ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Des de l’abisme

LCD Soundsystem, sala Razzmatazz (Barcelona), 6 de novembre de 2010

Reconec que no em va convèncer gaire les primeres escoltes de “This is happening”, el tercer disc dels LCD Soundsystem. Tant plagi a Bowie
fa mal. Però en directe ja és una altre cosa: la maquinaria de ball de James Murphy es
posa a tota marxa i no hi ha qui la pari. Van sorprendre a la darrera
edició del Sònar, però l’altre nit al Razz van obrir el pot de les essències deixant al públic exhaust i sense possibilitat de rèplica.

El set list d’LCD Soundsystem a vull llegir la resta de l’article

  1. Dance Yrself Clean 
  2. Drunk Girls 
  3. Get Innocuous! 
  4. Yr City’s A Sucker 
  5. Daft Punk Is Playing At My House 
  6. I Can Change 
  7. All My Friends 
  8. You Wanted A Hit 
  9. Tribulations 
  10. Movement 
  11. Yeah (Crass Version) 
  12. Encore:
  13. Someone Great 
  14. Losing My Edge 
  15. Home 
Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Un noi del carrer

Els Trons, Minimúsica—Auditori Caja Madrid (Barcelona), 6 de novembre de 2010

Doncs sí, avui fa cinc anys que aquest manso va aparèixer a casa nostre gairebé sense demanar permís. Cinc anys que han estat una festa contínua, compartida sempre amb el seu germà Gerard.

Per celebrar-ho ahir ens vam anar a una sessió del sempre agraït Minimusica per veure a Els Trons adaptant la seva sàbia recepta de “fuzz i ratafia” a un més adequat de “fuzz i bocates de Nocilla”. Per cert, de tota la vetllada va ser el grup que millor va saber posar-se a la quitxalla a la butxaca, i això que són un dels públics més exigents que hi ha.

 

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Franz Ferdinand clandestins

Franz Ferdinand, Drassana Unió Naval (Barcelona), 4 de novembre de 2010

Crònica publicada a El Punt / Avui el dia 6 de novembre de 2010

Concert clandestí

Fa dos anys, els Franz Ferdinand presentaven al ja oblidat Espacio Movistar les cançons d’un tercer disc encara sense editar, Tonight: Franz Ferdinand,
tot deixant una sensació més aviat agredolça. El pas d’aquests dos anys
demostra que aquella primera impressió anava errada i que el públic els
ha anat erigint definitivament com a icones d’una generació.
L’experiència d’un concert proper dels nois amb nom d’arxiduc es va
repetir dijous a Barcelona gràcies a la iniciativa d’una marca de
cervesa que, en una tàctica de màrqueting, ha ofert una gira de tres
concerts del grup de Glasgow per l’Estat en espais que no són habituals
per fer concerts.

Entre el secretisme d’un concert clandestí i fins i tot certa sensació de rave
(festa il·legal), el misteri de l’emplaçament del concert es va
desvetllar en la immensa nau de la drassana d’Unió Naval, al final del
Port Vell de Barcelona. Un espai del qual els 1.200 assistents i un bon
grapat de vips i convidats només van tenir constància unes hores abans
del concert.

Franz Ferdinand va oferir un concert de manual, sense
risc, novetat ni cap efecte sorpresa. El mateix espectacle que han
portat arreu del món per presentar Tonight: Franz Ferdinand, tot i que un pèl més escurçat (una hora i quart de concert) però sense oblidar, en qualsevol cas, la roda de percussions d’Outsiders ni el moment electrònic al final del concert amb Lucid dreams.
Les versions que van anunciar que farien a la roda de premsa prèvia van
brillar per la seva absència. Per a més novetats caldrà esperar al
primer trimestre de 2011, quan Franz Ferdinand tenen previst publicar el
seu quart àlbum.

Franz Ferdinand
Drassana Unió Naval (Barcelona)
4 de novembre

 

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Història certa dels set cels

Crystal Fighters, Fàbrica Damm (Barcelona), 4 de novembre de 2010

Deixeu-me que avui converteixi Rockviu en un egobloc… bé, una miqueta més encara del que és habitual. Durant aquesta primera setmana de novembre s’han publicat tres obres que considero cabdals per entendre el moviment musical fet des de Barcelona. Tres obres diferents en estètica, pretensions i resultats, però també complementaries i amb un nexe en comú: en les tres hi ha fotos meves fetes en el darrer quart de segle, centenars d’imatges per escriure la història.


Del Ruta 66 especial 25 aniversari ja en vaig parlar fa un parell de posts. Si encara no el teniu no se a qué espereu a anar corrent al quiosc més proper per pillar-la.


La sala Razzmatazz porta ja deu anys en actiu. Reconec jo sóc dels que encara es refereix a ella com Zeleste, tants anys de concerts deixen una petjada inesborrable al subconscient. Al llibre que la mateixa sala ha editat recollint el bó i millor del que ha passat al local del carrer Almogàvers hi trobareu un bon grapat d’imatges de concerts també enregistrats al subconscient de la ciutat: des d’Oasis fins Coldplay, Nashville Pussy, Calamaro, Social Distortion, Steve Vai. Elvis Costello, Strokes, WASP, Suede, Blur o Lordi, tots junt i ben mesclats. La foto que obre aquest post correspon a la presentació que es va fer ahir d’aquest llibre.


Però la joia de la corona és “Que pagui Pujol!”, un recorregut emocional i emocionant al punk i els moviments social de la Barcelona dels 80 escrita per Joni D. Una vomitada de dades i imatges amb les que molts vam crèixer i aprendre de la societat que ens van deixar a la primera generació que vam passar l’adolescència sense Franco. Un dels detalls que més m’ha sobtat ha estat veure publicada en el llibre una carta que ni jo recordava haver-li enviat al Joni l’any 1984. Un missatge en una càpsula del temps en el que el meu jo del passat  saluda al meu jo del present. La podeu trobar a vull llegir la resta de l’article.

Get your kicks on Ruta 66

Un quart de segle als kioscs és tota una mostra de veterania. 25 anys de resistència d’una revista que cal reivindicar i gaudir del seu purisme mes rere mes. Per a mi és tot un honor que el meu nom figuri a la manxeta del Ruta 66 des de fa algunes dècades. Amb ells he aprés i he crescut com a fotògraf i també en el coneixement i aprofundiment del rock and roll més guitarrer i fidel als orígens. Una autèntica escola de rock and roll que es supera en el número especial d’aquesta efemèride, un exemplar d’aquells que cal mimar, llegir amb cura i guardar en un lloc destacat de la biblioteca.

Com a homenatge a aquest 25 anys routiers, aquí os deixo un bon grapat de portades que han fet amb fotografies meves durant aquest temps. Suposo que en faltarà alguna, però aquestes són les que he pogut localitzar en la pila immensa que ocupa mig armari.







No ballis rock’n’roll al Corte Inglés

The Baseballs, sala Bikini (Barcelona), 31 d’octubre de 2010

“No bailes rock’n’roll en El Corte Inglés / Ríete de sus empresarios ye-yés / No bailes rock’n’roll en El Corte Inglés / No seas una figura pastel / No bailes rock’n’roll en El Corte Inglés / O acabarán doliendote los pies”. Això ho van enregistrar Loquillo y Trogloditas al principi dels 80, al principi de tot plegat. I aquesta mateixa tornada em va venir al cap només veure sortir a l’escenari els tres pipiolos alemanys de The Baseballs.
(Per cert, pensava que mai diria una cosa així: el llibre “Barcelona ciudad” de Loquillo és altament recomanable),

Ja se’m va posar la mosca darrera l’orella quan vaig veure que entre el públic gairebé no hi havia ni un rocker ni tampoc cap peggysue. En canvi si que hi havia algún tipus de cretí amargat d’aquells que diuen de manera arrogant “tu no passes per aquí, jo he pagat la meva entrada” quan et dirigeixes cap a l’ínfim espai que la sala Bikini ens te reservat. Simtomàtic que el “Long tall sally” de Little Richard que va sonar de fons abans del concert gairebé no va ser ni reconegut per les primeres fileres.

En escena The Baseballs surten acompanyats d’una molt competent banda de rockabilly, però els tres mansos als pocs minuts demostren que no són més que una boys band, uns Backstreet Boys alemanys amb el tupé ben erecte i fent duduà. L’acudit de The Baseballs gairebé s’acaba en els darrers acords de la versió d'”Umbrella” de Riahnna però també ho intenten amb “Viva la vida” de Coldplay, “Angels” de Robbie Williams, “Basket case” de Green Day, “The Look” de Roxette o “Poker face” de Lady Ga Ga.

La importància a la història del rock and roll dels The Baseballs serà similar a l’aportació que van fer Tennesse al rock estatal. Els detalls sempre delaten: un d’ells calçava unes Nike en comptes de les Converse de manual.

El set list de The Baseballs a vull llegir la resta de l’article

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari