ROCKVIU

Bishop Allen, Primavera Club-Sala Apolo (Barcelona), 8 de desembre de 2007

Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 10 de desembre de 2007

Primavera a l’hivern

música/Primavera Sound
Xavier Mercadé

El Primavera Club va guanyar el pols contra el pont constitucional amb una bona assistència de públic sobretot en les jornades més completes, de divendres i dissabte, quan s’hi va aplegar el gros de la programació d’aquesta versió hivernal del Primavera Sound.

Durant la setmana l’ambient es va anar escalfant amb un seguit de concerts fets a les dues sales de l’Apolo amb uns quants encerts com ara les actuacions de Lagartija Nick, Nisei i Castanets, i decepcions proporcionades per El Guincho, Fanfarlo i un discutit concert de The New Pornographers sense la vocalista Neko Case.

La primera jornada al musicalment infrautilitzat Auditori del Fòrum va ser força desigual, sense cap concert que pogués passar a la història. Si els anglesos Bracken van quedar desdibuixats en uns esquemes musicalment abstractes, el nord-americà John Vanderslice i el seu concepte de cançó d’autor no va acabar de reeixir. Els que no van deixar indiferents ningú van ser Earth, amb un rock crepuscular i desèrtic basat en la repetició constant de cinc notes sota un ambient opressiu. Liars van trencar el sopor a base d’adrenalina, ritmes tribals i guitarres hereves del punk. Passada la mitjanit, l’acció es va traslladar a l’altra banda de la ciutat on The Ponys van descarregar una bona dosi de punk rock rugós i potent mentre que a la sala de baix Albaialeix van demostrar fins on pot arribar la influència del Pau Riba més formenterenc. Per cert, que en aquest Primavera Club els grups que s’expressen en català han tingut un increment notable, han passat del zero pelat a fins a quatre opcions diferents.

La jornada de dissabte sí que va aportar algun concert per al record tot i que la deficient il·luminació de l’escenari va treure brillantor als concerts. Parts & Labor i Deerhunter van jugar a la lliga del soroll contrastant amb un Sanjosex que va obrir sobri però segur les actuacions de la tarda.

La primera sorpresa va arribar amb Joseph Arthur acompanyat per The Lonely Astronauts que va saber defensar amb ganes el seu repertori en un concert que es podia adquirir minuts després d’acabar al lloc de marxandatge. Però sens dubte l’actuació més recordada d’aquest festival serà la de Thurston Moore. No va fer cap cançó de Sonic Youth però tampoc li calia. El que hi ha inclòs en el seu segon disc en solitari Trees outside the academy conté el mateix ADN de la banda novaiorquesa. Més demolidor quan tocava l’acústica que quan va agafar l’elèctrica al final del concert. A les dues sales de l’Apolo va quedar clar que haurem d’esperar una mica més perquè grups com ara The Ettes i Bishop Allen puguin arribar a ser les promeses que molts esperaven, mentre que enmig de tanta modernor i pretensiositat va ser una sorpresa trobar-se els madrilenys the Right Ons, una banda que creu en el rock and roll, en el soul i en el rhythm and blues i que té James Brown com a àngel de la guarda.

The Ettes, Primavera Club-Sala La [2] (Barcelona), 8 de desembre de 2007
 
 

The Right Ons, Primavera Club-Sala La [2] (Barcelona), 8 de desembre de 2007

Al mig de tanta modernor, tanta intel·lectualitat i tanta pretenciositat va ser una sorpresa més que agradable trobar-se amb aquesta banda madrilenya que creu en el rock and roll, en el soul i el rythm’n blues, que te a James Brown com a àngel de la guarda i que regala panderetes al públic per que es sumin a la festa.
 
   

Thurston Moore, Primavera Club-Auditori del Fòrum (Barcelona), 8 de desembre de 2007

No va fer cap cançó de Sonic Youth però tampoc li calia. El que hi ha en el seu segon disc en solitari Trees outside the academy conté el mateix ADN de la banda neoyorkina. Curiós, més demolidor quan tocava l’acústica que quan va agafar la elèctrica al final del concert. Sens dubte el millor del festival al que li han faltat més figures amb autoritat pròpia com Thurston Moore.
Per no quedar-me amb la càmera plena de fotos inservibles o acabar fotografiant guitarres, en aquest cas vaig decidir utilitzar el flash. Tinc per norma no utilitzar-lo en auditoris i teatres però en aquell campiquipugui al final tot s’hi valia.

Joseph Arthur & The Lonely Astronauts, Primavera Club-Auditori del Fòrum (Barcelona), 8 de desembre de 2007

M’hagués agradat posar una foto en que es veiés l’expressió de Joseph Arthur, les ganes amb que va defensar el seu repertori i plasmar en una sola imatge un dels millors concerts que es van veure a l’Auditori del Fòrum dins del Primavera Club. Però un cop més —i al PC va ser una constant— la il·luminació va malmetre les meves esperances. La seva guitarra va tenir la sort de gaudir de més llum que el seu propietari, tot i no ser gaire expressiva.

Per cert, força curiosa la manera que te Joseph Arthur de tenir contents als fans i de pas treure’s unes pessetes. En acabar el concert el senyor Arthur i la seva banda, els Lonely Astronauts estaven a la parada de merxandatge al costat d’una torre de gravadores de CD’s que anaven escopint —de 14 en 14— còpies exclusives del concert que acabaven de fer, a 15 euros la unitat i signades per l’artista.

Primavera Club, Auditori del Fòrum (Barcelona), 7 de desembre de 2007

Hi ha festivals que serien més amables sense tantes prohibicions i, a canvi, millorar la il·luminació dels concerts. Al marge del cabreix com a fotògraf (gran, monumental, immens, descomunal), com a públic resulta un esforç suplementari haver d’adaptar la vista a la foscor que regnava a l’infrautilitzat Auditori del Fòrum. El públic també te drets.
 
 

Lagartija Nick, Primavera Club-Sala Apolo (Barcelona), 5 de desembre de 2007

Jet Lag, Primavera Club-Sala Apolo (Barcelona), 3 de desembre de 2007

I els festivals també, i més els que porten noms primaverals. Ahir vaig sentir una sensació estranya quan em van voler posar la pulsera acreditativa que m’hauria de marcar durant la setmana que dura el Primavera Club. És hivern i fa fred, portem jaqueta i màniga llarga, les noies van massa tapades i estic una mica de mala lluna. Definitivament no hi havia ambient festivaler.

Estic d’acord en que les noves generacions s’obrin pas i fins hi tot aplaudeixo als espabilats… tots ho hem sigut/ho som alguna vegada. Però sempre s’ha de mantenir l’ètica i el valor de la teva feina.

Soda Stereo, sala Zeleste II (Barcelona), 30 de maig de 1992

Gustavo Cerati em comentava l’any 1992 abans del seu concert a la sala II de Zeleste que “a Argentina no podem fer grans gires per que no hi han estadis suficientment grans”. Em pensava que era una fanfarronada del grup, que s’estava quedant amb mi.

La sala estava plena, era la època de Canción animal, i tothom a la sala parlava amb accent argentí, només uns pocs, que vam acudir encuriosits al que ens havien venut com una gran revelació, parlàvem en català.

Amb els anys m’he adonat que Cerati no mentia. En el seu retorn als escenaris han aconseguit omplir sis vegades (bé, la sisena serà el proper dia 21 de desembre) l’estadi del River Plate fulminant el rècord que fins la data tenien els Rolling Stones. Tot i això el seu nom continua sent aquí desconegut per tothom.

Batalleta punk a vull llegir la resta de l’article
La neurona que es desperta: el mateix dia que tocaven Soda a la II, a la sala gran hi havien els 999 amb els Exploited. Quan tocaven els Exploited l’escenari es va veure envaït per un munt de crestes erectes per traslladar el pogo a l’escenari. Va ser la única vegada que he vist en funcionament el sistema hidràulic de la tanca del Zeleste (actualment Razzmatazz), un enginy que tothom desconeixia i que encara resulta un misteri. Quan a l’escenari ja no hi cabia ningú més la tanca de contenció es va avançar uns tres metres… tots els que en aquell moment estaven allà van caure al buit. Molt còmic vist des del pis de dalt, però patia per ells: si generalment les escales des d’on podem fer fotos estan llardoses, enganxifoses i fastigoses, el que hi hagi a sota deu ser repugnant, un cementiri d’escombraries on, a la seva època, hi anaven a parar també els pots de plàstic dels rodets. Encara hi deuen ser.

Arctic Monkeys, Espacio Movistar (Barcelona), 1 de desembre de 2007

Aquests micos macos, amb dos discos, han tocat només setanta minuts. El mateix que van tocar quan només tenien un disc. Algú ho enten?

Tema foto? reduit, restingit, retallat… només tres escollits (Carles amb barretina, Fernando i jo) per retratar una glòria efímera. I amb contracte.

Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 4 de desembre de 2007

Quatre micos

Música/Arctic Monkeys

Xavier Mercadé
El fet que els Arctic Monkeys esgotin les entrades d’allà on toquen ha deixat gairebé de ser notícia. Ja ho van fer en el seu concert del mes de maig de 2006 a la sala Razzmatazz, al març d’aquest any van tornar a repetir l’experiència a la mateixa sala i pel concert que van fer dissabte a l’Espai Movistar ja no quedava paper per vendre des de feia setmanes. Però l’efervescència sidralera amb què eren rebuts fins ara va baixar considerablement. Tot i que el gran envelat de Telefònica estava força ple i hi havia fans que van passar tot el dia esperant a la porta, no hi va haver ni empentes ni aglomeracions, ni molt menys l’esclat de bogeria adolescent ni les allaus multitudinàries que es van produir durant el seu concert de l’estiu passat en el marc del Festival Internacional de Benicàssim i on van ser, per assistència massiva, els grans triomfadors. Un públic ben ordenat, molt jove, disposat a saltar i corejar totes i cadascuna de les cançons d’aquests quatre micos de l’Àrtic i enregistrar-ho tot amb els seus dispositius mòbils. Una ràpida mirada al públic deixava palesa la influència que té en tota una generació l’enginy de la marca patrocinadora de l’espai on es feia el concert: la platea era com un gran anunci de telefonia mòbil, en què hi havia tot de pantalletes enceses retransmetent l’actuació als que no havien tingut la sort d’aconseguir una entrada, fer vídeos moguts per penjar al Youtube o aconseguir fotografies pixelades. Què passarà quan arribi el desitjat iPhone?

Els Arctic Monkeys continuen sent quatre nois que ningú reconeixeria passejant pel carrer o barrejant-se entre els ramats de hooligans que de tant en tant es passegen per aquí. En els seus rostres encara queden restes d’un acne facial que ja comença a ser preocupant en el cas del cantant, Alex Turner, de vint-i-un anys. Sense més pirotècnia i espectacle que les seves cançons, Arctic Monkeys va fer una completa repassada als seus dos discos i va afegir un parell de temes inèdits: Put me in a terror pocket i Nettles, que ja han anat presentant en públic en aquest últim tram de gira. Curiosament la seva actuació no va durar més de setanta minuts, el mateix temps que duraven els seus concerts quan només tenien un disc. Però el públic va aprofitar totes i cadascuna de les notes que el grup va deixar anar sense treva, enllaçant una cançó rere l’altre i només agafant aire per saludar a la parròquia deixant anar allò de «sou el millor públic del món» i un «gràcies amics» per acomiadar la nit. El grup va demostrar que està aprenent a créixer, que han guanyat professionalitat respecte dels seus primers concerts i que cançons com I bet you look good on the dancefloor, Fake Tales of San Francisco, Old yellow bricks, When the sun goes down, Fluorescent adolescent o el ritme gairebé punk de Still take you home sonen amb vocació d’himne per ser saltades i cantades per una generació necessitada d’una cultura de consum ràpid i efecte immediat.

Lloc i dia: Espai Movistar (Barcelona), 1 de desembre de 2007

Al-Mayurqa, Petit Palau (Barcelona), 30 de novembre de 2007

Homenatge a Toni Roig

(Segueix)