Mails per a Hipàtia

Vaig anar ahir a la rebuda que es feia a l’aeroport de Barcelona als directius de la Federació Catalana de Patinatge. Hi havia poca gent. Ho pense sincerament. Ja ho sé que l’hoquei no és un esport majoritari. Però em va decebre que anara molta menys gent de la que va anar a rebre’ls allà mateix a la tornada de Macau. De polítics només vaig veure Josep Bargalló i el diputat Joan Puig, d’Esquerra, i Josep Maldonado, de CiU. I el públic era bàsicament gent de l’hoquei, dels clubs. Ara s’ha convocat una manifestació. Espere que la resposta siga més massiva. Perquè és responsabilitat de tots estar al costat d’aquesta gent, ara que té problemes. Com tots vàrem voler estar al seu costat quan era fàcil, quan van ser campions del món a Macau.

La meitat dels ciutadans dels Estats Units estan convençuts que déu (amb les seues manetes) va crear l’espècie humana. Saben fins i tot quan ho va fer: fa 10.000 anys. Senyor! quin problema més gros que tenen (i tenim) amb tant d’ignorant solt.
(Més informació ací)

Les agendes haurien de tenir airbag. Un airbag que es disparara quan estiguera clar que estàs comentent un error garrafal. Ara me’n vaig pitant a Sant Cugat a presentar un llibre. Demà al matí volaré cap a Gènova (i em fan rodar per Roma!) per fer una xerrada. Xerrada que he de fer una horeta i poc després d’arribar a l’aeroport. Així que si falla alguna connexió ja em vaig patint com un idiota. En qualsevol cas no podré tornar. Per tant dormiré a Gènova i m’alçaré ben d’hora per pillar el primer avió cap ací que tinc feina dijous al migdia. Divendres, entre altres coses, me n’aniré a Reus acompanyant el Martxelo Otamendi. I dilluns a les set m’esperen a València, a la Societat Coral el Micalet, per l’enèsima xerrada. Quatre conferències seguides, a les quals n’he d’afegir dues més dijous i divendres següent. I tot perquè les agendes no duen un airbag que bota automàtic quan hi ha perill de col·lisió. Com ara.

(D’acord: ja ho sé que la culpa la tinc jo…)

Em diuen que Modest Prats ha estat guardonat avui amb la Creu de Sant Jordi. Sovint les condecoracions honoren persones però de vegades també hi ha persones que honoren les condecoracions. És el seu cas.

Avui és nou de novembre. A aquestes hores, fa quinze anys, volava capa Frankfurt amb l’única obsessió d’arribar a la capital alemanya a temps de poder viure l’ensorrament del mur. Un teletip havia donat l’avís i era tan increible que quan Quim Guzman em va demanar si el titular d’allò era que el mur queia li vaig respondre “vol dir això però això no pot ser”. Ell es va quedar mirant-me i em va recordar que l’informatiu començava en pocs minuts. Recorde que li vaig demanar temps i vaig eixir al carrer per respirar. Era tan impossible…
continua dins
Avui és nou de novembre. A aquestes hores, fa quinze anys, volava capa Frankfurt amb l’única obsessió d’arribar a la capital alemanya a temps de poder viure l’ensorrament del mur. Un teletip havia donat l’avís i era tan increible que quan Quim Guzman em va demanar si el titular d’allò era que el mur queia li vaig respondre “vol dir això però això no pot ser”. Ell es va quedar mirant-me i em va recordar que l’informatiu començava en pocs minuts. Recorde que li vaig demanar temps i vaig eixir al carrer per respirar. Era tan impossible…
Quan em vaig convèncer de que era veritat vaig correr a l’aeroport. A Frankfurt ens vàrem trobar una colla enorme de periodistes que reclamàvem entrar com fora a Berlín. Aleshores hi havia molt pocs vols. Ens van posar en una sala on les hores passaven lentíssimes. De sobte vaig escoltar una veu coneguda: Jaume Vallcorba-Plana (que no sé què feia exactament allí) havia pujat dalt una taula i recitava poemes en occità a uns companys francesos que se’l miraven perplexe.
No anava a ser aquella l’única perplexitat. Al final ens van carregar a tots en un avió sense marca comercial i ens van portar gratis a l’atrotinat aeroport del Berlín occidental. Després de barallar-nos pels pocs taxis que hi havia només recorde la impressió que em va provocar encarar la Kudamm i veure-hi milers de persones aclamant un parell de cotxes Trabat que havien estat els primers en travessar la frontera. M’hi vaig quedar estupefacte. Com supose que estàvem tots. Recordava haver passat d’un Berlín a un altre per aquells pasos eixuts que els Vopos vigilaven amb aquella mirada de gel. I ara la gent circulava d’un costat a l’altre com si res. Va ser una nit llarguíssima i plena d’emocions. Segurament el dia més feliç de la meua vida de periodista. El dia en el qual vaig veure més alegria al meu davant. Va ser el dia que vaig entendre que no hi ha res que dure per sempre i que els canvis, per més impossibles que puguen semblar, acaben arribant. I acaben emportant-se per davant qualsevol resistència. Em sembla que avui em beure una cervesa per recordar aquella nit, aquells càntics, aquells somriures i tanta esperança.

El que em cansa més de tot aquest espectacle al voltant de la llengua és que mai en la meua vida he trobat a ningú que defense que el “català” i el “valencià” són llengües diferents i use la llengua amb normalitat i intensitat (li diga com li vullga dir).

No conec ningú que crega que el “valencià” és una llengua independent i que puge a un taxi i li parle en “valencià” al taxista, o que es plante davant una atenció telefònica de qualsevol marca que es nega a parlar-li en una llengua que no siga el castellà. No conec cap escriptor que ho siga en “valencià”. Cap cantant que ho siga en “valencià”. Cap periodista que ho siga en “valencià”. No els he vist mai a València.

La primer vegada que vaig anar a la processó del 9 d’octubre a València jo tenia quinze anys. Vaig quedar parat en veure el comportament dels aleshores incipients blaveros. Un d’ell em va amenaçar perquè jo duia un petit tros de tela amb les quatre barres enganxat al jersei i ho va fer en castellà. Han passat molts anys, ben bé tres dècades, i ells segueixen allà mateix. Defensant per motius polítics una llengua en la qual no creuen ni han cregut mai, ni pensen creure mai.

I ara Zapatero, el del tarannà que canviaria el món, els dóna peixet. Estic segur que ho fa pel mateix motiu pel qual m’amenaçava aquell gorila feixista a la Plaça de la Mare de Déu fa trenta anys. Perquè Espanya és l’única cosa que els importa. Al primat i a ZP. banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda…