Mails per a Hipàtia

La sessió enguany del Parlament Europeu de la Cultura s’ha fet a Adjària, una república autònoma de Geòrgia, al Caucas, que té per capital Batumi. Al plaer de tornar a trobar-me tot de companys i col·legues interessants, amb els quals gaudir d’unes quantes hores de debat s’afegia enguany el goig d’anar a la terra, aproximadament, que el Tio Pertegaz va triar com a final del seu exili soviètic.

Vicent Pertegaz, efectivament, en la seua darrera etapa a la URSS va venir a viure a Geòrgia, concretament a Sukhumi, uns quilòmetres al nord de Batumi, en l’avui ben conflictiva república d’Abkhàsia. Pel cas tant hi fa perquè les característiques físiques de totes dues són idèntiques i això és el que comptava per ell. Recorde que quan ens ho va explicar va dir que buscava anar a viure a un lloc que li recordara Bétera, després de tantes dècades de guerra i exili.

De llocs que li pogueren recordar Bétera, com és fàcil d’imaginar, a la URSS n’hi havia ben pocs. Pel clima. Geórgia, aquesta part de Geòrgia que es banya en la mar Negra era pràcticament l’única opció i cap ací se’n vingué.

Amb aquesta història al cap vaig aterrar en una nit plena de pluja al petit aeroport de Batumi. Sorprenent perquè és propietat de Turkish Airlines, que hi té organitzada una porta de darrera per on passar a Turquia, que és a menys de deu quilòmetres, sense ni ensenyar el passaport.

Un taxi caòtic em va portar a l’hotel, conduint de manera perillosament anàrquica i esquivant un trafic de mil dimonis mentre el taxtista no parava de cridar en veu alta per un parell de telèfons que feia anar de manera simultània. Bona rebuda.

Per sort al matí va eixir el sol i vaig poder comprovar que efectivament el Tio Pertegaz tenia raó i allò podia semblar-se a Bétera. Les plantes, fins i tot un cert estil de les cases i el cel eren idèntics i no crec que enlloc més de la URSS pogueren semblar-se més.

Després he aprofitat una estona morta de les sessions per passejar a gust pel centre i acostar-me a la línia de platja. I aleshores les diferències s’han fet ja més gran. Primer perquè la presència del mar és potent i això a Bétera, com és ben sabut no passa. Però sobretot, i això el Tio Pertegaz s’ho va estalviar, perquè en la primera línia de costa ha crescut una Batumi sorprenent. Gran hoteles occidentals i tot de casinos per als veïns russos i turcs fan un contrast massa estrident amb el que s’endevina que va ser la ciutat soviètica.

Estrident per poc organitzat. En la plaça major coexisteixen dos edificis de pisos clarament soviètics amb un casino que té una immensa pantalla de vídeo, una font exportada d’Itàlia, amb els seus daurats i els seus rajos d’aigua i el vell teatre de l’òpera. Un pastís sociològicament molt interessant però francament poc digerible.

En un altre moment hem anat a veure una potent actuació de folclore georgià, molt mascle per definir-ho d’alguna manera, i això ens ha portat fins l’àrea industrial de la ciutat, de nou plena de contrastos. S’hi veu com devia ser un port important en l’era soviètica però també com estan recuperant espais industrials per a un luxe foraster que m’imagine que deu ser poc agradable pels locals.

La persistència dels conflictes és un tema que sempre m’interessa així que no me n’he estat de preguntar i tinc, per això, dues anècdotes amb molt sabor. Sobre els musulmans i sobre els russos, en definitiva els dos pols que es mouen ballant sempre amb aquest país.

Quan a meitat dels anys vuitanta vaig començar a treballar el tema dels moviments nacionalistes a la Unió Soviètica un dels primers problemes va ser establir el mapa no només de les nacions sinó de les entitats oficialment existents. Hi havia poquíssimes dades a occident sobre aquest tema i per això vaig haver de rascar molt en moltes fonts per a trobar l’explicació de cada cosa. En el cas d’Adjària la raó que sempre se’m va donar per a explicar que aquesta minúscula llenca de terra costanera fos una república autònoma va ser que ací vivien els musulmans georgians. Els adjars sempre havien estat caracteritzats com georgians islamitzats al contacte amb l’Imperi Otomà i així ho vaig reflectir en els meus llibres.

Geòrgia ha bastit una nova identitat molt contra l’Islam —fins i tot s’han inventat una nova bandera que no és que tinga una creu sinó que en té cinc, cosa que ha de ser tot un rècord. La pregunta, doncs, era obligada: que se n’ha fet dels musulmans? La resposta em va deixar literalment estupefacte.

Com que en una de les sessions del Parlament va participar la ministra de cultura vaig aprofitar per parlar-hi un moment amb ella i els seus assessors. I la resposta va ser que no hi havia musulmans georgians, Em van dir, literalment, que es tractava de cristians que havien estat obligats a seguir l’Islam ‘però que en el fons del seu cor seguien sent cristians’. Poca cosa més vaig poder treure, excepte la sensació que realment els musulmans d’Adjària no poden estar passant pel seu millor moment, segur.

La segona anècdota està relacionada amb els russos, Una de les nits ens van portar a dinar a un restaurant georgià sensacional que estava en una plaça certament estranya. Era una plaça gran però oberta per un costat i en ella destacava un campanile venecià que per voltes que jo li pegava no podia entendre com havia anat a parar allí. Així que vaig preguntar.

La resposta era que la torre era falsa. Es tractava en realitat d’un hotel propietat d’una cadena italiana, completament nou que s’havia quedat tota la superfície de la plaça i havia volgut crear un ambient com de plaça italiana, amb restaurants, un espai per a fer música, etcètera… I l’inevitable, a Batumi, casino.

La pregunta immediata era que aquella plaça era molt gran i semblava tota nova i com era que un hoteler italià havia fet una inversió tan gran i es gastava tan diners en urbanitzar. La resposta, de nou, va ser estupenda. Aquella gran plaça l’ocupava el que en el seu moment havia estat l’escola russa, en llengua russa, de la ciutat. Simplement un dia va desaparèixer i van oferir gratis a l’hotel l’espai a canvi que l’organitzara. La pregunta de si ara hi havia una escola russa en un altre lloc de la ciutat, ja vaig veure ràpid que no tindria resposta. Els brindis i les cançons, canten de meravella aquesta gent, ho van estalviar.