Mails per a Hipàtia

Aquestes són sempre les pitjors hores en un dia d’eleccions. No pots fer gran cosa excepte esperar. Mentrestant van arribant a tort i dret estadístiques i dades inconnexes. Parles amb els uns i amb els altres per sondejar com van les coses. Avui els socialistes estan eufòrics: veuen a l’abast la majoria absoluta, dada en la qual coincideixen tots els sondejos que es filtren per part dels uns i dels altres. El fet que siguen filtrats és el que per prudència òbvia ens motiva a esperar -sempre queda el dubte de la possible manipulació. Però les coincidències, conforme van passant les hores i vas muntant el puzzle són cada vegada més clares. I l’espai al dubte i la sorpresa menor.

Aquests dies a Brussel·les he parlat amb alguns flamencs que saben ben bé el que s’està coent en els àmbits polítics del país, això que algú d’ells em definia mentre sopàvem com “la preparació de la fi de Bèlgica”. Segons que em diuen la hipòtesi en la qual ja estan treballant els polítics és que en un període màxim de cinc anys Flandes esdevindria un país independent però “continuador” de Bèlgica. És a dir que la Bèlgica no desapareixeria sinó que seria Flandes només. I els valons, com que no volen ser un país independent, haurien de decidir si unir-se a Luxemburg o a França. És una solució ben ingeniosa, certament. La figura de l’estatt continuador ja ha estat usada, per exemple, a Rússia i a Iugoslàvia i una independència com aquesta estalviaria a la Unió haver-se de definir sobre el trencament d’un dels seus membres i l’engorrosa qüestió dels precedent.

“Si no sap a qui votar pot fer com jo. Per evitar donar mig vot al PP o el PSOE abstenint-me o votant en blanc, he guardat les paperetes dels tres partits parlamentaris que varen acudir a la manifestació pel dret a decidir: CiU, Esquerra i Iniciativa. Diumenge al matí barrejaré les paperetes, en triaré una aleatòriament i llençaré les altres i, sense intentar esbrinar de quin peu calça la papereta victoriosa, aniré a dipositar-la a l’urna.”

Jordi Carbonell escriu el bloc Tenim el que ens mereixem i segons que explica en aquest apunt ha perdut una feina pel que hi explicava. Perquè sonava massa català. 

Això dels blocs electorals sembla que fa forat. Les televisions i ràdios públiques, com és sabut, han de pautar la informació electoral en funció de la representació dels partits, una mesura que els professionals de les emissores critiquen i molt perquè converteix els periodistes en simples cronometradors. Has de fer una notícia de tanta llargada t’agrade o no, tinga interès o no. Hi ha gent que opina que els blocs són necessaris perquè se’n refien més de la imparcialitat aparent del minutatge que no dels periodistes. Però només cal mirar Canal 9 per a adonar-se’n que això no funciona ben bé així. Minuten però el temps del PP el dediquen a alabar el partit que els dóna de menjar i el temps del minutat del PSOE és una crítica permanent contra el partit que perceben com a contrari.

Aquests dies de campanya electoral, per culpa de l’informatiu aquest diari que fem a VilaWeb TV he tornat a aquelles èpoques de dormir com qui diu cada dia en una ciutat. És interessant perquè passen moltes coses totes seguides però també és molt cansat. Per això quan després de dinar he arribat per fi a casa m’ha entrat la vena mandrosa. Jugar una estona amb les xiquetes, comentar la jugada, enfonar-me al sofà i mirar una estoneta de futbol. Mandra en estat pur.

I a les set he enxufat la transmissió del Puyal, de la qual ja sap el lector que sóc un fan declarat. Transmissió que ha començat amb un error de localització que ha donat peu el mateix Puyal de fer una miqueta de conya dels seus propis errors, errors que formen part del paisatge radiofònic però que a mi no em molesten ni gens ni miqueta. Els tinc assumit i què més em dóna si s’equivoca de jugador en un moment o en un altre? Perquè escoltar Puyal és com veure un d’aquells bons partits on les genialitats apareixen quan no les esperes. I caram! quina una que n’ha eixit avui.

 Puyal ha obert la transmissió explicant que ha anat a Madrís amb això del TGV i que a Saragossa s’ha assegut al seu vagó un dels candidats a les eleccions espanyoles, que s’ha entès de sobres que era Rajoy. I sense cap problema Puyal, que va i ens descriu el viatge amb tanta força com traça, regalant-nos una altra d’aquelles estones màgiques que ens tocarà recordar. Per un moment m’ha semblat que això estava a l’alçada narrativa de les pinzellades de feia Josep Pla. Intuïsc que ho llegia però ho ha dit com qui xerra en el taulell d’un bar. I els oients ens hem trobat així amb un autèntic regal que el mestre Puyal supose que no ens oferirà per escrit però que sempre podrem recuperar de la web de Catalunya Ràdio.

Per això l’escolte.