Com una música de fons monòtona, que cansa i exaspera, sentim les veus antigues, ancorades en un passat totalitari, imperialista, que pugnen per retallar els drets lingüístics – i els no lingüístics – d’un poble, d’una nació. (segueix)
L’espectacle del Tribunal Constitucional puja de to i arriba a categoria esparpèntica; i gastades veus criden sense gaire ecos davant una Llei d’Acollida sensata i consensuada. Per què els fa tanta por la llengua? La llengua! Quina arma potent és que aixeca tantes defenses? Se la van voler carregar des dels reis catòlics i successivament; no se la va estimar la república espanyola, la va perseguir amb atrocitat el franquisme i se la vol carregar ara, amb subterfugis, la monarquia democràtica.
Però va resistir, i resisteix. I viu i creix. Sempre en perill, sempre en alerta. La seva debilitat, que espanta als propis, s’escolta estranyament amenaçadora. Fa por? David i Goliat, l’elefant i la formiga. La força d’una voluntat compartida s’intueix irreductible: això és el que els espanta. La força d’una llengua que no s’imposa, sinó que es guanya els parlants amb la càlida acollida que aporta: amb la identitat sumatòria a què convida; una llengua que no es vol imposar sinó que vol seduir, però que, per fer-se accessible, necessita marcs legals que la facin factible. Una llengua que no té por de conviure i respectar les altres llengües – com d’absurds i empobridors són els prejudicis monolingüístics – perquè sap que el plurilingüisme suma, suma valors i suma parlants. Suma en un conjunt on la llengua que ens és comuna, la que ens ofereix un marc de referència i pertinença al nostre país, és la catalana.
I això pot sonar així de bé, vegeu aquest vídeo, de la tercera edició de l’A tota veu, lletres del món, (aquí hi trobareu tota la informació de què és, d’altres edicions i de la lectura del poema multilingüe del dia mundial de la poesia)
