El bloc d'en Roc Fernàndez

La Comissió Europea ha creat un nou fòrum de
debat sobre el futur d’Europa. Aquest fòrum s’ha establert en les 20 llengües
comunitàries i també en català. És la primera web
de la U.E. que recull el nostre idioma. Seria molt bo, per tant, que en aquest
fòrum hi hagués una gran participació catalana, de manera que fos un èxit
inqüestionable davant les autoritats europees. Ara per ara, i ja fa uns dies que
la web és operativa, som la sisena llengua més utilitzada.

Us animo, doncs, a obrir aquesta pàgina i participar,
en català, en aquest debat.

Estic d’acord amb la campanya de promoció del català "Parlo en català". Prestigiar la nostra llengua i potenciar-ne l’ús social és fonamental per la seva supervivència. Ara bé, l’altre dia voltant per una platja vaig trobar aquesta curiosa senyalització d’una cadira de socorrista que tenia com a patrocini un anunci en castellà. Si demanem a la gent a través de d’una bona campanya que es potenciï el català, penso que la institució que ho promou ha de començar per ser coherent i com a mínim exigir als seus patrocinadors l’ús del català en els seus anuncis.

Ahir a les 12 de la nit estava veient a la Nit al Dia un Xavier Vendrell nerviós que intenta esquivar les preguntes de Mònica Terribas com podia. Varies vegades va provar la tècnica del ventilador i d’escampar acusacions als altres per desviar l’atenció (maniobra evasiva), altres va jugar a dir que el que feia n’estava orgullós (enrrocament), però en el seu conjunt va ser tot un espectacle força deplorable. El curiós del cas és que a un pregunta de Mònica Terribas sobre si s’havia acomiadat o cessat algú per no haver pagat ell va negar-ho contundentment. La Terribas li va preguntar Sr. Vendrell que farà vostè si demà surt algú explicant-ho?. I va dir que espereva que ningú sortís.

Doncs bé ha sortit, ha sortit una funcionària de carrera que feia de secretària de la Consellera Cid i que avui publica una carta. Només amb aquesta carta, que si la Vanguradia la tenia ahir per publicar vol dir que ja es sabia que existia algú amb aquesta situació, tots els arguments d’en Vendrell van per terra. Es van enviar cartes no només càrrecs de confiança, si no com es pot veure també a funcionaris de carrera, i en funció d’aquestes cartes s’ha desplaçat gent. I ara què? Que hem de fer?. S’ha de permetre un règim d’extorsió en una administració per finançar el partit?. I encara més l’administració catalana no hauria d’intentar disposar dels millors professionals sigui quina sigui la seva orientació política?.

Si tant codi ètic hi hagués a ERC el que hauria de fer és fer plegar en Vendrell d’un lloc o altre, o del partit o del govern. Però confondre la institució amb el partit és un joc perillós.

Aquesta setmana ha esclatat un nou escàndol del tripartit. Aquest cop protagonitzat per ERC. Es tracta de les famoses cartes (reprodueixo la més intimidatòria) que el secretari de finances d’ERC, Xavier Vendrell enviava als càrrecs de confinaça de les conselleries d’ERC, fóssin o no militants, reclamant-los una part del sou.

El tema té tela tenint en compte que ERC feia gala de les famoses "mans netes". Amb aquestes cartes ERC se salta a la brava desde la Llei de protecció de dades fins a l’Estatut del traballador. Pràctiques com aquesta en altre sparaules podriem parlar de mmobing laboral, intents de pressió laboral o fins i tot extorsió. Es pot reclamar a militants que voluntàriament facin aportacions al partit, sobretot aquests que ostenen un càrrec públic d’elecció gràcies al partit (diputats, senadors…) ara aplicar això a treballadors de la Generalitat que treballen en conselleries d’ERC siguin o no militants és del tot reprovable.

I sobretot, el que no es pt fer és confondre el partit i el govern. Situar en Xavier Vendrell com responsable de finances del partit i alhora la persona responsable de contractar els treballadors de la Generalitat fa mal als ulls. És una forma de pressió que ratlla la coacció, penseu que deu pensar qualsevol treballador que es trobi en aquesta situació i rebi la carta d’ERC i sabent que el que el contracta a la Generañitat és la meteixa persona?. I encara més, quina adminstració hem de tenir com a país, amb el millors professionals o els que estiguin diposats a donar una part del sou a ERC?. Les mans a més de netes ho han d’estar i semblar-ho. I en aquest cas, és ben evident que ni una cosa ni l’altra.

Aquí teniu un mail que he rebut avui sobre la polèmica de les cartes d’ERC reclamant una part del sou

El dilluns passats el PSC de Sant Feliu va presentar el projecte de variant per Sant Feliu de Codines. D’entrada el més sorprenent és que un partit presenti un projecte que és de tots i pagat per tots amb un intent clar de marcar-se el tanto. I fer-ho sense el més mínim respecte institucional, ja que el lògic seria que d’administració a administració s’informés amb detall del projecte.

Però a banda d’això, el més preocupant és el fons del projecte. El projecte que ens va presnetar el PSC -no pas el Departament de Política Territorial i Obres Públiques- és un projecte que presenta 5 carrils (2 més un per vehicles lents). Un projecte excessiu i desconencatat de la resta ja que en els trams de Caldes i sobretot els de connexió amb l’autopista que és on hauria d’haver-hi els 5 carrils no hi són. També sorprèn que els que fa uns anys van muntar la gran plantada de creus perquè es van tallar uns arbres per fer el tercer carril d’accés al municipi siguin els que ara defensin 5 carrils per Sant Feliu.

Els mateios del PSC ho justifiquen dient que és una via que arrenca de Barcelona i que vol descongestionar la C-17. Ës a dir que no és una variant és una autopista pensada per desviar trànsit de la C-17 cap a la C-59. Doncs bé això és jsutament el que no volem a Sant Feliu.

Volem una variant que ens tregui la C-59 i la carretera de Gallifa del mig del poble, com ja han fet a molts municipis. Unes vies que a més representen un perill pels vianants i hipotequen el desenvolupament futur del poble. Però no volem que ens canviïn una hipoteca per una de més grosssa. El principal actiu de Sant Feliu és el seu entorn. Una via com aquesta representa un impacte mediambiental inacceptable. Ara fa una any vam fer un Pla de desevnvolupament econòmic i social amb critereis de sostenibilitat, en el que hi van participar molta gent del municipi, i també militants i dirigents locals del PSC en que quedaven ben clares aquestes premises. És més un dels punts del Pla era una variant amb el "mínim impacte ambiental".

El govern de la Generalitat de CiU va aprovar un projecte de variant que anava conectar i millorar la conexió amb l’eix transversal, el govern tripartit amb la seva mentalitat centralista i metropolitana ha variat aquest criteri i ens planta una autopista. Una cosa era la conexió necessària per facilitar el progrés i el reequilibri del territori i treure una via del nucli d’una població. L’altre és fer una autopista sense tenir en compte ni l’entorn, ni el municipi.

Finalment el divendres 18 de març vam anar al municipi de Epinay-sous-Sénart, un municpi de 13.000 habitants. Ens van tractar mot bé, ens va rebre l’alcaldessa, Christine Scelle-Maury que ens va explicar entre ella i els seus tècnics i regidors algunes experiències que després vam poder visitar i que van ser força interessants:

– El Jardí dels mosaics: un spai d’acollida de pares i mares de nens de 0 a 4 anys que no volen dur el seu fill a la guarderia però que requeiren d’un espai per socialitzar-lo i on rebre consells i formació. És un espai obert per acompanyar els pares en ls eves funcions de pares i com un espai d’adaptació de l’infent a l’escola Bressol o a l’Escola. Els menors hi van acompanyats dels pares o avis i hi ha un educador.

– Assistència maternal: Són les atigues noudrices, és a dir les cuidadores. A frança sempre hi hagut una forta tradició e cuidadores d’infants i seria la versió actual. Aquestes persones s’han d etreure una llicència d’activitat i fer una formació per cuidar entre 1 i 3 nens. És una alternatva a l’escola Bressol.

– Acompanyament a l’escolaritat: Progrma d’ajuda als eures i servei per motivar l’alumne a anar a l’escola i a aprendre a través d’un espai on s trobi a gust un cop surti de l’escola (seria com el nostre centre obert de Sant Feliu). Intenten fer en aquest espi aplicacions pràctiques del que aprenen a l’escola (per exemple fan un diari).

– Aules d’acollida a les escoles: se centen en l’aprenentge de l’idioma i la lectura i treballen molt estretament amb el servei de joventut.

-Dispositiu e reussité educative: és com el que vam veure a Nanterre, però en aquest cas canvien l’alumne de centre un dies o mesos per evitar l’estigatització i alhora evitar que perdi classes. Es fa un seguimet entre el coordinador del centre, l’assitenet social.

Va ser una vistia molt interessant ja que es tractava d’un municipi amb més similtuds amb Sant Feliu.

El dijous 17 de març vam visitar la ciutat de Nanterre, un ciutat de prop el 100.000 habitants rera el barri de la Defense de París. Ens va rebre l’exalcaldessa i diputada a l’Assemblee National Jacqueline Fraisse. Amb ella vam poder conversar sobre l’actual situació a França amb la crema de vehicles i el fort descontentament social. Per Fraisse aquesta situació ve provocada per la frustració de determinats col·lectius de població davant la manca d’oportunitats i la possibilitat de prosperar. "S’ha espatllat l’ascesor social" va dir Fraisse.

Com a consqüencia d’això aquests col·lectius no tenen altra sortida que laa revolta. Com a solució Fraisse va apuntar la necessitat de milorar l’atenció i el serei públic a aqusts col·lectius i acbar aamb l’ultraliberalisme en que estem immersos si volem evitar la fractura social que ara tot just s’apunta.

Per trancar aquesta situació una de les vies que es van apuntar van ser la millora del sistema educatiu. Un cop feta aquesta explicació ens van explicar els mecanismes que Nanterre a posat en marxa com la creació d’un projecte educatiu que es basa en tres àmbits: la trajectoria educativa, la ciutadania i la l’acompanyament i ajuda al pares. Es tracta d’un programa que intenta que escola i entorn eduquin en una mateixa direcció i alhora que en situacions molt desfavorables s’actuï des d’altres àmbits (servis socials..) per garantir que el noi o noia tingui unes condicions mínimes per estudiar i progressar.

Com a dispostius que s’haan psat en maarxa ens van ensenyar:

– Dispositiu de vetlla educativa: Es crea un protocol de seguiment i els diferents aqgents que actue sobre el nen o nena fan un seguiment personalitzat. Són situacions que requeirex una resposat interdisciplinar (serveis socials, ensenyants..)

– Dispositiu de reussitè educative: És un dispositiu de seguiment als nois i noies que fracassen a nivelll escolar, ens els que a trevés d’una xarxa transició scola-treball se’ls forma i se’ls ajuda a inserir-se al món laboral.

– Pla d’entorn: dipositiu en que es relaciona els estudir reglats, amb el reforç scolar fora de les hores lectivesi ls activitats esportives, artístiques i culturals.

Aquests dies no he pogut escriure al Bloc perquè he estat a París amb un viatge que organitzava la Diputació de Barcelona per intercanviar coneixements i expeiències educatives. Al viatge hi havia entre 55 regidors dels pricipals municipis de la provícia: Terrassa, Sabadell, Barcelona, Mataró, Granollers… i també Sant Feliu de Codines i l’organitzava l’Àrea d’Educació de la Diputació que encapçala el diputat Àngel Merino. L’experiència va començar el dimecres 15 de març amb una visita a Bobigny una ciutat de la balier parisina amb un taxa molt alta d’immigració i també d’atur.

Vam començar la visita amb una visita a la Maison des projects (teniu una foto acompanyant el post) que es un espai en que es cmbinen difernts serveis: telentre, punt de formació i punt de presentació dels diferents projectes urbanístics del municipi . El més sorprenent és que aquesta maison dels projects estava deliberadament posada en un cente comercial del municipi.

A Bobinyi estaven molt preocupats per crear nous mecanismes de participació ja que tenen un 32% de població immigrada, població que no pot votar perquè no és nacionalitzada francesa però en canvi són un percentatge molt important del municipi. Com a solució Bobignyi estaven aprofundint en mecanismes de de democracia participativa per anlitzar i canalitzar les demandes d’aqusta gruix de població. De fet m’he emportat un model de Debat Familiar com el que estem impulsant ara a Sant Feliu.

Des de primer de mes hem incorporat a l’Ajuntament un coordinador de l’Àrea de Serveis Personals. La veritat és que feia falta, en Ajuntament com el nostre que cada regidor tenim feina per portar la nostra parcel·la de treball i a més treballar en el que és la nosta feina, calia una persona que tingués una visió més de conjunt. Aquest coordinador té com a funció principal impulsar i coordinar les diferents àrees que hi ha sota la Tinència d’Alcaldia que em toca portar: Serveis Socials, Ensenyament, Cultura, Esports i Joventut.

Jo sóc dels que sempre he cregut en el treball en equip i en xarxa. En equip vol dir que cadascú fa el que li toca col·legiadament i ex xarxa vol dir que el conjunt "rema" en la mateixa direcció. Ara fa uns dies ha sortit a la llum el cas de l’Alba, aquesta nena que han apallissat brutalment, és un cas clar de descoordinació entre les diferens administracions. Tothom va fer el que administrativament havia de fer, però ningú va ser capaç de responsabilitzar-se del cas i coordinar les diferents actuacions per evitar el que ha passat.

Per això és important el treball xarxa, per evitar la burocratització de l’administració, el que des d’un departmanet només es contempli la seva parcel·la. Amb aquest canvi a Sant Feliu donarem un nou impuls a moltes de les noves polítiques socials que hem començat a impulsar com ara la xarxa de Transició Escola Treball o polítiques més intredepatamentals en l’àmbit del jovent.

Un diumenge de fa unes setmanes com acostuma a fer mitja comarca vaig anar a comprar un pollastre a l’ast a Ramon de Cala Cana. Mentre feia cua en Ramon se’m va acostar per explicar-me que ara comercialitzarien una cola catalana. Coneixia el producte perquè feia pocs dies n’havia comprat unes al Mercat medieval de Vic.

Aquests dies en Ramon de Ca la Cana de Sant Feliu està fent la presentació del producte en societat i deu ni do de la difusió. Espero que li vagi bé ja que és una iniciativa d’aquelles que algú li pot fer gràcia però que a banda de la gràcia té una forta càrrega simbòlica. Ja som una nació, amb cola pròpia. I per Sant Feliu també és important perquè ara tindrem una cola catalana amb regust a Sant Feliu!.

Aquest cap de setmana s’ha presentat el partit ciutadans de Catalunya.
Un partit format pels que durant molts anys van ser l’intel·lectualitat
maragallana. Els Boadella, Carreras, Espasa… aquells que durant anys
i panys van nodrir d’antinacionalisme i també d’antipujolisme el
discurs dels socialistes i d’en Maragall. Per fi la gauche divine,
que viu a cos de rei aixecant el puny es treu la careta. Farts de veure
com el que ells consideraven un error de la hist+òria, el nacionalisme
català, la voluntat de seguir sent un poble no només perdura sinó que
tendeix a encomanar-se.

Des del meu punt de vista és una
escisió del PSC, una escisió del PSC que amagava darrera el diseny
fashion (fns i tot han copiet en la presentació la B de la Barcelona
d’en Clos) i la ridiculització de qualsevol cosa que fes tuf de català
una concepció tant jacobina, centralista i unitària com el PP i el
vidalquadrisme. Això sí, amb aquell glamour de la Barcelona olímpica,
del fum i dels cobis, d’aquell país artificial que es pensa que els
enciams es fan en un laboratori, que Montserrat o el Padraforca és un
decorat d’algun teatre i que la història és un guió d’alguna de les
seves tronades obres. Els intel·lectuals del catró pedra volen pendre
la paraula, que la prenguin, que ens facin un alte Ubú President, ara serem nosaltres els que podrem fer el seu paper i riure’ns de tot, i sobreot i per començar, d’ells.

Que
es presentin a les eleccions, així mesuran les seves forces, veuran com
és difernt fer riure (que ho fan molt bé) que la gent confiï en un bufó
vestit de mosso perquè li adminsitri la pensió. Però que es presentin,
així deixaran de criticar el toro des de la barrera sense sortir mai a
torejar-lo, així sabran per un cop a la vida que vol dir treballar i
potser aprendran que tenen la batalla perduda mentre un Fernàndez com
jo estimi la terra que ells amb noms tant il·lustrement catalans
repudien.

Ahir vaig ser a la Comissió de petits municipis de LOCALRET de la qual formo part. Ens van estar explicant el tema del desplegament de la banda d’ample rural. Com sempre passa allò que passa amb totes les infrastructures, plou sobre mullat, allà on surt rentable fer-ho cap problema oferta la que vulguis, allà on no hem d’esperar anys i panys. A Sant Feliu tot just ens han de portar el gas ara!.

El mite de la Catalunya ciutat que Prat de la Riba va dibuixar a inicis de segle XX costa tant de construïr!

Ahir vam celebrar un any més la tradicional festa de l’Escudella de Carnestoltes. és una festa que es remunta al s.XVIII i que incialment consistia en fer una escudella pels pobres abans d’entrar a la Quaresma. Actuament, ha esdevingut una tradició que es porta fent fa més de 30 anys. Des de fa sis l’organitza el grup sense estovalles i es fa a la plaça no com anterioment que s’havia fet al Pla de l’ós.

Ahir també vam convidar a venir a l’Escudella en Felip Puig. Penso que es una festa que ens identifica molt i que val la pena donar-la a conèixer. De fet cada any hi hem fet venir algú, l’any passat va ser en Jordi Turull i fa dos en Francesc Homs. Aquest però la invitació que vam fer a en Felip s’ha vist ebnvoltada d’una inetressada polèmica per part del PSC que ens va voler acusar de polititzar la festa. D’entrada, aquesta no ha estat la nostra intenció motiu pel qual vam anunciar l’arribada d’en Felip després de l’acte liturgic de benedicció de l’Escudella.

A banda d’això i com ja he dit és una cosa que hem fet cada any i que seguirem fent. Tothom pot convidar qui vulgui ha assistir a una festa, o no?. I tercer i més rídicul si ens acusen de politzar la festa operquè un cop dit això corren a trucar un diputat del PSC perquè pugi?. En fi misèria!.

La qüestió es que vam passar una bona vetllada, vam gaudir la Festa. En Felip va saludar a tothom qui va poder, va parlar dels temes que procupaven a la gent i sobretot, va provar l’Escudella de Sant feliu. No su la perdeu l’any vinent!