Un café, setanta matins
Élena, L’Auditori (Barcelona), 17 d’abril de 2009
A la calor de l’amor en un bar, com cantaven els Gabinete Caligari. El bar de l’Élena però no es tan sorollós com el que retratava el grup castís, és més aviat una cafeteria recollida amb l’aroma intens de torrefacte i la llum suficient com per pujar el caliu d’una bona conversa. Un espai amb les finestres ben obertes per deixar entrar un pop lluminós que ha fugit del sorollisme guitarrer per endinsar-se en una fugida cap endevant a la recerca d’un so atemporal i intens.
Amb “Un café, setanta matins” Élena s’ha afegit a la legió, cada cop més nodrida, de grups que deixen de banda l’anglés per passar-se al català. Sense complexes, sense manies ni vergonyes, com ha de ser. Ja van tenir un tímid (i absurd) intent d’acostar-se al català en el seu disc “Present” (2003) però no van passar de l’ambigüetat llingüística del nom del disc i de tres temes que només en tenien el títol en català però que estaven cantats en anglés.
I, tot i que en algun moment va estar a punt d’escapar-se-li un “dale gas”, Helena Miquel va saber distanciar força bé el seu paper als Facto Delafé del de Élena.
