miozz mirades

El mes passat, en plenes festes de maig, a Badalona es va parlar molt de cadires. L’èxit desbordant del concert de Manel va posar en evidència el poc encert organitzatiu en la tria de l’espai i en la decisió de posar-hi cadires, com ressenya el bloc de música indiespot,  com comenta Oriol Lladó, qui va aprofitar les cadires per parlar de participació a Badalona, o com es va poder seguir al facebook on fins i tot Gina de Tera  va crear el grup “no volem més cadires!!!” .
Aquesta nit a Tiana el concert s’ha fet dins la carpa de circ inatal·lada a les piscines (al costat de la deixalleria i de l’escola), en el marc del “un, dos, tres pallassos”. La carpa, d’un format mitjà, oferia el punt d’intimat idoni ; essent de pagament i fent-se tard, en una nit entre dies feiners, era previsible que el públic no es desbordés, si bé omplia de gom a gom les grades i ocupava la pista davant l’escenari. Asseguts a terra i a les grades, segur que més d’un ha trobat a faltar unes bones cadires. (continua)

I és que potser la gràcia  està en saber escollir els espais i els formats, segons horaris, condicions  i expectatives; el públic necessita implicar-se amb el cos, per això ha acabat ballant a la pista i enfilat a les grades, i durant tot el concert s’ha gronxat tímidament boi assegut. Res a veure amb un concert massiu a l’aire lliure, on les cadires només fan nosa. En fi, no deixa de ser simpàtic que tota aquesta polèmica de les cadires esclatés amb Manel, que les han escollit com a marca i ja n’han fet el motiu de les seves samarretes.
El concert bé, com sempre. Potser amb menys xispa, menys connexió…  potser perquè el públic de la zona ja comença a estar prou servit de Manel, potser perquè Manel comença a estar prou servit d’oferir sempre el mateix? Esperem que no, queden molts mesos de “bolos”! Però bé, tot ha quedat compensat per la proximitat física entre músics i públic – a tocar – i la sonorització més aviat forta (quin contrast amb el concert de Badalona, on des d’alguns racons de la pròpia plaça no es podia sentir res…) i el públic seguint les lletres…una bona vetllada, si! pom pom pom pom pom…

Aquest cap de setmana s’ha celebrat als carrers de Baix a Mar la 14ena edició del dia sense cotxes, un dia per viure el carrer. Sempre és agradable passejar per carrers amb poca circulació i aturar-se a fer la xerradeta; poder-los tenir tallats al trànsit unes hores per gaudir a fons de la convivència i la participació veïnal, intergeneracional, és tot un luxe. De vegades penso en com canvia la vida d’un barri pel fet de tenir els carrers estrets o amples, per la mida de les voreres, per ser amb pendent o sense, amb més o menys circulació, amb aparcament de superfície o lliures de cotxes…  L’expressió  viure el carrer , que no és el mateix que viure al carrer, aporta un matís lèxic que m’agrada: converteix el carrer en una cosa vivible i l’infon de valor simbòlic, comunitari, atribuint-li les virtuts de l’espai ciutadà per excel·lència: la plaça pública, lloc de trobada plural que permet la participació i la convivència (continua)

Fer dels carrers o les places  un espai vivible passa per convertir-los en un lloc confortable, segur, que permeti el caminar tranquil, la trobada, el veïnatge, la comunicació, l’intercanvi…I això significa, en molts casos, prioritzar les persones per damunt dels cotxes, guanyar la superfície d’alguns carrers, i la de totes les voreres i places: a molts barris s’han anat conquerint espais, Llefià n’és un bon exemple. Quan redactàvem el manifest per a la cohesió social Badalona som totes i tots, els companys de La Salut Alta ens varen fer adonar de la influència que té l’urbanisme en la convivència del barri. Allà, una zona d’orografia difícil pels forts pendents dels carrers, i d’un gran densitat de població – 19.000 habitants – allà no hi ha pràcticament cap plaça que ofereixi espais de trobada. Tan sols  la d’Antonio Machado, i encara compartida amb la circulació de vehicles. Parlar de convivència a La Salut Alta és replantejar la planificació urbanística, i convertir en plaça el tram de Richard Strauss entre Autonomia i Circumvalació, per exemple, o guanyar espai públic amb l’ordenació de les quatre parcel·les que queden a Richard Strauss. Ho reclamen les entiatats i molts veïns que treballen pel barri, i cal que l’ajuntament escolti seriosament aquestes propostes.

Tonucci, el pedagog italià autor de “La ciutat dels infants” que va inspirar el dia sense cotxes badaloní, defensa que la mala planificació urbanística i l’hegemonia del cotxe han convertit les ciutats en espais perillosos i hostils i que cal amb urgència fer-hi un gir humanitzador. I és que la gent, per conviure, necessita espai. Espai per trobar-se i barrejar-se. Espai on seure i fer petar la xerrada, espai on compartir els jocs dels infants o una conversa llarga tot berenant, espais on organitzar celebracions comunitàries… Espais vitals pel batec de la ciutadania.  A la Salut Alta, on a diferència de Baix a Mar els carrers no són plans, és fonamental guanyar places. És una necessitat primordial.