Keynes is back? Maybe, but …
Keynes is back? Maybe, but … (per a cronica.cat)
La crisi dispara opinions de tota mena: algunes autojustificatives, d’altres d’autocrítiques, i fins i tot n’hi ha de propositives. Qui més qui menys mirem de fer les nostres anàlisi i les nostres propostes (a ICV fa temps que hi ha una comissió especial que hi treballa i que acaba d’engegar una campanya específica prou explícita: contralacrisi.cat). També a escala europea proliferen articles i propostes. Trobo interessant, per exemple, la lectura del darrer número de la revista Política Exterior, i més concretament de l’article principal: Europa al borde de la recesión. El regreso de J.M. Keynes. L’article, en un to clarament optimista, estableix que les actuals mesures de rescat del sistema bancari a Estats Units i Europa, traduïdes en intervencions i nacionalitzacions de bancs i acompanyades d’una massiva injecció de liquidesa en els mercats de capitals per part dels bancs centrals, suposen una avantsala d’allò que queda per venir: el retorn del keynessianisme.
El cas és que, certament, economistes neokeynessians com el recentment guardonat amb el Nobel d’Economia, Paul Krugman, o el mateix comissari europeu d’Economia, Joaquín Almunia, estan d’acord en què, per tal d’aturar la recessió que s’acosta, els països desenvolupats han d’apostar per estímuls fiscals i una major regulació financera. (segueix…)
El proper 26 de novembre la Comissió Europea ha de presentar un pla de reactivació a curt termini que, en principi, ha de prioritzar les ajudes socials i la inversió pública -en transport, I+D i polítiques industrials- i, suposadament, es mostrarà més flexible en relació a la regulació del 3% pel què fa al màxim autoritzat en quant a dèficit pressupostari (permeti-se’m recordar que aquesta mena de mesures ja fa temps que les proposen algunes formacions polítiques, com ICV). Per la seva banda, el Banc Central Europeu preveu contribuir baixant els tipus, cosa que el seu president, Jean Claude Trichet, ja va avançar fa poc en la seva visita a Madrid.
Destaca l’article, i és cert, que el pla no posa l’èmfasi en la baixada d’impostos sinó en un major ús de fons públics per tal de reactivar la demanda (recordo també aquí que molt sovint la competició en campanya sol ser ‘a veure qui baixa més els impostos’, cosa que a parer meu suposa un preocupant exercici populista, i que són poques les formacions polítiques que gosen anar en la direcció contrària).
Sigui com sigui, el retorn a l’ortodòxia keynessiana s’explicaria, primer, perquè les tesis més lliberals han quedat totalment desprestigiades amb una crisi financera l’origen de la qual es precisament el relaxament dels controls i les supervisions, i segon, perquè si s’ha aconseguit desactivar el detonador de la crisi, és degut a que hi ha hagut una intervenció dels Estats en el sistema financer.
El problema, però, és que segueixo escoltant sovint defensors ultralliberals que neguen la major, és a dir, que la crisi del capitalisme tingui la llavor en el mateix sistema capitalista. De fet, en el debat que va tenir lloc recentment al Parlament Europeu, des de les files conservadores s’escoltava sovint allò tant conegut de: no és el sistema el què ha fallat, sinó l’aplicació del sistema. Alguns fins i tot anaven més enllà i consideraven que, en realitat, la culpa era de “l’excés d’intervencionisme”.
La realitat, però, mostra que els Estats Units -país on la despesa en protecció social és encara no un 9% del PIB, lluny del 19% de la UE- hagi estat el primer país en ‘nacionalitzar’ grans entitats financeres treu tot el glamour possible al laissez faire. I la mesura del políticament ressuscitat Gordon Brown de recapitalitzar els bancs, o la contricció mostrada per Alan Greenspan davant la seva antiga fe en l’autoregulació dels mercats, semblen marcar el final d’una era. Fins i tot Nicolas Sarkozy i José Durao Barroso semblen ara neokeynessians (per exemple quan proposen, com fa el primer, la creació de fons estatals que comprin participacions en les empreses europees més valuoses). Merkel encara s’hi resisteix, però tímidament.
En definitiva, tot sembla moure’s cap a una descriminalització de la intervenció pública i una dessacralització del mercat lliure. D’acord, però n’hi ha prou?
Personalment trobo a faltar, en l’esfera governamental i intergovernamental, algunes propostes una mica més agosarades com ara la implementació d’un impost internacional sobre les transaccions de divises (Taxa Tobin) o el canvi dels Estatuts del Banc Central Europeu per tal que no tingui com a objectiu únic l’estabilitat dels preus sinó també la creació d’ocupació.
Celebro que Keynes estigui de retorn, però la situació reclama, em temo, mesures una mica més contundents que les que s’estan posant sobre la taula. I sobretot, que entenguem que no es tracta de ‘curar (alguns diuen refundar) el sistema’ sinó de ‘canviar el sistema’. I com dèiem a les classe d’econometria, Keynes és condició necessària, però no suficient.
Foto: J. M. Keynes. Font: Wikipedia
Reivindicar Keynes em sembla molt bé, sobretot si això implica desar a les golfes de la història el marxisme (no necessàriament Karl Marx, que no era marxista) i totes les dictadures que se n’han derivat, i arraconar igualment el socialisme d’entreguerres i de la immediata postguerra.
A casa nostra, un alt dirigent socialista, avui ja mort, deia a la policia franquista que ell era “keynesià”, una forma lenitiva de dir que era socialista sense dir-ho, però considerava gairebé un insult que la gent normal li digués socialdemòcrata.
Avui tot això fa riure. Benvinguts, doncs, al club del reformisme.
Hi ha un punt que m’amoïna, quan parles de la creació d’ocupació. La interpretació de molts governs, partits i altres forces socials, sovint em recorda la construcció de les piràmides d’Egipte; dedicar grans esforços en construccions que no aporten riquesa real i que consumeixen força recursos, materials, humans, financers.
D’una manera o d’altra, crec que en una societat on el factor limitatiu de l’economia ja no és ni de lluny la disponibilitat de mà d’obra, més que crear ocupació, cal plantejar seriosament la seva redistribució, n fos cas que, com sospito, la creació fos negativa econòmicament per al conjunt de la societat, en altres paraules, que els recursos dedicats a crear-la siguin superiors als necessaris per pagar salaris a aquestes persones.
Exageració, crec que no gaire, encara que una síntesi hegeliana podria ser millor. Crear d’una banda llocs no consumidors de gaire recursos: serveis personals, culturització social; i d’altra banda redistribuir, cosa que tots sabem que pot augmentar la productivitat.
Però molt em temo, que les presumptes inversions en creació de llocs de treball, si és que es fan, no aniran per aquest camí.