[Publicat a Vilaweb el 06.06.14] Passeja pels carrers de Ciutat Vella un diumenge de matí. València fa goig. Sota les Torres de Quart, milers de xiquets i xiquetes s’apleguen a les Trobades d’escoles en valencià del cap i casal. Els crits dels menuts es barregen amb les samarretes grogues de ‘la nostra escola’. Ell avança
[Publicat a Vilaweb el 16.05.14] Escolte els representants de la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia i aplaudisc per dins: ‘Nosaltres, l’any 2007, ja vam dir que si injectaven gas hi hauria terratrèmols. I això que no érem tècnics sinó pobra gent de poble que ens vam informar’, diu Evelio Montfort amb eixa
[Publicat el 09.05.14 a Vilaweb] És impossible: lliges la notícia de la fallida de la promotora immobiliària de Marina d’Or i no pots evitar un somriure quan recordes aquells anuncis d’estil ‘Vacaciones en el mar’ que presentava Ane Igartiburu i que van inundar les televisions. ‘T’imagines, esquiant a l’agost, ací, a Orpesa i Cabanes?’, deia
Sí, ja sé que érem molt joves. Però ens sentíem lliures. A la València de principi dels noranta això ho era tot. Sentir-se lliures, somniar, imaginar una altra realitat. Érem pocs, ho sé, i encara recorde aquelles manifestacions del Nou d’Octubre. No sumàvem ni un un miler! La policia espanyola ens encerclava. Te’n recordes? Nosaltres
Llig indignat els atacs que rep aquests dies el món del teatre valencià arran del manifest que féu públic la setmana passada el sindicat d’Actors i Actrius Professionals Valencians. ‘Los actores están mordiendo la mano que les da de comer’ ha dit la prepotent senyora Isabel Bonig, coordinadora del PP valencià. Uns atacs que han
Hi ha un barri a València que és un antic municipi que fins el 1897 fou independent sota el nom de Poble Nou de la Mar. Hi ha un barri a València que és un entramat de carrers que s’arrengleren amables com escortant les ones d’aquesta mar. Hi ha un barri a València que és
Podria dir moltes coses d’en Cesk Freixas. Podria dir que és un cantant de vint-i-pocs anys, però que ja es carrega una motxilla plena de concerts i d’experiències recollides pertot arreu del nostre país allargat. Podria dir que aquesta tasca de sembrador pacient li ha portat els fruits que avui exhibeix amb la humilitat de
La 15a Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides ha resultat tan farragosa com el nom que porta. Ací teniu cinc conclusions personals que intenten d’explicar-la: 1. L’acord amb què es va cloure la cimera significa un nou fracàs. Entre més raons perquè va arribar després d’una reunió limitada a
Ho diré sense embuts: el problema del cas Aminatou Haidar no és que el Marroc es negue a fer marxa enrere en la decisió d’expulsar per la força una ciutadana sense cap més motiu que l’adscripció política que professa. No. O que Espanya siga incapaç de fugir de les brases que li representa la tenacitat
Van dir que no podríem eixir de casa, que ens hauríem de proveir de mascaretes i vigilar de reüll amics i familiars. Van tancar escoles, van retenir persones en hotels i van dreçar controls de seguretat per mesurar la temperatura corporal als aeroports mentre transmetien imatges apocalíptiques de ciutats superpoblades, i llunyanes, preses de pànic
S’alçà el teló i el Gran Teatre emmudí quan el primer guitarró tocà una melodia de notes tallades pel repic de les mans expertes i a poc a poc s’hi incorporà algun llaüt de sonoritats llunyanes i properes que parlen de la mar que ens agermana. I aleshores aparegué aquella veu que s’amaga sota un
Sí, ja ho sabíem. Tenim uns pallassos col·locats per aprenents de Corleone que s’enllustren l’orgull com si foren aristòcrates de segles feudals. El que ara hem descobert, però, és que no són intocables. Ricardito ha caigut. I ho ha fet de manera del tot atípica. De primer per sms, com si els qui l’enviaren tingueren
Quan s’obre el teló els focus giren i anuncien el començament de l’espectacle davant la cleca de les primeres files a qui han regalat ulleres de 3D perquè flipen amb el xou que acaba de començar amb la música de la banda que sempre precedeix el pallasso de les ratlles blaves que ara salta a
A vegades és diumenge a la vesprada i encenem la pantalla i al menjador de casa fa tanta calor que confonem els termes i comencem a veure com a populistes governants que volen celebrar consultes populars i com a sensats els militars que, per impedir-ho, els segresten. És el que té jutjar el món des
Més enllà dels tòpics, dels aparadors i dels deliris de grandesa de l’alcaldessa que ens governa, descobrireu una altra ciutat. I és una València oculta, però viva, i que es desperta cada dia entre les Torres de Serrans i les de Quart, allà on s’alça un entramat medieval ple de racons màgics i de tresors