ROCKVIU

Plaça Reial (Barcelona), 16 d’abril de 2009

El número 25 de la revista Jaç ve més sucós que mai amb una d’aquelles llistes que tant agraden i tantes (sanes) polèmiques provoquen. En aquest cas els 100 millors discos de jazz facturats a Catalunya.

Per celebrar-ho avui hem aplegat a la plaça reial el bo i millor de l’escena jazzística de casa nostra per fer-lis una foto. Ells davant del Jamboree i nosaltres disparant des d’un alberg per guiris que hi ha al pis de sobre després de la pedregada d’aquest migdia.

Doncs aquesta és la imatge.

Antony & The Johnsons, Palau de la Música (Barcelona), 15 d’abril de 2009

Definitivament a Antony no li agrada la llum. Jo ja hi anava avisat, era la meva quarta vegada (al Primavera Sound i al BTM el 2005 i al FIB del 2007),  i per experiència sabia que no seria un concert fàcil. Per començar ens van posar al fons de tot de la platea, allà on es perd la taula de so i només vam poder fotografiar la tercera cançó i encara sort que hi havia un mínim de llum ja que les dues primeres van ser interpretades des de la foscor total i absoluta. Una penombra que va continuar en tot el concert. Hi ha recursos per totes les situacions però quan un no vol sortir a la foto, no hi ha cap truc que valgui. En aquest casos preferiria que fessin com en Dylan, senzillament un “fotos no” ben gran i ens estalviaríem la tasca d’anar carregats com ases. I és una pena ja que, fins i tot des de lluny, el Palau ben il·luminat és espectacular.

Si, hi hagués anat igualment per que a Antony en tenia moltes ganes, gairebé la necessitat, de veure’l en aquesta gira.

M’explico… (i el set-list)

Fa pocs dies em vaig liar en una conversa facebookera amb l’asturià Manolo D. Abad, —gran periodista musical, bon escriptor i millor persona— sobre la conveniència d’escoltar música al carrer a través de reproductors d’Mp3. Jo no vaig tenir més remei que posar-li un parell d’exemples que he viscut com experiència p`ropia. El primer no te gaire importància (escoltar The Cavalera Conspiracy mentre estic comprant al Lidl) però el segon si que em va esquinçar l’ànima en un d’aquells dies d’urgències a l’hospitat: escoltar “The crying light” d’Antony and the Johnsons des de l’iPod tombat a una camilla mentre el meu cos, baix en defenses, intentava recuperar-se de la pancreatitis. La veu d’Antony va tenir un efecte devastador, gairebé terapèutic, una experiència única i  —espero— irrepetible.

Volia reviure aquella experiència de nou, tornar a sentir a les carns la seva veu tremolosa i trista, tornar a estremir-me i sentir la pell de gallina mentre interpreta cançons com “Kiss my name”, “Another world” o “One dove”. Si, ho vaig aconseguir.

Josele Santiago, Sala Apolo (Barcelona), 14 d’abril de 2009

El set-list de Josele Santiago
 

Tina Turner, Estadi Olímpic (Barcelona), 6 d’octubre de 1990

I qui vulgui veure el vídeo del moment de la foto, el trobarà aquí!

INXS, Palau d’Esports (Barcelona), 20 de novembre de 1990

Tot Lennon te la seva Yoko Ono, i Michael Hutchence tenia a la Paula Yates. Una senyora que abans de reconèixer que el seu marit s’havia suïcidat penjant-se d’una corda per així no donar una imatge de covard davant la vida, va fer públic que Michael s’havia penjat al mig d’un joc sexual consistent en tallar l’entrada oxígen amb una soga mentre se l’estava pelant. Una afició pels jocs perillosos airejada per la seva ex dona abans de reconèixer la depressió provocada pel  divorci de la parella.

Sigui com sigui, encara quedava  el seu llegat musical però la seva banda el va voler malbaratar vuit anys després quan van organitzar una mena d’”Operación Triunfo” o “Factor X” anomenat “Rockstar: INXS”, en que el guanyador s’encarregaria de cobrir la vacant de Hutchence. El va guanyar un tal J.D. Fortune (un impresonator canadenc d’Elvis!) i fins i tot van tenir els sants collons d’enregistrar un disc com a INXS.

Per cert, que Michael Hutchence era una d’aquestes bèsties rockeres que omplia solet l’escenari. Vaig tenir l’oportunitat de veure’l en aquesta gira de 1990 i tres anys després a la sala Zeleste.

Radiohead, sala Zeleste (Barcelona), 24 de maig de 1997

En una època en que no existien filtracions ala xarxa i els fitxers p2p era només un somni en les ments dels creadors de Napster, Barcelona va ser testimoni d’excepció de la presentació mundial en viu de les cançons del “OK Computer”. Un disc que potser no va canviar el decurs de la història del rock però si que la va fer més interessant.

Si algú te interés en saber com era Tom Yorke amb grenyes, tenyit de ros, quatre anys abans de l’“OK Computer” i quan cantava “Creep”per guanyar-se les garrofes, el pot veure aquí.

Chuck Berry, Recta de l’Estadi (Barcelona), 25 de setembre de 1987

Quins records els d’aquelles nits de la Mercè a la Recta de l’Estadi… !! Unes nits que van tenir el seu moment sublim la nit en que The Fleshtones i Chuck Berry van compartir escenari en una Mercè, la del 87, on també vam poder veure a The Long Riders, Flaming Groovies, La Frontera o Los enemigos.

… / …

Las Burras, sala KGB (Barcelona), 14 de novembre de 1987

A l’1987 El Último de la Fila ja tenia una petita parcel·la d’èxit amb els seus dos primers discos però encara no havien tingut l’oportunitat per acomiadar comdéumana la seva banda anterior, Los Burros. Per això es van aliar amb la revista Ruta 66 i van muntar una festa inoblidable a la sala KGB en que hi va quedar més gent  a fora de la sala que no pas dins.

Actuaven ells juntament amb la desconeguda banda sueca Stomachmouths i els grans The Pantano Boas, tot sota el patrocini alcohólic de la marca Jim Bean que promocionava una espècie de cubates de bourbon en llauna. Llastimós però va ajudar a incrementar el punt esbojarrat de la nit.

Per fer la nit més especial Manolo García i Quimi Portet van convidar a tots els músics que havien passat per la formació durant la seva història. La única condició era el canvi de sexe a sobre l’escenari i així els grup va passar a dir-se Las Burras,  el cantant se’l coneixia com Manolita i el seu guitarrista Quimeta, tots lluint faldilles, tacons i sostenidors i signant un dels concerts més surrealistes, divertits i emotius de ma vida.

Més fotillos?

U2, estadi Santiago Bernabeu (Madrid), 15 de juliol de 1987
Pretenders, estadi Santiago Bernabeu (Madrid), 15 de juliol 1987

Vinga, anem a inaugurar una nova sèrie de fotos per amanir els dies sense concerts ni batalletes. Una nova sèrie que es dirà “Jo hi vaig ser” amb fotos de moments històrics del rock and roll, imatges per reviure aquells concert i fins i tot per fer-vos una miqueta de ràbia. Si, jo hi era i això forma part dels meus records, la meva història i la meva experiència vital. I així de pas vaig treient la pols a l’arxiu.

Com per exemple el viatge que em vaig pegar l’any 1987 per anar a veure a la meva estimada Chrissie Hynde i els seus The Pretenders al Bernaveu. Vale, de retruc també vaig poder veure a Big Audio Dinamite, UB40 i els irlandesos U2 que compartien escenari amb ells. Si, era la gira del “The Joshua Tree” i potser el millor directe que he vist d’ells. I tot per només 1.800 pessetes (uns 11 euracus). Ah, i en aquella època ni photopass i espai per premsa, a pèl i a primera filera aguantant les allaus  i els cubells d’aigua que ens llaçaven des del foso.

Alguna fotillo més a vull llegir la resta de l’article

Ah! s’admeten peticions i comentaris

Dan Zanes, Teatre Zorrilla (Badalona), 4 d’abril de 2009

—La crònica—
Crònica publicada El Punt el dia 7 d’abril de 2009

Música/Dan Zanes & Friends
Lloc i dia: Teatre Zorrilla (Badalona), 4 d’abril

Com a marrecs

Xavier Mercadé

Els The Del Fuegos van ser un dels noms cabdals d’allò que a finals dels vuitanta es va anomenar Nou Rock Americà (NRA). Fa gairebé 17 anys que van actuar per darrera vegada a Catalunya, primer una nit en una de les festes més desmadrades que es fan i desfan, la Telecogresca, i la segona en un petit club (Marquee) ple de fum i alcohol ja desaparegut de L’Hospitalet de Llobregat. Ambdues nits van ser vibrants i per alguns espectadors es van convertir en una d’aquelles vetllades que marquen un abans i un després en la follia adolescent.
Però amb els anys el món dona moltes voltes i la de Dan Zanes, cantant de The Del Fuegos també n’ha donat. Fa catorze anys va nèixer la seva filla i va decidir fer música que li pogués agradar a ella, música destinada als més petits i al públic familiar. Dissabte passat per la tarda, centenars de nits després d’aquelles dues vetllades de 1992, entre el públic que hi havia al teatre Zorrilla de Badalona es podia veure a gent que hi va ser en algun d’aquells dos concerts però ara amb més anys, algunes canes al cabell i acompanyada de marrecs, però mantenint un ambient igualment divertit. Era el segon concert de la vintena edició del festival Blues & Ritmes i les expectatives creades van complir-se amb escreix. Una experiència gairebé inèdita si no fos pel circuit Minimúsica nascut a Barcelona.
Dan Zanes i la seva completíssima banda va sortir amb ganes de festa i ho va aconseguir encomanar-la des dels primers acords i convertint les butaques del teatre Zorrilla en un simple obstacle i tots els menuts van col·locar-se anàrquicament davant de l’escenari. I tot a base de folk-rock americà, de l’herència de Pete Seeger i dels clàssics del rock com el Walking the dog. També van sonar força cançons del seu nou disc ¡Nueva York! un treball cantat en castellà i que recull part del llegat festiu que estan aportant els immigrants llatinoamericans als Estats Units. Justament el misteri de l’èxit de la nit va ser no intentar fer un repertori directament amb llenguatge forçadament infantil sino traspassar la música dels adults al l’imaginari del més menuts. El ritme d’aquesta celebració vital i desinhibida va ser tant encomanadís que fins i tot quan va convidar a ballar als organitzadors del Blues & Ritmes un d’ells va oferir uns salts espectaculars.
Aquí encara ens fa falta molt camí per recòrrer i s’ha de reconèixer que ens manca gran part de la tradició rockera que hi ha als Estats Units, però estaria bé que els nostres programadors infantils prenguèssin nota que és possible i factible fer concerts de rock dirigits a la canalla i que els grans no es quedin com a simples espectadors sinó que participin en l’espectacle. Esperem que aquest concert de Dan Zanes no quedi com una saludable anècdota per recordar d’aquí a disset anys més.

Il Divo, Palau Sant Jordi (Barcelona), 3 d’abril de 2009

La crònica dels fets

Crònica publicada a El Punt el dia 6 d’abril de 2009
A la seva manera 
«IL DIVO» / Xavier Mercadé

Un suís, un
francès, un americà i un espanyol… no, no és l’inici d’un acudit
dolent, és l’alineació d’Il Divo, un producte prefabricat (els quatre
components van sorgir de càstings) per a tots els públics, amb veus
operístiques en un intent per acostar el bel canto al gran
públic o a l’inrevés. Els que pensaven que allà on trepitjaven els
AC/DC no tornava a créixer l’herba estaven força equivocats. Tres dies
després d’arrasar-lo amb un concert incendiari, el Sant Jordi renaixia
de les cendres per rebre el quartet triomfador en les llistes de vendes
amb, un altre cop, totes les entrades venudes des de feia setmanes. Els
dos concerts tenien en comú un escenari monumental, un públic eufòric i
segur d’estar assistint al millor espectacle del món i un grup disposat
a donar allò que els espectadors li reclamen. Però aquí s’acaben les
coincidències. Difícilment algú del públic podria coincidir en ambdós
concerts, allà on dimarts hi havia joves amb banyes vermelles de
plàstic aixecant el puny, ara hi trobàvem un públic que majoritàriament
superava el mig segle i poc acostumat a les cerimònies dels
macroespectacles. I allà on hi havia Angus Young fent carreres ara hi
havia quatre xicots ben mudats passejant-se com si fos una desfilada de
models.

Amb un escenari el·líptic amb una estructura molt semblant al que van usar U2 en la gira All that you can’t leave behind
l’any 2001, totes les cançons que van interpretar en una hora i mitja
de concert (amb vint minuts de mitja part) estaven tallats pel mateix
patró i amb la mateixa estructura: inici suau, alternança de veus i
final èpic i apoteòsic per fer posar tothom dempeus. Tot amb una
interpretació impecable, tot mesurat per aconseguir l’impacte desitjat
i sense que cap dels quatre components prengués un protagonisme
especial. Acompanyats per una orquestra d’una vintena de músics més un
quartet bàsic de pop amb guitarra, bateria, baix i teclats, van
desgranar un repertori farcit d’estàndards AOR propis de la FM per
adults sense gaire risc, com ara el Bridge over troubled water de Simon & Garfunkel, Nights in white satin de Moody Blues, Without you de Nilsson, The winner takes it all d’ABBA, el My way de Paul Anka i The power of love de Frankie Goes to Hollywood.

Tot
i que alguns espectadors anaven mudats com si fossin al Liceu amb
talons alts i vestits de nit contrastant amb el ciment del Sant Jordi,
també hi havia escenes que difícilment podien viure’s al temple de la
Rambla com era veure milers de fans il·luminant l’escenari a cop de
flaix o trencant un cerimoniós adaggio d’Albinoni amb crits de «guapo» i «tio bó» que, sens dubte, passaran a la posteritat ja que el concert s’enregistrava per fer-ne un DVD.

L’Adrià, can Mercadé, abril de 2009

L’Adrià intenta obrir-se pas en el món de la música després d’haver estat al concert de Dan Zanes al Blues & Ritmes 2009. Per cert, aquesta cançó la portarem a registrar a SGAE com “La Cançó del Cotxe”.

Springsteen ja pots tremolar que se t’acaba el xollo.

I a vull llegir la resta de l’article teniu al gran Dan Zanes fent el crio.

Dan Zanes, Teatre Zorrilla (Badalona), 4 d’abril de 2009
The Del Fuegos, sala Marquee (L’Hospitalet), 4 de maig de 1992

Fa gairebé 17 anys que vam veure per darrer cop als The Del Fuegos a Barcelona. Van ser dues nit seguides, dues ressaques enllaçades entre una Telecogresca i un bolo sorgit a darrera hora a la desgraciadament oblidada sala Marquee de L’Hospitalet. Les dues nits van estar amarades de rock, molt alcohol i festa salvatge. Si depengués de la meva memòria potser ni me’n recordaria però les fotos —testimoni implacable— que tinc de la penya després dels dos concerts així ho testifiquen.

Qui ens hagués dit als que vam viure aquella nit de vi i roses que disset anys després ens trobaríem veient al mateix cantant dels The Del Fuegos, el senyor Dan Zanes, en un teatre i fent un concert familiar?. I tots portant als crios a veure’l i passant-nos-ho teta com mai. Allà hi eren la May, el Coco, el Ramon, la Mireia… tots carregats amb les criatures, unes personetes que fa 17 anys no eren ni tan sols projectes. Encara és més, si algú en ho hagués dit l’haguéssim pres per boig. Nosaltres hi vam anar amb l’Adrià, en Gerard tot just ahir començava els campaments i s’ho va perdre.

N’hi ha més!
Tenir dos marrecs per casa dona molta experiència en matins al parc, festes per infants i tota mena d’espectacles dirigits als més menuts pels anomenats animadors socioculturals.En Dan Zanes va aconseguir en pocs minuts el que ni La Tresca i la Verdesca (sens dubte els millors), ni Rah-Mon, ni Oriol Canals ni cap associat de l’AMAPEI ha aconseguit mai: que tant els pares com els fills ballessin conjuntament, que els grans no es quedèssim com a simples espectadors sinó que participèssin en l’espectacle.

Dan Zanes i la seva grandíssima banda va sortir amb ganes de festa i ho va aconseguir encomanar des dels primers acords convertint en un simple atrezzo les butaques del teatre Zorrilla. I tot a base de folk-rock americà, de l’herència de Pete Seeger i dels clàssics del rock com el “Walking the dog”. I jo m’ho vaig passar millor ballant amb la seva versió “Pay me my money down” que no pas amb la d’Springsteen i la seva nombrosa Seeger Sessions Band.

Aquí encara ens fa falta molt camí per recòrrer, però molaria poder tenir més concerts de rock dirigits al públic familiar i que le Minimúsica no sigui la gran excepció.

Il Divo, Palau Sant Jordi (Barcelona), 3 d’abril de 2009

Mai m’havien aplaudit en un concert, però encara menys m’havient esbroncat. Per tant, que ahir al concert de Il Divo em passessin les dues coses em va donar noves sensacions en aquests estranys móns del rock and roll.

Després de que la guiri de torn ens situés en el lloc suficientment allunyat de l’escenari per fotre al màxim la nostra feina, vam descobrir que allà tapàvem a un bon sector del públic. No vam trigar gaire a sentir una forta esbroncada i crits de “fotógrafs fora” dels espectadors afectats. El súmmum va arribar quan dues senyores que entrarien perfectament en la deifinició serratiana de “tieta”, armades amb els seus bolsos, es van plantar davant nostre al crit indignat de “nosaltres hem pagat setanta cinc euros i volem veure el concert!”. Davant d’aquest contundent argument no hi havia discussió alguna.

ovació de gala? (i el set list de Il Divo)

Finalment, mentre veiem que la guiri no movia ni un dit i que ja
començaven les amenaces serioses (“cridarem a l’organització!”, “escriurem una carta al diari!”), vam
decidir ajupir-nos provocant a les nostres espatlles una sonora ovació.
Finalment veient lo ridícul de  la situació vam insinuar a la guiri que
podiem desplaçar-nos uns metres, a una boca on no tapariem a ningú però
estariem un metro més endevant del lloc previst. Després de pensar-s’ho va dir que si. Aleshores si, la
ovació va ser de gala. Una sensació estranya.

Love of Lesbian, Sala B (Barcelona), 2 d’abril de 2009

Segon assalt per escoltar les noves cançons de 1999 dels Love of Lesbian en directe, i, de nou, un aprovat amb nota alta. Aquesta vegada en acústic, diferents però sempre propers.

Tal i com va explicar en Santi, resulta que ha aparegut un músic anomenat John Boy a l’altre banda del món, i que els ha escrit agraït i sorprés de saber que te un club de fans a Barcelona i que fins i tot li han dedicat un vídeo i una cançó!

Set list de Love of Lesbian