Un dels efectes que Joan Ferran buscava quan atacava la "crosta nacionalista" de TV3 i Catalunya Ràdio era fer creure que efectivament els professionals diguem-ne nacionalistes són una majoria i dominen de fet aquests mitjans públics. Però això és fals. A Catalunya Ràdio és cert que hi ha hagut molts anys una majoria de professionals el país de referència dels quals ha estat Catalunya o els Països Catalans. Però a TV3 no. Potser ara està canviant però fins ara el nombre de professionals de TV3, sobretot a informatius, el marc mental dels quals és Espanya és clarament superior a la mitjana de la població i això no ha passat perquè sí ni de forma casual. Ho explicaré amb el meu cas.
L’any 1991 em vaig presentar a unes oposicions a redactor de TV3 i les vaig guanyar. Com a prova ací hi ha la carta que em van enviar. No recorde el lloc exacte en el qual vaig quedar però era entre els cinc primers i recorde, això sí, que em van dir que ni que fos per a cobrir les baixes que ja hi havia entraria tot seguit. Segons el contingut literal de la carta, enviada el 12 d’abril del 91, jo entraria a treballar a TV3 si en l’any i mig posterior a aquella data calia contractar cinc redactors, o quatre o tres, que no recorde exactament el lloc que jo tenia. Val a dir que era l’any abans dels Jocs Olímpics i que evidentment van entrar molts més redactors que el número que jo havia tret en les oposicions. Però a mi no em va cridar mai ningú.
Reconec que jo tampoc no tenia un interès enorme per treballar a TV3 així que no em vaig posar pesat. Segurament hauria entrat si hagués volgut ser legalista perquè aquella convocatòria l’havia guanyat però les meues inquietuds d’aleshores anaven per un altre costat. Si em cridaven bé però si no em cridaven tampoc m’importava massa. No em van cridar mai i sé per quin motiu no hi vaig ser cridat. Anys després m’ho van insinuar de forma molt concreta persones que l’any 91 i l’any 92 tenien una certa responsabilitat allà dins: no em van cridar perquè era valencià (i no es podia locutar "en valencià" en aquella època i en aquella casa) i perquè era "massa nacionalista". I sé també que el meu no va ser l’únic cas. Perquè ser "massa nacionalista" era ser sospitós en aquell moment i en aquella casa, malgrat que el partit en el govern es digués Convergència i Unió.
Joan Ferran hauria aplaudit. Igual ho va fer…
(Que conste, a més, que no és el mateix ser partidista, d’un partit qualsevol, que tenir una opció mental concreta sobre quina és la teua nació. Jo crec que els periodistes hem de ser neutrals en la lluita partidària però en canvi no conec cap periodista que no tinga un marc mental al qual es refereix quan fa informació, un marc nacional o un mercat, si ho voleu així, al qual s’adreça.)