ROCKVIU

A veure, que quedi clar, aquesta i la quinzena de fotos que la segueixen no són un rànquing del millor de l’any ni vol ser tampoc un resum del 2007. Simplement són imatges que podien haver il·lustrat el seu post corresponent però que per diverses raons no ha estat possible o han quedat descartades per una sel·lecció compulsiva.

Sempre he volgut plasmar en una sola fotografia la força del concert i de vegades la tria ha estat difícil i els dubtes constants. En algunes ocasió però s’ha imposat l’anècdota i la notícia per sobre de la qualitat, encara que també ha passat de vegades a l’inrevés. El fotoblog paral·lel a aquest bloc en alguna ocasió m’ha ajudat a resoldre els dubtes però al meu disc dur han quedat imatges que crec que han de veure la llum.

I comencem, es clar, amb Quimi Portet ja que com en cada concert d’aquesta gira hem acabant muntant el número la resta d’imatges m’han quedat verges. En aquest cas corresponen a (d’esquerra a dreta i de dalt a baix):

Plaça del Rei (Barcelona), 23 de setembre de 2007
Festes de Sants (Barcelona), 23 d’agost de 2007
Casino (Vic), 15 de març de 2007
Sala Bikini (Barcelona), 27 de febrer de 2007

(A cada foto hi ha el link del post original)
(I si algú vol fer un remember s’admeten peticions)
Si algú de VilaWeb sap com posar més d’una foto per post en un Endebloc (i que no siguin arxius adjunts o a la resta de l’article) que m’ho expliqui i així ‘any que ve m’estalvio de fer setze posts.

Gloria Gaynor, Palau de la Música (Barcelona), 27 de desembre de 2007

I amb la Gaynor arribem al darrer concert de l’any i ens preparem pel 2008… uns altres dotze mesos -esperem- ben farcit de concerts, actuacions i batalletes per recordar.

[crònica]
Crònica publicada a El Punt el dia 29 de desembre de 2007

La glòria de Gloria

Gloria Gaynor fa ballar el Palau amb «I will survive» i altres èxits de l’era «disco»

Xavier Mercadé

+ Gaynor, en la roda de premsa d’abans del concert. El seu abric va provocar que una desena d’activistes contra el maltractament d’animals es concentressin més tard a les portes del Palau. Foto: EFE

Només Donna Summer podria prendre a Gloria Gaynor la qualificació de diva de la disco music. De la seva gola han sortit veritables himnes que s’han mantingut amb els anys, a més d’aconseguir que I will survive sigui tot un fenomen musical, social i sexual, causant un efecte alliberador quan comença a sonar el piano inicial de la cançó. Però la seva glòria va començar als anys setanta i va acabar a mitjans dels vuitanta, tot i que Gaynor s’ha mantingut en actiu gràcies als rèdits d’aquesta cançó i de dues més: I am what I am i Never can say goodbye.

En la seva visita al Palau de la Música, dimecres passat, el primer concert sencer que feia a Barcelona en tota la història, va dosificar aquestes tres cançons de manera intel·ligent durant el recital: Never can say goodbye va començar a esvalotar el galliner només començar, I am what I am va arribar just a la meitat, i va fer trontollar la platea, i, és clar, la immortal I will survive va rematar el concert dues vegades al final de la nit. El temps entre èxit i èxit, el va anar omplint de tot un seguit de versions més o menys afortunades, com un Every breath you take de The Police en una lectura soul i trencada, un Killing me softly with this song de Roberta Flack que no aportava gaire a l’original, el clàssic Can’t take my eyes off you amb el qual va obrir la vetllada o una lúdica versió de You’re the first, the last, my everything de Barry White. També va presentar alguns temes més recents editats aquest segle, però que no van tenir el mateix efecte: cançons com You’ll be mine, Let it rain, You are the answer o Just keep thinking about you van més dirigides a lloar la figura de Jesucrist en clau de gospel que no pas a fer moure els malucs a la discoteca com ho va fer Reach out.

El seu registre vocal es va mantenir en quantitat i qualitat durant tot el concert, acompanyada per una banda de vuit músics de sessió dirigida pel guitarrista austríac Rens Ne·land, i tres coristes eficients. Físicament, però, a Gaynor se la veia castigada per un sobrepès que en dificultava els moviments per l’escenari, i amb un discret vestit negre de lluentons ben diferent del sumptuós abric de pell que va portar en la roda de premsa prèvia al concert i que va provocar la presència a les portes del Palau d’una desena d’activistes contra el maltractament d’animals.

I si la majoria dels espectadors que van anar a veure els Eagles fa un any i mig al Palau Sant Jordi ho van fer per escoltar la cançó Hotel California, gairebé tot el públic que omplia el Palau de la Música hi va anar per viure i ballar I will survive. Gloria Gaynor, coneixedora de l’efecte immediat de la cançó, en va ser plenament conscient i, després de felicitar el Nadal i de desitjar «un any nou molt alegre», es va preparar per cantar-la com si llancés una bomba al Palau, on tothom es va aixecar, va omplir els passadissos i va ballar sense complexos des de qualsevol racó. I si algú no en tenia prou, doncs dues tasses i a repetir experiència en l’últim bis.

Titot i Raphael, Plaza de Oriente (Madrid), 27 de desembre de 2007

El festival “Passi’ho bé i moltes gràcies” va ser tot un èxit en la seva primera jornada celebradat ahir a la Plaça d’Oriente de Madrid i avui tindrà la seva gran nit a les fonts de Montjuic de Barcelona. Un festival nascut arran de la recent proclamada independència de Catalunya que ha tingut una gran rebuda per part d’Espanya.

Al festival de la independència catalana celebrat ahir a Madrid es van poder veure duets inèdits com el de Raphael i Titot cantant “Escándalo” (a la foto) o Jofre Bardagí i Loquillo fent seu el “Escupe a la bandera” d’Eskorbuto. Fermín Muguruza va fer un trio d’alçada amb Bertín Osborne i Berta recordant aquell històric “Revuelta en el frenopático” de Kortatu, mentre que els reunificats KOP van recordar “Sols els poble salva el poble” juntament amb Melendi i Mägo de Oz.

La Banda Trapera del Río amb Josep Thió a la guitarra (substituint al desaparegut Tío Modes) va cantar juntament amb Gabinete Caligari “Ciutat podrida”. Per la seva banda Alaska i Guillermina Mota ho va fer amb els Duble Buble amb la cançó “Clava’t”.

Pemi Fortuny va tornar de la seva missió humanitaria a Sierra Leone per cantar “Las tetas de mi novia” al costat dels gallecs Siniestro Total. L’osonenc Pep Sala —que va voler convidar als seus amics de l’ànima (Eric Clapton, Robbie Robertson, Pete Doherty, Bob Dylan o Keith Richards) però per incompatibilitat d’agendes no van poder venir— finalment va fer un emotiu “Boig per tu” acompanyat per Ecos del Rocío y Cantores de Híspalis.

Es calcula que prop de mig milió de madrilenys es van aplegar a la Plaça d’Oriente sota la gran estelada que penjava del màstil de la bandera. Tots els artistes amb els mocadors a la mà van interpretar plegats la clàssica havanera “El meu avi” i, a la recta final, “L’hora dels adéus” cantada per Plàcido Domingo, Il Divo, Isabel Pantoja, l’Escolania de Montserrat, Núria Feliu i Josep Carreras agafats de la mà.

I aquesta nit a Barcelona [+]:

Aquest “Passi-ho bé i moltes gràcies” tindrà avui la seva segona part a les fonts de Montjuic on amb un esforç sense precedents ja s’han reconstruit les quatre columnes de l’exposició del 36 simbolitzant les quatre barres de la senyera.

Presidit pel president de la república catalana José Montilla i presentant per Justo Molinero, la jornada d’avui promet també emocions fortes com la reunificació per la ocasió de Sangtraït cantant juntament amb El Canto del Loco el clàssic “El senyor de les pedres” mentre que Sopa de Cabra comptaran amb la col·laboració de Miguel Ríos, Ramoncín i Teddy Bautista amb “Olvídame y paga la vuelta” de Pimpinela.

Gerard Quinana també cantarà “Bandido” juntament amb Miguel Bosé i Jòsmar, mentre que la consagrada escena bisbalenca amb Mazoni, Guillamino i Sanjosex uniran forces amb El Último de la Fila un cop que Manolo García i Quimi Portet hagin aparcat les seves diferències en aquesta gloriosa jornada.

Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Raimon cantaran una versió dance de “La tieta” amb una coreografia dissenyada per Norma Duval. La traca final la posarà una versió inèdita de “Els Segadors” interpretada per Mecano (uns altres que han oblidat les seves diferències per la ocasió) a ritme de rumba al costat de Peret, Gertrudis, Manolo Escobar, El Payo Juan Manuel, Estopa, Els Patriarques de la Rumba i La Troba Kung-Fu.

La música de Chimo Bayo servirà com a banda sonora d’un castell de focs d’artifici com mai s’han vist amb “El cant dels Maulets” versió bakallà.

Gerard Quintana, Barcelona, 11 de juny de 2003

[Per alusions, algunes consideracions a vull llegir la resta de l’article]
Primer de tot, és tot un honor per a mi, senyor Quintana, que reconegui les meves batalletes com a una opiniò autoritzada. Però li reconec que no sóc un fonamentalista carregat de tòpics com em retrata. I gràcies per reconèixe’m com a professional qualificat.

Sopa de Cabra per a mi i per a tota una generació, ens van marcar profundament com a referent rocker fet des del nostres país, descentralitzat de Barcelona i en català. Una banda que va tenir tots els meus respectes fins i tot quan van treure el disc més fluix de la seva carrera (Mundo Infierno, 1993). A les hemeroteques em remeto.

Però no puc deixar de sentir tristor i decepció al descobrir les seves cartes, al adonar-me que durant tots aquells anys omplint sales, places i carrers era només un actor que no es creia el seu paper, un joc d’adolescent, un rol escollit per ser acceptat a la colla escrit amb la millor cal·ligrafia dels tòpics rockers.

“Ens encanten les mentides si es diuen de veritat” diu en Santi Balmes, però el millor d’una mentida és no saber mai que ho és. No sé, potser sóc jo que no em crec el misticisme de la seva carrera en solitari.

De totes maneres Gerard, ho podem discutir sempre que vulguis… amb una cervesa a la mà.

Flaming Lips, Primavera Sound-Parc del Fòrum (Barcelona), 02 de juny de 2006

I tu de quina banda estàs: del Pare Noel o dels superherois?

Jo ho tinc clar.

Britney Spears, Palau Sant Jordi (Barcelona), 20 d’octubre de 2000

Espero no ofendre als fans del Cirque du Soleil (que n’hi ha i força) ni a aquells que pel fet de pagar una entrada es creuen en la obligació moral d’amortitzar satisfactòriament tots i cadascun dels euros que els ha costat. Era la primera vegada que veia una obra de la companyia quebequesa i no sols vaig sortir decebut de Delirium sinó que ho vaig fer abans de que acabés la funció. Un espectacle molt vistós però buit de contingut, tan buit que en cap moment vaig aconseguir saber de què anava allò, mentre que visualment érem bombardejats per hologrames i imatges reproduïdes en les pantalles que feien dir “què maco!” al grup de tietes que teníem a la vora. El fet de que no donessin cap programa de mà ni la més mínima informació i que les poques locucions fossin en anglès tampoc va ajudar gaire. La cosa anava d’un senyor enganxat a un globus i un altre amb xanques i al seu voltant un excés de números de trapeci, contorsionisme, equilibrisme i ballarins amb estètica gayer perduts en la immensitat de l’escenari. Tot sente ni la més mínima nota d’humor. Les pantalles de vídeo eren el millor recurs per poder-ho veure en detall. És a dir, com mirar-ho per la tele. La música? un conglomerat d’AOR desfassat amb tocs de new age, tocs ètnics de National Geographic i fins i tot rock progressiu. El Gerard als tres quarts d’hora ja donava cops de cap i s’adormia quan ja haviem exhaurit les crispetes i la decissió de deixar-ho còrrer va ser unànim entre tots dos. Molt soroll per no res.

El veritalbe deliri de d’aquest gran anunci de colònies era comprobar que una samarreta oficial del merxantatge podia costar 75 euros.

Circ? el proper dia aniré abans a veure el Raluy, el Cric o el circ de Nou Barris, d’allà segur que no en surto decebut tot i que els pallassos amb la cara pintada sempre m’han fet por. Per a grans espectacles al Sant Jordi reconec que m’ho vaig passar millor veient la bizarrada dels Power Rangers o amb l’inenarrable Lord of dance. I hi vaig anar sense nens.

[britney? a continuació]

No hi ha foto per que en aquesta ocasió em va tocar fer de pare, deixant de banda per una nit la meva tasca habitual. De veritat, em sentia estrany estar al Sant Jordi sense la ferralla a sobre.
Per tant us deixo a la Britney Sprears fent un numeret similar al que el Gerard va enregistrat en vídeo per comprovar que Delirium tampoc és innovador. Per a més deliri era just en el moment en que la reina del pop destrossava amb habilitat el Satisfaction dels Stones. Una altre bizarrada (aquesta parauleta va en honor de la Eli).

El vídeu del Gerard:

Brett Anderson, Casino L’Aliança (Barcelona), 19 de desembre de 2007

Era el 1996, estaven tocant els Suede a l’escenari principal del Doctor Music d’Escalarre i Bowie se’ls mirava des d’un lateral de l’escenari i jo des de darrera l’escenari mirant-me’l bocabadat. Un guardaespatlles em va despertar del somni de poder-lo saludar i em va dissuadir “amablement” de treure la càmera. Si Bowie i Iman, la seva senyora, ballaven plegats les cançons de Brett Anderson, és que devien ser bones. Cal a dir que la primera vegada que el vaig veure, a la sala Estàndar l’any 1993 no em van convèncer.
A partir d’aleshores la presència de Suede va ser gairebé obligatòria en el FIB i en qualsevol festival fins que la flama es va apagar.

Ahir va tocar en acústic un 80 % de repertori de Suede. Només sis cançons recents d’un set list de vint-i-tres (el trobareu a l’arxiu adjunt, encara que hi falta un Beautiful Ones que va improvisar). Podem començar a parlar ja de nostàlgia dels 90? comencem enyorar aquell Benicàssim d’abans de la invasió de brètols bevedors britànics de sangria?

[crònica]
El que més vaig trobar a faltar ahir va ser el clàssic moviment de malucs que el va fer cèlebre entre la parròquia femenina. Això si, era elegant fins i tot per beure d’una ampolla d’aigua.

Crònica publicada a El Punt el dia 21 de setembre de 2007

Abandonat per les muses

música/Brett Anderson

Xavier Mercadé
E11996, al Doctor Music Festival d’Escalarre, David Bowie es mirava l’actuació de Suede des del lateral d’un escenari. Els veia com uns dignes successors i veia Brett Anderson com un cantant amb talent, magnetisme escènic i certa androgínia, i amb cançons rodones que el públic feia seves. De rebre la benedicció del Duc Blanc a convertir-se en un nom imprescindible en festivals com el FIB només hi va haver un pas. Eren més elegants que Oasis i més seriosos que Blur, però la fórmula de Suede es va esgotar, les muses els van abandonar i no van saber superar el llistó dels tres primers treballs. Fa dos anys Anderson va tornar amb el seu enemic íntim, el guitarrista Bernard Butler (company i creador dels dos primers discos de Suede), amb el nom de The Tears, un projecte sense química que va deixar indiferents els seus seguidors. Aquest 2007 que ja s’acaba, amb el seu primer disc homònim en solitari, sembla que la inspiració continua de vacances, amb unes cançons pobres que s’amaguen sota llençols de seccions de corda. Amb aquest panorama, Brett Anderson ho ha tingut clar a l’hora d’afrontar la seva primera gira acústica en solitari: cal donar a la gent el que vol. I el que vol són cançons de Suede. I així ho va fer a l’Aliança del Poble Nou, que no va aconseguir omplir. Això sí, el públic, coneixedor de la causa i apassionat amb el repertori, no va estalviar aplaudiments ni floretes a Anderson ni a Amy Langley, la violoncel·lista que l’acompanyava. Amb la guitarra acústica i el piano de cua, Anderson es va mostrar elegant en tot moment, encara que fos per beure d’una ampolla d’aigua, i a partir d’Everything will flow la bogeria va començar a escampar-se per la platea. Eren molts els que trobaven a faltar els clàssics moviments de malucs i les picades de mans que feia amb Suede, però aquest format també ajudava a reconèixer la bellesa de Saturday night, The power i By the sea, o a descobrir el tema inèdit A different place. Després d’una mitja part de vint minuts, el guió va continuar igual, un parell de peces noves i la resta, cançons de Suede de totes les èpoques: He’s gone, The 2 of us, Pantomime horse i, per acabar, Still life, The wild ones, So young i Trash. Menció especial mereix la lectura de Beautiful ones reclamada pel públic, en la qual Anderson es va posar a jugar cantant-la amb la falta d’innocència de l’adolescent que era quan la va compondre. El temps ha passat, Suede és una referència per a una generació que comença a sentir nostàlgia per la dècada dels noranta i pels primers amors a les platges de Benicàssim. No crec que triguem gaire a veure’ls en una gira de retorn.

Terence Trent D’Arby, sala Zeleste (Barcelona), 29 d’octubre de 1993

Rememomant aquest concert penso en tot el que Terence Trent d’Arby (actualment Sananda Maitreya) ha perdut pel camí. [+]
Què macos que poden quedar els contrallums quan estan ben resolts.
Des d’aquest concert quan aconsegueixo una foto amb aquesta conjunció de llums, a casa meva diem que te "l’efecte Terenci".

Paul Is Dead, Centre Cívic les Basses (Barcelona), 16 de desembre de 2007

Són milers les pàgines que hi ha a la xarxa sobre els rumors de la mort de Paul McCartney als anys seixanta i el seu substitut, William Campdell. Una curiosa llegenda urbana que ha anat creixent amb els anys amb una teranyina de pistes i rumors impressionant. En podeu fer cinc cèntims a la wiki o en aquesta pàgina. sSmpre va bé conèixer-ho per amenitzar una tertúlia i si comenceu amb la frase  "els Beatles van ser un grup sobrevalorat" tindreu la polèmica assegurada.

La recerca al google de Paul is Dead també ens pot portar a aquesta interessant banda de Barcelona. Amb un cantant inclassificable ("soc un tio raret que ha vingut a tocar cançons" va presentar-se aquesta mena de Pavarotti, a la foto és el que surt en segon terme torturant la guitarra) amb una veu increïble i acompanyat d’una banda que creava al seu voltant tot un terrabastall sonor on tant hi podia haver folk, com hardcore, pop o psicodèlia. Caldrà seguir-los la pista.

Crònica

Joguines musicals

música/Els reis són rockers
Xavier Mercadé
Per novè any consecutiu, el centre cívic Les Basses, al districte de Nou Barris, va ser l’escenari del festival Els Reis són Rockers, destinat a recollir joguines per a nens de famílies sense recursos del barri. El requisit per entrar era una joguina nova, que no anés amb piles, que fomentés la cultura de la pau i que no fos sexista. Un cop més, el públic va acudir generós a la crida. El cartell va aplegar alguns dels grups que aquest any han publicat els millors i més celebrats discos i també una mirada al futur amb apostes que segurament tindran, el 2008, la seva gran oportunitat. Dins d’aquest apartat cal destacar l’originalitat de Paul is Dead, un grup barceloní amb un estrany cantant al capdavant que mescla pop, psicodèlia, hardcore i folk i, a sobre, aconsegueix que funcioni. Ben diferents eren Aeropuerto, una altra de les bandes de la ciutat que prefereixen seguir un camí més Lo-Fi emmirallat en grups com Los Planetas. Miqui Puig ha estat un dels protagonistes de l’any gràcies a l’edició, per fi, del seu disc Miope, però també per haver tingut un paper important en el reality show Factor X, una decisió polèmica que es va veure reflectida en la reacció d’un petit grup de gent que el va increpar durant la seva actuació fins al punt que Miqui va haver d’aturar una cançó. Miqui Puig va fer un concert de caire intimista versionant Antònia Font (Darrera una revista) i Lucio Battisti (E penso a te) i preparant-se per un 2008 en què publicarà el seu nou treball, Impar, i reformarà completament la seva banda de directe. Els següent a pujar a l’escenari van ser el grup de Cabrils Madee, que amb L’Antarctica han depurat el seu so i han aconseguit ser més detallistes sense oblidar la intensitat emocional de la seva música. Amb una formació que en alguns moments va arribar a ser vuit músics sobre l’escenari, van sonar contundents i convincents. Love of Lesbian, amb el seu cinquè disc, Cuentos chinos para niños del Japón, han estat aclamats unànimement tant per la crítica com pel públic, un treball que de ben segur els ajudarà a encapçalar alguna de les llistes que ara s’estan redactant a totes les revistes musicals. Com era de suposar, era el grup més esperat; la sala es va omplir i a l’entrada ja no quedava espai per a més joguines. El grup venia tocat: el seu bateria Oriol Bonet havia tingut un accident de moto i s’havia trencat deu costelles, i van haver de buscar un substitut que s’aprengués el repertori en pocs dies. Però, un cop passats els nervis a còpia d’ampolles de vi i un cop encarrilat el concert, el grup va fer el seu camí des del seny fins a la rauxa. Llàstima que per problemes d’horaris van haver d’escurçar el repertori i deixar de banda cançons com ara Dios por Dios es cuatro, possiblement la millor de l’any.

Lloc i dia: centre cívic Les Basses (Barcelona), 15 de desembre.

Love of Lesbian, Centre Cívic Les Basses (Barcelona), 15 de desembre de 2007

Ahir els Love of Lesbian van comentre un greu error: no tocar Dios por Dios es cuatro, potser la millor cançó editada aquest 2007 que ja s’acaba. Malgrat això, què grans que son!
Ens encanten les mentides si es diuen de veritat.

La cançoneta a vull llegir la resta de l’article

DIOS POR DIOS ES CUATRO – Love Of Lesbian

¿No lo ves? ¿No lo ves?
Se acabaron las doctrinas de la fe,
no hay teorías, sólo algún ilusionista.
Y aún hay más, mucho más.
Nos encantan las mentiras si están dichas de verdad.
El desfile ya ha empezado a tropezar.

Europa necesita hombres con más valor.
Y no niñatos con flequillo en bandas de pop.
Cien mil hectáreas de neuronas hechas carbón,
la economía, el resplandor,
Si dios ha dimitido allá voy…

¿No lo ves? ¿No lo ves?
Se acabaron las doctrinas de la fe,
no hay teorías, sólo algún ilusionista.
Y aún hay más, mucho más.
Nos encantan las mentiras si están dichas de verdad.
Todo vale y así ya no hay que pensar.

Se dirigen a un escaparate.
¡Lo harán trizas si no ven su imagen!
Revolución, pero ¿quién es tu enemigo? ¿Nadie?
Como enanos que se creen gigantes
desfilando siempre hacia delante.

¿Qué es la razón?
Cuentos chinos para niños del Japón.

Sabes, dios por dios es cuatro.
Sabes, dios por dios es cuatro.
Mundo loco de insensatos.
Mundo loco de insensatos.

Sabes, dios por dios es cuatro.
Sabes, dios por dios es cuatro.
Mundo loco de insensatos.
Que me escuchen los descarriados.

Miqui Puig, Centre Cívic Les Basses (Barcelona), 15 de desembre de 2007

Se’n va sortir força bé quan va presentar "Lluvia de estrellas" (o alguna cosa així) pero amb "Factor X" molts vam ser el que vam pensar que s’havia equivocat i ara ho paga quan es troba en els seus concerts a cretins que li ho recorden contínuament. Ahir n’hi havia un grupet a primera filera dient-li que no tenia aquest factor ics. Va fer parar el concert i els va cedir el micro, un d’ells va dir alguna tonteria, l’altre immediatament va donar disculpes. "És fort que els que es queixen mai són els que estan a sobre d’un escenari" va dir Miqui. Una noia del públic es dona per al·ludida i puja a l’estrada. Després de dir unes quantes incoherències ("feies plorar a les nenes a la tele"), la noia se’n va adonar del seu ridícul i va decidir retirar-se.
Miqui, potser t’ho prens massa a pit. T’hauries d’oblidar d’aquestes minories cridaneres i fixar-te amb la resta que et respecten.
Per cert, molt maca la versió del "E penso a te" de Lucio Battisti, tan maca potser com la de "Darrera una revista" dels Antònia Font.
El títol del post és una vella cançó d’Aviadro Dro.

Eskorbuto, Camp de Fútbol de la Guineueta (Barcelona), 4 de juny de 1986

Ja que ahir parlàvem del punk, no hem d’oblidar-nos de la que potser va ser la més completa banda punk cantant en castellà de tots els temps: Eskorbuto. Tan ideològica com musicalment pocs els han pogut mirar als ulls. La seva història està plena de mals rollos. Al principi de la seva carrera van patir la llei anti-terrorista quan la policia va entrar a la seva furgo i es van escoltar una maqueta amb cançons com "Escupe a la bandera", "ETA", "Maldito país España" o "Iros a la mierda". Sense pels a la llengua, tan poques manies en expressar-se que també van rebre el rebuig dels sectors més abertzales. Els seus companys generacionals tampoc els tenien gaire estima: van robar una guitarra a La Polla Records i un ampli als Tijuana In Blue, tot per pagar-se el jako.

Aquest concert a Nou Barris va ser curt i intens com la seva carrera, només tres cançons (els GRB de teloners) ja que es va haver de cancel·lar per la pluja. Els dos de la foto (Iosu i Juanma) van morir per sobredosi l’any 1992

Completíssima info del grup aquí i també a la wiki.
 

PIL, Studio 54 (Barcelona), 15 d’octubre de 1986

Sembla mentira com ha evolucionat el concepte de punk per alguns. A Madrid la marca de licor Beefeater han muntat per aquesta nit aquest ciri que ens han descobert el amics de Los Carradine en el seu Fotolog, ple d’una modernor que fot fàstic només en llegir la presentació. Amb frases antològiques ("tendrá lugar en un entorno totalmente punky, un garaje madrileño semiabandonado" o "nuestros invitados sacarán del armario las tachuelas, cadenas, imperdibles, cremalleras, chapas, cuadros escoceses y la cazadora de cuero para conseguir un atuendo punk de acuerdo a la ocasión").

I si els Sex Pistols aixequessin el cap? Doncs Malcom McLaren s’hi ha apuntat ràpidament com a mestre de cerimònies, Johnny Rotten (a la foto com John Lydon al capdavant de PIL) de ben segur que pararia la mà i Sid Vicious aprofitaria per fotre’s un altre pico.

Com ser un bon punk a vull llegir la resta de l’article

Si heu arribat fins aquí i encara us queda més temps per perdre miserablement, entreu a la pàgina de Beefeater i busqueu el joc PunkGame Star , segons diuen "convertiràs el teclat del teu ordinador en una guitarra elèctrica, prepara les teves oïdes pels riffs més transgressors." Punk? quin punk?

Sobre el concert aquest de PIL estic orgullós d’haver-li llançat un exemplar del Voll-Ker al mig de la pluja d’escopinades que queien a l’escenari. Li va ensenyar a John McGeoch (el guitarrista de Siouxie & The Banshees que l’acompanyava en aquella gira) i el va llençar. Hi ha foto, però es fosca i un pel xunga. Per cert, la entrada em va tocar en un concurs del Tarda-Tardà, com ja tenia els duros estalviats pel concert vaig decidir anar corrents a comprar-me una entrada pels Judas Priest que tocaven la setmana següent al Palau d’Esports. No, no tinc fotos d’aquell concert, els heavys d’aquella època (es mataven a punyalades en els concerts de ¡Scorpions!) em feien més por que els punks.

Robert Plant, Palau d’Esports (Barcelona), 6 de juliol de 1995

No, que ningú pensi que dilluns vaig estar a l’O2 de Londres fent fotos als reunificats Led Zeppelin. Ja m’hagués agradat ser-hi.

La foto correspon a la gira que van fer Robert Plant i Jimmy Page l’any 95 i que a sobre l’escenari es van mantenir en una calculada, estudiada i kilomètrica distància per no sortir en cap moment junts a les fotos.

I què feia Robert Plant a un concert d’Aute? La resposta a vull llegir la resta del l’article

Al dia següent del concert en Willy, històric i entranyable cap de seguretat de tots els concerts, em va venir a buscar al foso del Poble Espanyol on estava actuant Luís Eduardo Aute. Amb el seu accent porteny em va dir agafant-me fort del braç "¿llevas carrete?, ¡pues vamos!". A un dels bars del recinte hi havia en Robert Plant prenent una cervesa com un guiri més dels que passegen per allà. Jo encara portava el photopass de la nit anterior, que em va signar, i ens vam fel algunes fotos, com la que podeu veure a l’arxiu adjunt (la foto la va fer el company Diego Muñoz).

The Ponys, Primavera Club-Sala Apolo (Barcelona), 7 de desembre de 2007