Suede, sala Zeleste (Barcelona), 11 de maig de 1995

Tot i que jo em considero un producte dels 80, també tinc una mica d’enyorança dels 90, d’aquells primers FIB’s, de discos com “Dog man star”, de instants perduts en el records…

Cherifa Kersit, Petit Palau (Barcelona), 28 d’abril de 2009

David Byrne, Palau de la Música (Barcelona), 24 d’abril de 2009

(La crònica)

Crònica publicada a El Punt el dia 27 d’abril de 2009

Música/David Byrne
Lloc i dia: Palau de la Música (Barcelona), 24 d’abril

El pop lluminós

Xavier Mercadé
El pretext de la nova gira de David Byrne que va passar divendres pel Palau de la Música, era recordar les cançons amb les que ha traballat conjuntament amb Brian Eno. Es a dir, els tres discos que l’exRoxy Music va produïr als Talking Heads, les cançons dels dos discos que han fer plegats fa gairebé vint anys (la banda sonora The Catherine Wheel i el seminal My life in the bush of ghosts, ambdós de 1981) i el nou treball, Everything that happens will happen today, que van editar l’any passat i que ha suposat un retorn als territoris pop de l’artista escocés de neixament però neoiorquí d’adopció. Però la excusa va quedar molt dispersa ja que Brian Eno ha preferit quedar-se a casa veient com les seves darreres produccions (U2 i Coldplay) generen vendes mil·lionàries en comptes de sortir a la carretera. Tot i que la influència de David Byrne en les bandes del segle XXI és innegable, aquesta no és una gira per reclamar la part del pastís que li pertoca: és una simple i justa reivindicació de la seva empremta en la música dels darrers trenta anys i ho fa demostrar amb un concert inqüestionablement lluminós.
Amb un llistat de cançons farcit de temes de Talking Heads, amb els temes del nou disc com a eix vetrebrador, les ànsies comunicatives del músic i la seva banda ja n’hi havia prou per sortir amb les cartes guanyadores, però David Byrne va voler anar més enllà oferint un espectacle complert i aconseguint que a la cinquena cançó (Houses in motion) tothom s’aixequés dels seients i li dediqués una tancada ovació.
Durant les gairebé dues hores d’espectacle Byrne va començar conjugant els aires més tribals al principi del concert per endinsar-se poc a poc en un univers més funk i ballable i acabar immers en les aigües del soul i la música llatina. En aquest darrer apartat Take me to the river va brillar amb llum pròpia. Tot perfectament acoblat amb els quatre músics i els tres coristes que l’acompanyaven juntament amb un vistós trio de ball que va coreografiar algunes peces. Tots ben coordinats i convertint el concert en una escenografia colorista, extravertida i vital on manava el color blanc dels seus vestits i una il·luminació clara i contundent. Llàstima que  el grup de ball va acabar distraient més que no aportant novetats al cançoner de Byrne. Possiblement no va interpretar les cançons tal i com els seus seguidors més puristes haguèssin volgut, però si que va aconseguir donar-lis la volta, fer que sonéssin diferents, aconseguint moments d’alta intensitat amb un Heaven que va ser rebut amb la categoria del clàssic que és, The great curve passada pels ritmes llatins o un Once in a lifetime que no va deixar a ningú indiferent. Com tampoc va deixar indiferent el tutú de ballarina que es va posar per interpretar els acords de Burning down the house a la segona tanda de bisos.

Avui ni la foto ni el comentari són meus. La imatge correspon al gran Carles Rodríguez (concert de Fishbone al Senglar de l’any passat) i el text és del company Guillem Vidal en una entrevista a un servidor de tots vostés que ha sortit publicada avui a El Punt:

«A la zona de fotògrafs, en els concerts, em sento en un núvol»

Fotògraf habitual i veterà de
l’escena barcelonina, Xavier Mercadé posa a l’abast de tothom en el seu
web un llibre amb imatges de músics saltant

Els Pets, Can Deu (Sabadell), 26 d’abril de 2009

Per sort la meteorologia ha tingut clemència aquest any amb Els Pets. L’any passat havien de tocar també a la Festa de la Primavera que es celebra a la masia de Can Deu a Sabadell però un aiguat el va obligar a suspendre’l a darrera hora. Avui el dia no ha començat bé i ha acabat malament, però al mig ens ha regalat unes horetes de sol per poder gaudir en la natura de l’inici de la nova gira d’Els Pets.

Aquest any toca anar de blanc, en Lluís Gavaldà amb barret de copa. Samarreta fúcsia als bisos. Un repertori de grans èxits de l’història dels de Constantí.

Però… una altre gira sense Llufes! No hi ha dret!

(El set list d’Els Pets)

Whiskyn’s, sala Razzmatazz (Barcelona), 25 d’abril de 2009

Roger Mas, L’Auditori (Barcelona), 25 d’abril de 2009

Sweater, Avinguda Josep Tarradellas (L’Hospitalet), 25 d’abril de 2009

Vetusta Morla, Avinguda Josep Tarradellas (L’Hospitalet), 25 d’abril de 2009

Un dissabte nit que em va servir per moltes coses. Per dir adéu als Whiskyn’s en el primer concert de la seva gira de comiat, confirmar que les “Cançons telúriques” de Roger Mas no és lo meu, que els Sweater tenen un directe acollonant (una recomenació especial de l’Eli Poc-Moderna) i que els Vetusta Morla són ja un veritable fenòmen de masses. I una pregunta: per què els nous indies fan boicot a les màquines d’afaitar?

I se’m van quedar a l’agenda els concerts del Belda i del Nota a la Farinera,  Lax i Pastora al Razz, el d’El Canto del Loco i els Raydibaum a L’H,  Catpeople a l’Apolo i una dotzena més de propostes més per un dissabte qualsevol.

(El set list de’n Roger Mas)

David Byrne, Palau de la Música (Barcelona), 24 d’abril de 2009

Allà on fa pocs dies havia manat la foscor i les tenebres en l’introspectiu i altament emotiu concert d’Antony & The Johnsons, ahir, en canvi, vam poder gaudir d’un espectacle lluminós i extravertit que va fer saltar d’alegria el fotòmetre de la càmera. Un d’aquells concerts en que les tres primeres cançons (el temps que habitualment ens deixen fer fotos) es fan inexcusablement curtes i insuficients.

Un espectacle altament encomanadís, a la cinquena cançó ja havia aconseguit aixecar a tothom. Ball, música i il·luminació perfectament coordinades en un espectacle fascinant.

El set list farcit de temes dels Talking Heads

Detotarrel, Plaça Universitat (Barcelona), 23 d’abril de 2009

Gerard Quintana 

Yacine Belahcene

I la resta? (i el set-list de l’espectacle)

Aquest 2009 es compleixen 25 anys d’anar per tots els escenaris amb la càmera a sobre i era qüestió de celebrar-ho d’alguna manera i per això vull compartir aquest llibre.

Com aconseguir el llibre? Ben fàcil:

1.- Us el podeu baixar des del MEDIAFIRE
2.- Si està molt ple ho podeu fer a través del RAPIDSHARE 
3.- I si no rutlla, esteu desesperats i no podeu esperar més ho podeu fer mitjançant GIGASIZE
4.- Us espereu a que algun editor li agradi la idea i quan surti en paper us el compreu a la botiga

Ara ja no tens excusa!

Boy George, sala Zeleste (Barcelona), 22 de juny de 1990

Ja que hi som felicitats a tots els Jordis, començant, es clar, per Boy George (batejat com a George O’Dowd). Per cert, també enviem salutacions a l’ex cantant de Culture Club que actualment està al talego complint una condemna de quinze mesos de presó per haver segrestat i apallissar a un prostitut norueg suposem que després de cantar-li a cau d’orella el “Do You Really Want To Hurt Me” (De veritat  vols ferir-me?). Que no s’esperi que li enviem un entrepà amb una llima dins.

i el concert?

Les fotos són de la festa de presentació de la edició espanyola de la revista I+D, la que es suposava que era la revista més moderna, in, cool i molona del moment. Crec que només van treure un número en castellà.

Boy George va fer un ridícul espantós sortint a l’escenari a fer uns pocs temes en un pèsim play-back. Però si tenim em compte que compartia escenari amb Diabéticas Aceleradas i Fangoria (en la seva època àcid-houre) potser va estar a l’alçada de la vetllada.

Iggy Pop, sala Studio 54 (Barcelona), 24 de novembre de 1988

Iggy Pop ha vingut tantes vegades a Catalunya que ja no si val cap excusa:  tot amant del rock and roll ha de viure un concert seu al menys un cop a la vida i tothom ha de recodar el seu primer Iggy com una experiència vital. Els següents sempre s’hauran de comparar amb el primer, acumular-los i —tal i com vaig reconèixer ahir— permetre’m el luxe d’amagar-los a la memòria.

Justament revisant ahir la crònica que vaig escriure del concert d’Iggy a Solsona fa quinze anys em vaig adonar que una constant en qualsevol escirt sobre Iggy és que la mitologia situa sempre en temps pretèrits els millors moments d’Iggy. Quan jo el vaig veure a Barcelona per primer cop a la sala Studio 54 l’any 1988, ja hi havia el veterà de torn que deia que allò era una xufla comparat amb el concert de Badalona de nou anys enrere.

Clar que a qualsevol xavalet que el veiés fa dos estius a Benicàssim, jo seria l’avi cebolleta que li explicaria les meravelles i les batalletes d’aquell concert de 1988 a l’Studio, un concert que vaig viure a primera línea de foc (en aquells anys d’aprenentatge res de foso, sense acreditació, passant per caixa i entre les primeres fileres) aguantant les estrebades, les trepitjades i a un goril·la que perseguia el meu objectiu per tota la sala amb l’insana intenció d’aixecar-me el rodet i deixar-vos a tots vosaltres sense aquestes fotos que penjo avui, vint-i-un anys després.

(ajudeu-me una miqueta)

Parlant de fallades de memòria, una pregunta per algun dels veterans que es passen per aquest bloc: quin grup va ser el teloner d’Iggy en aquella actuació? en tinc fotos però enlloc vaig deixar constància del seu nom.

Iggy Pop, sala Xelsa (Solsona), 21 d’abril de 1994

Fa poques setmanes revisant negatius en blanc i negre de l’últim quart de segle a la recerca de saltironets pel JUMP ROCK em va aparèixer com si fos una revelació: Iggy Pop va actuar a la capital del Solsonès l’any 1994 del segle passat. I jo hi era i just avui en fan quinze anys.

Si, fàcilment podria dir que aquell concert d’Iggy Pop a la sala Xelsa de Solsona va ser memorable, l’òstia en patinet. La veritat? no m’enrecordo absolutament res de res d’aquell concert. La neurona on tenia arxivada la informació fa anys que va desaparèixer suposo que ofegada en alcohol. Ni recordo amb qui vaig anar, ni com vaig anar, ni què hi feia allà l’Iguana de Detroit tant lluny dels circuits habituals de les estrelles internacionals.

Per sort em queda la memòria escrita, la crònica que vaig escriure per la revista Neon número 73 en que explico que va ser un concert sense gaires subtileses, que Iggy va ser rebut per una pluja de cervesa llançada pel públic (cosa que no li va agradar gaire), que hi va haver provocació i que va actuar prop d’hora i mitja.

i alguna coseta més

És curiós que fent una recerca al Google d’Iggy + Xelsa només aparegui una única referència vàlida. També és curiós que la segona i última referència sigui d’una gigografia dels Ramones citant que allà hi van tocar també el març de 1993.

Élena, L’Auditori (Barcelona), 17 d’abril de 2009

La crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 20 d’abril de 2009

música
L’escalfor de l’amor

20/04/09 02:00

–

xavier mercadé

L’escalfor de
l’amor en un bar, cantaven els madrilenys Gabinete Caligari a mitjan
anys vuitanta. El bar de l’Élena, però, no és tan sorollós com el que
retratava el grup madrileny, més aviat es tracta d’una cafeteria
recollida, menuda i ben decorada, amb l’aroma del torrefacte i prou
llum per fer pujar el caliu d’una bona conversa. Un espai amb les
finestres ben obertes per filtrar un pop lluminós que ha fugit de les
guitarres saturades per endinsar-se en una fugida cap endavant a la
recerca d’un so atemporal i que es pot reconèixer. Un cafè amb sabor
intens, que no perd l’amargor tot i tenir una cullerada de sucre més
del recomanat.

Després d’una pausa de sis anys, en què Helena
Miquel, juntament amb Òscar d’Aniello i Marc Barrachina, ha fet créixer
com l’escuma el projecte Facto Delafé y las Flores Azules, finalment el
grup Élena ha reestructurat la seva formació (ha desaparegut Raül
Fernàndez, immers en els projectes de Refree, i la direcció musical ha
passat a les guitarres de Raül Moya) i s’ha produït un canvi evident en
la sonoritat de la banda. Amb Un cafè, setanta matins Élena
s’ha afegit a la legió, cada cop més nodrida, de grups catalans que
abandonen l’anglès per passar o bé al castellà (Love of Lesbian,
Sidonie…) o bé al català (Nisei, Mishima…). Sense complexos, sense
manies ni vergonyes, com ha de ser. Ja van tenir un tímid intent
d’acostar-se al català en el seu segon disc Present (2003) que
no va passar, però, de l’ambigüitat lingüística del nom del disc i de
tres temes que només tenien el títol en català ja que estaven cantats
en anglès.

En la presentació a la sala Tete Montoliu de
L’Auditori el quintet original va sortir reforçat amb el músic Xarli
Oliver i una encertada secció de vent que va donar més cromatisme a les
cançons de tercer disc d’Élena. Unes cançons que ja han començat a
créixer en directe: a En un minut hi han imprès un ritme més funk, Si t’he trobat guanya en bellesa gràcies a la interpretació sentida que contrasta amb l’alegria i la quotidianitat de Plou, i Ara
es va convertir en una excel·lent peça de comiat ja que en van
accentuar la inquieta base ballable. Tot i que en algun moment va
semblar que estava a punt d’escapar-se-li un «dale gas» (la
frase que ha fet cèlebre Facto Delafé), Helena Miquel va saber
distanciar-se força bé del seu paper en el seu grup germà i va
imprimir-hi una personalitat particular i una textura sonora ben
diferenciada.

La Carrau, CAT (Barcelona), 17 d’abril de 2009

El set-list de La Carrau

Élena, L’Auditori (Barcelona), 17 d’abril de 2009

A la calor de l’amor en un bar, com cantaven els Gabinete Caligari. El bar de l’Élena però no es tan sorollós com el que retratava el grup castís, és més aviat una cafeteria recollida amb l’aroma intens de torrefacte i la llum suficient com per pujar el caliu d’una bona conversa. Un espai amb les finestres ben obertes per deixar entrar un pop lluminós que ha fugit del sorollisme guitarrer per endinsar-se en una fugida cap endevant a la recerca d’un so atemporal i intens.

Amb “Un café, setanta matins” Élena s’ha afegit a la legió, cada cop més nodrida, de grups que deixen de banda l’anglés per passar-se al català. Sense complexes, sense manies ni vergonyes, com ha de ser. Ja van tenir un tímid (i absurd) intent d’acostar-se al català en el seu disc “Present” (2003) però no van passar de l’ambigüetat llingüística del nom del disc i de tres temes que només en tenien el títol en català però que estaven cantats en anglés.

I, tot i que en algun moment va estar a punt d’escapar-se-li un “dale gas”, Helena Miquel va saber distanciar força bé el seu paper als Facto Delafé del de Élena.

El set-list d’Élena