Mails per a Hipàtia

Sarajevo té moltes històries de dolor i d’horror. Parlar amb la gent d’ací o llegir sobre el que van ser quatre anys seguits de setge implacable corprèn i fa molt mal. De sempre, però, la història que a mi més horror m’ha inspirat és la de l’incendi de la biblioteca. No va ser l’acció que va matar més persones. Però aquella nit els serbis van intentar assassinar una cosa molt profunda: la cultura i l’expressió màxima de tot un món de tolerància i diversitat, bastida al llarg de segles de convivència entre pobles i religions.

La nit del 25 d’agost del 1992 l’exèrcit de iugoslàvia i les milícies sèrbies van començar a disparar coets i bombes incendiaries sobre l’edifici que allotjava la biblioteca de la ciutat, a Vijecnica, allà on s’acaba la ciutat vella. Més de dos milions de llibres, més de cent cinquanta mil llibres antics i més de set cents preciosos manuscrits van cremar sota les bombes, emportant-se per sempre una part vital de la història d’Europa. Alguns dels manuscrits antics que tenia aquesta biblioteca eren autèntics tresors. Des dels arxius personals del poeta croata Kranjcevic fins a un preciós epistolari diplomàtic de finals de segle dèneu, que expliquen que retratava amb precisió els Balcans sotmesos als grans imperis i les enormes lluites i contradiccions que cada nació, cada religió i cada monarquia patia dins seu i en la relació amb els altres.

L’incendi de la biblioteca va durar dies sencers i va haver gent que hi va entrar, entre el foc i les bales, per recuperar el que van poder. La seua història sempre m’ha emocionat. Gent assetjada, que tot just si tenia pa per menjar i prou, que no tenia electricitat ni aigua i que posava en joc la seua vida només per salvar llibres. Per amor als llibres. Per no deixar que la barbàrie s’emportara per davant bona part de la saviesa, el coneixement i l’elegància del passat. Diversos d’ells van morir en l’intent, la primera una treballadora de la pròpia llibreria de nom Aida. Tot ells van tornar els llibres que havien guardat en les seues cases, quan es va acabar la guerra i va començar la reconstrucció. No els volien per ells sinó per a tots. Quina lliçó tan gran…

Cremant la biblioteca els agressors serbis, evidentment, intentaven sembrar el terror entre la població però també volien agredir el sentiment més profund de la Sarajevo culta i dialogant. El 17 de maig, mesos abans, havien atacat i destruït també l’Institut Oriental amb els seus milers de llibres i papers escrits en serbocroata, en turc, en àrab, en persa, en hebreu, en els llenguatges dels jueus de totes les diàspores. Ara atacaven la Biblioteca més gran de totes, que era també la que tenia també el més gran arxiu de llibres serbis de Bòsnia i el segon més gran de tots els Balcans. No els va aturar ni tan sols la perspectiva de cremar els seus propis llibres, el seu propi passat. Simplement volien matar el paper, matar el seu significat i matar el seu valor. Matar la coexistència dels llibres dels uns amb els llibres dels altres.

L’incendi de la biblioteca de Sarajevo i els esforços per salvar els seus llibres van tocar el cor del món sencer i per això en acabar la guerra van arribar de seguida diners de diversos països per a reconstruir-la, per retornar a l’edifici la dignitat perduda. Visitar-la ara és, però, visitar un magnífic panteó. Els llibres salvats són a la nova biblioteca nacional i l’edifici està bàsicament buid, amb una exposició al soterrani i amb unes sales obertes magníficament preparades per a fer conferències i debats, amb tots els avanços tècnics que es puguen imaginar. Les parets han recuperat els colors originals i els marbres tornen a lluir com abans de l’incendi. Però l’edifici és buid completament de llibres. Com si estiguera mort. Inert.

He entrat amb el cor encongit i des de la balconada del primer pis he estat una bona estona mirant en silenci l’espai central, amb el cap cot, amb els braços com derrotats sobre la barana. Em sentia esgotat emocionalment d’estar mirant això que veia i crec que cercava alguna al·lucinació que m’ajudés a calmar l’ànsia. Intentava, crec, escoltar el passat, oir com era el pas de les fulles dels volums, imaginar quines eren les veus dels erudits de segles enrere i en quina barreja de llengües parlaven. Però dins el meu cap ressonava només el crepitar del foc aquella nit horrible i l’olor de la runa i el vol fantasmagòric de la cendra, d’aquella cendra negra que la gent de Sarajevo encara recorda intensament que va cobrir durant dies i més dies el barri vell.

Després he descobert que l’Assumpció m’ha fet aquesta fotografia, que crec que és un bon reflex de la meua tristesa, del meu abatiment.