Arriba la temporada dels bolets (pebrassos? esclata-sangs?). No parlem de noms, sinó de gastronomia. Com cada any, des de Ca les Senyoretes preparem els àpats lluïdors basats en els bolets, acompanyats de les explicacions del micòleg Toni Conca.
Enguany els sopars seran el 30 d’octubre, i el 13 i 20 de novembre. Ja s’hi val a apuntar-s’hi: casa@ruralotos.com.
L’engranatge comença a funcionar: s’han abocat idees sobre la taula i ja anem embastant els primers projectes parcials del que anirà fent-se’n un de gran, ample i consistent. En això estem, i mirant també de sumar mans.
De moment, i com a exemple, podem oferir ja ‘Els barrets de Valor‘, una de les propostes que volem fer córrer per tot el país. Dani Miquel ha preparat un espectacle infantil basat en les rondalles d’Enric Valor, perquè d’això parlem, del centenari del naixement del guardià de les paraules. ‘Recordem Enric Valor‘ (mp3) és una de les cançons creades expressament.
Tal com diu el propi Dani Miquel, ‘en aquest espectacle us explicaré Les Rondalles de formes diferents: amb un teatre de paper, amb unes titelles juganeres que us presentaré, amb música i cançons les melodies fixaran en la memòria algun relat. També us les contaré a cau d’orella, contades amb tendresa, contades a viva veu. De forma amena i divertida coneixerem el treball d’Enric Valor i les rondalles que formen part del nostre patrimoni cultural.’
És la primera de moltes altres propostes que vindran. Si vos interessa ‘Els barrets de Valor’ per a la vostra escola, barri, associació, festa d’aniversari… podeu demanar-lo a través del correu electrònic.
Foto: com passa el temps!
Si puc, divendres baixaré a la Universitat d’Alacant a fer de públic en la defensa de la tesi ‘Un model de periodisme per a la Xarxa: el cas de VilaWeb’, de l’amiga Mar Iglesias. M’ha convidat a assistir, i la veritat és que m’apeteix alamon ser-hi present.
En aquest llibre (pàgina 153) hi ha un treball seu referit a les edicions locals de VilaWeb.
Faré per anar, per ella i perquè no cada dia apareix el teu nom en una cosa tan seriosa com una tesi.
Darrerament s’ha parlat molt de la necessitat d’incloure en els cotxes elèctrics algun mecanisme que imite el soroll dels automòbils clàssics. Sembla ser que, com que als vehicles impulsats per l’energia elèctrica no se’ls sent, arriben a ser un perill per als vianants que travessen els carrers d’oïda. N’hi ha alguns models de certes marques que ja disposen d’aparells homologats que se’ls pot afegir, i les cases fabricants han informat que a partir de l’any que ve (crec) ja el duran de série.
El que no sé és si aquest mecanisme s’inclourà també en els cotxes que s’estan experimentant per a fer curses de Fòrmula 1. Diu que ja han fet proves amb bòlids elèctrics, equivalents als de Fòrmula 3, que superen els 250 km/h. No m’acabe imaginar aquells enginys, que van sempre enfurits, sense el seu so característic i abarintador.
Sembla que les qüestions tecnològiques comencen a solucionar-se. El nou cable alimentador de l’ordinador funciona com toca, i he comprat una bateria nova perquè a la que tenia ja li havien cantat les absoltes feia mesos. A més, la vaig instal·lar i fer anar a la primera: això no és normal en mi.
Quant al netbook, la combinació màgica de tecles que em va proposar la Desficiosa (que no ociosa) va funcionar i la pantalla ja mostra les imatges en la posició que toca. Gràcies, mante.
I a tot açò, diumenge va tindre lloc el primer berenar de Valor. De molt de Valor, si les coses van com esperem. Ja en parlarem.
Ja ho havia dit jo, que les tecles del miniordinador estaven molt enforfoguides. Anit m’hi vaig posar a escriure, i no sé com, vaig fer alguna combinació involuntària de tecles que va fer que la pantalla girara 90º. És com si agafares el monitor i el posares a la taula sobre el costat dret. Per molt que ho vaig intentar no li vaig trobar l’antídot.
Sap algú quin encanteri és eixe?
Un problema tècnic m’impedeix engegar l’ordinador, situació que s’allargarà segurament fins dimarts o dimecres. Mentrestant, ara mateix, m’entretinc amb un netbook (crec que es diu així), un ordinador de calbot, de tecles enforfoguides i pantalla austera.
En fi, paciència.
A Ontinyent hi ha un restaurant xinés al que hi hagué un temps que anàvem a sopar amb una certa assiduïtat, normalment diumenge perquè dissabte sempre era ple. Els propietaris van tenir un fill que a l’edat escolar ja parlava amb normalitat un valencià ontinyentí sense discrepàncies. És a dir, que parlava el valencià que havia aprés a l’escola i al carrer. En aquell temps Paco encara era amb nosaltres, i moltes voltes el feia cantar ‘El tio Pep se’n va a Muro…’.
El xiquet l’havia aprés sense prejudicis, i els pares n’estaven contents. Com més idiomes sàpia parlar, millor.
Vinc a dir-ho perquè hui Canal 9 ha explicat que la Conselleria de Cultura ha tret una guia de conversa valencià-xinés per a facilitar l’apenentatge del valencià als xinesos. No em sembla malament, encara que això queda coix si eixes persones observen que el valencià té una utilitat a males penes simbòlica, com donen a entendre les autoritats que en fan un ús defectiu i defectuós, de caràcter suplent. Ep! I també els parlants habituals!
Ara estaria bé que la Conselleria editara una guia de conversa valencià-castellà dirigida als nostres polítics, per a falicitar-los l’ús del valencià. Encara que no els serviria de res, perquè a diferència del xiquet si no el parlen és perquè no els dóna el gust i la gana.
Sempre que vénen eleccions, sobretot quan som en precampanya i campanya electoral, el pspv-PSOE tira mà del recurs del ‘vot útil’, allò de votar-los a ells perquè votar a partits més menuts o amb ‘poca implantació’ és afavorir els resultats de l’altre gran partit, el PP. No diré que, de lògica, no en tinga el raonament, però a l’hora de votar hi ha moltes més coses a tindre en compte. Com ara la ideologia, un concepte a punt d’arcaïtzar-se.
D’ací quatre dies tornarem a tindre la cançoneta, però crec que tindran difícil de justificar un vot ‘útil’ amb tanta inutilitat com estan demostrant aquestes setmanes.
– L’he canviat i ara ja va.
Això vaig respondre ahir, quan la meua neboda em va preguntar si ja em funcionava el rúter. Ahir a migdia. I era cert. Però a la nit va fer figa absoluta i no el vam podre ressuscitar fins a quina hora, que vol dir ‘tard’ per si hi ha qui no coneix l’expressió.
La victòria en la batalla ha sigut efímera, perquè a migdia ha petat el cable que alimenta l’ordinador, el fil de la llum, i ara estem a fosques com si diguérem.
Aquest matí enjornet (i això que m’he adormit) m’ha arribat un correu electrònic que deia ‘Regal’. Me l’enviava Paco Muñoz, que de tant en tant es passeja per ací. He de suposar que havia llegit la nota anterior sobre Labordeta i per això m’ho ha enviat. És un regal a compartir, i ací el teniu:
La broma era que si jo el feia vindre, Vicent cantava amb ell. Vicent fa anys que es nega a cantar, cabuderies seues, i sabia que el faríem vindre. No per mèrits meus, sinó per amabilitats personals.
Ara mateix no sé si hi vaig arribar a parlar per telèfon tres o quatre voltes, i sense concretar dates havíem quedat que d’alguna manera ho podríem organitzar. Sense presses, sobretot després de saber que estava malalt. Jo no tenia pressa, ell necessitava temps i calia posar en solfa coses que des de fora sembla que cauen del cel. És un dir, això del cel, que potser li faria gràcia però només com a manera de parlar.
Anit en arribar a casa a deshora vaig saber que s’havia mort. Ja ho veus, coses que passen. Hui en parla tot el món. Amics, coneguts, saludats, els que fan vore que el coneixien, el que voldrien ara tindre una foto amb ell encara que no pogueren vore’l… Per això jo no sabia què fer, si explicar o no que havíem parlat per telèfon, perquè jo no vull apuntar-me cap mèrit, perquè jo només volia convidar-lo a vindre i oferir-li el nostre reconeiximent, perquè… Per què em justifique?
S’ha mort. Descanse en pau i done guerra. És el que crec que li toca.
Ajuntem-los ací, mas que siga. Vicent
i Labordeta que se n’ha anat.
Adiós!
Deu fer dos o tres anys que una nit vaig començar a vore per la televisió una pel·lícula que m’enganxà a la cadira. Em trobava a Canet de Rosselló i molt a desgrat meu no vaig poder passar de la meitat del film perquè arribava una hora delicada en aquella part del país: eren vora les 10 de la nit i corria el perill cert i dramàtic de no trobar on sopar si no m’espavilava.
Me’n vaig anar sense saber ni el títol ni el desenllaç de la història d’un assassinat i d’un juí contada en blanc i negre de manera magistral i que augurava sorpreses de pes.
De pura xamba la vaig trobar ahir. ‘Testigo de cargo’ vaig triar en un web on pots vore pel·lícules on-line. En dos segons la vaig reconéxer i de seguida em vaig tornar a quedar enganxat. Ara sí, vaig arribar al final, i encara n’estic admirat. No m’estranya que quan acaba el film una veu en off demane als que l’han vist que no revelen l’entramat del cas. Un cas com un cabàs.
Havien dit que plouria i ja tenim ací la pluja. Plou a la gana, amb rellamps i trons de finals de setembre. No m’acaba d’agradar, i no sé si anirà molt bé per a la serra cremada.
Mentrestant, corregisc una coseta sobre el vidre i pense si la nova idea que vaig embastant no se me n’anirà de les mans amb tants fronts possibles.
Fa dies que no sent a parlar de l’acte magne que el Consell vol fer en homenatge al món dels bous. Potser s’ho estiguen plantejant, ja que els convidats a participar-hi, penyes i aficionats, s’apuntaven a acudir, no a pagar l’autobombo dels homes de Camps.
Parlant de bous, recorde que el govern de la Generalitat taurina no va dubtar a invocar la Libertad (ells ho diuen així, en castellà i majúscula) a l’hora de criticar la prohibició de les corregudes de bous a l’altra banda del Sénia. Una llibertat que defensen per a qui vulga vore els bous, però no per a qui vulga vore TV3. Encara que siga com a estratègia.