Mails per a Hipàtia

Ahir vaig participar en l’acte d’inici de campanya de la consulta a Sabadell. Amb la Montserrat Carulla, el Miquel Calçada i el Pep Sala. Sabadell és una plaça difícil. Ho han decidit fer tots sols i són una ciutat gran, enorme, on les dificultats per a fer una campanya efectiva es veuen molt ràpid. Necessiten un nombre elevadíssim de voluntaris i una mobilització sense precedents a la ciutat. L’acte es va fer a la plaça de l’Ajuntament on al mig s’havien instal·lat una cadires que es van omplir fàcil i amb molta gent dempeus a la vora. Hi va haver alguns detalls curiosos. En començar l’acte, per exemple, alguns veïns van desplegar senyeres als balcons. No sé si estava preparat però feia goig. Com feia goig veure que en tot el temps que va durar l’acte no va parar de votar gent en les dues urnes que hi havia posades per al vot avançat. I enmig dels parlaments, de fet quan parlava jo, va aparèixer un grup de gent i va desplegar pancartes a favor dels drets humans arreu del món. Primer no vaig entendre què passava però com deien els organitzadors és un senyal molt positiu que vinguen a manifestar-se a la nostra manifestació.

Per sobre de tot, però, planava per a mi el record de la Mavi. La Mavi Dolç dissabte farà un any que va morir, hauria pogut votar el pròxim 30 de maig i estic segur que seria una gran manifesera de l’organització sabadellenca. Carulla, amb una amabilitat exquisida em va dir que recordar era molt bonic, però que el que de debó importava era que ens en sortíriem i aconseguiríem que la seua feina no hagués estat debades. Quan el Pep Sala va tancar l’acte amb el ‘Boig per tu’ no vaig poder evitar, però, una intensa tremolor.

(La fotografia és de Norma Vidal, de l’ACN)

Va guanyar l’Inter practicant un catenaccio que faria feliç Helenio Herrera. Res a dir. És trist. És l’anti-futbol. Però l’anti-futbol també és futbol. Pels qui es mostren avui impotents davant la derrota del futbol holandés del Barça només recordar que el catenaccio no és cap garantia de res tampoc. Com va comprovar la selecció italiana en perdre contra Corea del Nord (que ja és perdre) en el Mundial del 1966. Geopolíticament, però, té la seua gràcia…

Aprofite el matí per acabar de llegir ‘De l’èxit a la crisi‘, de Manuel Alcaraz (Publicacions de la Universitat de València). Alcaraz diu que és un pamflet però no ho és ben bé. És un llibre sòlid que descriu amb molta precisió les causes de la preponderància del PP al País Valencià. Ho fa amb mètode i amb molt d’ordre, acumulant dades i més dades al servei d’una anàlisi lúcida de la realitat valenciana que és molt d’agrair. Però no és un pamflet en el sentit que no aporta idees noves o insinuacions sobre com eixir de tot plegat. Alcaraz hi ha moments en els quals defuig explícitament fer-ho i els altres no s’allunya massa del plany per un partit socialista perdut que al País Valencià ja no és ni una ombra del que va ser. En qualsevol cas si no fora perquè ell mateix qualifica l’obra de pamflet no crec que haguera tirat a faltar aquest component de proposta. En definitiva, insistisc, l’anàlisi paga la pena per ella sola.

Un detall final. El llibre és d’una honradesa que cal remarcar. I com a periodista crec que és especialment important una nota a peu on l’autor explica que no ha usat una sola dada que no haja estat publicada en els mitjans o com a documentació oficial. Que ha rebutjat usar explicacions insinuades en converses o rumors.

Vídeo de RTV Vilafranca de la xerrada de la setmana passada per a Amnistia Internacional

Conta Montanelli que el 1958 va veure De Gaulle anant a peu fins el Palais Bourbon. Un exaltat se li va plantar davant i va cridar ‘À mort les imbécils’, frase que el general va respondre amb un estricte ‘Énorme entrepise’, sense deixar de caminar…

Avui veig que algú explica com serà el pròxim telèfon i tàblet de Dell. Una història rocambolesca, com la de l’iPhone de pròxima generació que els uns diuen que se’l va deixar un enginyer en un bar i uns altres sospiten que va anar a canvi de les copes i alguna cosa més.

Tal i com estan les coses en el món de la tecnologia sóc molt agnòstic sobre tot plegat. Em costa creure que enginyers que tenen al seu càrrec peces que valen, literalment, milions de dòlars, se les deixen oblidades per ací o per allà. Fins i tot dubte que si jo fora el tal enginyer me’l duguera a la nit a un bar. El telèfon, vull dir. Perquè a més no hi ha manera de filtrar una cosa així sense que els caps sàpiguen que és el teu el que ha desaparegut.

Clar que tal i com està el món de la publicitat avui també podria ser que tot fora un colossal spot… 

És a Nova Zelanda. Que em diu el seu pare tot cofoi. A Nova Zelanda? Per això de la cendra volcànica o què? No, se n’ha anat a estudiar. A estudiar? No és una miqueta lluny? Ves… que diu ell. Em sembla a mi que amb una certa resignació. El món modern, en diuen. Fills que se’n van a estudiar directament a les antípodes.

La premsa internacional es fa ressò avui de la mort de Samaranch destacant el règim de corrupció que va instaurar al Comitè Internacional Olímpic i el seu passat feixista. Temes dels quals, excepte nosaltres i algun altre digital, no hi ha ni rastre a la premsa catalana.

Avui per això és un dia fàcil per a fer a VilaWeb periodisme del més tradicional. Un titular exactament descriptiu que fa mal als ull només de llegir-lo i al qual no cal afegir-li cap connotació: ‘Catalunya vetlla amb els màxims honors un dels darrers dirigents del franquisme‘. ‘És lu que hi ha’ que deia el Jordi Vendrell. I un recull d’enllaços duríssims dels diaris de fora, allò que els de dins amaguen. Periodisme del més bàsic i elemental. Gairebé estic per dir que vulgar…

Cercant documentació sobre Samaranch he trobat aquest article de Josep Maria Huertas sobre el cap esportiu de la Falange. El van publicar a la revista de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona perquè li havia estat censurat en el mitjà on l’havia de publicar. 

Juan Antonio Samaranch
*Per Josep Maria Huertas Claveria

“Joan, mañana cuando os levantéis yo ya me habré ido y no pienso volver”, li va dir Juan Antonio Samaranch a l’escriptor Joan Llarch a La Curullada, un poblet de la Segarra on tots dos estaven destinats el 1938 com a soldats de la 60 Divisió republicana que manava el dirigent comunista José del Barrio. I és que Samaranch ha tingut algunes vegades una irresistible tendència a fugir quan les coses van mal dades, com també va passar el 1977. Fracassat el partit Concòrdia Catalana en el seu intent de treure algun diputat a les primeres eleccions democràtiques, va aconseguir ser anomenat ambaixador a Moscou i va posar terra pel mig.

Juan Antonio Samaranch Torelló va néixer a Barcelona el 17 de juliol de 1920, un dia que sempre va considerar providencial. Setze anys després, Franco es revoltava contra la República; el 17 de juliol de 1973 seria anomenat president de la Diputació de Barcelona i exactament quatre anys més tard deixaria el càrrec per anar d’ambaixador a l’aleshores URSS, i el 16 de juliol de 1980 va ser anomenat president del Comitè Olímpic Internacional (COI).

El pare de Juan Antonio era un industrial tèxtil que tenia l’empresa Samaranch a Molins de Rei, empresa que faria aigües durant la crisi dels anys setanta. El jove va estudiar el que aleshores deien comerç i va esdevenir professor mercantil. El van cridar a fer de soldat als 18 anys, però es va fugar i va passar al bàndol franquista. El 1946 va caure malalt de tuberculosi, però es va curar i es va dedicar més a l’esport que als estudis. Va fer alguna vegada de boxejador, però on realment va fer-se un nom va ser com a jugador d’un esport poc conegut, el joquei sobre patins, del qual va esdevenir seleccionador nacional. Espavilat, va aconseguir el 1952 muntar un campionat nacional de joquei a Barcelona. Amb els seus amics Juan Vilà Reyes i Federico Gallo tenia tres coses en comú: parlaven sempre en castellà, volien fer carrera dins el règim franquista i eren de l’Espanyol.

Samaranch tenia a més fama de faldiller. El 1955 va ser anomenat regidor de l’ajuntament de Barcelona, però en prendre possessió el governador civil del moment, Felipe Acedo, li va dir: “Joven, a mí los concejales me gustan casados” i, sempre obedient amb el poder, es va casar l’1 de desembre d’aquell any amb María Teresa Salisachs a la catedral de Barcelona. Va començar a valorar molt la informació i es va envoltar d’una colla de periodistes, i també va alternar als cercles de Madrid on es va fer amic del marqués de Villaverde, el gendre de Franco, fins al punt que el dictador el va fer anomenar delegat nacional d’Esports el 1966. Esport i política sempre han estat una bona combinació en la vida de Samaranch.

El 1967 era ja procurador en Corts, mentre es dedicava a participar en empreses immobiliàries amb un toc d’especulació, des de la construcció del barri de Ciutat Meridiana fins l’avortat projecte de fer una ciutat de vacances a la platja del Prat, on tenia interessos el banquer Jaume Castell. El 1973 Samaranch va esdevenir president de la Diputació de Barcelona, càrrec que va ocupar quatre anys, en el qual el va sorprendre la mort de Franco (“soy franquista ciento por ciento”, va dir en aquell moment). Llest com la fam, va veure que un futur polític no era possible, i va anar a la URSS a llaurar-se un futur paraesportiu aconseguint els imprescindibles vots dels països aleshores comunistes per ser anomenat president del COI.

Com han dit alguns, el seu passat feixista va semblar esborrar-se quan un altre 17, però d’octubre i del 1986, va anunciar que els Jocs Olímpics de 1992 tindrien lloc a Barcelona. Diuen que duia a la butxaca una castanya, un costum habitual en ell, tan supersticiós com el d’intentar que els fets importants de la seva vida caiguessin en 17 de juliol. Plegar del COI ho va fer un dia abans, el 16 de juliol del 2001. Quatre mesos abans, l’Ajuntament de Lausana, la ciutat del COI, es va oposar a una petició per que fos declarat ciutadà d’honor pel seu passat franquista. L’Ajuntament de Barcelona li havia donar, en canvi, la medalla d’or de la ciutat uns anys abans.”

Entrevista a la televisió del Vallès Oriental VOTV, just abans de la xerrada a La Garriga, de la setmana passada.

No he trobat la manera d’enganxar-la ací (de fer un embeded) així que haureu d’anar a aquesta pàgina si la voleu veure.

Darrer cap de setmana abans de les consultes. Diumenge toca Amer, al migdia, una hora inusual. Quan arribe em trobe que estan muntant cadires al mig de la plaça. Han hissat una gran senyera i es barallen amb una televisió gegant des d’on volen que parle Terricabras, en una gravació. Parla però se’l veu poc perquè la llum és intensa. Em toca parlar primer, després ho faran Jordi Bilbeny i Xavier Mir. El sol pica de valent. A nosaltres i a la gent que tenim al davant. Una senyora es posa la toqueta dalt del cap. Mentre parle observe que va acostant-se gent a la urna de votació anticipada que hi ha en un racó de la taula. La presideix un home ja major amb jaqueta i corbata que aguanta el solet amb més estoïcisme que ningú. Acabem de parlar i la gent encara pregunta coses mentre el solet aquest agradable comença a fer-se una mica pesat. Finalment pleguem i apareix el cava per brindar, allà mateix al mig de la plaça. Els organitzadors estan eufòrics perquè ja ha votat més d’un cinc per cent del cens en el vot avançat -una xifra important vist com ha anat en la resta de pobles. Abans d’anar-me’n agraïsc al senyor de la urna la seua feina. M’explica entusiasmat tot el que estan organitzant i la feina que faran fins diumenge per a assegurar-se que tot va bé. Em deixe caure al cotxe content i cap a casa a dinar…

Això del núvol volcànic comença a inquietar. Camps es va quedar a Brussel·les i no sé si ha pogut tornar i Carod havia d’anar a Montreal i sembla que no podrà anar-hi. La senyora Merkel la darrera vegada que vaig saber d’ella era a Lisboa i el primer ministre de Noruega s’ha fet famós gràcies a una fotografia on se’l veu tirat en l’aeroport de Nova York. Caram. I a l’enterrament de Polònia diuen que no podrà arribar ningú. Això sembla el joc aquell de les cadires. A veure si algú s’inventa un bon mapa tipus Wally. On són?

Llarga tertúlia futbolero-periodística al mig de la redacció sobre el partit d’ahir. Detall fascinant: de quina manera l’Alves crea una finestra d’oportunitat extraordinària. Fixeu-vos en el vídeo. Aproximadament al segon 47. Podeu aturar la imatge. Quan Valdés encara no ha rebut la pilota ell ja corre com un boig cap a la porteria contrària i aquest parell de segons que guanya no esperant són els que marquen la diferència. És clar que després Valdés li ha de fer el passe i Pedro l’ha de colar, que no és gens fàcil. Però la lliçó (no només de futbol) que dóna l’Alves és impressionant.

És inevitable, supose, que les eleccions tensen la corda. Però resulta fins i tot desagradable. Quan queda tan poc temps per a la cita electoral és lògic que els militants o els paramilitants dels partits es posen excitats i exageren la pose. Però aleshores la conseqüència és que no pots dir res que s’entenga com un matís. Ja ho sé que és difícil fer-ho de normal però en temps electoral és literalment impossible: o amb mi o contra mi.

I ves a explicar que tu el que voldries és poder repartir el vot perquè hi ha un tros d’aquell que t’agrada i un tros d’aquell altre i una miqueta d’aquell altre. Ho van intentar en algun país nòrdic això de permetre fraccionar el vot i ho van acabar deixant córrer…