ROCKVIU

The Sounds, sala Apolo (Barcelona), 18 de maig de 2007

Els frares dels Maristes ja em deien que no haviem de fer cas a les dones que fumen, et parlen de tu, són barroeres i diuen paraulotes. Però no va servir de res, i si a sobre són rockeres i sueques encara m’agraden més.

Llàstima que aquest The Sounds a l’hora de fer els deures no hagin passat del "Parallel Lines" dels Blondie. I Debbie Harry era molt més potent que Maja Ivarsson, al menys escopia amb més classe.

Love of Lesbian, sala Apolo (Barcelona), 17 de maig de 2007

No en feu cas de les pintes de descerebrats dels senyors que surten a la foto, Love of Lesbian és una de les bandes més lúcides del país. Ho demostren els seus tres primers discos i ho reafirma "Cuentos chinos para niños del Japón", el seu flamant i majestuós nou disc.
Però de vegades sel’s alteren els estats de consciència i passa el que passa.

Per saber-ne més dels LOL:

Nivell bàsic http://www.myspace.com/loveoflesbian

Nivell superior http://www.lacoctelera.com/loveoflesbian

Només per a iniciats el bloc del cantant Santi Balmes, possiblement un dels millors blocs del món (amb el permís de Quimi Portet) http://www.diario-e.com/blog/vidas_ejemplares

Rickie Lee Jones, sala Bikini (Barcelona), 16 de maig de 2007

La sala en un silenci sepulcral i respectuós, Rickie Lee Jones posant-nos la pell de gallina amb una veu que no sols es manté si no que millora amb els anys i mantenint la tensió de la cançó en un clímax irrepetible. ¿Quins mecanismes mentals poden portat a una cambrera a creure que aquest és l’instant adient per buidar els glaçons en el corresponent recipient metàl·lic, de desar les ampolles de vidre fent-les xocar les unes contra les altres o dir el preu de la consumició (per cert, cada cop més cara) a crits? Per sort a Bikini no hi ha cafetera.

Royal Crown Revue, sala La [2] (Barcelona), 15 de maig de 2007

La frase de la nit anxovats a la primera filera: "siusplau, pots apuntar el flaix cap a una altre banda? es que em tapa l’escenari". Tothom que em coneix sap que la meva massa corporal és -més o menys- propera a la XXL. Em sobta que a algú li molesti l’apèndix erecte (el rebotava cap el sostre) de la meva càmera que no pas la meva persona. Per sort una encisadora peggysue que feia anys i panys que no veia, amablement en va cedir part del seu espai vital.

Leonard Cohen, Palau d’Esports (Barcelona), 15 de maig de 1993

Soc conscient que som uns emprenyadors, que de vegades fem molt soroll amb les màquines i encara en fèiem més en aquells temps d’aparells analògics on el click i la passada de rodet era una simfonia que augmentava si per un casual havíem de canviar la pel·lícula. En auditoris i teatres sempre intentem ser el més discrets possibles, ajupits per no molestar la visibilitat i moltes vegades contenir-nos de disparar en moments de màxim silenci, per no emprenyar i respectar tant a músics com espectadors.

Però hi ha vegades que molts espectadors tenen la pell molt fina, com els que hi havia a primera filera per veure a Leonard Cohen en un local tant poc apropiat per la seva música com era l’antic Palau d’Esports de Barcelona. La cosa no va arribar a ser greu però si desagradable, amb un personal queixant-se al crit de "jo he pagat la meva entrada" que van fer l’impossible per fer-nos fora.

El pitjor va ser quan, ja a mig concert vaig saludar a una amiga, gairebé xiuxiuejant i a un passadís apartat de la zona més alta i llunyana del Palau d’Esports, i un altre espectador irritat va venir expressament a fer-nos callar.

Sva-Ters, Plaça del Poble Romaní (Gràcia, Barcelona), 12 de maig de 2007

Un que toca allò que sona i a qui li toquen allò que no sona

Nirvana, Palau d’Esports (Barcelona), 9 de febrer de 1994

Per petició popular però sense ànims de canviar Rockviu per Rockmort, aquí tenim al senyor Kurt Cobain gairebé al final de la seva carrera.

La mitologia popular ha posat aquest concert a l’alçada de moment històric ja que es va produir dos mesos abans de que es fiqués el canó de la pistola per la boca i consta com un dels darrers concerts de Kurt Cobain. Però la memòria em recorda a un Cobain desganat i estàtic fent un concert de compromís, curt i sense implicar-se amb el públic.

Ollabelle, Teatre Zorrilla (Badalona), 8 de maig de 2007

N’hi ha que ho porten a la sang. Aquesta és Amy Helm, filla de Levon Helm, bateria i cantant de The Band.

Maria McKee, Teatre Zorrilla (Badalona), 8 de maig de 2007

Article publicat a El Punt el dia 11 de maig de 2007

Música/Maria McKee

Cançons urgents

Xavier Mercadé

Poder
gaudir del directe de Maria McKee era una assignatura pendent del
públic català. Una visita que s’esperava des de mitjan anys vuitanta,
quan liderava el grup Lone Justice i compartia l’etiqueta del nou rock
americà amb grups com ara Long Riders, Jason & The Scorchers i The
Del Fuegos, grups que mereixien més atenció de la que van rebre en el
seu moment. Un deute que per fi s’ha pogut saldar dins del marc del
festival Blues & Ritmes i les Festes de Maig de Badalona. Tot i ser
la seva primera visita a aquestes terres, Maria McKee no va omplir ni
la meitat del Teatre Zorrilla dimarts passat a la nit.

Abans que
Maria McKee pugés a l’escenari ho van fer els Ollabelle, un grup amb
uns excepcionals jocs vocals que recerquen la puresa de les arrels, tot
cuinat des de la ciutat de Nova York. Com uns The Band però en formació
de quintet, Ollabelle van saber extreure el millor de les grans bandes
americanes, alternant-se democràticament en els instruments i en les
parts vocals. Una comparació gens gratuïta ja que una de les
vocalistes, Amy Helm, és filla de Levon Helm, mític cantant i bateria
de The Band. Justament de The Band van versionar Crying hearts blues i també van tenir un recordatori per a Grateful Dead amb una encertada lectura de Brokedown palace.

Maria
McKee va pujar a l’escenari amb un semblant seriós que va durar tota
l’actuació, començant i acabant les cançons com li semblava i gairebé
sense donar temps que els aplaudiments es materialitzessin entre cançó
i cançó. Un aparatós vestit de color rosa, amb cinta al cabell del
mateix color, li donava un punt de divinitat. Però quan sorgia la
portentosa veu, l’artista i la seva genialitat s’imposava immediatament
mostrant-se en tots els seus registres. Autoritària com una Patti Smith
però també dolça i convincent com ara Rickie Lee Jones. Ja des de la
primera cançó, Life is sweet, Maria McKee va cantar amb
urgència, com si el temps anés contra seu i hagués d’enllestir la feina
ràpidament. En les poques vegades que es va dirigir al públic va
descobrir que la seva àvia era mexicana i que la seva mare ballava
flamenc a Los Angeles quan era hippy. Anava acompanyada per un
baixista, un pianista i una corista que al mateix temps li afinava les
guitarres, tots ells conjuntats amb la precisió d’un rellotge. L’única
que fallava de tant en tant era la mateixa mestressa, que fins hi tot
va estar a punt de caure de la cadira, no se sap si per incomoditat del
vestit o per altres causes. McKee va basar el seu repertori (força
escurçat per haver de compartir la vetllada) en les cançons del seu
novè disc en solitari, Late december, sense oblidar, però, alguna cita al seu passat com a líder de Lone Justice amb Wheels i Shelter.

Jamiroquai, Festimad – Móstoles (Madrid), 25 de maig de 2002

Bé avui arribarem a les 30.000 visites tot i que encara estem lluny de les 400.000 del company blocaire Saül Gordillo. Tot arribarà

Aquesta foto d’avui també te la seva petita història. A tots els festivals sempre hi ha una col·lecció d’indocumentats que ves a saber per quines raons tenen un photopass sense haver tingut a la vida més càmera que la de la seva primera comunió. Aquests personatges, en la majoria dels casos, només es dediquen a emprenyar i a utilitzar un espai que la resta necessitem per treballar. Ja pot ser al FIB, al Summercase o al Primavera Sound però en el festi en que ha estat més exagerada la presència d’intrusos ha estat des de sempre en el madrileny Festimad.

Justament en el concert de Jamiroquai a l’edició de 2002 n’hi havien tres que emprenyaven considerablement. Sense cap màquina a les mans, es dedicaven a ballar i a emprenyar fins al punt que vaig estar a punt de jugar-me les ulleres amb aquest energúmens. Però vet aquí que va ser justament gràcies a ells que vaig aconseguir aquesta sèrie de fotos. En acabat els preceptius tres temes i mentre plegàvem les càmeres, un d’ells es va atansar al peu de l’escenari i li fa oferir una cigarreta del riure al senyor Jay Kay. Només vaig poder fer tres fotos mentre els armaris de seguretat ens feien fora, les suficients per disculpar fins i tot l’actitud cretina d’aquells personatges.

Disculpar, no perdonar. Fot molt que a molts festivals no acreditin a gent de provada professionalitat i a canvi hi trobem fins hi tot a ràdios (¡!) acreditades com a fotògrafs.

Nacha Pop, Studio 54 (Barcelona), 25 de novembre de 1985

Heus aquí un exemple de la meva època fanzinerosa, es a dir, d?aquella llunyana època en que feia fanzines, en concret el Voll-Ker (un acrònim de Voll-Damm i pòker). En aquells temps no sabia ni tan sols que les entrevistes s?havien de concertar prèviament. Jo em plantava amb la meva gravadora i els meus fulls fotocopiats i mal grapats a les proves de so o acabat el concert, i si hi havia sort, al músic li venia de gust i res es torçava, aquell autodidacte del periodisme amateur tenia la seva exclusiva.

Així ho vaig fer amb els Nacha Pop. Vaig llegir al diari que aquell dia actuarien a l??Àngel Casa Show? i a mitja tarda vaig plantar-me a Studio 54 on tenia el plató el programa de l?Àngel, i em vaig colar. Les fotos corresponen a la prova de so del play-back que farien al vespre. Crec recordar que era amb la cançó ?Grité una noche?. Com que les guitarres d?atrezzo no havien arribat, el grup ho va fer sense instruments per enllestir la feina. Finalment Nacho García Vega em va atendre molt amablement i va dedicar uns minuts pel meu fanzine.

A què venia això? A si, que Nacha Pop també tornen. Concretament els tindrem el proper dia 4 de juny juliol amb Los Secretos al Poble Espanyol. Qui ha parlat de nostàlgia?

Joanna Newsom, Casino de l’Aliança (Barcelona), 4 de maig de 2007

Crónica publicada a El Punt el dia 7 de maig de 2007

música/Joanna Newsom

Xavier Mercadé

L’arpa
és un instrument que molts vam arribar a odiar per culpa de les
pel·lícules dels Germans Marx. Per molt que el reivindiqui Jonathan
Richman a When Harpo played his harp, les intervencions a
l’arpa del mut dels Marx eren una llicència lírica que trencava el
ritme vertiginós del torrent de gags i el moment en què tothom sortia
dels cinemes a buscar més crispetes. L’èxit de Joanna Newsom pot venir
d’un cert esnobisme musical que ha aclamat una arpista amb influències
del folklore de la serralada dels Apalatxes, creadora de cançons amb
desconcertants estructures i unes lletres que tant parlen d’elfs com de
bucòliques històries d’animalons del bosc. Tot i això, no s’ha de
menysprear la qualitat d’aquesta jove intèrpret nascuda a Nevada
(Califòrnia) ara fa un quart de segle i que amb el seu segon treball, Ys, ha estat guardonat per nombroses revistes especialitzades (entre elles, la barcelonina Rockdelux)
com a millor disc del 2006. Creadora d’un univers personal naïf i
poètic i amb registre vocal que sembla un híbrid entre Kate Bush, Tory
Amos, Björk… o Lisa Simpson quan cau en les tonalitats més infantils.
Amb aquestes credencials, Joanna Newsom entra en la categoria dels
artistes que tant poden ser estimats com odiats, adorats irracionalment
o simplement irritants.

Al seu primer concert a Barcelona,
divendres passat al Casino de l’Aliança de Poble Nou, el resultat final
va quedar força anivellat, ni va caler llançar-la a ella i la seva arpa
des del punt més alt de la serralada dels Apalatxes ni tampoc pujar-la
a un altar com una nova deessa. La banda estava formada per un
percussionista descalç, una violinista i un músic encarregat de les
guitarres, banjos i mandolines, i l’aparatosa arpa presidia el centre
d’un escenari gairebé nu. Amb aquest acompanyament es guanyava
sobrietat, però es perdien els sumptuosos arranjaments de corda que Van
Dyke Parks ha realitzat en el segon disc. Entre arpegi i arpegi Joanna
va oferir gairebé tot el disc Ys (només es va deixar el quart d’hora llarg d’Only skin), el bo i millor del seu disc de debut The milk-eyed mender, la cançó Colleen, del recent Ep Joanna Newsom & The Ys Street Band i una cançó tradicional escocesa anomenada Ca’ the yowes to the knowes.
Amb un vestidet molt mono i sempre darrere de l’arpa, Joanna Newsom va
mostrar-se tan tímida presentant la banda com per explicar com li
agraden els calamarsons i durant el concert va saber distanciar-se
d’altres músics que tenen l’arpa com a instrument principal, com ara
Alan Stivell o Loreena McKennitt, per donar un pas més dins del nou
folk nord-americà marcant un estil propi i lluminós.

Lloc i dia: Casino de l’Aliança de Poble Nou (Barcelona), 4 de maig.

Gossos + Dani Macaco, sala Bikini (Barcelona), 3 de maig de 2007

Radiohead, sala Zeleste (Barcelona), 25 de novembre de 1993

Poca gent identificaria a aquest personatge amb el cabell llarg i oxigenat i camisa d’amebes, com a Thom Yorke dels Radiohead. Va ser a la seva primera visita a Barcelona com a teloners de James i presentaven les cançons del seu primer disc "Pablo Honey". La cançó "Creep" ja començava a cridar l’atenció i el seu directe, per a mi, va superar al del grup amfitrió. L’actitud provocativa i punk d’aquell concert no la he tornada a veure en Radiohead mai més.

A aquells temps ja hi havia qui deia que eren "els nous U2" i així ho vaig posar a l’article i a la portada que dos anys després li vaig dedicar en la revista Neon. Quan els hi vaig donar la revista per que la signessin van escriure un rotund "NO!" al costat del titular comparatiu amb els irlandesos.

Fa gràcia, com deia l’Albert de Plouen Catximbes fa uns dies, que posteriorment s’ha dit que Coldplay eren "els nous Radiohead" o que Keane eren ja "el nous Coldplay".

Aviador Dro y sus Obreros Especializados, sala Razzmatazz 3 (Barcelona), 3 de maig de 2002

La televisió és nutritiva i la Wii és addictiva!

No m’espereu a les manis, he de millorar el meu swing.