Raül Romeva i Rueda

Avui tinc una reunió amb Joe Borg (maltès), el Comissari Europeu responsable per als Assumptes Marítims i de Pesca. El cas és que m’acaben de nomenar ponent del Parlament Europeu per a l’informe sobre la proposta de Reglament del Consell pel qual s’estableix un sistema de control comunitari per assegurar el compliment de les regles de la Política Pesquera Comunitària (COUNCIL REGULATION establishing a Community control system for ensuring compliance with the rules of the Common Fisheries Policy). Aquest Reglament esdevindrà la pedra angular de la Política Pesquera Comunitària (PPC) ja que establirà les bases del sistema de control de les captures i les descarregues a terra (landings), així com tots els altres aspectes relatius a la PPC. Esdevindrà així mateix una de les peces més importants pel què fa a la legislació relativa a la pesca ja que, simplement, si les regles no s’apliquen correctament i de manera equitativa per part de pescadors i pescadores, la PPC fracassarà. Així doncs la PPC es juga la seva credibilitat (la qual ja es troba força deteriorada) en l’efectivitat dels mecanismes de control que estableixi i faci complir. La meva feina (segueix…)

com a ponent del Parlament Europeu serà doble: primer, avaluar la proposta de Reglament i veure si compleix amb les expectatives del sector, sí, però sobretot des de la perspectiva de la subsistència dels recursos pesquers i de la recuperació de les espècies amenaçades; i segon, fer una proposta concreta d’aspectes a millorar a curt, mig i llarg termini.

Efectivament, el problema greu avui no són tant les normatives existents com la manca de control en l’aplicació de les mateixes. I la responsablitat principal d’aquest dèficit són els Governs dels Estats Membres, malgrat que existeix una Agència Europea de Control de les Pesca (amb seu a Vigo), de recent creació, però amb un mandat i uns recursos limitats.

De fet, ara fa uns dies (el passat 4 de novembre) la Comissió Europea va fer públic el seu setè Informe sobre les infraccions greus a la Política Pesquera Comuna (PPC) (report on serious infringements to the rules of the Common Fisheries Policy (CFP) ). L’informe, que es basa en les informacions pels Estats Membres, s’ocupa de les infraccions detectades l’any 2006.

Segons l’informe, mentre el número d’infraccions per aquest any 2006 va ser de 10.362, el valor mitjà de la multa imposada pels governs dels Estats als infractors va ser de, només, 1.548€. 

Els tipus més habituals d’infraccions tenien a veure amb l’emmagatzematge, processament, col.locació per a la venda i trasport de productes pesquers que no complien amb els estandars de comercialització en vigor, així com la pesca il.legal o no autoritzada.

Per altra banda, la informació proporcionada pels governs torna a ser escassa per tal de permetre a la Comissió extreure conclusions útils e quant a com s’està fent complir la PPC.

Aquest és, per tant, el marc en què actualment s’està duent a terme la reforma del marc legislatiu i que em tocarà seguir de ben a prop durant els propers mesos en un calendari que té, com a dates clau, les següents:

2 desembre: Presentació per part de la Comissió a PECH
21 gener 09: primer intercanvi de punts de vista a PECH
10-11 febrer: segon intercanvi punts de vista a PECH
2 març: examen de la meva proposta d’informe
5 març: termini d’entrega de les esmenes
31 març: votació en Comissió
21-24 Abril: debat (potser) i votació en plenària

Adjunto a continuació la nota de premsa de la Comissió posterior a la publicació de l’informe sobre infraccions greus comentat més amunt:

EU Fisheries: infringements report confirms the need for control reform

The European Commission today published its seventh annual report on serious infringements to the rules of the Common Fisheries Policy (CFP) http://ec.europa.eu/fisheries/publications/factsheets/legal_texts/com_08_670_en.pdf ( ~200 Kb). The report, which built on reports by Member states, deals with infringements detected in 2006. The number of infringements detected that year was 10 362, while the average fine imposed by Member states was €1,548. The most common types of infringements were those concerning storing, processing, placing for sale and transporting of fishery products not meeting the marketing standards in force, and unauthorised fishing. The Commission remains concerned both at the detection rate and the level of sanctions applied by the Member States. In addition, the information provided by the Member States is once again insufficient to allow the Commission to draw useful conclusions as to how well the CFP is actually enforced.
The Commission is currently preparing a complete overhaul of the existing CFP control regulation, and is in particular going to propose the introduction of harmonised administrative sanctions, which would help correct the arbitrary nature of the present system.

It is clear from this and previous years’ reports, that CFP enforcement lacks deterrent effect, and that there is no real level playing field among the EU Member States. The Commission therefore intends to launch an ambitious reform of the EU policy for fisheries control. The reform will aim at guaranteeing equality and fair competition, thus avoiding the migration of offenders to Member States where infringements are punished less severely, as well as at establishing a culture of compliance among operators. Furthermore it will develop a new harmonized approach to inspections and control, strengthen the effectiveness of cross checking systems of data, enhance the capacity of the Commission to ensure compliance with EC rules of CFP, encourage the use of modern technologies and finally foster a culture of compliance.

Font foto: Agència Europea de Pesca

Ahir va començar el procés per aconseguir, abans de 120 dies, les signatures necessàries (almenys 100.000) que permetran presentar al Parlament  la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que demana l’abolició de les curses de braus (veure el seu lloc web www.Prou.cat). Ferm partidari com sóc que s’acabi aquesta xacra del passat dóno tot el meu suport a la iniciativa i convido tothom a sumar-s’hi. Disposen també d’un grup al facebook. Aquest cop som més aprop que mai d’aconseguir-ho gràcies a l’esforç coordinat de molta gent, entitats i organitzacions. Si mai ha tingut sentit aquesta glorificació de la tortura, ara que el 82% de la població catalana s’hi mostra contraria, encara en té menys.  No hi ha arguments tradicionalistes, artístics, culturals, d’afició, ecològics ni econòmics que valguin (veure l’apunt anterior Per una Europa sense ‘corridas’). És hora, doncs, de dir PROU. Per altra banda, (segueix…)
ahir va tenir lloc al Parlament Europeu una recepció promoguda per ENDCAP (European network to END wild animals in CAPtivity), una xarxa d’ong que avalua l’estat dels zoos europeus, i en la qual es va posar de manifest que l’Estat espanyol és un dels pitjors en termes de conservació i manteniment d’aquests centres, incomplint en nombrosos casos la Llei de Protecció d’Animals, motiu pel qual s’ha iniciat un procés de denúncia davant la Comissió Europea (veure noticia a 20minutos). Possiblement, tal i com em comentava na Jennifer Berengueras, en altres països on no hi ha hagut la dedicació i el rigor que moltes organitzacions han dedicat a l’Estat espanyol, la situació sigui igual o pitjor, però això no és excusa per tal que aquí no es corregeixin nombroses irregularitats. Personalment no sóc partidari de tenir animals salvatges en captivitat, però donat que en la situació actual deixar-los en llibertat seria una solució encara més perniciosa (seria pitjor el remei que l’enfermetat), aposto per exigir que es compleixi la normativa europea relativa a l’estat dels zoos, i que prohibeix certs usos i exhibicions.

Font foto: www.latortura.es

Keynes is back? Maybe, but … (per a cronica.cat)

La crisi dispara opinions de tota mena: algunes autojustificatives, d’altres d’autocrítiques, i fins i tot n’hi ha de propositives. Qui més qui menys mirem de fer les nostres anàlisi i les nostres propostes (a ICV fa temps que hi ha una comissió especial que hi treballa i que acaba d’engegar una campanya específica prou explícita: contralacrisi.cat). També a escala europea proliferen articles i propostes. Trobo interessant, per exemple, la lectura del darrer número de la revista Política Exterior, i més concretament de l’article principal: Europa al borde de la recesión. El regreso de J.M. Keynes. L’article, en un to clarament optimista, estableix que les actuals mesures de rescat del sistema bancari a Estats Units i Europa, traduïdes en intervencions i nacionalitzacions de bancs i acompanyades d’una massiva injecció de liquidesa en els mercats de capitals per part dels bancs centrals, suposen una avantsala d’allò que queda per venir: el retorn del keynessianisme.

El cas és que, certament, economistes neokeynessians com el recentment guardonat amb el Nobel d’Economia, Paul Krugman, o el mateix comissari europeu d’Economia, Joaquín Almunia, estan d’acord en què, per tal d’aturar la recessió que s’acosta, els països desenvolupats han d’apostar per estímuls fiscals i una major regulació financera. (segueix…)

El proper 26 de novembre la Comissió Europea ha de presentar un pla de reactivació a curt termini que, en principi, ha de prioritzar les ajudes socials i la inversió pública -en transport, I+D i polítiques industrials- i, suposadament, es mostrarà més flexible en relació a la regulació del 3% pel què fa al màxim autoritzat en quant a dèficit pressupostari (permeti-se’m recordar que aquesta mena de mesures ja fa temps que les proposen algunes formacions polítiques, com ICV). Per la seva banda, el Banc Central Europeu preveu contribuir baixant els tipus, cosa que el seu president, Jean Claude Trichet, ja va avançar fa poc en la seva visita a Madrid.

Destaca l’article, i és cert, que el pla no posa l’èmfasi en la baixada d’impostos sinó en un major ús de fons públics per tal de reactivar la demanda (recordo també aquí que molt sovint la competició en campanya sol ser ‘a veure qui baixa més els impostos’, cosa que a parer meu suposa un preocupant exercici populista, i que són poques les formacions polítiques que gosen anar en la direcció contrària).

Sigui com sigui, el retorn a l’ortodòxia keynessiana s’explicaria, primer, perquè les tesis més lliberals han quedat totalment desprestigiades amb una crisi financera l’origen de la qual es precisament el relaxament dels controls i les supervisions, i segon, perquè si s’ha aconseguit desactivar el detonador de la crisi, és degut a que hi ha hagut una intervenció dels Estats en el sistema financer.

El problema, però, és que segueixo escoltant sovint defensors ultralliberals que neguen la major, és a dir, que la crisi del capitalisme tingui la llavor en el mateix sistema capitalista. De fet, en el debat que va tenir lloc recentment al Parlament Europeu, des de les files conservadores s’escoltava sovint allò tant conegut de: no és el sistema el què ha fallat, sinó l’aplicació del sistema. Alguns fins i tot anaven més enllà i consideraven que, en realitat, la culpa era de “l’excés d’intervencionisme”.

La realitat, però, mostra que els Estats Units -país on la despesa en protecció social és encara no un 9% del PIB, lluny del 19% de la UE- hagi estat el primer país en ‘nacionalitzar’ grans entitats financeres treu tot el glamour possible al laissez faire. I la mesura del políticament ressuscitat Gordon Brown de recapitalitzar els bancs, o la contricció mostrada per Alan Greenspan davant la seva antiga fe en l’autoregulació dels mercats, semblen marcar el final d’una era. Fins i tot Nicolas Sarkozy i José Durao Barroso semblen ara neokeynessians (per exemple quan proposen, com fa el primer, la creació de fons estatals que comprin participacions en les empreses europees més valuoses). Merkel encara s’hi resisteix, però tímidament.

En definitiva, tot sembla moure’s cap a una descriminalització de la intervenció pública i una dessacralització del mercat lliure. D’acord, però n’hi ha prou?

Personalment trobo a faltar, en l’esfera governamental i intergovernamental, algunes propostes una mica més agosarades com ara la implementació d’un impost internacional sobre les transaccions de divises (Taxa Tobin) o el canvi dels Estatuts del Banc Central Europeu per tal que no tingui com a objectiu únic l’estabilitat dels preus sinó també la creació d’ocupació.

Celebro que Keynes estigui de retorn, però la situació reclama, em temo, mesures una mica més contundents que les que s’estan posant sobre la taula. I sobretot, que entenguem que no es tracta de ‘curar (alguns diuen refundar) el sistema’ sinó de ‘canviar el sistema’. I com dèiem a les classe d’econometria, Keynes és condició necessària, però no suficient.

Foto: J. M. Keynes. Font: Wikipedia

Adjunto el vincle de la campanya contralacrisi.cat, que ha iniciat ICV (amb grup al Facebook inclòs), i que té com a objectiu posar sobre la taula propostes concretes per fer front a la crisi des d’una perspectiva d’esquerres i ecologista:

Avui estem vivint una crisi estructural del capitalisme, una crisi que té implicacions a nivell social, energètic i alimentari. Des d’ICV presentem cinc idees contra la crisi que han de servir perquè les conseqüències d’aquesta greu situació econòmica no recaiguin sobre els treballadors i les treballadores, sobre els i les més febles:

Necessitem pressupostos socials Davant la situació de crisi econòmica cal defensar els drets dels treballadors i de les treballadores. La crisi no pot servir d’excusa per retallar les prestacions socials. No acceptarem que la solució a la crisi sigui menys salaris, menys estabilitat a la feina i abaratir el cost dels acomiadamaments. Alhora, (segueix…)

cal impulsar mesures per a la inserció laboral, la formació i la creació de nova ocupació. Des d’ICV treballarem per aprovar pressupostos socials que permetin fer front a la situació de crisi econòmica i en cap cas acceptarem que es disminueixi la despesa social.

* 5. Controlar l’economia i el mercat

L’actual crisi econòmica i l’esclat de la bombolla financera han fet evident el fracàs de la globalització neoliberal, que prioritza els interessos econòmics per davant dels interessos de la gent i que nega la intervenció dels poders públics, fins que les situacions de crisi mostren que el mercat és incapaç de resoldre les contradiccions que genera. Reclamem una refundació de les institucions internacionals que han actuat com a agents dels capitalisme a nivell internacional. Així, cal refundar institucions com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç que han estat responsables de la implementació de polítiques de reducció de la despesa pública, privatitzacions, reducció dels impostos i liberalització dels moviments de capital en molts països del nord i especialment del sud. Apostem per la implementació d’un impost internacional sobre les transaccions de divises. Aquests impost de control dels capitals financers es coneix amb el nom de la Taxa Tobin. Finalment a nivell europeu, defensem el canvi dels Estatuts del Banc Central Europeu per tal que no tingui com a objectiu únic l’estabilitat dels preus sinó també la creació d’ocupació.

Font foto:ICV

Ahir vaig tenir ocasió de compartir amb la gent del CRAM (Fundació per a la Conservació i Recuperació d’Animals Marins), i algunes centenars de persones més, una experiència única i certament emotiva: el retorn al mar de sis tortugues que havien estat capturades accidentalment (o per mala praxis) i que havien estat tractades al Centre de Recuperació de la Fundació CRAM. Un cop tractades i sanades, la Fundació les retornava a casa seva, el mar. L’activitat va tenir lloc a la platja de Premià de Mar, davant les instal.lacions del CRAM, i va comptar amb un seguit d’activitats de divulgació, neteja del fons marí (els submarinistes van treure fins i tot una moto tota rovellada) i entreteniment que van acompanyar el moment clau: l’alliberament. Totes sis tortugues van abandonar el seu ‘sanatori’ per retornar al seu hàbitat. Totes amb noms i personalitat que (segueix…)

la portaveu del CRAM anava descrivint en el moment de cada alliberament. Especialment emotiu va ser el retorn a casa de Victor Amor,
una tortuga babaua que feia més de dos anys que era al centre, i que va
provocar les llàgrimes, explícites o contingudes, sentides en qualsevol cas, de cuidadors
i cuidadores (incloses les de l’amic Ferran Alegre, el director i alma mater del projecte). N’Oriol Albaigés,
el càmera i responsable de la productora CRAM, no es perdia detall (per
cert, que l’Oriol, un altre malalt de mar, és el meu instructor de
submarinisme, amb qui, poc a poc, estem fent el Dive Master).
Els nens i nenes es contagiaven de l’emoció i, al mateix temps, prenien
consciència de la importància de tenir cura del mar. Amics
‘feisbuquians’, com en Miquel Piris, van sumar-se a la festa. I la Núria Buenaventura,
la Directora General de Medi Natural, avalava el suport administratiu.
Tot plegat, una experiència extraordinària, d’incomparable valor humà,
ambiental i educatiu. Gràcies, doncs, a la gent del CRAM. I bona sort,
tortugues. Bon retorn a casa.

Foto: Ferran Alegre assistint una tortuga capturada per un palangrer. Font: CRAM / A. Balley

Em trobo en aquests moments preparant la meva participació a la reunió de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT) dels díes 17 a 21 de novembre). El tema de la tonyina el segueixo de fa temps (trobareu nombrosos apunts a la categoria Mars i oceans (pesca, tonyina, arrossegament, Estratègia marina,…)d’aquest bloc) Hi participaré en tant que membre de la Comissió de Pesca del Parlament Europeu, així com en tant que recentment nomenat ponent de l’informe del PE relatiu a la COUNCIL REGULATION establishing a Community control system for ensuring compliance with the rules of the Common Fisheries Policy(és a dir, l’aplicació dels sistemes de control comunitaris en el marc de les normes de la Política pesquera comunitària). Ja fa dos anys, quan es va aprovar el suposat pla de recuperació de la Tonyina, alguns vàrem manifestar (segueix…)

la nostra total decepció pel fet que els governs havien menyspreat de
manera flagrant les recomanacions del propi Comitè Científic de la
ICCAT en quan a limitacions de tones que es podien autoritzar pescar
(de fet parlàvem que més que un pla de recuperació, allò que havien
signat era un pla d’aniquilació). Però el problema és més greu, no
només la xifra adoptada llavors (30.000 tones) doblava les
recomanacions científiques (15.000), sinó que la manca de control ha
fet que les captures reals arribin fins a 60.000 tones (és a dir quatre
vegades les recomanacions científiques). A més a més més, cap dels
Estats de la UE ha proporcionat a temps la informació requerida per tal
de fer un seguiment d eles captures. Tot plegat fa que la reunió de
Marraqueix es prevegi altament important, ja que pot determinar,
senzillament, si hi ha futur o no per a la Tonyina Atlàntica. A
continuació adjunto alguns dels punts que per a mi seran important en
el marc de la preparació de la reunió i de la reunió mateixa:

Notes preparatòries per a la reunió:

This note will pick up a few aspects of the ICCAT meeting that are of interest to Greens. There are two stocks of bluefin in the Atlantic, one in the western Atlantic (fished by US, Canada, etc.) and one in the eastern Atlantic and Mediterrenean (fished by the EU and others). This note talks about the eastern stock.

Data on Catches

The most basic piece of information that can be had about a fishery is how much it catches and of what species. Without those data, nothing can be known about the fishery and no management measures can work. For years, ICCAT Contracting Parties (CPs) have submitted their catch data either too late, after the agreed deadline, or else not submitted them at all. This year, from 23 June to July 4, the scientists met to assess the status of bluefin tuna. Once again, they didn’t get the catch data that they were supposed to receive – in this case, the data on catches during the 2007 season. The scientists were so upset about this (quite correctly!) that they wrote a letter complaining about it to the ICCAT Chairman to pass on to the CPs. The most important paragraph is (the complete letter is in annex to this note): Now, upon completion of the fourth day (of 10 days) of the assessment meeting, we only have Task I (total catch) and Task II (catch/effort and size samples) from three of CPCs that have quotas in the eastern Atlantic and Mediterranean, which amount to less than 15% of the Total Allowable Catch. Note that the deadline of submission for the 2007 data was June 9, 2008 (i.e. 2 weeks prior to the meeting).

The EU was one of the worst offenders in this. In the report of the SCRS (the scientific committee of ICCAT) there is a table showing when each country submitted data. The various EU Member States were late in almost all cases, and some countries submitted no data whatsoever (Denmark, Latvia). Since the EU has over half the quota for bluefin, it is clear that without EU catch data, no meaningful assessment of the state of bluefin can be conducted. My contacts on the SCRS say that a few days after they wrote the letter, the EU forwarded some data, but in an unusable form, so that EU data could not be incorporated into the assessment.

This is scandalous. Point out that the EU bears a major responsibility for the fishery, since they have over half the total quota, and ask why the data were not submitted on time and in the correct format. The EU claims that it wants to fish responsibly, to follow scientific advice, etc. and yet cannot get the most basic of data together.

Control of Fishing Activities

In May, Harry Koster, the head of the Fisheries Control Agency (based in Vigo) came to FISH to present a programme to oversee and coordinate the control activities of the Member States for bluefin in 2008 (recall that control is the responsibility of the Member States, not the COM). At about the same time, the COM released a long piece of propaganda explaining, in its own words: “the Commission’s analysis of the main trends which will shape the 2008 bluefin tuna fishery, and outlines how it intends to prevent a recurrence of the overfishing by the EU fleet which marked the 2007 season.”

In response, we requested that the Control Agency provide a monthly report on how effective the control activities had been, but that request was down-graded by the FISH Committee to a report, to be done in September, on the results of the entire season. As I write this (end October) we still have not received that report. One can speculate as to why, and there are certainly plenty of press reports around about how poor control has been and how the quotas have been exceeded again.

Evaluation of ICCAT

ICCAT has contracted three independent experts to evaluate how effective the organization has been in fulfilling its objectives (a number of other such international management organizations have done that as well). The report was delivered in September and it was extremely critical. As far as bluefin is concerned, the verdict of the experts was damning:

The judgement of the international community will be based largely on how ICCAT manages fisheries
on bluefin tuna (BFT). ICCAT CPCs’ performance in managing fisheries on bluefin tuna particularly in
the eastern Atlantic and Mediterranean Sea is widely regarded as an international disgrace and the
international community which has entrusted the management of this iconic species to ICCAT deserve
better performance from ICCAT than it has received to date. [Evaluation report, page 2]

Later on in the report, when talking about compliance, the lack of catch data and the status of the stock, they noted: It is a fundamental failing of ICCAT processes, of CPCs commitment to compliance, good governance and adherence to international law. [Evaluation report, page 61]

This evaluation will be a hot topic of conversation at ICCAT.

EU Mandate for ICCAT

Every year, the Council has to agree to a mandate for the COM at ICCAT (other such meetings as well). The COM has produced a draft mandate and onMonday, the Council agreed on what that mandate should be (top secret, though many of us are trying to get a copy). This outlines the margin for manoeuvre that the COM has at ICCAT to negotiate on such things as reviewing the bluefin recovery plan, how low a quota to accept, etc. Since all possibilities cannot be foreseen, there are daily (or more frequent!) meetings at ICCAT between the COM and the national delegations that attend, known as “coordination meetings”.

Bluefin Recovery Plan

At the ICCAT meting in Dubrovnik in 2006, a long term recovery plan for bluefin was adopted, though it was widely condemned by us, the NGOs and many others as woefully inadequate – we have written on various occasions to Joe Borg (Fish Comissare) to complain about the recovery plan and the EU’s role in it. TACs for 2007 through 2010 were set progressively at 29,500 – 28,500 – 27,500 – 25,500 tonnes. The plan was implemented for the EU by means of a regulation that applied for 2007 only, and the full long term plan was only adopted in Council in the fall of 2007, to enter into force for the 2008 season (Council Regulation (EC) No 1559/2007 of 17 December 2007 establishing a multi-annual recovery plan for bluefin tuna in the Eastern Atlantic and Mediterranean). It is this that has governed the EU’s fishery for bluefin in 2008. At its meeting in 2006, ICCAT agreed to review the recovery plan in 2008, and, if necessary, amend it in light of SCRS advice. So the big controversy in Marrakesh is to what extent the plan will be modified.

This year, the SCRS tried to do a new assessment of the bluefin stock (they were seriously hindered by the poor quality of data on bluefin, see above, including from the EU). Their conclusion is in an annex to this note, but essentially they said to cut the catches to about 15,000 tonnes (from a current TAC of almost 30,000 tonnes and current catches in the order of 60,000 tonnes).

IUCN Resolution

In Barcelona the IUCN adopted a resolution on bluefin, supported by Spain, that was quite radical. It called for an immediate suspension of fishing for bluefin in the eastern Atlantic and Mediterranean. Fishing should only resume once a proper system was in place to ensure recovery of the stock. It also called for closing the spawning areas to fishihg (complete text in an annex to this note). This will also put pressure on ICCAT to act.

Foto: Tonyines congelades destinades al mercat japonès. Font: Michael Gunther /WWF Canon.

En el marc de les actuals negociacions entre la UE i el Marroc per establir un Acord de relacions avançades, desitjo manifestar la meva preocupació pel fet que no s’aprofiti aquesta oportunitat per aprofundir de manera satisfatòeria en trobar una solució justa i duradora per al Sahara Occidental o que, almenys, quedi clar que els territoris del Sahara Occidental quedaran exclosos de tal acord, ja que no correspon a Marroc gestionar-los. Malgrat que el principal responsable del bloqueix és Rabat, la UE li fa el joc inhibint-se de plantejar la qüestió, i de considerar-la, de fet, un condicionant per a l’Acord. Així doncs, he dirigit diverses preguntes parlamentàries a la Comissió i al Consell al respecte, i m’he afegit, en tant que vicepresident de l’Intergrup ‘Pau per al Poble Saharaui’ del Parlament Europeu al manifest que adjunto: (segueix…)

MOROCCO’S ADVANCED STATUS MUST EXCLUDE WESTERN SAHARA
We,
the signatories of this petition, demand that the European Union do not
grant a so-called Advanced Status to Morocco, unless the occupied part
of Western Sahara is specifically excluded from the agreement.
 
The
EU and Morocco are currently in discussion on deepening their ties
through this cooperation but, so far, there has been no mentioning in
the reports from the EU-Morocco talks as to what is being done to
prevent occupied Western Sahara from being included into the
cooperation agreement.

If the EU would actually grant Advanced Status to occupied Western Sahara, through its negotiations with Morocco as the occupying power, it will give an unfortunate sign of support to the unfounded Moroccan claims over the territory. It could also lead to the EU damaging the UN’s efforts to decolonise the territory.
 
We would like to underline that Morocco continues to be an illegally occupying power in Western Sahara, in violation of over 100 UN Resolutions which call for the Western Sahara’s people’s right to self-determination. A number of Resolutions point to the fact that Western Sahara is an occupied and annexed territory. Furthermore, the International Court of Justice has rejected Morocco’s claims over Western Sahara, and the UN considers the Western Sahara case as a decolonisation issue.
 
Under international customary law, the EU and its member states have a duty of non-recognition of the Moroccan annexation of Western Sahara, and to support the decolonisation of the territory. It is also a moral obligation, as long as the Sahrawi people suffer either in exile or under severe human rights violations committed by the Moroccan forces in the occupied territories of Western Sahara.
 
The EU should therefore make sure that Western Sahara is unambiguously excluded from the territorial applicability of the Advanced Status cooperation, without delegating this responsibility to Morocco itself.
 
If the EU was to make such a precision, it would follow for instance the USA, who in their free trade agreement with Morocco have specifically excluded Western Sahara. It would also follow its own example of excluding the Palestinian territories from the EU-Israel Association Agreement. We urge the EU to follow these precedents and support the UN peace process by respecting its duty of non-recognition.
 
We, the signatories of this petition, are in principle not against a strengthened cooperation between the EU and Morocco. However, we demand that the agreement coming out of the Advanced Status talks will clearly specify that its applicability shall not extend further south than to Morocco’s internationally recognised southern border, namely 27°40’N.

Sincerly yours,
[signatories]

Foto: mapa del Sàhara Occidental. Font: Humano.ya.com

Com que em trobava a Mèxic el dia de la votació, no vaig poder comentar a temps un dels esdeveniments més importants de la setmana passada: la votació a Nacions Unides per iniciar formalment el procés cap a l’adopció d’un Tractat Internacional d’Armament (ATT) (veure apunt de fa uns dies Tractat Internacional Transferències d’Armament (ATT): ara és l’hora dels governs). Només dos Estats hi van votar en contra: Zimbabwe i … Estats Units. Aquesta és una de les coses que espero que la nova administració demòcrata d’Obama canvii. Ara toca seguir atentament el procés intergovernamental. De moment adjunto a continuació la valoració en feia la Campanya Armes Sota Control: (segueix…)

On Friday 31st October, 147 states voted overwhelmingly at the
United Nations to move forward with work on an Arms Trade Treaty. This
is an increase on the 139 states which voted to start the UN process in
October 2006, showing increasing global support for the treaty. Support
was particularly strong in Africa, South and Central America and Europe
indicating high demand for global arms controls, both from countries
severely affected by armed violence and from major arms exporters. Only
the US and Zimbabwe voted against, ignoring growing global consensus on
an ATT.

The Control Arms campaign, which represents millions of people around the world welcomes the vote but continues to call for more urgency from states to advance the process quickly and ensure a strong Treaty with human rights and development at its heart.

Mark Marge from the International Action Network on Small Arms said:
This vote is a victory for the millions of campaigners in countries around the world. But we cannot afford to rest. All those against the misuse of arms will continue to pressure their governments to move quickly to implement a strong, legally binding treaty.

Font foto: Campanya www.controlarms.org

Se’m fa difícil, avui, parlar d’alguna cosa que no sigui Obama (veure el discurs de la victòria). No sóc a Washington, ni a Nova York, ni a Chicago. En definitiva, no sóc als Estats Units, on sembla que hi ha mitja Catalunya (i segurament mig món). Sóc a Brussel.les. Però com la resta del món no me n’he pogut estar de seguir el procés electoral, i la jornada fatídica, a través dels mitjans i d’internet. No són les nostres eleccions, però com si ho fossin. He tingut ocasió ja de comentar-ho aquest matí amb alguns mitjans, com Catalunya Ràdio. Mentre esperava el meu torn per poder intercanviar impressions amb na Neus Bonet, ella sí, des dels Estats Units, escoltava les opinions d’altres, com en David Madí, que era a Chicago. Molt em temo que veurem poca originalitat en les valoracions. Poc podem dir, uns i altres, que surti del tòpic. Potser, de tot plegat, caldria destacar, entre d’altres, l’elegància política amb la qual John McCain ha reconegut la victòria d’Obama (‘Ahir era el meu contrincant, avui és el meu President’), la qual cosa posa de manifest que, efectivament, McCain no és Bush. Però, i ara què? Doncs ara (segueix…)
a esperar que les expectatives es compleixin. A ningú se li escapa que no ho tindrà fàcil, Obama, per canviar certes dinàmiques incrustades a les institucions nordamericanes després de 8 anys de Bush. Cal atorgar-li un mínim de benefici del dubte, i reconèixer que no serà, en cap cas, una metamorfosi senzilla.

I és que, tot i que l’optimisme i confiança que desprèn Obama, el podem trobar, al més pur estil nordamericà, directament a la seva pàgina web, i en concret al seu eslògan central (‘I’m asking You to believe. Not just in my ability to bring real change in Washington… I´m asking You to believe in Yours’), el cas és, però, que allò que ara ens interessa mesurar és la ‘seva’ habilitat (i sobretot la seva possibilitat) real, per canviar dinàmiques i, perquè no, actituds.

Estarem amatents, per tant, a aquest als seus primers 100 dies, i especialment a les primeres decisions, aquelles que solen marcar les intencions i l’abast de les mateixes, aquelles que suposen un avís per a navegants sobre allò que cal esperar.

Personalment voldria que entre aquestes decisions hi hagués un canvi radical d’actitud en temes claus de la política mundial com són: la lluita contra l’escalfament del planeta (desitjo que la influència d’Al Gore es faci notar); el control de les exportacions d’Armes a escala internacional (Nacions Unides acaba d’adoptar una decisió determinant en el sentit de començar el procés formal per avançar cap a l’adopció d’un Tractat Internacional sobre les Transferències d’Armament); la recuperació del multilateralisme i del respecte de la legalitat internacional; el tancament de Guantanamo i la retirada de les seves tropes de l’Iraq i l’Afganistan, etc…

Temps al temps. Ara, però, gaudim, ni que sigui per uns moments, de la satisfacció de veure, i de viure, com algunes coses poden canviar radicalment. Ja tindrem ocasió, aviat, de valorar-na l’abast, i de comentar si les expectatives eren adequades o no, en la mesura de si s’han vist, o no, satisfetes.

Foto: Oama i familia. Font: BBC

XSM no vota … als Estats Units (de Raül Romeva, per a Cronica.cat)

Just a punt d’embarcar cap a Brussel.les vaig poder seguir a través d’una pantalla situada a la sala d’espera de l’aeroport del Prat uns minuts de l’entrevista que n’Albert Om li feia ahir a Xavier Sala i Martin. Sempre és interessant escoltar l’insigne i omnipresent professor de Columbia, tot i que reconec que la majoria de les vegades discrepo de les seves anàlisi (potser a excepció de quan parla del Barça, i encara). El cas és que en aquesta ocasió vaig tenir dues noves sorpreses en relació al personatge: la primera, que disposa de passaport estadounidenc (no és que no el pugui tenir, és clar, simplement que servidor no ho sabia); i la segona, que podent votar a les eleccions nordamericanes no ho farà, no perquè sigui a Catalunya (insisteixo que era a El Club, amb l’Om), sinó perquè considera (espero citar-lo correctament) ‘que el cost de votar és superior al de no votar’. Tot això passava mentre estàvem ja fent la cua per entrar a l’avió, però just abans de ser engolit definitivament per l’Airbus encara vaig sentir-li dir (un altre cop espero citar-lo correctament), ‘mai he pensat que el meu vot fós important’. (segueix…) 
La seva contundència, per altra banda, contrastava amb la també contundent, i penso que eficaç, campanya que la població llatina va engegar als Estats Units per promoure el vot entre les persones d’origen llatinoamericà. Brillant l’espot en què una noia que s’acabava de prometre planta el nòvio en saber que ni tan sols s’havia registrat per votar (veure 30′ de diumenge passat).

Jo no puc votar als Estats Units, però si pogués és evident que ho faria. És mes, tenint en compte l’impacte de la política nordamericana a la resta del món, em sembla més que legítima la campanya que reclama que la resta del món puguem decidir qui serà l’inquilí de la Casa Blanca.

No sóc un fan dels Demòcrates, per molts motius, però encara menys ho sóc dels Republicans. De manera que en un sistema presidencialista, bipartidista i maniqueu com el nordamericà, no em quedaria més remei que votar per Obama, no per convicció, sinó per necessitat.

En qualsevol cas no em sembla el millor sistema, aquest en què optes per votar per un candidat simplement perquè l’altre encara t’agrada  menys. El trobo un sistema francament dolent i que vulnera principis bàsics de la democràcia, almenys tal i com jo l’entenc, com la pluralitat, el matiç o la necessitat de negociar i pactar per a conformar governs.

Desconec si XSM aplica el mateix raonament quan es tracta d’eleccions municipals, nacionals, estatals o europees, i si actua diferent, quin n’és el motiu (potser ho va explicar quan jo ja havia embarcat, si és així, demano disculpes).

En qualsevol cas, si jo pogués votar als Estats Units, és clar que votaria, i precisament pel motiu contrari al que exposava XSM: per què el cost de no votar (i de contribuir així a que tornessin a guanyar els Republicans, encara que en McCain no sigui en Bush) seria clarament superior al de votar, per Obama.

Ara, com tothom, no em queda més que esperar a veure què voten aquelles persones que sí poden fer-ho, i volen fer-ho. I, sobretot, a esperar que, si guanya Obama, el canvi sigui per bé, i sinó guanya ell, doncs quin remei, també.

Foto: Xavier Sala-i-Martin. Font:

S’acosten les eleccions europees i comencen a prendre cos algunes iniciatives que caldrà seguir de ben aprop. Una d’elles és la que ha reunit aquest cap de setmana els diferents grups, partits i moviments ecologistes a França per impulsar un gran acord Verd. La urgència fa la unió, comença dient l’article de Liberation que adjunto. I com que sóc més partidari d’unir espais afins políticament i social, que no pas de dividir-los, els desitjo tota la sort del món, i ens insto a totes i tots plegats, a casa nostra, a prendre’n nota.

Les écolos unis appellent au “Green Deal” , par Laure Equy

21 October 2008

Libération

“L’urgence” fait l’union. En présentant hier leur rassemblement Europe-Ecologie, chaque représentant des familles écologistes a étroitement associé la crise financière et celles environnementales – énergétique et alimentaire comme climatique – pour faire valoir la pertinence de leur campagne commune aux européennes de juin 2009. “On ne s’appuie pas sur cette situation, on la regrette, les écologistes (segueix…)

la dénoncent déjà depuis vingt ou trente ans”, a pris soin de préciser la secrétaire nationale des Verts, Cécile Duflot.

Bourrasque. De Daniel Cohn-Bendit et José Bové à des proches de Nicolas Hulot via les Verts, l’ancienne juge Eva Joly ou l’ex-Vert Antoine Waechter,
la mutualisation des forces écologistes tomberait à point nommé :
“Comment les écologistes peuvent-ils lancer un rassemblement alors que
le monde est plongé dans une bourrasque financière ? C’est justement le
bon moment”, commente Yannick Jadot, ex-directeur des campagnes de Greenpeace France.

Invoquant la convergence des crises,il juge que les écologistes ont “depuis longtemps” sonné l’alarme et ont maintenant vocation à être “des acteurs portant des solutions à la crise globale.”

Concédant le côté éclectique du casting, ses acteurs assurent que les divergences ne pèsent guère face à la nécessité de répondre par un “Green Deal” aux bouleversements actuels. “Avec Dany, on nous a dit que ça ne pouvait pas marcher car on n’était pas d’accord en 2005 [sur le traité européen, ndlr]. Ensuite avec Eva, on nous a dit qu’une magistrate et un repris de justice, ça n’allait pas le faire !” a plaisanté José Bové. “Il faut des carpes et des lapins, additionner nos savoir-faire”, a poursuivi Yannick Jadot.

Daniel Cohn-Bendit, qui œuvre depuis cet été au rapprochement, a souligné que “cette conscience de l’urgence de la situation oblige” à trouver un terrain d’entente, tout en prévoyant des “larmes” lors de la constitution des listes. Candidat en Ile-de-France, l’eurodéputé, qui table sur un score de “10 plus x” en 2009, a multiplié les mises en garde : “Si nous ne renversons pas la vapeur, si nous ne proposons pas un autre type de société, nous irons tous dans le mur.”

“Crédibles”. Contacté par Jean-Paul Besset, un proche de Nicolas Hulot, il y a un mois, Antoine Waechter et son Mouvement écologiste indépendant ont rejoint l’arc écolo début octobre : “Comment l’opinion pourrait-elle nous trouver crédibles sur l’urgence si nous n’étions pas capables de répondre ensemble à ce défi ? Cela voudrait dire que l’on n’est pas à la hauteur de l’enjeu.”

Les artisans du rassemblement veulent désormais se tourner vers les électeurs. Ils ont lancé hier leur plateforme internet (www.europeecologie.fr) pour tisser “un réseau de citoyens” en vue de la campagne.

Foto: José Bové amb Dani Cohn-Bendit. Font: DDD, D. P

Sens dubte acompanyar les mares mexicanes de l’associació Justicia para nuestras hijas
ha estat una de les experiències més impactants i emotives de la meva
vida. Les 24 hores de visita llampec a Chihuahua han estat d’alt
voltatge (en aquesta entrevista analitzo amb profunditat la qüestió
dels feminicidis i la seva gestió: Feminicido en México: niveles increibles de impunidad, entrevista a Raül Romeva).
Després d’una intensa trobada amb les mares he participat en un nou
acte/ofrena a les victimes del feminicidi i he tingut ocasió de
col.locar al monument el nom de Hester Van Nierop, la noia
holandesa que va ser assassinada fa 10 anys, i que encara no ha vist
que es faci justicia. Després he tingut una trobada amb les autoritats
(subgobernador i subprocuradors), una roda de premsa, reunió amb els
moviments socials de Chihuahua i, finalment, sopar amb les i els
integrants de la Comissió Especial de Seguiment sobre el Feminicidi.
Adjunto a continuació una nota Insuficientes avances en Chihuahua contra el feminicidio (Por Dora Villalobos Mendoza/corresponsal) que descriu molt bé la visita i les peticions que vaig fer, i seguidament una recopilació d’altres notes també relacionades amb la visita. (segueix…)
Insuficientes avances en Chihuahua contra el feminicidio (Por Dora Villalobos Mendoza/corresponsal)Chihuahua,
Chih., 31 oct 08 (CIMAC).- La mala imagen que tiene Chihuahua en el
extranjero no es porque aquí maten tanto, por el número de casos de
feminicidio, sino por la impunidad, porque no se resuelven ni se
castiga a los culpables, aclaró aquí Raül Romeva I Rueda,
diputado del Parlamento Europeo (PE). El español pidió a las
autoridades chihuahuenses que tomen en cuenta las exigencias de
Justicia para Nuestras Hijas, que estrechen el diálogo con esta
organización, incluso que le den acompañamiento en su lucha, porque sus
demandas de justicia son más que válidas. Justicia para Nuestras Hijas, como muchas organizaciones que están
denunciando el feminicidio en Chihuahua, en México y en el mundo, son
grupos que se han formado a su pesar, sin proponérselo; lo han hecho
porque asesinaron a sus hijas y tienen todo el derecho a exigir
justicia, resaltó. 

Romeva I Rueda
tuvo ayer una agenda apretada durante su visita a Chihuahua. En la
mañana acompañó a Justicia para Nuestras Hijas y a Mujeres de Negro en
la Cruz del Feminicidio que está en la Plaza Hidalgo, frente a Palacio
de Gobierno, donde la mamá de Perla Alexandra Soto Sandoval colocó el nombre de su hija.

La
joven fue asesinada recientemente en esta capital y hoy su nombre se
sumó a los de cientos de muchachas víctimas del feminicidio, que
cuelgan en la cruz en señal de impunidad.

Acompañada de Romeva I Rueda, Elva Sandoval, mamá  de Perla Alexandra, colocó el nombre de su hija en la cruz, mientras las integrantes de Mujeres de Negro entonaban el himno “Ni una más”.

Ante la ausencia de los familiares, al diputado del Parlamento Europeo le tocó poner el nombre de Hester Van Nierop en la Cruz del Feminicidio, turista holandesa que fue asesinada en septiembre de 1998 en Ciudad Juárez.

“Me
solidarizo con las integrantes de Justicia para Nuestras Hijas, estoy
aquí para decirles que cuentan con mi apoyo”, expresó conmovido.

CON AUTORIDADES

A medio día, Romeva I Rueda
se reunió con el secretario de Gobierno, el subprocurador de Atención a
Víctimas y la directora del Instituto Chihuahuense de la Mujer, Sergio Granados, Arturo Licón y Luisa Camberos, respectivamente, en Palacio de Gobierno.

Posteriormente,
en rueda de prensa que ofreció junto con los tres funcionarios
gubernamentales, el eurodiputado reconoció los avances que tiene el
Gobierno de Chihuahua en la atención a la violencia de género. Pero
dejó claro que estos avances no son aún suficientes para combatir un
problema tan grave como la violencia de género, que muchas veces llega
al feminicidio.

“Mientras
exista un caso de feminicidio sin resolver no podemos decir que haya
Gobiernos buenos, ni aquí, ni en ninguna parte del mundo”, enfatizó.

A
su juicio, la impunidad es lo que más agrava el feminicidio porque no
sólo hay injusticia al no haber resolución de los casos, sino que
debilita la prevención. “Es un hecho que aquí hay impunidad y tenemos
que decirlo, tenemos que exigir justicia”, señaló.

Aclaró
que su función como diputado es ayudar a visibilizar el feminicidio, no
sólo de Chihuahua, sino de todo el mundo, porque es una manera de
combatirlo.

Al
visibilizar el problema en diferentes instancias como el Parlamento
Europeo, es más fácil ponerlo en la agenda política multilateral y
consecuentemente hay más posibilidades de que los Estados instrumenten
leyes y políticas públicas para combatirlo, explicó.

FI NOTA CIMAC

Altres reaccions en premsa que trobo significatives en relació a la visita:

La Opción de Chihuahua | Insuficientes los recursos para …
30 Oct 2008 … Chihuahua.- Luego de ofrecer una ofrenda para las
mujeres víctimas del feminicidio, el vicepresiente de la comisión de
derechos de la mujer, Raül Romeva i Rueda … www.laopcion.com.mx/notas.pl?n=13027&s=69e31 – fa 16 hores – Pàgines semblants

MÉXICO – Feminicidio: “niveles extraordinarios de impunidad …Un
altavoz para el feminicidio. – Diputado, ¿considera que se ha
convertido en un funcionario incómodo para el gobierno mexicano y el de
Chihuahua? www.alterinfos.org/spip.php?article2902 

Se manifiestan feministas en la Plaza Hidalgo – El Observador en …
30 Oct 2008 … casos de feminicidio en el estado se encuentra el de
una joven holandesa, … Fénix Comunicaciones – Chihuahua, Chih. México
2004 – 2008 www.observador.com.mx/noticias.cfm?n=22495 –

La Opción de
Chihuahua | Insuficientes avances contra feminicidio … 31
Oct 2008 … Insuficientes avances contra feminicidio: Romeva. Chihuahua.-
(CIMAC) Por Dora Villalobos Mendoza.- La mala imagen que tiene Chihuahua en el … www.laopcion.com.mx/notas.pl?n=13078&s=3bcfe

MÉXICO – Mientras exista feminicidio,
deberá ser tema del PE …30 Oct 2008 … MÉXICO – Mientras exista feminicidio,
deberá ser tema del PE: Romeva i Rueda. Lourdes Godínez Leal, Cimacnoticias …
www.alterinfos.org/spip.php?article2907

Foto:
Roda de premsa a Chihuahua, acompanyat del Secretari General de la
Gobernació i de la Directora de l’instituto de la Mujer de Chihuahua.

Encara en el marc de la visita que acaba dema Mèxic, adjunto a continuació un nou article/entrevista que em va fer Radio Nederland, un dels mitjans que més segueixen aquesta mena de qüestions. L’article México-UE: Relaciones “reforzadas” explica els motius de la visita i recupera la importància de l’informe adoptat pel Parlament Europeu ara fa un any en trelació a la violència contra les dones a Mèxic i Amèrica Central.

México-UE: Relaciones “reforzadas”, Alejandro Pintamalli (21-10-2008)

La comisión parlamentaria de la Unión Europea y México inauguran la semana próxima una relación reforzada por la designación del país norteamericano como “socio estratégico”. Este estatus privilegiado no exime a México, sin embargo, de la preocupación en Europa por el incremento de la inseguridad y la delincuencia organizada.

Hace un año el europarlamentario de los Verdes, Raúl Romeva, presentaba en Bruselas un informe sobre feminicidios en América Central y México. En el marco de la visita a México a partir del lunes 27 de la comisión conjunta, el diputado Romeva se trasladará a Chihuahua para conversar con las organizaciones sociales sobre esta problemática. (segueix…)

“En el informe se hacían algunas propuestas y recomendaciones y de lo que se trata ahora, un año después, es de ver dónde estamos, qué se está haciendo, dónde se puede ayudar más”, dice Romeva quien tiene previsto visitar también Chihuahua, la ciudad que junto con Ciudad Juárez ha sido escenario de centenares de asesinatos de mujeres.

La Comisión Civil Internacional de Observación por los Derechos Humanos (CCIODH), manifestó en un comunicado reciente su expectativa de que “la visita sirva para que la delegación atienda y reciba denuncias de las graves violaciones ocurridas en los últimos días y la falta de respuesta por parte de las autoridades de los diferentes niveles del estado en cuanto a la impunidad con que se realizan y que actúe en consecuencia, poniendo por encima de los intereses económicos y comerciales, el respeto de los derechos humanos individuales y colectivos”.

Artículos relacionados:

Cumbre contra la inseguridad en México

Seguridad Pública, en entredicho

Violencia extrema en Chihuahua

Impunidad y corrupción

La violencia y corrupción policial en México, fuente de tragedias

Informes relacionados:

México

Arena política europea

Font foto: Nuestras hijas de regreso a casa