El Corredor Polonès és una d'aquelles bandes que demostren la vitalitat i l'inconformisme de la música valenciana actual. En aquesta línia, ECP paractiquen una música fosca i intimista que t'embolcalla amb sons delicadament contundents. El seu nou recull de cançons s'anomena L'Embaràs d'Agniezka i significa un salt qualitatiu per aquesta jove però veterana formació de la Vall d'Albaida. En el mateix front de combat, grups com Inòpia i tota l'escuderia del Tourbolet ja han demostrat que aquesta proposta és present i futur. Que així siga. Felicitats i endavant.
Sense paraules. Així ens quedem davant un auditori de Burjassot a
rebentar. 4000 persones i una pressió al ventre. Abans del concert
repassem els detalls. Feia tant de temps que no sentia aquella sensació
de nervis a l'estomac! M'estan matant des de fa setmanes. Però ha
arribat l'hora de tornar. Diego Gómez ix a l'escenari.
Burjassot brama. Nosaltres tremolem. Entre el públic molts amics. Molts
dels qui han compartit hores i aventures amb nosaltres. Als laterals de
l'escenari també. Túbal, de Bakanal i Rapsodes,
ha preparat el vídeo del nou logo dissenyat per Tòfol Cruz.
Marc Gonzalo ens ha ajudat amb les ampliacions de les
portades que decoren l'escenari. L'equip de Simes, encapçalat de David Ferri,
funciona com un rellotge. Jaume Figueres intenta rectificar l'acústica difícil
d'aquest auditori renovat. Lucía de Andrés comença a disparar la càmera de fotos sense pietat. Carles confirma que els convidats són als
seus llocs. Està tot a punt. Només falta que sone el vell sampler de
Fuster. Com aquell 30 d'abril a València.
Saltem a l'escenari.
No sabem com reaccionar. Hi ha una gentada que coreja la dolçaina
d'Ara'. No sabem que dir. Ens deixem endur. M'oblide un paràgraf de la
lletra. Sempre em passa el mateix. L'he repassa una mil voltes! És
l'emoció. O que se jo. Les cançons corren una darrer de l'altra. 'Des de
la nit', 'Viure', 'Benvingut al paradís'. Fins que apareix Carles
Belda. Ahir va tocar amb els Orxata de Jaume. Toquem 'Caça de
Bruixes' i després, 'Esperant'. Feia tant de temps que no la tocàvem!
M'agrada. M'agrada molt aquesta cançó. Marga i Anna de Soul Atac
la borden. Manoli Alandes no ha pogut vindre com tants dels nostres
amics que avui treballen. Ens hem fet grans. Fa cosa pensar que han
passat dèsset anys des d'aquella assemblea de
xavals al pati de l'IES Benlliure. Molts dels nostres amics ja tenen
fills. Els dediquem una cançó. A ells i Escola Valenciana que treballa
pel seu, i el nostre, futur.
Continuem
i ara una cançó i ara un altra fins que apareixen els Batukem
Tukada de la Vall d'Albaida. L'escenari es mou. Setze
percussionistes repiquen els timbals enrabiats. Buf! Tot seguit pugen
els dolçainers a tocar 'No Tingues Por'. Entre ells Dani, Josep, Albero
d'Odi els joves Atzembla que, per poc,
han perdut el concurs de facebook per poder tocar aquesta nit. Han
guanyat Skalissai. Grans. Molts grans. Amb pancarta de
suport i tot! Els 121db també han estat fantàstics.
Tres xavals descarats que s'ho menjaran tot. Música d'avui per als temps
d'avui. Tots ells són als costat de l'escenari amb altres amics quan
paren per descansar. Només és uns segons. Bevem aigua. Riem. Estem
flipant. Però encara queda un repte. Farem unes cançons en acústic.
'Tornem
a casa'! No podia faltar. 'Torne a casa i per la finestra veig la terra
on em vaig criar'. Les guitarres nues ens semblen estranyes. Però amb
elles s'escolten encara més les 4000 goles. Després, el moment de la
nit. Pep Gimeno 'Botifarra' entra a l'escenari com el
fenòmen que ja és. Algú s'imaginava un cantaor tradicional valencià
aclamat com una ídol juvenil? L'acompanyen part de la seua rondalla, el
llaüt i l'arxillaüt. Ho hem estat assajant però en viu encara posa
encara més la pell de gallina. 'Camins' i aquell 'sempre em venies
darrere' que la veu de la costera ens va regalar. Tot seguit la
'Malaguenya de Barxeta' amb aquella lletra que vam escriure tots plegats
entre riures al mas de Cinctorres on vam gravar el disc: 'd'allà on
renaix de les cendres el meu País Valencià'.
Ara sí, un nus dels
grossos a la gola. Serà perquè els valencians ens sentim orfes
d'emocions com aquestes? Serà que no tenim ocasions per comprovar que
sí, que estem vius, que tenim capacitat encara, que el futur podria ser
nostre algun dia? Potser serà això. No ho sé. Ara no ho vull pensar. Ara
vull viure. I ho faig amb La Flama i Som i les cançons a les que tant
devem. I s'acaben. Una rere l'altra. I jo encara no m'ho crec que mire
entre públic i veig tanta gent desconeguda però coneguda alhora. Aquells
que sents com germans i que marxaran a sa casa de qualsevol part de
l'Horta, o La Ribera o el Camp del Túria o La Safor i jo, com ells,
també ho faig i arribe a casa i intente recordar i enxampar les emocions
abans de tancar els ulls, encara nerviós, conscient d'haver viscut una
altra nit d'aquelles que tant em calen.
[Podeu mirar totes les fotos del concert al bloc de la gira d'Obrint Pas]
Si fa uns mesos vos parlava de dos grups parents de la ciutat de València avui ho faré d'uns altres dos que comparteixen pobles, estils i actitud a la Vall del Pop. Els primers són els Aspencat i han publicat l'enèrgic 'Obri la llauna', un recull de temes 100% ballables on es fusiona el millor de l'herència mestissa amb l'electrònica del Dj Pasqu, el guerriller de cançons que batalla cada nit de dijous al Pink de Benimaclet. Els altres són els Skalissai que ens presenten 'Mentre la terra dorm' una mostra de les bones maneres d'un banda que ja madura i on he tingut el plaer de col·laborar en la cançó que ací vos deixe. En fi, música plena d'energia per combatre aquests dies gèlids i rememorar la xafogor de les nits d'estiu del País Valencià.
Avui dia 4 de febrer tornaré cap a Alacant a participar al Projecte Alcover que es desenvolupa a la Universitat d'aquesta ciutat. El Projecte Alcover són unes jornades promogudes per una trentena de teatres i les universitats Jaume I de Castelló,
Universitat de València i Universitat d'Alacant, que sorgeix en 1995
amb la finalitat de programar, promocionar i intercanviar obres
teatrals arreu del domini lingüístic. En concret m'han convidat a participar a la taula rodona "Crear i triomfar en català" juntament amb l'escriptora Isabel-Clara Simó, l'escriptor Sebastià Alzamora i el dramaturg Oriol Broggi. Poca broma! Serà a les 18.00h a la sala de graus de la Facultat de Dret de la Universitat d'Alacant.
xavisarria |
crear |
dimarts, 29 de desembre de 2009 | 17:56h
M'agraden. M'agraden molt. Són els 121db.
Un grup de València del qual ja us n'havia parlat i que ara presenten
Assaig/Error. Un disc ple de xicotetes joies emocore editat, de nou, pel segell basc Gor. Un so cru treballat per Eric Fuentes (The
Unifinished Simpathy) que ha exprimit el treball d'aquest tres xavals que
ja no són tan xavals però que segueixen aprenent amb ànsia adolescent. Unes lletres intimistes i sinceres. Una de les moltes mostres de la qualitat de la nostra música en aquest any que ara s'acaba. Però, sobretot, una finestra oberta a les expectatives de l'any que tot just comença.
Bon any i bona música!
+Info: Reportatge sobre 121db a la Cartelera del Levante-EMV
xavisarria |
crear |
dimecres, 16 de desembre de 2009 | 09:55h
Demà dijous es presenta a la facultat de Ciències Socials de València el llibre conjunt Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve. (Publicacions de la Universitat de València). L'acte serà en format taula rodona i hi participaran alguns dels autors d'aquest llibre col·lectiu com ara Jordi Muñoz, Xavi Ginés, Antoni Rúbio, Hèctor Sanjuan, Adelaida Ferre, Gerard Fullana, Pau Caparrós i jo mateix. En aquest interessant llibre, a més, hi han participat altres veus joves com Andreu Ginés, Marc Peris, Vicent Martínez, Sandra Obiol, Maria Josep Picó, Miquel Ramos, Francesc Vila, Dídac Botella, Francesc Felipe o Violeta Tena. El sociòleg Rafa Xambó presentarà l'acte que començarà a les 18:00h al saló d'actes d'aquesta facultat. Una bona ocasió per parlar del present i futur del país des del punt de vista de la nostra generació.
D'altra banda, divendres estaré a Banyeres de Mariola (L'Alcoià) presentant el llibre Històries del Paradís. A les 20:00h a la Casa de Cultura.
xavisarria |
crear |
dilluns, 7 de desembre de 2009 | 16:54h
Com ja us vaig comentar, el conte Quaranta-tres el vaig escriure per encàrrec de la Universitat d'Alacant dins el cicle Escriure el País: relats de les nostres comarques. Doncs, bé, després d'eixir publicat al suplement Quadern del diari El País, em va tocar llegir-lo i explicar-lo a la Universitat del sud. La sorpresa fou que la sala d'actes del Col·legi Major del campus de San Vicent del Raspeig estava plena. Hi havia uns dos-cents estudiants de diferents facultats que em van interrogar sobre la música i la literatura. Vam parlar, també, de la desconnexió en què vivim al País Valencià així com la situació política i les perspectives de futur.
Va ser un plaer, ho he dir. No només perquè quan viatge a Alacant guanye una perspectiva diferent del nostre allargat país sinó perquè sempre encoratja veure gent que comparteix les mateixes inquietuds que tu a banda i banda de la nostra geografia. I tot, gràcies a la gent del Departament de Filologia Catalana que organitzava les jornades. Amb ells vaig dinar abans d'emprendre de nou la tornada a casa, assajar amb el grup, i viatjar a corre-cuita cap a la nit dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira. L'endemà viatjava cap al País Basc a tocar després de molts mesos sense fer-ho. Però això ja és una altra història.
xavisarria |
crear |
dilluns, 23 de novembre de 2009 | 12:21h
(Us deixe una nova història que vaig escriure per encàrrec de la Universitat d'Alacant. Fou publicada dijous 12 de novembre al suplement Quadern del diari El País)
-Era dilluns i devia caminar cansada. Feia dies que no dormia bé. Potser eren coses de l’edat o dels estudis o d’aquella feina a mitja jornada al súper que tant odiava, però el cas és que sempre que arribava a casa llençava la motxilla, dinava i es tancava a l’habitació. Escoltava una música infernal, com el soroll d’una rentadora, amb unes veus que xisclaven i et colpejaven el cor. No cal dir que aquell dia també la devia escoltar. I us la podeu imaginar caminant amb els auriculars blancs incrustats a les orelles com si foren part d’ella. Deia que aquelles cançons la relaxaven. Que l’aïllaven. Que la transportaven no sé on. Sa mare no ho entenia. No l'entenia. Es passava el dia repetint-li allò que es tallara els cabells, que s’arreglara un poc, que es deixara estar de forats a la llengua i l’orella. No saps què fas ni què vols! Però qui et penses que ets? No se l'escoltava. Ella tampoc se l'escoltava massa. Però una mica sí. M’agradaria creure que havia acabat el batxillerat per la insistència d'aquella mare que feia de pare i de germana i d'àvia i de tot un poc. I tinc l’esperança de pensar que potser, amb els anys, hauria acabat de comprendre com de sola i cansada se sentia en aquell pis de parets grogues de la perifèria de les perifèries. Allà on aquell dia tornava.
Era gairebé migdia i la fam se li devia obrir com un polp remenant-se dins l’univers estrany que era el seu cos. Ni prima ni grossa. Ni alta ni baixa. Ni guapa ni lletja. Però fràgil. Ho devia pensar cada dia quan acabava de raspallar-se les dents davant l’espill. Bé, potser només ho devia pensar un moment. Perquè ella no feia gaire cas a aquestes coses del físic. Ni en el físic ni en res del que ella anomenava ‘cànons establerts’. Ella creia en el dia a dia. En l’avui. En l’ara. I en aquell ‘ara’ tenia fam. I per això probablement va accelerar el ritme entre l'aldarull de cotxes sorollosos i semàfors verds i rojos que la van conduir fins allà on tots sabem.
El metro li semblava com un món subterrani amb vida pròpia. Li agradava aquell aire decadent de rajoles engroguides i cartells greixosos. Pensava que era com enterrar-se al lloc on cadascú es mostra com és. Un zoo d’olors i colors, deia. I potser per això tenia la curiosa mania d’analitzar la gent amb què es creuava. Ulleres de pasta, camises, tatuatges, corbates, pèls de punta, arracades de perla. I de la rutina en feia un espectacle. Fins que arribava, és clar, el moment del cabreig. O sia, de pagar. Perquè em jugue el que vulgueu que la targeta no li va funcionar a la primera. Potser perquè se li havia arrugat o perquè la màquina estava espatllada o vés a saber per quin altre motiu, però supose que va acabar fent cua a la finestreta i que la va atendre un empleat d’aquells que ja han nascut amb cara fatigada però comprensiva. I tal volta hi havia cartells de vaga. I segurament eren cartells que demanaven millores. Que les exigien. Però ella no els degué veure perquè el cabreig la devia cegar mentre repetia la rutina. Un senzill. Ací tens. Gràcies. Gràcies. Adéu. Adéu.
Aquell dilluns era hora punta i l’andana devia estar plena de gent. I segur que ella va intentar fer-se un lloc allà on fóra menys visible. És estrany intentar trobar el teu territori entre la multitud sense perdre de vista el fossar fosc i brut. Però ella el buscava. I potser el va trobar en forma de banc lliure en una de les puntes de l'andana. Allí degué fer un altre recompte. Polos verds, bosses de plàstic, maletins, laca, samarretes negres, tacons. I més olors i colors. Al costat, qui sap, un xic també amb auriculars. Què deu escoltar aquest? Ja us he dit que li agradava fantasiejar, saber com era la gent segons les pintes, les expressions, la manera de caminar o de parlar. Fins i tot, de vegades també escoltava les converses. Baixava el volum de l’mp3, parava l’orella i remenava les vides alienes per matar l'avorriment.
Però aleshores una remor la degué enganyar. Perquè potser va creure que el seu tren s’acostava quan en realitat era el d’enfront. No us pensareu que va agafar el metro tan ràpidament! Per descomptat que es degué esperar. Primer dos minutets. Després altres dos. I encara uns altres dos. I el xic del costat devia continuar escoltant la mateixa música i ella devia continuar intentant endevinar què estudiava. O potser treballava? I deurien passar dos minutets més. I dos més. I dos més. Fins que degué arribar la remor definitiva. I segur que ho va fer acompanyada d’aquell soroll de maquinària antiga, com si el vagó fóra una d’aquelles carretes que s'accionaven a mà a les pel·lícules de l'Oest. I probablement el comboi es va aturar i va obrir les portes amb el típic estufit i totes les cares de l'andana van dissimular mentre prenien posicions per pujar-hi de pressa i corrents. Com ho va fer ella.
Dins el metro tot devia tremolar. I la gent es devia agafar a les barres. Alguns potser llegien fent equilibris mentre d’altres es creuaven les mirades i giraven la vista incòmodes cap als diaris gratuïts que sempre hi ha escampats pels seients buits. Ella no els mirava mai. És possible que n’agafara algun i que se’l llegira per damunt. No ho sé. Però supose que es va cansar aviat i va pujar el volum de la música com esperant que aquella veu cridanera la mantinguera desperta amb l’ajuda de les guitarres infernals que sonaven com si marcaren el ritme d'una fàbrica o què sé jo. No entenc d’aquesta música, però sempre tancava els ulls i es deixava endur pel balanceig mentre arribaven més estacions i més cares que entraven i eixien i més olors i més colors. Però ella ja no els devia fer cas perquè ja sabeu que era migdia i que devia estar famolenca i devia tenir ganes d'arribar a casa i menjar-se els macarrons que tant li agradaven amb tonyina i tomaca i un pessic de formatge a la cuina on s'asseia al voltant d'una taula plegable, xicoteta, però còmoda. ... I si m’ho pregunteu us diré que sí, que devia estar preciosa. I que encara me la imagine allí, en aquell vagó, com flotant entre la música que li apujava l'adrenalina amb aquells lletres que no entenia però que ja us he dit que li colpejaven el cor. I la transportaven just allà on voldria ser. Allà on hauria d’haver estat. ... I aleshores... Aleshores va arribar el primer flaix. I després un altre. I un altre. I un altre. Acompanyats de sacsejos i bandades. I potser saltaren espurnes i hi hagueren més flaixos i més crits borrosos i els sorolls aguts de friccions rovellades se li encastaren als timpans. I les bandades devien ser tan violentes que ella degué caure perquè ja us he dit que no era ni prima ni grossa sinó fràgil, massa fràgil com per aguantar aquells sotracs i aquells cops brutals. I segur que de sobte tot es va fer blanc, per un instant, per un instant blanc, molt blanc, i ple de pau, però que de seguida es va fer negre, d’aquell negre tan negre que ofega crits. I gemecs. ... Fins que el silenci es va apoderar d'aquell lloc. ... I del cor de la meua filla.
I la veu s’acaba de trencar i el megàfon s’apaga i la plaça és un aplaudiment emocionat entre pancartes que recorden històries per denunciar oblits.
xavisarria |
crear |
dilluns, 16 de novembre de 2009 | 11:31h
Dissabte, a Llíria, es farà un concert
d'aquells que no ens podem perdre. A l'escenari, institucions vives de
la nostra música: Miquel Gil i Pep Gimeno Botifarra; David Pastor i Tobal Rentero; Orquestra Àrab de Barcelona i la Unió Musical de Llíria. Tots junts, tocant les mateixes cançons, sense concessions, en un emotiu cant
contra la intolerància i en record dels moriscos que foren
expulsats de les nostres terres ara fa 400 anys. Un concert d'aquells
que escassegen a casa nostra, organitzat per entitats compromeses amb
el territori que lluiten des del voluntarisme per oferir-nos nits com la
de dissabte vinent (i tots sabem com n'és de difícil tirar endavant projectes d'aquest tipus al País Valencià) M'afegisc,
doncs, a la crida perquè siga un èxit de públic. Musicalment, serà una nova jornada per rememorar.
Sénior i el Cor Brutal (Premi Ovidi 2009) és una proposta que ens arriba des de la ciutat de València disposada a desplegar i reivindicar una música fresca i propera, de temàtiques qüotidianes que van directes a l'ànima. Sénior, a més, és un nou exponent de la generació emergent de grups com Arthur Caravan o Amanida Peiot que enllacen amb el treball del gran Óscar Biz o Pau Alabajos o Feliu Ventura. Una generació que guanya força amb la qualitat d'unes sonoritats que ens apropen als territoris més emotius de les nostres orelles.
L'experiència gratificant (Malapesta, 2009) és el seu primer disc enregistrat durant una llarga estada-aventura a Montevideo, Uruguai (mireu el bloc que explica el procés de gravació). Ací en teniu una mostra en forma de vídeo. Relaxeu-vos, doncs, i deixeu-vos endur.
El proper dissabte estarem cantant amb el Botifarra i molts altres amics a Xàtiva. I la veritat és que em, ens, fa molt il·lusió. Primer perquè presenta el seu nou i esperat disc que segur que és ple de cançons senzilles i boniques com les que ens acostuma a regalar. Segon, perquè ho fa al Gran Teatre de la seua Xàtiva, en un escenari digne del que ell representa en la ciutat que ens representa (per cert, el cartell de Jordi Albinyana em sembla magnífic...!). I tercer, perquè crec que Pep és tot un tresor col·lectiu de saviesa popular dins d'una cuirassa d'honestedat i humilitat tremenda.
Des d'ací, doncs, vull donar-te les gràcies Pep. Per ensenyar-nos mots i músiques i alegrar-nos els dies i les nits amb la teua humanitat.
Ací vos deixe una cançó del nou disc 'Te'n cantaré més de mil':
xavisarria |
crear |
dilluns, 28 de setembre de 2009 | 13:40h
València, aquesta ciutat que sembla morta però que té més vida que els gats que la vetllen de nit, sempre ens reserva sorpreses. I la darrera me'l vaig trobar precisament una nit d'aquests que ixes a fer una cervesa quan em van entrar uns joves, molt joves, amb una demo de quatre cançons a la mà. Eren els Sklatasangs una formació, repetisc, molt jove, del sud de la ciutat. T'ho imagines.? En barris com Sant Marcel·lí i d'altres enquistats al front meridional i oblidat de l'àrea urbana, hi ha joves disposats a enfrontar-se a una guitarra, una bateria, un micròfon i cantar en la nostra llengua! Un gran regal, en tots els sentits, que vaig valorar encara més quan, a casa, em vaig quedar bocabadat amb unes cançons que, considerant la joventut dels seus executors-creadors, delataven un gran potencial.
Això, que potser hauria de ser normal, encara sembla molt estrany a la ciutat on visc. Però els tòpics, i més ací, estan per a berenar-se'ls. Perquè resulta que aquests xavals no són els únics que donen guerra al sud de València sinó que en realitat segueixen l'estela d'altres com The Skafeïnats, una de les formacions revelació de l'any. Sí, són aquell grup que ha posat la banda sonora a la Gira'09 i que amb només unes temporades a les esquenes ha sabut sacsejar el panorma musical de la ciutat amb la seua música brillantment cuidada, fresca i de sobrada qualitat. I des de Malilla que vénen! Malilla, aquell barri escanyat per les vies del tren i l'scalextric de la Pantera Rosa que també lluita per sobreviure contra la despersonalitzacó a què l'aboquen les polítiques municipals.
A vegades tenim massa prejudicis, massa complexos, i pensem que a la ciutat on vivim tot està perdut. Gent viva, inquieta i jove com aquesta (i molts altres com els Orxata o els 121db o els rapers Jezie i Fabre o el sorprenent Sénior i molts més que em deixe amb discules incloses) ens vénen a dir, però, que hi ha generacions disposades a plantar batalla. No sabeu com me n'alegre. València, la ciutat on l'amor i l'odi passagen de la mà, es mereix que no dessitim, almenys, en l'intent de sacsejar-la.
Propers concerts The Skafeïnats: 24 oct 2009 Meliana (L'Horta) 2on Festival València Ska. Sala Durango.
Propers concerts Sklatasangs: 02 oct 2009 Malva-rosa, València (L'Horta)
Aquest dissabte 29 d'agost, a Benifairó de la Valldigna, el Col·lectiu Ovidi
Montllor organitza el COMcert, un festival que compta amb bona part de la gran
fornada de grups valencians que escampen cada dia la música en la nostra
llengua al nostre país (tots ells guanyadors en alguna edició dels Premis Ovidi). Una bona ocasió per assaborir nous sons i
comprovar com es consolida la creativitat i la qualitat entre la nostra gent.
Animeu-vos que l'estiu s'acaba!
Això no vol dir, però, que m'oblide del concert, el mateix dissabte, que farà Cesk Freixas a l'altra punta del país, Figueres, i que ha estat criminalitzat pel PP i Ciutadans. Sens dubte, un nou cas de persecució i poca vergonya política que, de ben segur, se'ls girarà en contra. Ànims Cesk, saps que tots i totes estem amb tu!
El David m'envia des de Caracas el nou documental que ha realitzat amb la seua productora Guarataro Films. Una treball agosarat que el situa, de nou, a la primera línia del gènere. Ací teniu la sinòpsi i els crèdits:
"Grabado
entre los estados Portuguesa y Aragua, Un golpe y una carta nos relata
en primera persona los detalles nunca contados de como salió al mundo
la carta de un presidente preso un 13 de abril de 2002 en Venezuela.
Esta carta recorrió el país en horas, encendiendo la chispa de la
rebelión.
Durante un Golpe de Estado un humilde
soldado de una aldea de los Llanos se ve enfrentado a si mismo como
nunca soñó. Juan deberá tomar la decisión más importante de su vida.
¿Que puede hacer un individuo frente al engranaje de una poderosa
maquinaria militar? Una carta puede cambiar la historia de Venezuela. Y
la vida de Juan Rodríguez. Para Siempre." Dirección: David Segarra Guión: David Segarra, Vicent Chanzà y Vicente Forte Imagen: Vicent Chanzá Producción: Vanessa Vargas Edición: Thairon Martínez y Núria Vila Música: Ensamble Kaza-Be"
Diumenge vaig anar al Teatre Micalet a veure Iuventituts Day: Un thriller episcopal. I només trobe una paraula per descriure-la: brutal! Dues hores sense treva del millor humor de Xavi Castillo conduït per Joan Peris i interpretat
per sis actor brillants on queda retratada la València d'avui. Pels qui
encara no l'heu vista, dir-vos que l'han prorrogat fins al
febrer. Així que ja sabeu, apropeu-vos al Micalet i prepareu-vos pel mal de galtes. El xiquet de Benimaclet us espera amb el ganivet esmolat!
El Corredor Polonès és una d'aquelles bandes que demostren la vitalitat i l'inconformisme de la música valenciana actual. En aquesta línia, ECP paractiquen una música fosca i intimista que t'embolcalla amb sons delicadament contundents. El seu nou recull de cançons s'anomena L'Embaràs d'Agniezka i significa un salt qualitatiu per aquesta jove però veterana formació de la Vall d'Albaida. En el mateix front de combat, grups com Inòpia i tota l'escuderia del Tourbolet ja han demostrat que aquesta proposta és present i futur. Que així siga. Felicitats i endavant.
Sense paraules. Així ens quedem davant un auditori de Burjassot a
rebentar. 4000 persones i una pressió al ventre. Abans del concert
repassem els detalls. Feia tant de temps que no sentia aquella sensació
de nervis a l'estomac! M'estan matant des de fa setmanes. Però ha
arribat l'hora de tornar. Diego Gómez ix a l'escenari.
Burjassot brama. Nosaltres tremolem. Entre el públic molts amics. Molts
dels qui han compartit hores i aventures amb nosaltres. Als laterals de
l'escenari també. Túbal, de Bakanal i Rapsodes,
ha preparat el vídeo del nou logo dissenyat per Tòfol Cruz.
Marc Gonzalo ens ha ajudat amb les ampliacions de les
portades que decoren l'escenari. L'equip de Simes, encapçalat de David Ferri,
funciona com un rellotge. Jaume Figueres intenta rectificar l'acústica difícil
d'aquest auditori renovat. Lucía de Andrés comença a disparar la càmera de fotos sense pietat. Carles confirma que els convidats són als
seus llocs. Està tot a punt. Només falta que sone el vell sampler de
Fuster. Com aquell 30 d'abril a València. 
Si fa uns mesos vos parlava de 
Avui dia 4 de febrer tornaré cap a Alacant a participar al 
M'agraden. M'agraden molt. Són els 
Demà dijous es presenta a la facultat de Ciències Socials de València el llibre conjunt 
Com ja us vaig comentar, el conte Quaranta-tres el vaig escriure per encàrrec de la Universitat d'Alacant dins el cicle 
Dissabte, a Llíria, es farà un concert
d'aquells que no ens podem perdre. A l'escenari, institucions vives de
la nostra música: 
El proper dissabte estarem cantant amb el 
València, aquesta ciutat que sembla morta però que té més vida que els gats que la vetllen de nit, sempre ens reserva sorpreses. I la darrera me'l vaig trobar precisament una nit d'aquests que ixes a fer una cervesa quan em van entrar uns joves, molt joves, amb una demo de quatre cançons a la mà. Eren els 
Aquest dissabte 29 d'agost, a Benifairó de la Valldigna, el Col·lectiu Ovidi
Montllor organitza el 
Diumenge vaig anar al Teatre Micalet a veure 
