankunion a Palma a director territorial de “la Caixa” (principal competència de “Sa Nostra”), amb el suport de Samaranch.

Amb la discrepància dels sotsdirectors Miquel Alenyà (2) i Rafel Oliver, altres directius em comminaven a dimitir el càrrec. En el fons, se sentiren desbordats i no resistiren la pressió. Fins i tot, incorporaren a la reunió a la persona que ocuparia el meu lloc: Elena Medina. Com que ja era tard, es va concloure que l’endemà al matí tornaríem a parlar del tema. Era evident que es produïa una profanació molt greu dels drets fonamentals de la persona, quant al discrim per raons d’ideologia, perquè em volien forçar a abandonar un lloc de feina que havia obtingut dos anys abans en una oposició realitzada per dues empreses de prestigi en matèria de selecció (Tea-Cegos i Human Tech Consulting) i que, ben aviat, m’havia guanyat la valoració majoritària de la plantilla, de la direcció i dels òrgans de govern de l’entitat, després de pactar solucions satisfactòries als principals conflictes socials.

L’endemà al matí, Elena Medina va fer una intervenció que mai no he oblidat. Va explicar que havia consultat l’acceptació de la nova feina al seu home, Mariano Sacristan (3). Aquest, ben allunyat de la meva ideologia, només li va fer una pregunta: “¿Lo quieren forzar a dimitir por no hacer bien su trabajo o por ser un republicano independentista?”. La pregunta definia les intencions. Els qui varen sentir l’expressiva i intel·ligent companya rebutjant l’oferiment varen recular d’immediat i, amb una única excepció, els membres del Comitè de Direcció recobraren la racionalitat en veure que, efectivament, interessos exteriors a l’entitat, tant si provenien des de les “més altes instàncies” com si brollaven de les clavegueres, no havien de condicionar l’estabilitat institucional. La cosa ja s’havia escampat arreu (n’hi havia que ja havien anunciat la meva decapitació) i vaig rebre centenars de mostres de suport. A nivell intern, la cosa acabaria aquí i em mantindria en el càrrec fins que el vaig abandonar voluntàriament poc abans de la meva desvinculació laboral amb l’entitat.

A l’exterior, en canvi, el bombardeig contra la meva persona va durar mesos; anys en el cas d’Antonio Alemany que va disparar des de El Mundo un llarg article, Por que Bartolomé Mestre debe irse (b), on no només no em respectava el nom, sinó que entre d’altres desqualificatius em deia nazi. Feia gràcia que empràs aquesta expressió el fill d’un militar que abandonà la família per anar a la División Azul a les ordres d’Adolf Hitler. L’article, tant com presumeix l’autor d’independència, feia el joc a les pretensions de la monarquia i de la dreta més estantissa: m’havien de despatxar de la feina! Les poderoses raons? Es veu que no ser monàrquic i no agradar-me la Constitució. (4)

Un altre personatge que entrà en joc va ser Joaquín Rabasco, antic guàrdia civil i dirigent del partit lerrouxista ASI. Aquest no es limità a escampar un article (c) a la premsa, sinó que també va remetre un fax (d) a moltes dependències de la Caixa de les Balears. L’objectiu coincidia amb les pressions rebudes “des de les més altes instàncies” i amb l’escrit d’Alemany: m’havien de foragitar de Sa Nostra.

Un altre dels personatges que va sortir a atacar-me, des del mateix diari Ultima Hora on s’havia publicat l’entrevista va ser Manuel Pérez Ramos (e), polític de dretes i advocat especialitzat en dret canònic, reconegut mediador de sonades anul·lacions matrimonials i amb molt bones relacions amb la Cúria (el seu germà Antoni era el vicari judicial de la diòcesi). A banda dels desqualificatius (alborotador, gamberro, escandaloso, malhablado…), fa esclafir de rialles llegir el principal argument de la seva rèplica: “Es público y notorio que Jaime I ha sido tenido siempre por un monarca español”. Al final, naturalment xuclant roda de ministres i monàrquics, conclou que “resulta inconcebible que Mestre sea Director de Recursos Humanos de Sa Nostra”. (5)

Enmig de l’huracà, dia 18 de juliol es va fer la presentació pública (f) a una sala de cultura estibada. L’escriptor Llorenç Capellà va fer de padrí del llibre. Jo vaig optar per fer un petit homenatge als glosadors de Mallorca, personificant-ho en la persona de Llorenç Antich, Móra. L’acte va merèixer comentaris de rellevants i valents periodistes (g, h, i) que no defugiren la polèmica desfermada. Ferran Aguiló feia referència als “coronats cops de telèfon”, Kika Rodríguez al risc de “repetir la història que s’oblida” i Jacint Planas i Santmartí capgirava els atacs i qualificava de feixistes els qui pretenien deixar-me sense feina per fer ús de la llibertat d’expressió i d’opinió.

Malgrat tot, l’envestida continuà amb cartes al director. El Mundo s’hi recreà especialment amb diverses signatures d’una mateixa autoria i amb una consideració comuna que delata un dèficit democràtic de primer ordre: un republicà no pot ocupar llocs de feina rellevants; és a dir, el discurs dominant ha d’imperar socialment arreu. Entre tanta d’immundícia, també vaig escoltar el silenci dels anyells de les entitats cíviques, culturals i associacions a les quals jo pertanyia que contemplaren la feta amb fredor insolidària. És ben cert que no fa tant de mal l’atac de l’enemic com el silenci de l’amic, però així es coneixen les persones, sobretot aquelles amb qui tu t’has mostrat solidari. No obstant, em va agradar molt l’escrit del periodista Bartomeu Picornell que no em veia gens desvalgut: “Bartomeu Mestre, la rotunditad contra vent i marea feta carn, ha vist aquests dies com els seus enemics l’intenten desprestigiar. Coneixent-lo seria ofendre’l sortir en defensa seva com si es tractàs d’una indefensa damisel·la davant les feres a l’espera que Tarzan vengui a salvar-la. Ha demostrat prou bé que se’n desfà de paraula, d’obra i de pensament.”

Els correus i les cartes que vaig rebre, sovint de persones desconegudes o no identificades, eren un conhort per a resistir els atacs. Així, l’advocat Gabriel Lladó escrivia: “Gràcies a la lectura del llibre he après qüestions de la nostra història com a poble que desconeixia. M’ha agradat molt i et vull donar la més sincera felicitació”. L’escriptor Josep Palou em deia: “M’ha aixecat la moral, feia estona que no llegia res tan fresc i tan valent. És un llibre únic, no en sé de cap que se li assembli. L’has encertada amb les gloses. N’hi ha que posen la pell de gallina”. La lingüista Caterina Janer m’enviava aquesta nota: “Llegint aquesta meravella que has sabut fer m’he indignat per l’estafa que és Espanya i per la meva ignorància. Gràcies per aquest llibre. El recomanaré, el regalaré, el citaré i el consultaré.” L’hoteler Pedro Ventayol m’escrivia: “Gràcies per escriure pels mallorquins, ja que molta de gent com jo a vegades pensam que està tot perdut respecte a la nostra identitat i, de cop i volta, apareix una persona com vostè per recobrar-nos l’esperança.” Un comandant de l’exèrcit em va remetre una llarga carta que acabava: “Enhorabona per la lliçó dictada en el seu llibre. Un home que somia, pensa i parla en veu alta i clara és un valent que ens assenyala quin és el camí de la llibertat.”

La crítica (j, k) va ser generosa, el llibre (l, m) va figurar entre els més venuts de l’any i va ser objecte de més entrevistes (n, o). El mes d’agost es va presentar a la Universitat Catalana d’Estiu i, a finals d’any va ser proposat per rebre el Premi Prat de la Riba (p, q).

D’aquella peripècia encara no han passat 10 anys. Un temps relativament curt si tenim en compte les moltes coses que han passat amb els detractors. Tots ells han resultat ser caçadors caçats! De M. Pérez Ramos no calia esperar, perquè quan va ser condemnat, des dels diaris feia potadetes perquè la premsa havia reproduït la sentència condemnatòria i això (la publicació, no la sentència) afectava greument el seu honor i la intimitat familiar. Els altres perseguidors del llibre han fet el mateix camí i s’han precipitat cap als jutjats en fila índia. El primer va ser Joaquín Rabasco, després, de la maneta un de l’altre, Antonio Alemany i Jaume Matas. Aquests dies espera torn Undargarín, un membre de la Casa Reial que posa en entredit les finances de l’eufemísticament anomenada “corona”, tal com ha posat en evidència prou documentada Iñaki Anasagasti.

Al cap i a la fi, per aquestes contrades sabem prou bé que a cada porc li arriba el seu sant martí.

NOTES.-

(1) Cal recordar que Conrado va ser l’impulsor de recollir aportacions per a regalar un iot de TRES MIL MILIONS DE PESSETES a la família reial espanyola. Es va fer públic i notori que, a banda d’una abstenció, el meu va ser l’únic vot en contra en el Consell d’Administració de Sa Nostra que aprovà destinar CENT MILIONS a fons perdut d’aportació al Bribón. (r)

(2) Miquel Alenyà em va fer arribar aquesta nota: “Vaig llegir les teves declaracions al Dominical d’UH. No hi dius res que jo no compartesqui del tot o en gran part. Comptes amb la meva simpatia personal, amb la meva admiració professional i amb el meu suport ideològic. Pens que no hi ha cap motiu perquè renunciïs al teu càrrec, en el qual has fet molta i molt bona feina. Una abraçada”

(3) Nascut l’any 1960 a Segovia, vivia a Mallorca des de 1982. Llicenciat en Ciències Exactes, havia estat director a Balears de Nixforf. Reconegut com a un excel·lent emprenedor, presidia Turistec quan, dia 23 de març de 2011, va patir un atac de cor fulminant. Amb caràcter pòstum va ser objecte d’importants reconeixements per la seva feina.

(4) Unió Obrera Balear, l’històric sindicat, va respondre amb una carta, Com així Antonio Alemany ha de quedar: “Ens agradaria que explicàs des de quan els nazis, xenófobos i fundamentalistas tenen en la més alta consideració la persona i l’obra d’un escriptor de pell negra com Guillem d’Efak a qui Mestre va dedicar una biografia reivindicativa. (…) Però el que ha motivat aquest escrit és el desig de fer arribar el nostre reconeixement. Alemany, amb tots els pseudònims amb què omple el suplement La Economía Balear, és el millor per pontificar d’economia, quan tot Mallorca sap que, com a gestor, ha acumulat la major col·lecció d’iniciatives editorials que han fet fallida, començant pel diari més antic d’Europa, Diari de Barcelona, continuant amb Opinión, Sovint i acabant -de moment- amb Illespress. Amb aquest Currículum, us hem de demanar, Sr. Alemany, que quedeu per sempre. Sou el millor reducte del passat franquista i el millor fòssil de l’antic règim senyorial.”

(5) L’escriptor i creador d’opinió Jaume Sastre replicà: “Manuel Pérez Ramos (Granada, 13 de setembre de 1936) és un nou Torquemada que acabarà reclamant la reinstauració dels tribunals de la Inquisición Española que dictaminaran qui pot optar i qui no als llocs de treball, no amb criteris de competència, sinó en funció de si ets o no addicte al seu règim. (…) És patètic que tot un senyor ministre, descendent de republicans mallorquins represaliats pel franquisme, es dediqui davall, davall, a perseguir els nous republicans.”

(6) Resulta instructiu mirar de llegir ordenadament (de l’a a l’r) els documents adjunts, els quals només són una petita mostra de la literatura que va generar una persecució que, més que anar contra un llibre, anava i va contra la nostra identitat.