ROCKVIU

És paradoxal que fa poc més d’una setmana els Blink 182 esgotessin les entrades per la seva pobre i rutinària actuació al Sant Jordi Club i en canvi els Rancid haguèssin de canviar de sala i conformar-se amb un Razzmatazz, tot i tractar-se de la seva primera visita a la ciutat en solitari (només van venir com a teloners de RATM el mes de maig de 1996). Uns Rancid que en el seu moment de glòria (“…And Out Come the Wolves” de l’any 1995) va haver algun agossarat que va voler comparar-los amb The Clash. I si amb els Blink era tot quitxalla amb hormones revolucionades i sense alcohol a les barres, amb Rancid va haver una bona representació de la vella escola, les cerveses volaven pels aires i els terra ràpidament es va convertir en una massa enganxifosa.

Els temps han estat durs però no cruels amb Rancid. Tot i que en algunes estones semblaven desganats, van poder construir un concert a l’alçada de la seva llegenda i sense caure en pallassades (com els NoFX) o pixar fora de test. Directament a la jugular, amb un repertori on no hi faltava res i fent que el preu de l’entrada s’amortitzés sobradament amb una sessió de sauna gratuïta per tots els assistents.

ÚLTIMO ASALTO, Sala Razzmatazz (Barcelona), 30 de juliol de 2012

KLASSE KRIMINALE, Sala Razzmatazz (Barcelona), 30 de juliol de 2012

El set-list de Rancid

Tuiteja
//

No tenien cap nou disc que presentar ni a ningú a qui convèncer. El darrer treball, “Battle of the Sun”, ja el va presentar el 26 d’octubre del 2010 al Sant Jordi Club i venien de menjar-se el món la nit anterior al Low Cost Festival (Benidorm). Així que Molko i els seus companys van sortir tranquils i amb un somriure de guanyador abans de tocar ni un sol acord amb una sala Razzmatazz amb tot el paper venut i a un pas de passar a engreixar el rànquing de nits mítiques de calor inhumà a la sala del Poble Nou (el rècord absolut encara l’ostenten els Nine Inch Nails l’any 2005). Energètics i guitarrers, Placebo van voler donar un pas endavant per abandonar el pop i passar-se a la lliga del rock encara que sigui per la tangent. Així que sense res a perdre i molt a guanyar, el grup va sortir a emmirallar-se, gaudir de les seves virtuts i enterrar les seves mancances en un espectacle hedonista i complaent. Divertir i divertir-se.

THE LAST 3 LINES, sala Razzmatazz (Barcelona), 29 de juliol de 2012

Els set-lists de Placebo i de The Last 3 Lines

Tuiteja
//

Tuiteja
//

El viatge intern a les passions i a les emocions en ambients tardorencs i crepusculars que ofereixen Bon Iver en els seus treballs no quadrava amb els crits histèrics que es llençaven des de les primeres fileres cada cop que Justin Vernon movia les seves patilles (s’havien equivocat de Justin?). Resulta difícil transmetre els ambients enregistrats en una clínica veterinària de Wisconsin a un escenari estiuenc on per molts del públic la seva màxima emoció era poder petar la xerrada amb una caipirinha a les mans i mostrar les seves robes comprades a les rebaixes d’estiu. Bon Iver han passat de ser un secret ben amagat de l’indie americà, a ser tot un fenòmen indiestream. I la seva música, actitud i sentiment es ressenteixen després de pagar aquest peatge. Les virtuts ràpidament passen a convertir-se en defectes. Allò que he gaudit a la intimitat va passar a convertir-se en un concert avorrit on les pujades i baixades perdien el sentit i les emocions es diluïen com el sucre en el cafè.

Tuiteja

El setlist de Bon Iver
//

• 1. Woods
  2. Perth
  3. Minnesota, WI
  4. Flume
  5. Towers
  6. Hinnom, TX
  7. Wash.
  8. Creature Fear
  9. Team
  10. Holocene
  11. Blood Bank
  12. re: Stacks
  13. Skinny Love
  14. Calgary
  15. Lisbon, OH
  16. Beth/Rest
  17. The Wolves (Act I and II)
  18. For Emma

Només pots llençar-te de cap a un repertori de gairebé mig centenar de cançons ofertes durant gairebé tres hores si estàs segur de poder-ho aguantar físicament i si tens la convicció de tenir els temes que poden contra tot i contra tots. Això en una banda que en el conjunt sumat podria superar els 1.000 anys d’edat i amb components barallats des de fa dècades (i que podrien viure perfectament retirats amb els drets d’autor), és gairebé una tasca èpica en què no hi cap cap altre raonament que no sigui espiritual. Sí, econòmic també, però costa de creure que després de 50 concerts a Estats Units i començant uns altres 50 concert per Europa hi hagi ganes de acontentar al públic si no es creiés fermament amb el combustible que mou la màquina: el clímax de “I get Around”, l’intimisme de “In my Room”, la bellesa de “God Only Knows”, la fermesa de “Heroes and Vilains”, l’arquitectura intricada de “Good Vibrations” o temes com “Barbara Ann”, “Don’t Worry Baby”, “Surfin’ Safari”, “California Girls” (aka “Catalonian Girls”), “Help Me, Rhonda” o “Surfin’ USA” que van convertir la nit de dilluns en una digna revetlla geriàtrica. I amb un resultat altament positiu que va fer esboçar el més ampli dels somriures al públic que omplia el Poble Espanyol. Vendre felicitat, un mèrit doble en els temps que corren.

De la nombrosíssima banda que hi havia sobre l’escenari, 15 músics disposats a recrear el repertori amb tota la nostàlgia possible i en convertir-se en el malson (o el somni!) de qualsevol tècnic de so. Una formació en què va destacar un Al Jardine menut però amb ganes de reconciliar-se i amb una veu sorprenent. I també Brian Wilson amb uns pantalons de xandall taleguero, bambes i una camisa de flors, gairebé absent i fora de lloc fent veure que tocava les tecles del seu piano blanc, però adivinant-se que al darrera d’aquesta actitud distant hi havia el veritable geni de la banda. Un geni emprenyat que volia un camerino per ell sol sense haver de pujar escales, se’n volia anar a casa i va canviar l’ordre del concert (no hi va haver la mitja part habitual) per fer d’una tirada les dues hores i tres quarts de l’actuació. Tal i com estava el seu company a Mike Love no li va quedar més remei que reafirmar el seu lideratge afegint-hi un discurs clarament entenidor amb les característiques del país que els hi pagava el catxè. Dir-li catalanista seria quedar-se curt. Gràcies als que, abans de l’actuació, van saber explicar a la banda les curiositats d’aquest país petit.

El set-list dels Beach Boys

Tuiteja
//

MAIKA MAKOVSKI

MISHIMA

THE NEW RAEMON

ELS SURFING SIRLES

LITORAL

MANU CHAO LA VENTURA, Festival de la Porta Ferrada—Sant Feliu de Guíxols (Barcelona), 20 de juliol de 2012

Pot venir amb una formació mínima de quartet (en què, això si, destacava la gran figura de Gambeat al baix i als sàmplers, antic company dels temps de Mano Negra), sense teclats ni vents i on molts sons apareixien pels equips de só de forma ‘màgica’. Pot fer totes les cançons amb un mateix patró i acabar-les amb bombos redoblats i càntics calimotxeros. Pot ser també que de tant repetir constantment “qué pasa en la calle!”, “próxima estación: esperanza!” o “en la carretera!” sembli molt sovint una caricatura d’ell mateix feta per l’equip de Muchachada Nui (nui!). Que en cap moment fes referència a la situació de crisi a la península (encara que ben mirat, si ho hagués fet ara se l’estaria acusant de pamfletari). Pot reciclar fins atipar-se i sense amagar-se el llegat de Gato Pérez, Bob Marley i, per què no, el dels mateixos Mano Negra. Pot fer un repertori sense material nou que acaba en el seu últim disc publicat el 2007. Pot seguit jugant a la puta i la ramoneta amb concerts secrets (mensualment a la sala Salamandra de L’Hospitalet) que malauradament només s’assabenten els Erasmus i la colònia estrangera del Gòtic. I que només tingui previstes dues actuacions en escenaris grans programades en festivals estiuencs. Pot afegir-se a la nòmina de músics que ens fan signar contractes per poder-lo fotografiar. Pot ser que faci concerts d’una hora i els acabi amb una hora més de bisos a base d’allargar i repetir les cançons fins a l’infinit i més enllà.

Tòpics i més tòpics.

Però Manu Chao segueix sent el putu amo, el ‘king of the mambo’, el boss del bonrotllisme i la fusió cultural i musical. Un músic que deixa qualsevol altre banda del génere com a cadells i aprenents en bolquers. Que deixa encara bocabadat a qui vulgui enfrontar-se a un directe d’ell. Un clàssic incorruptible que només aixecant la seva ma dreta aconsegueix que tota una massa de gent es mogui al seu ritme, i que fins i tot els que havien deixat el iot aparcat a la cantonada cridin “marihuana ilegal!”.

Tuiteja
//

El setlist de Blink 182

Tuiteja
//

Il·lustració de Pepo Pérez

(segueix)

Totes les capçaleres que signem aquest manifest tenim en comú la passió per la música, que cadascú reflecteix a la seva manera, amb les pròpies peculiaritats i amb independència. A part d’això, una altra característica ens defineix pràcticament a totes: amb excepcions, a les nostres pàgines el comentari polític havia estat fins avui tangencial o fins i tot inexistent, quan algunes ja toquen prop dels trenta anys d’existència. Tot i així, vivim un moment històric extraordinari que requereix respostes no menys extraordinàries per part de tothom. No se’ns escapa que Espanya passa per moments molt complicats ni tampoc que es demana al ciutadà de renda mitjana-baixa un esforç enorme que es tradueix dia rere dia en centenars i milers de nous drames humans. Alhora assistim atònits als beneficis milionaris dels directius de Caixes que han esquinçat el país, a les escandaloses indemnitzacions d’alts càrrecs que abandonen llocs de responsabilitat enmig de l’escàndol, a la indecència de bona part dels nostres polítics. Amb aquest panorama el Govern espanyol ha decidit reblar un cop més el clau d’una situació ja insostenible amb una sèrie de mesures que condemnen la ciutadania en general a poc menys que la indigència i un sector determinat, el de la música i la cultura popular, a la desaparició.

D’entre les mesures adoptades el passat divendres 13 de juliol s’hi troba l’increment del 8% al 21% de l’impost del valor afegit (IVA) sobre el preu de les entrades a sales de cinema, teatres, festivals musicals i concerts. És el cop de gràcia definitiu per a un sector que depèn de la despesa en oci per sobreviure i que progressivament s’ha vist acorralat per les decisions dels nostres governants. Perquè al món de la música popular, a diferència d’altres sectors industrials i fins i tot culturals, la subvenció sempre ha estat escassa quan no directament nul·la i, tanmateix, la llista de travetes a la iniciativa privada per part de les Administracions és interminable: des de la promesa incomplerta de l’anterior Govern espanyol de considerar els discos i els directes com a productes culturals i rebaixar-ne l’IVA al 4% fins a la prohibició a menors d’edat a accedir a una sala de concert, passant per les periòdiques traves a promotors i hostalers per impedir que programin música en directe. Especial èmfasi mereix la nul·la resposta que han donat els nostres governants durant l’última dècada al problema de les descàrregues il·legals, que s’ha endut per davant infinitat de llocs de treball a discogràfiques i distribuidores.

Discogràfiques, distribuidores, promotores, sales, empreses de promoció i comunicació, tècnics i, per damunt de tots, músics són els grans damnificats del menyspreu i fins i tot rencor que mostren els nostres governants cap a un sector que suposa bona part d’aquest 3% del PIB generat per la cultura i que es troba en procés de descomposició. També un dels nostres millors aparadors possibles per a la marca “Espanya” que als nostres polítics tant els agrada passejar: algú dubta del bé que fa per la imatge i l’economia del país els nostres músics i festivals?

Evidentment, entre els damnificats també hi som nosaltres, la premsa especialitzada, que veiem com la publicitat (una important font d’ingressos; i insistim: no el diner públic) cau en picat. Primer se’n van anar les discogràfiques com a conseqüència de les nul·les vendes, després les grans marques a causa de la caiguda en el consum i ara ho faran les promotores, sales i festivals, condemnats per la pujada de l’IVA del ministre d’Hisenda, el senyor Montoro. Això, unit a la inevitable caiguda de les vendes de quiosc, definitivament ens deixa en una situació difícil de gestionar.

Per això, la raó de ser d’aquest manifest és doble.

D’una banda, mostrem la nostra absoluta solidaritat amb la resta de companys del món de la música, oferir el nostre suport alhora que demanem el seu: si de tot això res se’n salva serà únicament per la força que mostrem units.

I de l’altra, ens dirigim a tots els que ens llegiu, que ens consta que sou molts i fidels. Gran part de vosaltres sou molt joves i no teniu referències per contrastar la gravetat de la situació que estem vivint. La veritat és que el temps s’ha acabat i ens trobem davant d’un ara o mai: o reclamem allò que considerem just o ens en veurem privats per sempre. I aquesta advertència es refereix tant a la possibilitat de veure el teu grup preferit tocant a la teva ciutat com a l’accés a l’educació i a la sanitat. No ens correspon a nosaltres assenyalar unes sigles concretes, però sí demanar-te que actuïs d’acord a la teva consciència des d’avui mateix respecte a tot el que passa al teu voltant, visquis a Barcelona, Madrid, Burgos o un poblet de Galícia. No callis. No t’acomodis i reclama el que consideres just. I si malgrat l’esforç encara ens ho neguen, important, no t’oblidis de res del que ha passat i pugui passar quan arribi l’hora de votar.

Signen:

31Canciones ( http://www.treintayunacanciones.com/)
40putes (www.40putes.com)
A Viva Veu (www.avivaveu.com)
ARDEmag (www.ardemag.com)
bi fm (www.bifmradio.com)
Binaural (www.binaural.es)
Blogin’ In The Wind (www.blogin-in-the-wind.es)
Clone (http://clonemagazine.com/)
Club De Música (www.clubdemusica.es)
Desconcierto (www.desconcierto.com)
DJ Mag (www.djmag.es)
Dod Magazine (www.dodmagazine.es)
El Enano Rabioso (www.elenanorabioso.com)
Efe Eme (www.efeeme.com)
Enlace Funk (www.enlacefunk.com)
Fantastic Plastic Magazine (www.fantasticplasticmag.com)
Farandularte! (www.farandularte.com)
fentlindie (www.fentlindie.com)
FREEk! (http://freekmagazine.com)
Funkmamma (http://funkmamma.com)
Gent Normal (www.gentnormal.com)
Go Mag (www.go-mag.com)
Good2b (www.good2b.es)
Guía del Ocio BCN (www.guiadelociobcn.com)
H Magazine (http://hmagazine.com/)
HH Directo (www.hhdirecto.net)
Hip Hop Life (www.hiphoplifemag.es)
Indienauta (http:// indienauta.com)
Indiespot (http:// indiespot.es)
Jenesaispop (http:// jenesaispop.com)
Klubbers (www.klubbers.com)
La Heavy De Mariskalrock.com (www.mariskalrock.com)
La Ruta americana (blogs.elpais.com/ruta-norteamericana)
La Ventana Pop (http://blogs.grupojoly.com/ventana-pop/)
Lados Magazine (www.ladosmagazine.com)
M.A.Confidential (www.maconfidential.com)
Madriz (www.madriz.com)
LaguiaGO! (www.laguiago.com)
Métronome Music (www.metronomemusic.net)
MondoSonoro (www.mondosonoro.com)
Moosic.es (www.moosic.es)
musikorner (www.musikorner.com)
Muzikalia (http://muzikalia.com)
Myfeetinflames (www.myfeetinflames.com)
Numerocero (http://numerocero.es)
notikumi (http://www.notikumi.com)
Orbita  (www.orbitamagazine.com)
Paranoid Androids (www.paranoidandroids.net)
PlayGround (www.playgroundmag.net)
Revolver (https://www.faceboo
k.com/pages/Revolver-España/375069532503958)
Rock and Roll Army (www.rockandrollarmy.com)
Rockdelux (www.rockdelux.com
Rockviu (http:// blocs.mesvilaweb.cat/rockviu)
Rockzone (http://zona-zero.net/)
Rock Estatal (www.rockestatal.es)
Ruta 66 (www.ruta66.es)
Similarrock (www.similarrock.com)
Soviet Magazine (www.sovietmag.com)
Shookdown (www.shookdown.es)
Time Out Barcelona (www.timeout.cat)
The Metal Circus (www.themetalcircus.com)
This is Rock (www.thisisrock.net)
Transistora (www.transistora.com)
Ultrasonica (www.ultrasonica.info)
Versos Perfectos (http://versosperfectos.com)
Vicious (www.viciousmagazine.com)
viniloBCN (http://www.vinilobcn.es)
Waaau.tv (http://waaau.tv)
We Go (www.revistawego.com)
Zona De Obras (www.zonadeobras.com)

Tuiteja
//

El set-list de Juan Perro

//
Tuiteja
//

//

Era ja el final del concert, va sonar el primer acord d'”Autosuficiencia” i un resort mental va saltar en la meva ment i en la de molts dels que m’envoltaven. Un record, una història perduda, una part del nostre passat, un pur exercici de nostàlgia vuitantera que es va activar al moment com si s’encengués la metxa d’un cartutx de dinamita fent esclatar la platea de la sala Music Hall. Nostàlgia, pura nostàlgia d’uns temps que ja no tornaran però que va pagar la pena reviure-la en tota la màxima expressió. Un moment clau d’una nit marcada per la intensitat d’un repertori que ha sabut mantenir amb dignitat el pas del temps i per una banda que també va mostrar força dignitat per executar-les i convertir el concert en una festa.

Una festa a la que s’hi va afegir durant unes quantes cançons Rafa Balmaseda (baixista original de Parálisis Permanente). I també Tere i Dei Pei dels Desechables per cantar “La Oración”, clàssic de la banda de Viladecans Vallirana, convertint-la en una experiència única que em va arribar a posar la pell de gallina.

El set-list d’Ana Curra

Tuiteja
//

BONGO BOTRAKO

LAX’N’BUSTO

MIQUEL DEL ROIG

ELS AMICS DE LES ARTS

FELIU VENTURA

LA GOSSA SORDA

RELAMIDO’S

El setlist d’Els Amics de les Arts i el de Relamido’s

Tuiteja
//

El setlist d’Els Amics de les Arts (per qüestions de temps no van tocar ni “Bed & Breakfast” ni “Tren Transisberià”, snif)

MENDETZ, Poble Espanyol (Barcelona), 12 de juliol de 2012

El setlist de Mendetz

Tuiteja
//

EUREKA THE BUTCHER, sala Music Hall (Barcelona), 11 de juliol de 2012

Tuiteja
//