Mails per a Hipàtia

Maalik s’ha quedat tan sorprès amb la meua pregunta que he entès de seguida com d’estúpida era. Li he preguntat si era sunnita o xiïta. En realitat era una pregunta retòrica perquè jo ja comptava que els xiïtes no han aparegut mai per aquesta part del món. Però no m’esperava una reacció tan sincerament sorpresa. ‘Nosaltres som musulmans, aquesta distinció a Sarajevo és incomprensible, jo què sé!’

Amb Maalik he passat hores parlant de l’Islam i de la seua pràctica en aquestes terres. Ell ho és de musulmà però com la majoria dels musulmans de Bòsnia això per a ell és només una tria personal, íntima. No vol que la seua condició religiosa tinga cap implicació política ni s’identifica ‘ètnicament’ com a musulmà. Diu que ell és bosni i que creu que hi ha bosnis de tot tipus i creences, tots ells igual de respectables.

Comentem la presència a la ciutat, cada vegada més visible, de turistes àrabs i del golf pèrsic. En molt casos amb les dones completament tapades pel niqab. Aquest vestit negre que ho tapa tot excepte els ulls fins fa poc temps només el veies al golf i a Aràbia. Ara, però, se’n veu per tot arreu -a Barcelona per exemple- i evidentment a Sarajevo també. Concretament a la ciutat vella n’he vist més del que esperava. Eren turistes, només?

Segons Maalik la immensa majoria de dones vestides amb niqab són estrangeres. Entre les bòsnies l’ús del hijab està molt estès, també entre la gent jove, però el fúnebre niqab causa rebuig i diu que encara impacta. ‘És ridícul perquè després arriben a l’aeroport i se l’han de treure si volen pujar a l’avió. I si et poden veure a l’aeroport què passa si et veuen per la ciutat?’ pregunta.

Els musulmans de Bòsnia fa segles que expressen la seua religiositat en la que probablement és la manera més laica i oberta de ser musulmà que hi ha al món. Després de la guerra, però, s’han fet visibles per primer cop grups extremistes que propugnen un islam d’altres latituds, menys europeu, menys turc, que segons Maalik no només no és acceptat sinó que és majoritàriament rebutjat per la comunitat.

‘Deu haver-hi en tota la ciutat menys d’un miler de wahabbites –diu– però es fan notar i tenen diners, molts, per pagar coses’, diu. Aquests extremistes, m’explica, incomoden molt la resta de fidels. Segons ell prenen actituds molt radicals que irriten als altres, especialment en els actes a la mesquita. Diu, per exemple, que rebutgen algunes de les oracions i ostensiblement es posen dempeus amb els braços creuats mentre la congregació les segueix. O que pretenen parlar quan l’imam ja ha donat per tancada la cerimònia. Que reneguen de la gesticulació tradicional. Coses petites que irriten al poble menut. ‘No sé què es pensen que són aquesta gent, nosaltres portem segles pregant aquí, hem resistit el comunisme i la guerra i les mesquites segueixen obertes i nosaltres seguim preguent; què pretenen ensenyar-nos ells?, qui es pensen que són?’

Les situacions a voltes són tan ridícules que fan riure. M’explica, astorat, que una vegada va dur una família del Golf en el seu cotxe i l’home li va demanar que retirés el retrovisor per a que no tingués temptacions de mirar la seua dona. Ell riu ben de gust quan ho explica i després mou el cap com intentant rebutjar aquesta forma tan patològica d’entendre la religió, tan allunyada del que ell sent.

La qüestió, però, és si Sarajevo podrà mantenir un islam obert en un moment en que tanta gent vol radicalitzar-lo arreu del món. I aquesta pregunta, evidentment, no té resposta.

En qualsevol cas avui Sarajevo és encara una illa de tolerància i per molts anys que ho siga. Perquè passejar al capvespre per davant de l’acollidora mesquita de Gazi Husrev mentre observes com la gent prega serenament i en recolliment a banda i banda de l’entrada principal és un dels grans encants d’aquesta ciutat tan malmesa i tan castigada però encara tant i tant disposada a donar lliçons a la resta del món.