ROCKVIU

Britney Spears, Palau Sant Jordi (Barcelona), 20 d’octubre de 2000

Espero no ofendre als fans del Cirque du Soleil (que n’hi ha i força) ni a aquells que pel fet de pagar una entrada es creuen en la obligació moral d’amortitzar satisfactòriament tots i cadascun dels euros que els ha costat. Era la primera vegada que veia una obra de la companyia quebequesa i no sols vaig sortir decebut de Delirium sinó que ho vaig fer abans de que acabés la funció. Un espectacle molt vistós però buit de contingut, tan buit que en cap moment vaig aconseguir saber de què anava allò, mentre que visualment érem bombardejats per hologrames i imatges reproduïdes en les pantalles que feien dir “què maco!” al grup de tietes que teníem a la vora. El fet de que no donessin cap programa de mà ni la més mínima informació i que les poques locucions fossin en anglès tampoc va ajudar gaire. La cosa anava d’un senyor enganxat a un globus i un altre amb xanques i al seu voltant un excés de números de trapeci, contorsionisme, equilibrisme i ballarins amb estètica gayer perduts en la immensitat de l’escenari. Tot sente ni la més mínima nota d’humor. Les pantalles de vídeo eren el millor recurs per poder-ho veure en detall. És a dir, com mirar-ho per la tele. La música? un conglomerat d’AOR desfassat amb tocs de new age, tocs ètnics de National Geographic i fins i tot rock progressiu. El Gerard als tres quarts d’hora ja donava cops de cap i s’adormia quan ja haviem exhaurit les crispetes i la decissió de deixar-ho còrrer va ser unànim entre tots dos. Molt soroll per no res.

El veritalbe deliri de d’aquest gran anunci de colònies era comprobar que una samarreta oficial del merxantatge podia costar 75 euros.

Circ? el proper dia aniré abans a veure el Raluy, el Cric o el circ de Nou Barris, d’allà segur que no en surto decebut tot i que els pallassos amb la cara pintada sempre m’han fet por. Per a grans espectacles al Sant Jordi reconec que m’ho vaig passar millor veient la bizarrada dels Power Rangers o amb l’inenarrable Lord of dance. I hi vaig anar sense nens.

[britney? a continuació]

No hi ha foto per que en aquesta ocasió em va tocar fer de pare, deixant de banda per una nit la meva tasca habitual. De veritat, em sentia estrany estar al Sant Jordi sense la ferralla a sobre.
Per tant us deixo a la Britney Sprears fent un numeret similar al que el Gerard va enregistrat en vídeo per comprovar que Delirium tampoc és innovador. Per a més deliri era just en el moment en que la reina del pop destrossava amb habilitat el Satisfaction dels Stones. Una altre bizarrada (aquesta parauleta va en honor de la Eli).

El vídeu del Gerard: